La Catalunya exterior

D’ençà que el 1977 es va reinstaurar la Generalitat de Catalunya, o bé des que el 1980 hi va haver les primeres eleccions democràtiques al Parlament català després del parèntesi de la dictadura, un dels clements més absents de la vida col·lectiva del nostre país ha estat la Catalunya exterior, formada, aproximadament, per mig milió de persones que viuen en 130 països d’arreu del món. Aquesta situació, però, va fer un gir radical a partir de l’any 1996.

Els trets essencials de la personalitat catalana com a poble són la llengua i la cultura, i sempre s’ha intentat potenciar i divulgar l’essència del país a partir del fet cultural. Els catalans que viuen fora tenen una especial cura a mantenir la llengua i els referents culturals i, a partir d’aquí, estendre el coneixement de la cultura catalana més enllà de l’àmbit familiar o del col·lectiu de catalans.

Actualment és possible estudiar català fora dels Països Catalans en un total de 173 ciutats diferents. Aquest ensenyament pot ser a nivell escolar, popular o bé universitari. En l’àmbit universitari destaca el gran nombre de lectorats existents, i en algunes universitats fins i tot han estat creades càtedres de llengua catalana.

Paral·lelament, en aquest àmbit, existeix la figura del catalanòfil, persona que, sense tenir cap vinculació prèvia amb el país, decideix endinsar-se en l’estudi i el coneixement de la llengua i la cultura catalanes.

Per a cohesionar i impulsar el món de la catalanofília existeixen diverses entitats: l’Anglo-Catalan Society, al Regne Unit; l’Association Française de Catalanistes, a França; l’Associazione Italiana di Studi Catalani, a Itàlia; la Deutsch Katalanische Gesellschaft, que actua en els països de parla alemanya, i la North American Catalan Society, que treballa als Estats Units i el Canadà. Cal assenyalar també el treball de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

La tendència natural de les persones a agrupar-se amb els connacionals quan es troben fora del seu lloc d’origen ha fet que, avui dia, en un total de 102 ciutats del món existeixin entitats catalanes (centres, casals, associacions, mutualitats, etc.) que desenvolupen la seva activitat fora de Catalunya. No importa el nom, atès que la finalitat és sempre coincident i dual: d’una banda, mantenir viva la presència catalana en el lloc de residència i, de l’altra, divulgar la realitat del país en l’àrea d’influència de l’entitat.

Per circumstàncies històriques, a l’Amèrica Llatina hi ha les entitats catalanes més antigues. La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l’Havana, creada el 1840, és la degana de les entitats catalanes d’arreu del món encara en funcionament. La Societat de Socors Mutus Montepío de Montserrat, de Buenos Aires, ha arribat als 140 anys d’existència. A la mateixa capital de l’Argentina, el nucli original de l’actual Casal de Catalunya va celebrar, el 1986, el centenari del seu naixement. Coincidint amb l’inici del proper mil·lenni, un nombre important d’entitats catalanes d’Amèrica celebraran el centenari de la seva creació, moltes de les quals amb una vitalitat renovada i actualitzada amb el pas del temps.

Fruit d’aquesta vitalitat són les Trobades culturals de casals catalans del con sud d’Amèrica, la primera de les quals va tenir lloc a Rosario (1989), la segona a Montevideo (1991), la tercera a Santiago de Xile (1993), la quarta a Buenos Aires (1996) i la darrera a Mendoza. La propera se celebrarà a Asunción el 1999, i la del 2001 és previst que tingui lloc a Rosario, coincidint amb el centenari de la creació del centre català d’aquesta ciutat argentina.

Com que a partir de la dècada dels seixanta del segle XX l’emigració catalana canvià la destinació llatinoamericana per l’europea, durant aquest decenni es van constituir un nombre important d’entitats catalanes a Europa, entitats que han enriquit el panorama associatiu català sorgit immediatament després de la Segona Guerra Mundial, especialment a França i el Regne Unit.

Finalment, després de les crisis petrolieres del principi de la dècada dels setanta, el petit nucli d’emigració catalana es va dirigir cap a Oceania. Fruit d’aquesta emigració són les actuals entitats catalanes situades en aquest continent.

