Oficina d’acreditacions de l’Olimpíada Popular, Barcelona, juliol del 1936.
AF/AHC
L’Olimpíada Popular de Barcelona fou la proposta més important, encara que finalment no realitzada, del Comitè Català pro-Esport Popular (CCEP), que va situar-se al bell mig del debat internacional sobre el paper de l’esport en la complexa situació del 1936. El CCEP va entrar en contacte al principi del 1936 amb les iniciatives internacionals que propugnaven el boicot als Jocs Olímpics de Berlín. Aquest boicot internacional es nodria de tres corrents principals. En primer lloc, l’esport nordamericà, i el mateix comitè olímpic d’aquell país, temerosos del tracte discriminatori cap als esportistes de raça jueva, que ja havia començat en els preparatius dels Jocs. En segon lloc, existia un front opositor d’origen marxista, conduït per les organitzacions internacionals de l’esport obrer, que des del 1934 propugnaven l’aplicació al terreny esportiu de l’estratègia dels fronts antifeixistes. En tercer i darrer lloc, tots els moviments democràtics i pacifistes veien en els Jocs que havia d’organitzar la capital alemanya una gran operació propagandística del nazisme, de la qual van ser mostra els Jocs d’hivern de Garmisch i l’ús de certs elements simbòlics, com el mateix cartell anunciador.
La dinàmica catalana de l’esport popular i el conjunt dels tres sectors internacionals descrits van portar a la proposta d’uns Jocs Olímpics alternatius. Però la mateixa pluralitat d’aquest ampli front obligava a evitar que la nova proposta alternativa fos un calc dels Jocs obrers que se celebraven a Europa des del 1921. Era necessari trobar una fórmula nova que donés acolliment a aquesta pluralitat; és a dir, una ciutat seu amb un referent esportiu que fos progressista, democratitzador i interclassista. I aquest era el retrat del moviment esportiu de la Barcelona de l’època, una ciutat que a més havia perdut la designació com a seu dels Jocs del 1936 enfront de Berlín, i que podia aportar un suport decidit per part de l’Ajuntament i la Generalitat.
Per als organitzadors de l’Olimpíada Popular la seva proposta tractava de recuperar el veritable ideal olímpic, posat en perill a Berlín. Però malgrat que no volien presentar-se com a alternativa als Jocs Olímpics tradicionals, sinó només a la seva deformació, la visió que els dirigents del CCEP tenien de l’olimpisme no era pas la mateixa que la dels aristòcrates del CIO. Per això la proposta barcelonina incloïa una sèrie d’aspectes nous que es poden articular sobre la base de tres fils conductors: la participació, la cultura i les nacions.
Pel que fa a la primera de les qüestions, es tractava d’una resposta a l’elitisme i el professionalisme. Els organitzadors volien que als Jocs de Barcelona fossin presents tots els esportistes. Per això van preveure, a més de les competicions per als esportistes d’elit, proves de segona i tercera categories, per tal de facilitar el contacte entre l’esport de base dels diferents països. Aquest èmfasi en la participació també apuntava a intentar resoldre una mancança de l’època, la participació femenina.
L’interès per la cultura, sobretot el folklore i l’art, era un altre dels senyals identificatius de l’Olimpíada Popular. De fet, aquesta s’anuncià també amb el subtítol de Setmana del Folklore i l’Esport, i tenia el suport d’un bon nombre d’artistes i intel·lectuals, com Josep Clara, Josep Viladomat, Josep Lluís Sert, Aureli Capmany, Joan Alavedra o Josep Maria de Sagarra, que va escriure la lletra de l’himne de l’Olimpíada. Les demostracions folklòriques comptaven amb un gran nombre de delegacions, i havien de tenir un paper important en la cerimònia d’inauguració, amb la participació directa d’unes 3 000 persones. Mitjançant l’art, que oferia exposicions de dibuix, fotografia, pintura i escultura, entre d’altres, es pretenia “exaltar la supremacia i la puresa de l’esport popular en contrast amb el mercantilisme esportiu i la militarització de l’esport”. La literatura ocupava un espai privilegiat en aquesta aposta cultural, amb la convocatòria de diversos premis.
En darrer terme, la proposta de l’Olimpíada Popular significava una novetat respecte al tractament de la qüestió nacional. Lluny del caràcter estatalista del CIO, el comitè organitzador acceptava la participació de les nacions sense estat que ho demanessin. Així, enviaren delegacions el Marroc espanyol i el francès, com també Algèria, aleshores colònies. El territori de la República espanyola es dividí en quatre delegacions de rang nacional: Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.
Tot plegat, en la situació de tensió internacional de l’estiu del 1936 i amb els valors propis que s’acaben de descriure, feren cap a Barcelona els dies immediats al 19 de juliol representacions de dinou països i prop de 6 000 esportistes. Aquells dies previs a la inauguració els preparatius avançaren i fins i tot es feu un assaig de la cerimònia d’obertura. Al local central de l’organització, a la seu del CADCI, es treballava a ritme trepidant, i l’hotel olímpic, a la plaça d’Espanya, ja era ple, a l’igual d’altres hotels de la ciutat. Aleshores es produí el fatal inici de la Guerra Civil, amb l’aixecament armat del general Franco al Marroc. El 19 de juliol, dia d’inauguració de l’Olimpíada, els membres de l’organització que havien passat la nit al mateix estadi de Montjuïc es van despertar pel so dels fusells. Era la mort de l’Olimpíada Popular.
Després de ser sufocada la revolta a Barcelona, i en adonar-se'n que s’iniciava una Guerra Civil, l’Olimpíada fou suspesa definitivament, i la major part dels membres de les delegacions estrangeres van abandonar Barcelona a bord de dos vaixells en direcció a Marsella. Tanmateix, no tothom pogué marxar, especialment els qui procedien de llocs on l’aixecament militar havia triomfat, com la delegació mallorquina.
En definitiva, aquells qui promovien un moviment esportiu antifeixista van veure irrealitzable la seva Olimpíada precisament a causa d’un aixecament feixista. A partir de llavors haurien d’abandonar el proselitisme pacífic per a passar a defensar les seves idees amb les armes.