Francesc Macià

F. Macià saluda els reusencs des del seu cotxe, Reus, 30-6-1932.

ANC-Fons Macià

El nom de Francesc Macià és un referent que apareix sovint en la història de Catalunya del primer terç del segle XX. Majoritàriament desconegut en les seves primeres etapes de militar i de parlamentari i excessivament mitificat en les últimes com a conspirador i com a primer president de la Generalitat republicana, ha passat a la història com l’home símbol o com “l’avi”, i aquests epítets han funcionat com una pantalla que ha impedit un coneixement verídic i desapassionat de la seva biografia.

Cal dir que Macià fou sempre un militar i un gentleman i, com a tal, persona de fidelitats indestructibles encara que no fixes. Fidel a la pàtria (primer l’espanyola, després la catalana), a un règim polític (monarquia, després república) i a uns principis basats en l’honor i la dignitat, sempre servits amb linealitat i fermesa de caràcter, tot plegat permet donar d’ell tant una imatge estàtica com una altra de persona inquieta, en evolució constant.

I és que certament hi ha un canvi ideològic però també una mateixa decisió entre el Macià que proclamà el seu espanyolisme i la seva fidelitat a l’exèrcit i a Alfons Xlll el 17 de juny de 1907 a les Corts, quan parlà de “esta España grande y noble, esta España de nuestros ensueños”, quan confessà “que yo había pertenecido treinta años al ejército, que le tenía un cariño grandísimo y que al ejército habría de apoyar siempre con mis iniciativas”, o quan reconegué “que tenía una deuda de gratitud con Don Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud me obligaría por toda mi vida a ser partidario de D. Alfonso XIII”, i el Macià que setze anys més tard digué amb contundència, també davant les Corts: “Nosotros queremos, estamos decididos a llegar a la consecución de la libertad y de la independencia de Cataluña pase lo que pase; estamos dispuestos a arrostrar todas las responsabilidades que esto traiga consigo” (“Diario de Sesiones” del Congrés del 23 de juny de 1923).

Aquests textos permeten constatar un procés que va des d’una actitud de militar espanyol monàrquic a la d’un conspirador separatista català, una evolució que és més fàcil d’entendre si es ressegueixen els moments més importants de la seva vida.

Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859 dins d’un matrimoni originari de les Borges Blanques que es dedicava al comerç d’olis i vins. La posició econòmica de la família era relativament acomodada, pròpia d’una classe mitjana, però el fet de ser set germans i que el pare morís relativament jove va trasbalsar aquesta situació. No és forassenyat veure en aquestes circumstàncies una de les causes del seu ingrés a l’acadèmia d’enginyers militars de Guadalajara, i és que la carrera militar podia obrir aleshores les vies d’una consideració social i econòmica accessible als sectors de població poc privilegiats. Sense oblidar tampoc l’exemple o la influència que altres militars catalans com el vilanoví Cabanyes o el general Prim podien haver exercit sobre ell.

A 21 anys, Macià acabà els estudis i ascendí progressivament: tinent d’enginyers (1880), capità (1887), comandant (1895) i tinent coronel (1904). Cal destacar que, just quan abandonà la carrera militar el 1907, acabava de ser declarat “apte per a l’ascens”. Mentrestant va residir a Barcelona, Madrid, Sevilla, Jaén, Girona i Lleida, on ocupà diversos càrrecs. És la imatge d’una persona eficaç, bon professional, dedicada sobretot a tasques de caràcter tècnic (construcció de pavellons militars, planificació de línies de ferrocarril o traçat de carreteres, etc.) més que no pas a la vida militar de caserna. Aquesta activitat en la seva destinació final a la comandància d’enginyers de Lleida el posà en contacte amb pagesos i alcaldes de poble i amb els problemes agraris de la comarca.

A Lleida, es casà amb Eugènia Lamarca, filla de Don Agapito, home influent, ric i alhora excèntric, que gaudia d’una gran popularitat entre les classes benestants. Aquest enllaç l’introduí en els cercles de l’alta burgesia lleidatana i el convertí en un important propietari agrícola. També a Lleida es retrobà amb una quotidianitat catalanitzada i entrà en contacte amb persones properes al catalanisme i al republicanisme. Bon lector de premsa i de llibres, anà coneixent les manifestacions del catalanisme que aleshores es vertebrava, tot i que com a militar visqué encara allunyat de qualsevol moviment polític.