Les entitats catalanes de l’exterior han celebrat fins ara dos congressos internacionals. Ambdós han tingut lloc a Barcelona, el primer el 1981 i el segon a l’octubre del 1994.

L’emigració econòmica clàssica es va estroncar a meitat de la dècada dels setanta, gairebé coincidint amb el renaixement polític interior del país.

Fou durant la dècada dels vuitanta que, amb la normalitat democràtica retornada, la sortida de catalans s’inicià una altra vegada. Aquest cop, però, responia ja a paràmetres similars als dels països de l’entorn. Empresaris i professionals marxaven a l’exterior per obrir nous mercats, en un primer moment essencialment per exportar, però actualment aquesta activitat s’ha completat de manera molt positiva amb la instal·lació directa en diversos mercats del món. Un nombre cada cop més important d’estudiants també marxa fora del país per completar la seva formació.

En aquest final del segle XX s’està produint un fenomen de fusió molt positiu entre els catalans que ja fa anys que van marxar i els que inicien ara la seva estada en països on ja hi havia colònies catalanes. Una bona prova d’això és la important participació que hi ha hagut, tant de catalans que pertanyen a la Catalunya exterior des de fa temps com dels que s’hi han incorporat recentment, en la Trobada constitutiva de la Federació d’Entitats d’Empresaris d’Ascendència Catalana d’Amèrica, que va tenir lloc a Santiago de Xile, al mes de novembre de l’any 1997.

El 1996 va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre la Catalunya interior i la Catalunya exterior. Diversos aspectes assenyalen aquest canvi: el Parlament de Catalunya, després d’esgotar unes quantes legislatures en les quals la Catalunya exterior havia estat completament ignorada des d’un punt de vista legislatiu, va aprovar la Llei 18/1996, de 27 de desembre, de relacions amb les comunitats catalanes de l’exterior, que les reconeixia oficialment i assenyalava els drets i deures dels residents fora del país. Alhora, creava el Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior, constituït per representants institucionals i per onze vocals de les comunitats catalanes d’arreu del món (cinc per Amèrica, quatre per Europa, un per Àfrica-Àsia i un altre en representació d’Oceania). D’altra banda, al mes de novembre del 1996, a la seu del Casal català de Tolosa de Llenguadoc, mig centenar d’entitats catalanes de l’exterior van constituir la Federació Internacional d’Entitats Catalans (FIEC), que agrupa més de la meitat dels centres, casals o associacions catalans que desenvolupen la seva tasca fora de Catalunya.

El tercer element que està ajudant d’una manera important a apropar les dues Catalunyes són les emissions internacionals de Televisió de Catalunya, regularitzades durant el 1996, i que des del 1997 es van incrementar substancialment amb la creació de tres senyals diferents: Televisió de Catalunya-Internacional, Televisió de Catalunya-Satèl·lit, ambdues destinades al continent europeu, i Canal Galeusca, que emet per a Amèrica i que va ser una iniciativa conjunta de les televisions autonòmiques de Galícia, Catalunya i el País Basc.

D’altra banda, la Generalitat de Catalunya va crear, després del congrés mundial de casals catalans del 1981, un servei específic, dintre del Departament de la Presidència, adreçat a les comunitats catalanes de l’exterior. Després de diverses reestructuracions, actualment la Direcció General d’Exteriors atén tant les entitats catalanes de fora de Catalunya com els cooperadors i les entitats que desenvolupen la seva labor als països menys afavorits econòmicament.

A més, el govern de Catalunya ha anat creant els darrers anys instruments específics en el camp de l’economia, la cultura o d’apropament a la Unió Europea i a la Mediterrània, entitats que, en alguns casos, tenen també incidència en les comunitats catalanes de l’exterior.

El 1987 l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), entitat sorgida de l’àmbit de projecció exterior del Congrés de Cultura Catalana, va instituir els premis Josep Maria Batista i Roca, guardons d’atorgament anual adreçats específicament a la Catalunya exterior, que reconeixen a labor que duen a terme els catalans i catalanòfils de fora, interessats a mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement del país i la cultura catalana a l’exterior. Deu anys després de la seva institució, aquests premis havien estat atorgats ja a cent persones.