Al segle IX, l’acció de dues dones determinà la vida política i social del comtat de Barcelona. Les comtesses Ermessenda de Carcassona, muller de Ramon Borrell, i Almodis de la Marca, esposa de Ramon Berenguer I, van marcar profundament la història catalana. Llur conflicte, entorn del 1050, és una mostra del poder de què gaudien l’esposa i la vídua en les famílies comtals de la Mediterrània occidental.
Ermessenda, filla de Roger I, comte de Carcassona, es casà amb Ramon Borrell vers el 993 i rebé, en concepte d’esponsalici, el comtat de Vic —un dels tres que governava el seu marit—. En aquella època, el comtat de Barcelona es trobava davant per davant d’una situació difícil: Almansor i el seu fill ‘Abd al-Malik, cabdills poderosos del califat de Còrdova, l’assolaven regularment. La legitimitat d’Hug Capet (el nou rei de França, descendent de la família dels robertians) era contestada a causa de la seva incapacitat per protegir Barcelona de les ràtzies sarraïnes: el comtat començava la seva marxa cap a la independència. Quan la dignitat comtal formava part del patrimoni dels successors de Guifré I, la comtessa Ermessenda afirmà encara més el seu rol polític en dirigir, juntament amb el seu marit, les terres i els recursos de l’antic fisc reial i en exercir el seu patronatge especialment sobre esglésies, nomenant el seu germà, Pere Roger, bisbe de Girona.
A partir del 1008, les relacions amb l’Àndalus canviaren completament. El desmembrament del califat impulsà els comtes catalans vers l’ofensiva. Ramon Borrell i els seus homes participaren (com a mercenaris) en les guerres dels musulmans on, a canvi, van obtenir substanciosos botins. El 1016, Ermessenda acompanyà Ramon Borrell en una de les seves expedicions, al retorn de la qual el comte va morir. El poder d’Ermessenda, quadragenària, augmentà arran de la seva viduïtat en convertir-se en tutora del seu fill, Berenguer Ramon I, encara jove. Ales-hores, Ermessenda va esdevenir l’autoritat suprema dels comtats de Barcelona, Girona i Vic. El 1021, se celebraren les noces de Berenguer Ramon I amb Sança de Castella, amb les quals es ratificà el pas del nou comte a la vida adulta. Berenguer Ramon I pretenia deslliurar-se de la dura tutela de la seva mare per fer-se càrrec directament del govern dels comtats heretats del seu pare difunt. Fou llavors que esclatà el conflicte militar entre la vídua i el seu fill. Ermessenda, abandonada per l’aristocràcia barcelonina, obtingué el suport de les tropes dels comtes Guifré II de Cerdanya (988-1035) i Guillem I de Besalú (1020-52), com també les de Roger de Tosny (un aventurer normand a qui va concedir la mà de la seva filla Estefania). L’arbitratge de l’abat Oliba l’obligà a retirar-se a la ciutat de Girona, el bisbe de la qual era el seu germà, Pere Roger.
El 1035, després de la mort de Berenguer Ramon, Ermessenda, que ja tenia seixanta anys, tornà novament a l’escena política, aquesta vegada com a tutora del seu nét, Ramon Berenguer I. L’emancipació del jove comte va ser tan difícil com ho havia estat la del seu pare. El 1040 va esclatar una guerra, de circumstàncies idèntiques a la precedent, entre el pupil i la tutora. Una vegada més, Ermessenda en fou la perdedora després de la nova intervenció pacificadora d’Oliba i, a conseqüència d’això, es retirà de nou a Girona.
L’any 1053, Ermessenda va sortir del seu retir per contrariar la irrupció, al comtat de Barcelona, d’Almodis de la Marca. Aquesta acabava d’abandonar Ponç II de Tolosa, el marit legítim a qui havia donat quatre fills, per reunir-se amb Ramon Berenguer I, que també havia repudiat la seva muller. Amb la intervenció de l’episcopat, Ermessenda féu que el papa Víctor II excomuniqués la nova parella. Aquest nou conflicte interfamiliar avivà la revolta del vescomte Mir Geribert i d’una part de la noblesa. Finalment es va arribar a un arranjament: el caràcter consanguini dels matrimonis anteriors de Ramon Berenguer I i d’Almodis possibilità que fossin reconeguts nuls. Va ser així que Almodis esdevingué la comtessa legítima de Barcelona l’any 1052 i rebé, com a esponsalici, el comtat de Girona. L’any 1057, uns mesos més tard d’haver venut a Almodis els seus drets sobre els comtats, Ermessenda morí.
La comtessa Ermessenda va tenir un paper important en la renovació de la vida canònica i monàstica, i també en la introducció de la reforma gregoriana a Catalunya, tasca en la qual va tenir el suport de l’abat Oliba de Ripoll, a qui ella havia cridat per a l’episcopat de Vic.