L’assalt al “Cu-Cut!” i a “La Veu de Catalunya” al novembre del 1905 per part d’oficials d’infanteria i de cavalleria de la guarnició de Barcelona va posar de manifest un enfrontament entre un sector militar i els portaveus del catalanisme regionalista. Entre l’exèrcit de seguida es va promoure una campanya de solidaritat amb els militars barcelonins, però Francesc Macià se’n va desmarcar i es va negar a donar suport a l’acció que havien dut a terme. Aquest gest el va fer visible als ulls dels principals polítics catalans, que van passar a considerar-lo com una persona honesta però també com un home pont entre els dos grups enfrontats.

Així, quan es consolidà Solidaritat Catalana com una plataforma política per a fer front a la Llei de Jurisdiccions i com una veu unitària catalana al Congrés de Madrid, Macià fou nomenat candidat per dues circumscripcions: les Borges Blanques i Barcelona.

Francesc Macià va sortir elegit en ambdues i va escollir la de les Borges Blanques. A causa de les pressions militars, l’acceptació de la seva candidatura dins de Solidaritat Catalana li va comportar l’abandonament de l’exèrcit. No va ser una decisió fàcil. A part les raons vocacionals o sentimentals, havia de renunciar a una situació estable, còmoda i amb un bon esdevenidor, mentre que el seu futur com a polític parlamentari era imprevisible.

A partir d’aquest moment mai més no escollí el camí fàcil: podia haver estat un submís parlamentari solidari i no ho va ser, podia haver tingut un bon lloc dins de la Lliga Regionalista i no el va buscar, es podia haver convertit en el cap dels republicans moderats de Lleida i no ho va voler, podia haver viscut tranquil·lament amb les rendes de Vallmanya i les va dedicar en bona part a conspirar contra Primo de Rivera. Progressivament, la seva vida política, que tot just havia començat aleshores, s’anà radicalitzant tant socialment com nacionalment. La seva experiència a Madrid com a diputat hi influí molt, i és que fou reelegit ininterrompudament des del 1910 fins al 1923, inclòs el 1914, tot i que no es va presentar com a candidat ni va fer cap mena de campanya electoral.

Macià va acceptar il·lusionat d’entrar en la vida parlamentària, en la qual pensava intervenir activament. No era un brillant orador ni un intel·lectual perspicaç, però les seves intervencions eren contundents perquè se les preparava molt a consciència i hi aportava una gran documentació.

El 1915, en un discurs inesperat, Macià dimití i renuncià a l’acta de diputat. Ho feu perquè, segons les seves pròpies paraules, havia descobert les farses i els convencionalismes de la vida parlamentària i “porque no quiero que me alcancen las responsabilidades de lo que estoy viendo”. Europa estava en plena guerra mundial i ell denuncià la falta de preparació de l’exèrcit espanyol, però també havia constatat que a Madrid tot quedava diluït en una burocràcia i un politiqueig que l’exasperava: els escàndols econòmics que denuncià, les peticions de Catalunya que arribaren a la Cambra, les propostes de regeneració política, les acusacions d’ineficàcia, res no va tenir el ressò que ell esperava. I Macià era home de fets i de realitats, i no de discursos estèrils.

Aquesta experiència i els esdeveniments històrics coetanis (revolta de Pasqua a Irlanda, Primera Guerra Mundial i els 14 punts de Wilson, reivindicacions autonomistes de Catalunya) portaren Macià a una actuació política més decidida: l’intent de creació d’una Federació Democràtica Nacionalista, l’aproximació a grups radicals com Joventut Catalanista o La Falç, i la creació d’Estat Català. Entorn dels anys vint, Macià havia trencat ideològicament amb el sistema polític vigent i es manifestava republicà i partidari de lluitar per la independència de Catalunya. Tenia més de seixanta anys i un insòlit esperit de combat.

En la consciència de Macià s’havien forjat dues preocupacions: la llibertat de Catalunya i la necessitat d’una major justícia social. És un programa d’aparença molt radical, no gaire elaborat ni matisat. Sabia que perquè aquest projecte fos viable l’havia de fer seu una àmplia majoria de catalans, i, en conseqüència, calia passar a l’acció. Macià continuà definint-se més pel que feia que no pel que deia.

Quan s’imposà la Dictadura de Primo de Rivera hagué de fugir del país i s’exilià a França. A París, entrà en contacte amb nacionalistes bascos, amb republicans i amb anarcosindicalistes, amb l’objectiu de conspirar contra la Dictadura. La necessitat de diners el portà el 1925 a llançar l’Emprèstit Pau Claris, amb un relatiu èxit entre els catalans de l’interior i de l’exili. Per la mateixa raó, el mateix any acceptà d’anar a l’URSS, on no obtingué cap promesa concreta d’ajut.

