M. de Unamuno a Salamanca, J. Aguiar García, 1935.
MCU / Oronoz
Des de molt aviat la Segona República va ser qualificada com la dels intel·lectuals, en sentit admiratiu o pejoratiu segons d’on provingués l’expressió. I és veritat que l’intel·lectual va tenir un fort protagonisme polític, com es pot constatar repassant la llista de noms que va des de la presidència del Govern fins als integrants de les Corts Constituents. El fenomen, però, no era nou, perquè durant la Dictadura de Primo de Rivera ja havien ocupat un espai preeminent; la novetat era que ara ocupaven llocs de poder, mentre que abans la major part havien integrat l’oposició. Des dels ateneus, les càtedres o la premsa, prestigiosos noms de la cultura havien criticat el règim dictatorial, fet que els havia donat una major relació amb la població, i ara havien estat escollits per a canviar el règim i renovar la vida política. I molts van acceptar aquest compromís polític perquè creien que així podria acréixer la seva incidència o la seva funció social.
Que això no fou un fenomen exclusiu d’un sector polític ho prova el fet que en trobem tant als partits de dreta (Maeztu, d’Ors, Giménez Caballero) com als d’esquerra, on van militar la majoria. Fer un balanç de la seva actuació és una tasca molt complexa i segurament donaria resultats contradictoris. Aquí cal veure únicament la seva actitud enfront d’una de les novetats del nou règim: la concessió de l’autonomia a Catalunya.
D’entrada cal recordar que durant la Dictadura de Primo de Rivera les manifestacions de suport a la llengua i a la cultura catalanes i a la personalitat diferenciada de Catalunya van ser múltiples i van aconseguir un gran nombre d’adhesions entre els intel·lectuals castellans. El missatge del 1924 en defensa de la llengua, l’exposició del llibre català a Madrid el 1927 i l’homenatge que els catalans van fer el 1930 a tots els homes de cultura castellana que havien participat en aquests actes són fites que indiquen una comprensió i una sintonia grans. Per part d’una majoria dels que van anar a Barcelona hi va haver manifestacions, que semblaven sinceres, de suport a les reivindicacions nacionalistes o regionalistes de Catalunya.
Era un pas important per a consolidar o crear una harmonia entre intel·lectuals i polítics castellans i catalans. Un pas important per a la concòrdia. Així, en temps d’oposició bona part dels intel·lectuals castellans van defensar Catalunya i els seus desigs d’autonomia i fins i tot d’independència, però ja en la República i quan es va tractar de reorganitzar el poder i d’establir quotes de sobirania es van mostrar, en canvi, gasius i recelosos uns i obertament en contra altres.
Hi va haver conversions espectaculars com ara la de Giménez Caballero, que d’organitzador i participant en els actes esmentats va passar a ser un destacat feixista i un actiu anticatalà; o menys radicals com Pedro Sáinz Rodríguez, un dels redactors del manifest en favor de la llengua catalana, després ministre d’Educació amb Franco, i adversari de l’Estatut d’Autonomia del 1932, encara que de manera matisada: “Cuando hablamos del problema del Estatuto actual —va escriure Sáinz Rodríguez— no hablamos del problema catalán, sino de la manera torpe, partidista y antinacional con que ha sido planteado por los dirigentes del régimen”. Manuel Azaña, en canvi, es va haver de plantejar la concessió de l’autonomia a Catalunya com a cap de govern i val a dir que va ser un ferm defensor d’una Catalunya autònoma dins d’una República unitària. Fou més endavant, com a president de la República i en plena Guerra Civil, que aparegué en ell una evident hostilitat envers Catalunya i els seus polítics.
Al marge, però, d’aquestes individualitats, on es va poder copsar una actitud majoritària dels intel·lectuals castellans enfront de l’autonomia catalana fou a les Corts Constituents, integrades en un elevat percentatge per la figura de l’intel·lectual polititzat. I es pot afirmar, també en termes globals, que en ser convidats a reflexionar sobre l’estructura de l’estat i sobre les idees de nació i nacionalisme, la seva actitud va ser de refús o plena de prevencions i recels. Més que aportacions innovadores en la línia liberaldemocràtica que proclamaven, van insistir en l’hegemonia de l’estat per damunt dels nacionalismes perifèrics. Davant dels drets polítics i culturals de sectors quantitativament minoritaris no van reaccionar amb respecte i reconeixement, sinó amb voluntat de neutralitzar-los o diluir-los dins d’un nacionalisme integrador i centralista. El repàs de les opinions d’alguns dels noms de més prestigi ho pot confirmar.
