Els mallorquins i la política catalana

A Mallorca, durant els anys de la Segona República, la consciència de catalanitat cultural i històrica augmentà d’una manera considerable, impulsada principalment pels intel·lectuals de l’Associació per la Cultura de Mallorca (ACM) —fundada el 1923— i per la revista “La Nostra Terra”. Des del 1931, a l’empara de la nova situació política, sorgiren a les illes Balears i al Principat diverses iniciatives culturals i polítiques per aconseguir un acostament entre les dues comunitats, com el Comitè de Relacions entre Mallorca i Catalunya (1933-34) i, sobretot; el famós Manifest dels Catalans, és a dir, el missatge de germanor impulsat al maig del 1936 per les principals figures polítiques i intel·lectuals catalanes, i la consegüent Resposta als Catalans, signada un mes després per cent cinquanta-tres mallorquins de totes les tendències polítiques, en la qual ratificaven la unitat de sang, llengua i cultura, i s’adherien a la proposta d’intensificar les relacions entre Catalunya i Mallorca.

Cal dir, de tota manera, que el pancatalanisme mallorquí de l’època s’expressà gairebé sempre en uns termes estrictament culturals. La defensa d’una hipotètica unió política entre les terres de parla catalana fou pràcticament inexistent a l’illa, com demostrà el migrat suport obtingut per les propostes de Gabriel Alomar —expressades a les Corts Constituents— sobre una federació entre les Balears i el Principat. No tingué gaire més èxit l’avantprojecte d’estatut per a Mallorca i Eivissa, impulsat per l’ACM i diverses entitats econòmiques l’estiu del 1931 i que fracassà estrepitosament enmig de la indiferència popular. D'altra banda, la dinàmica política illenca, tot i veure’s sovint influïda pel Principat, presentà unes característiques força peculiars dins el conjunt dels Països Catalans. Encara que el moviment obrer illenc rebé fortes influències del Principat, les actituds nacionalitàries foren sempre molt minoritàries dins l’esquerra, temorosa en general que l’autogovern afavorís l’oligarquia local. D'altra banda, hi hagué un anticatalanisme militant, present en les principals forces polítiques de dreta i que tenia el seu vessant cultural en els furibunds atacs a la cultura regional i, fins i tot, a la unitat de la llengua per part dels germans Llorenç i Miquel Villalonga.

És significatiu, de tota manera, que alguns il·lustres mallorquins d’ideologies molt diverses tinguessin una participació força destacada en la política catalana del moment. Cal tenir en compte que gairebé tots els casos foren persones que havien perdut la seva vinculació amb l’illa i que sostingueren a Catalunya posicions polítiques —sobretot pel que fa a la qüestió nacional— impensables a Mallorca o, si més no, molt minoritàries en aquest període.

Dins el camp conservador, el més destacat fou, sens dubte, Joan Estelrich i Artigues (Felanitx 1896 — París 1958), escriptor i important teòric del nacionalisme, que col·laborà estretament amb Francesc Cambó i dirigí la Fundació Bernat Metge des del començament del decenni dels vint. Durant la Segona República, fou diputat de la Lliga Regionalista per Girona i membre del consell de govern d’aquest partit. Després de l’alçament militar de juliol del 1936 i d’acord amb Cambó, donà suport al bàndol franquista. Entre el 1937 i el 1939 dirigí a París la revista profranquista “Occident” i publicà un divulgat pamflet sobre la persecució religiosa a l’Espanya republicana. Després de la Guerra, però, es distancià del règim, entre d’altres motius per causa de l’empresonament i la condemna a mort d’un germà seu.

Dins el republicanisme d’esquerra, la principal aportació mallorquina a la política catalana provingué d’Antoni Maria Sbert i Massanet (Palma de Mallorca 1901 — Mèxic 1980), dirigent del moviment estudiantil contra la Dictadura de Primo de Rivera, fundador (1931) d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit del qual fou diputat a Corts. Fou conseller de Cultura i de Governació i Assistència Social de la Generalitat (1936-37). S’exilià el 1939 a França, des d’on passà el 1943 a Mèxic, on desenvolupà una importantíssima activitat cultural i política al capdavant de la Fundació Ramon Llull i de la “Revista de Catalunya”.

El més rellevant dels intel·lectuals mallorquins d’esquerra vinculats amb el Principat fou, però, Gabriel Alomar i Vilallonga (Palma de Mallorca 1873 — el Caire 1941), assagista i poeta, teoritzador del modernisme i pancatalanista convençut. Fundador, el 1920, de la Unió Socialista de Catalunya (USC), fou elegit diputat a les Corts Constituents per les Balears i per Barcelona el 1931. La seva mediocre activitat parlamentària i el seu aïllament polític i intel·lectual —a Catalunya i a Mallorca— determinaren el seu nomenament com a ambaixador a Roma (1932-34). Desvinculat de la política i retornat a Mallorca, l’alçament militar de juliol del 1936 el sorprengué a Madrid, d’on passà a Barcelona. Després de diverses gestions, el 1937 aconseguí ser nomenat ambaixador a Egipte, on morí després de fracassar en els seus intents de passar a Mèxic.

Hi hagué, a més, altres activistes polítics mallorquins molt menys coneguts que tingueren una activitat notòria al Principat durant la Segona República. És el cas, per exemple, dels anarcosindicalistes Bernat Pou i Riera (Mancor de la Vall 1896 — París 1956) —dirigent de la CNT catalana des del decenni dels vint, que el 1936 fou nomenat secretari del Ministeri de la Propaganda— i Pere Adrover i Font, el Iaio (Palma de Mallorca 1910 — Camp de la Bota, Barcelona, 1952) —que el 1936 era secretari de les Joventuts Llibertàries del Masnou (Maresme) i que es destacà durant la postguerra com a responsable de dos dels principals atemptats contra Franco—.

Cal esmentar, finalment, la presència a Catalunya durant la Guerra d’un bon nombre de refugiats mallorquins, una bona part dels quals havien arribat a Barcelona al juliol del 1936 amb motiu de l’Olimpíada Popular. Aquests mallorquins organitzaren al Principat entitats i grups polítics com Mallorca Nova, Esquerra Republicana Balear, Secretariat Antifeixista de Mallorca a Catalunya, Agrupació de Socialistes de Balears a Catalunya, Joventut Socialista Unificada, Socors Roig Internacional i Joventut Democràtica Federal, i editaren periòdics com “Mallorca Nova” —òrgan dels republicans d’esquerra— i “Suplement” d’“El Obrero Balear” —òrgan dels socialistes—, caracteritzats per la presència important de la llengua catalana. Malgrat que constituïen un nucli relativament nombrós, la seva activitat política fou més aviat escassa. A partir del 1937, la majoria dels homes marxaren al front, mentre que les dones i els infants romangueren en un centre de refugiats instal·lat a Vic. Només es pot destacar la important intervenció política d’Ignasi Ferretjans Sanjuan (Palma de Mallorca 1895 — Ciutat de Mèxic 1989) —president de l’agrupació de refugiats socialistes, que formà part del Comitè Nacional d’Enllaç PSOE-PCE i impulsà la reorganització de la Federació Socialista Balear a Menorca— i de Francesc de Sales Aguiló Forteza (Palma de Mallorca 1899 — Bogotà 1956) —director de “Mallorca Nova” i dinamitzador del Casal de Cultura de Barcelona—.