Malgrat tot, Macià prosseguí amb la preparació d’un fet d’armes amb el qual pretenia entrar a Catalunya, ocupar algunes poblacions i proclamar la República Catalana. Paral·lelament, la Confederació Nacional del Treball havia de convocar una vaga general que afavorís l’extensió de la protesta contra la Dictadura i la solidaritat amb els revoltats. Era el complot de Prats de Molló, que va fracassar per la delació d’un dels conjurats. Macià i els seus col·laboradors més propers van ser empresonats i jutjats a París. Macià va aprofitar el ressò de tots aquests esdeveniments per a denunciar a tot Europa el caràcter de la Dictadura de Primo de Rivera, com també l’existència d’una voluntat d’alliberament a Catalunya.

Després d’una sentència benèvola, passà a residir a Brussel·les i continuà la seva activitat conspiradora. Per agrair l’ajut econòmic que havia rebut de les comunitats catalanes d’Amèrica i alhora fomentar el seu suport, viatjà a aquell continent acompanyat de Ventura Gassol. Feu estades a Uruguai, Argentina, Xile, Cuba i Nova York. A l’Havana, on residia un grup compacte de catalans radicalitzats, es redactà una Constitució Provisional de la República Catalana com a símbol i promesa d’allò que havia de continuar presidint la seva futura actuació.

Amb la dimissió del general Primo de Rivera (gener del 1930), a l’Estat espanyol s’intentà un retorn a una certa normalitat política i s’atorgà una amnistia als represaliats de la Dictadura. Macià en queda exclòs, però decidí tornar a Barcelona al desembre del 1930, on fou detingut i retornat a Brussel·les. Aquest gest temerari i audaç no feu sinó augmentar la popularitat d’un “avi” (tenia 71 anys) que era capaç de jugar-s’ho tot per Catalunya.

Una popularitat que no va saber comprendre la majoria de polítics que a Catalunya es preparaven per a les pròximes eleccions que havien de representar la proclamació de la República, potser perquè fins aleshores Macià havia actuat força en solitari. Així, una de les primeres iniciatives que va emprendre una vegada va poder entrar legalment a Catalunya va ser la d’organitzar una conferència d’esquerres al març del 1931, de la qual sorgiria Esquerra Republicana de Catalunya a partir d’un sector de republicans catalans, procedents d’Estat Català i del grup de “L’Opinió”. La història a partir d’aquest moment és prou coneguda i no fa falta insistir-hi. És l’última etapa de la vida de Francesc Macià, la més breu cronològicament però que tanmateix significa l’assoliment d’una part dels objectius pels quals havia lluitat i un reconeixement indiscutible de la seva persona.

Com a capdavanter d’Esquerra Republicana obtingué un important triomf el 14 d’abril de 1931, que li permeté proclamar la República Catalana. Més endavant, d’acord amb Madrid, Macià passà a ocupar la presidència de la Generalitat provisional i des d’aquest càrrec estructurà la institució i el país: nomenament de càrrecs, finançament, elaboració i plebiscit de l’Estatut d’Autonomia… Era una tasca nova a fer en uns moments difícils, però que no va arraulir un home format en l’esperit militar, amb capacitat de comandament i sentit de la jerarquia i amb voluntat de prendre decisions ràpides.

Els èxits electorals van continuar (a Corts Constituents, al Parlament de Catalunya) i Macià va ser elegit per gran majoria primer president de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquest moment es posaren les bases d’unes institucions i d’una política pròpies (valuoses en el camp de la sanitat, la cultura i l’estructuració del territori), però també sorgiren problemes importants que van des de la fallida del Banc de Catalunya a les desavinences entre els homes propers al president, passant per les revoltes anarquistes, els conflictes amb la pagesia o, finalment, la derrota electoral enfront de la Lliga en les eleccions generals del novembre del 1933.

En aquesta etapa Macià no va comptar ni amb la col·laboració incondicional dels seus ni amb una oposició constructiva. El seu personalisme i les ambicions de poder d’alguns membres de la mateixa Esquerra Republicana el van convertir en un dirigent incòmode i alhora insubstituïble entre els polítics, sobretot pel carisma que tenia per a les capes populars catalanes.

Francesc Macià va morir el dia de Nadal del 1933 havent complert ja els 74 anys. Ningú no va regatejar en aquells moments l’honestedat, la valentia i la integritat d’un home decidit, tossut i rectilini que havia aconseguit per a Catalunya uns nivells de llibertat i de reconeixement nacional com cap altre.