La vida d’Ermessenda és una mostra de l’evolució de la condició de la dona aristocràtica. Els desenganys que va patir a causa de les actuacions dels seus descendents, envejosos de l’exercici de la funció comtal, testimoniaven una nova situació històrica. La dama de l’any mil, de sang noble, gaudia d’una condició privilegiada i d’un generós esponsalici. Fins no feia gaire, era adulada en el si del vast cosinatge que unia parents i afins sobre un pla horitzontal d’igualtat. Però, corol·lari de la crisi castlana, la gènesi del llinatge (estructura vertical, dins la qual la família restava sòlidament sotmesa a la voluntat de l’hereu i a la indivisió patrimonial) deteriorà la posició de la dona. Dins d’un món de guerrers basat en els valors masculins, la dona va anar perdent les prerrogatives d’antany. El combat que Ermessenda portà a terme contra el seu fill i el seu nét traduïa un conflicte de generacions. La vídua fou educada en un món on l’ordre carolingi i la legitimitat visigòtica li reservaven el govern dels comtats del seu marit. Conseqüentment, Ermessenda va rebutjar les pretensions dels seus pupils que, en nom de la nova estructura de parentiu, pretenien regir, com a caps de llinatge, el patrimoni ancestral.
La lluita de la comtessa Ermessenda, pròpia de l’antic ordre, trobà auxili en el clergat. El moviment de pau del clergat responia a l’esfondrament de les institucions estatals que, fins no feia gaire, havien preservat el monopoli comtal de la violència. El fracàs d’aquest programa tradicionalista desenvolupà la capacitat d’adaptació d’Ermessenda a les noves contingències polítiques. Cap a la fi dels seus dies, abandonà, d’una banda, el seu patronatge arcaic sobre l’Església, i li restituí els seus dominis —els nous temps pertanyien als gregorians bipartistes, els quals defensaven la llibertat de l’Església enfront del poder polític—. D’altra banda, Ermessenda s’entengué amb Ramon Berenguer I i amb Almodis de la Marca, preocupats per dotar els seus comtats de les institucions de govern pròpies de la societat nascuda l’endemà de la revolta aristocràtica. En altres temps, l’aferrament de la comtessa Ermessenda als drets ancestrals, i també les lluites amb Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I que en resultaren, havien permès l’emergència de castellanies independents. A mitjan segle XI, la renúncia a favor del seu net permeté la gènesi d’un principat feudal de tal manera que, sota una altra aparença, va tornar a donar al comte de Barcelona l’essencial del poder polític.
Ramon Berenguer I i Almodis compren a Adelaida i Guillem Ramon de Cerdanya la cessió dels seus drets sobre Carcassona el 1067, Liber feudorum maior, segles XII-XIII.
ACA / R.M.
La nova comtessa de Barcelona, Almodis, col·laborà en la victòria del seu marit sobre l’aristocràcia del Principat. Entorn del 1060, tots els senyors sediciosos ja havien estat vençuts. A més a més, Almodis participà en el projecte de donar un nou marc jurídic a Catalunya: va prendre prestat l’exemplar del Liber iudiciorum del bisbat de Barcelona i va encoratjar els legistes de la seva cort perquè elaboressin un codi legislatiu adaptat a la societat resultant de les crisis polítiques. Juntament amb el seu marit, Almodis proclamà els Usalia, primer nucli originari dels Usatges de Barcelona, i presidí les assemblees de pau i treva. Rebé els juraments de fidelitat imposats als senyors dels castells del comtat de Barcelona i va casar la seva pròpia germana, Llúcia de la Marca, amb Artau I de Pallars Sobirà, i obtingué així una aliança en l’expansió barcelonina sobre l’emirat de Saragossa. A més a més, el seu marit li atorgà diverses paries d’entre les més consistents. Almodis s’ocupà també de les relacions diplomàtiques amb Alī-ibn-Mugehid, emir de Dénia, el qual va fer que els mossàrabs dels seus territoris passessin sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona. Finalment, entre el 1067 i el 1070, Almodis organitzà la compra del comtat de Carcassona, d’acord amb la seva comtessa, Rangarda, que era també germana seva. L’adquisició del comtat llenguadocià va ser possible gràcies a l’or obtingut de l’islam. Amb el comtat de Carcassona, Ramon Berenguer I tenia la intenció de constituir una herència per a Pere Ramon, l’únic fill supervivent del seus matrimonis anteriors. Els comtats catalans estaven reservats als fills bessons de Ramon Berenguer I i d’Almodis, és a dir, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Però aquesta maniobra amb la intenció de relegar Pere Ramon, primogènit de la dinastia comtal, a un comtat perifèric no va donar el resultat esperat, ja que no es va aconseguir la seva adhesió. Pere Ramon se sentí injustament tractat i, el 1071, assassinà la seva madrastra, Almodis. El seu crim el féu mereixedor de l’exili a Terra Santa.
Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, germanastres de Pere Ramon, assumiren la successió conjunta i indivisa sobre la totalitat de l’herència del comte de Barcelona, mort l’any 1076. El seu govern comú finalitzà el 1082 amb l’assassinat de Ramon Berenguer II, atribuït al seu germà. Berenguer Ramon II fou considerat des d’aleshores com un fratricida i la seva autoritat reculà a causa de les noves revoltes aristocràtiques. Les lluites al si de la casa comtal acceleraren encara més el procés de fragmentació del poder comtal i afavoriren l’emergència de les castellanies independents.