José Ortega y Gasset, referint-se a Catalunya, parlà de “nacionalismo particularista”, de desig de marginar-se i de viure a part; per a ell l’Estatut era inacceptable perquè amenaçava la sobirania de l’Estat, i inútil perquè el problema català era un problema irresoluble que únicament es podia aspirar a conllevar. La seva concepció d’un estat centralitzat, homogeneïtzador, amb una unitat de sobirania indivisible, era compartida pel catedràtic de dret civil Felipe Sánchez Román, defensor de la plenitud de les prerrogatives del poder de l’Estat i profundament desconfiat envers Catalunya. Sánchez Román va negar sempre qualsevol capacitat legislativa a Catalunya, entenia la integració com la imposició del dret de l’Estat, i el reconeixement del dret català com un retrocés segles enrere. També actius i restrictius van ser Alfonso García Valdecasas o Justino de Azcárate, per no parlar del gran obstructor del debat estatutari i enemic de qualsevol reconeixement o concessió a Catalunya que fou Antonio Royo Villanova. Tots ells i altres van procurar travar qualsevol atribució o, en tot cas, imposar un elevat grau de fiscalització i de control sobre aquestes cessions.
Un intel·lectual independent, coneixedor de Catalunya, i que també es va manifestar bel·ligerant en contra de l’admissió d’aspectes vitals per als catalans, com ara la llengua, fou Miguel de Unamuno. Des d’una concepció del passat i de la història força tergiversada va afirmar: “Hablar de nacionalidades oprimidas es sencillamente una mentecatada, no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la historia y falsearla”. Però va ser en els aspectes culturals, educatius i sobretot lingüístics que ell i altres es van mostrar irrespectuosos i defensors de l’hegemonia del castellà (punt molt sensible per als funcionaris —i molts dels intel·lectuals ho eren—, amb peresa per a integrar-se). Així, en el debat i el regateig sobre una possible universitat catalana, tot defensant l’obligatorietat del castellà, Unamuno va dir: “Lo que hace falta es que enseñen —iba a decir sea en una o en otra lengua— en la lengua que tienen obligación de saber todos los alumnos y no en una lengua que es quizá la de la mayoría”, afirmació que no remet a actituds gaire democràtiques i sí a uns prejudicis i a unes posicions ideològiques prèvies que prescindeixen de la realitat.
I, si ens endinséssim en el món del periodisme castellà o en les manifestacions d’altres intel·lectuals que fora de les Corts o lluny de Madrid van manifestar la seva opinió, no trobaríem, en general, gaires novetats ni sorpreses respecte al que hem exposat. I és que, com va escriure Edward Malefakis, en ocasió de l’Estatut, veus prestigioses de la intel·lectualitat castellana van donar respectabilitat i reputació a l’onada de nacionalisme espanyol que es va desencadenar.
Salvant les excepcions que calgui —i que hi van ser—, els intel·lectuals, que en bona mesura van ajudar a portar la República i que van ser protagonistes en la renovació del règim polític, no es van mostrar gaire capaços d’admetre una autonomia per a Catalunya que trenqués amb la unitat i d’uniformitat política i cultural d’èpoques anteriors. No van ser uns interlocutors oberts i disposats a acceptar una realitat que no encaixava en els esquemes tradicionals; més fàcilment van tendir a defensar la situació de privilegi que havia viscut la cultura que representaven i que s’adeia molt poc amb el panorama ric i desigual de l’Estat espanyol. Alguns d’ells, tan receptius i oberts amb altres països i altres cultures europees, no van saber acceptar una Catalunya amb personalitat pròpia i no van saber ser crítics amb la tradició assimilista i uniformitzadora vigent fins aleshores i que s’havia mostrat tan ineficaç, i van reiterar esquemes mentals i interpretacions històriques còmodes i poc flexibles.