Quan, el 1929, va sortir al carrer Printemps d’Espagne de l’escriptor francès Francis Careo —una novel·la ambientada al bell cor de Barcelona, amb passions desfermades, manolas, pinxos i ganivetades—, la reacció de la premsa barcelonina va ser curiosament unànime: una rotunda denúncia contra la manipulació de la imatge de la ciutat. L'obra de Carco seguia l’estesa tendència a utilitzar uns barris de Barcelona —el Port, la Rambla, el Paral·lel, el peu de Montjuïc— com a escenari d’històries truculentes relacionades amb els baixos fons, l’anarquisme, la prostitució, el tràfic de blanques, el joc, l’alcohol i les drogues. Aquest medi, i no pas la ciutat culta, moderna i cosmopolita que la intel·lectualitat catalana havia maldat per a difondre des del tombant de segle, era l’única imatge de Barcelona que havia aconseguit traspassar les fronteres de Catalunya i arrelar en la fantasia dels estrangers. Cercaven el paisatge dels barris baixos barcelonins tant els intel·lectuals com els simples turistes disposats a viure emocions fortes en terres meridionals. Com advertí Ramon Esquerra i Clivillés, conegut crític literari dels anys trenta, si els turistes francesos i anglesos, que visitaven Espanya atrets pel reclam de Mallorca, passaven unes hores a Barcelona era per comprovar la llegenda de la ciutat, potenciada per les empreses de viatges i els seus anuncis: “Els reportatges que sobre la nostra ciutat circulen per les revistes populars estrangeres són una de les coses més meravellosament fantàstiques que es coneixen, sols comparables a les divertidíssimes versions que d’Espanya, França i Itàlia solen donar-nos els films americans”.
La llegenda, sustentada sobre el “Barri xino”, les activitats anarquistes i el neoandalusisme més tronat, arrencava del final de segle. Va tenir el seu moment de màxim apogeu passada la Primera Guerra Mundial, com ho demostrà, el 1922, “La nuit catalane” de Paul Morand. l’ús indiscriminat d’aquesta imatge, diligentment fomentada per la Dictadura amb el projecte del Poble Espanyol de Montjuïc, dirigit per Miquel Utrillo i Morlius, havia arribat al punt màxim amb l’Exposició del 1929. Tanmateix, tot i els canvis polítics dels anys trenta, la llegenda es mantingué, com ho demostra l’interès que suscitava Barcelona, símbol d’alliberament sexual i social, en l’ànim d’intel·lectuals “de xoc” com Joseph Kessel o Georges Bataille, testimonis de la revolució d’Octubre del 1934. En particular, els homosexuals actius, com René Crevel o Jean Genet (que es prostituí als barris baixos barcelonins), s’enamoraren de l’ambient de port mediterrani i del local “La Criolla”, notori pel seu transvestisme i per la seva pista de ball oberta a parelles del mateix sexe.
Portada de Nits de Barcelona, J.M. Planes, Barcelona, 1931.
AF/AHC
Enmig de lamentacions i denúncies diverses, els anys trenta van veure el més gran desplegament publicístic a l’entorn del districte V. El concepte de “Barri xino” fou llançat en 1925-26, com a tema de reportatge denúncia, per una colla de periodistes en llengua castellana —Francesc Madrid i Alier, Àngel Marsà i Beca i altres— a llur revista “El Escándalo”: el terme venia del cinema nord-americà i l’esfereïdora representació que es feia del tràfic de blanques als chinatowns d’aquell país. Madrid volia imitar l’èxit més o menys contemporani dels repòrters d’escàndol francesos com Albert Londres amb el seu Chemin de Buenos Aires (1926), camí que passava per Espanya i, no cal dir-ho, per Barcelona. La imatge, amb tota la seva ambigüitat, fou recollida: una revista de gran qualitat com era “Mirador” destacava la informació sobre la Barcelona nocturna, sobretot al “Barri xino”. El destacat periodista Josep Maria Planes i Martí, per exemple, puntal de “La Publicitat” i d’"El Be Negre”, a més d’ocupar-se dels locals nocturns de més fama de la ciutat, va publicar Nits de Barcelona (1931), obra luxosament editada, amb il·lustracions d’Oleguer Junyent. Però Planes, en concret, a més d’expressar amb duresa l’opinió del sector més crític d’Acció Catalana, era un homosexual fascinat per la llibertat nocturna de “La Criolla”. En general, l’avantguarda literària de Barcelona estigué marcada amb l’encís per allò més grollerament “popular”, actitud equiparable al que s’esdevenia a Madrid al voltant de Ramón Gómez de la Serna. Per exemple, Sebastià Gasch i Carreras, coautor del Manifest Groc, avantguardista i crític de cinema de “Mirador”, s’especialitzà fins a esdevenir “el periodista del Paral·lel”. Si la realitat nocturna del districte V era tan present en una publicació tan seriosa i emblemàtica com “Mirador”, què no havia de passar amb la premsa verda o groga, o simplement amb la informativa?
Els barris baixos es convertiren també en referència obligada de la novel·la catalana dels anys trenta: era un espai de permissivitat, reconegudament amoral, una terra de ningú on tot era possible i la transgressió quedava, com a mínim, relativitzada, sobretot per a les dones. Independència professional, lluita pel reconeixement social i polític, alliberament sexual, són només alguns dels centres d’atenció d’unes novel·les que ensenyaven el llautó de la vacil·lació a l’hora de plantejar determinats conflictes d’ordre moral. Així, la protagonista de Fanny (1929), de Carles Soldevila i Zubiburu, una noia d’extracció social burgesa, decideix de baratar —per amor— la virginitat sense passar pel matrimoni; pel desclassament de la noia, la qual esdevé vedette de musichall i adquireix automàticament un estatus de “mitja virtut”, es justificava la transgressió d’una escala de valors conservadora. L'amor lliure, el sexe pel sexe, que determinen les relacions dels dos protagonistes d’Una mena d’amor (1931), de CA. Jordana i Mayans, tenen també per escenari el Paral·lel. La que ha estat considerada la novel·la eròtica en català dels anys trenta va utilitzar també el districte V com a tapadora d’una altra “mitja virtut”, prototipus aquesta de la dona jove camperola que arriba a Barcelona amb l’esperança de prosperar.
La llegenda creada a l’entorn del districte V arribà a fer-se extensiva —vista des de fora— a tot Barcelona. Això explica que la sola evocació d’aquest espai urbà provoqués l’alteració de la gent d’ordre, com, per exemple, els habitants de Comarquinal, la ciutat agrària on va a raure la protagonista de Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor i Forcada. Els comarquinalencs identifiquen Barcelona amb la pèrdua de valors tradicionals, la disbauxa i la perdició. Fou una imatge de la Barcelona viciosa que tant Josep Maria Francès i Ladrón de Cegama a La rossa de mal pèl (1930) com —salvant les distàncies— Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau a la seva discutida Vida privada (1932) es proposaren ressituar en un marc social més ampli que les fronteres del districte V. l’estiu del 1936, els anarcosindicalistes, que compartien una bona part dels criteris moralitzadors dels seus contrincants, van intentar eliminar el “vici” del Raval —sense èxit— per tal de glorificar els seus propis mites sobre els carrers del barri, que suposadament havien servit com a Vivers de revolucionaris (Emili Salut, 1938) d’on havien sorgit els lluitadors que establiren les bases del gran canvi (Rafael Vidiella i Franch, Los de Ayer, 1938).