Cal començar subratllant una evidència: per a Catalunya, el País Valencià i les Illes, l’etapa d’autogovern limitat iniciada entre el 1980 i el 1983 constitueix l’experiència d’institucionalització política més sòlida i més llarga —a les terres balears i valencianes, l’única experiència— des del principi del segle XVIII, des dels decrets de Nova Planta.
Tanmateix, aquesta etapa no va arrencar als tres països en les mateixes condicions polítiques, socials ni ambientals. Mentre que al Principat el procés constituent de l’autonomia (1977-79) s’havia desenvolupat en un clima de consens bàsic procedent de la cultura antifranquista i amb tota la legitimació històrica aportada pel president Josep Tarradellas, al País Valencià el camí de l’elaboració del seu Estatut del 1982 es va veure sotraguejat per una aferrissada divisió dels partits i de la societat —especialment, a la ciutat de València— al voltant de qüestions tan emblemàtiques com la bandera (quadribarrada o amb l’addició de la franja blava), l’himne (la Moixeranga o l’Himno de la Exposición Regional), el nom de la llengua pròpia, i fins la denominació mateixa del territori (País Valencià o Regne de València, i finalment un asèptic Comunitat Valenciana). També a les Balears temes com la bandera o el futur pes parlamentari de cadascuna de les illes resultaren polèmics, però el període preestatutari va transcórrer en general sense crispació i, al capdavall, l’Estatut promulgat al febrer del 1983 va ser fill d’un pacte laboriosíssim entre l’esquerra moderada i el centredreta convers a un autonomisme purament pragmàtic.
Les peculiaritats de la transició autonòmica en cada territori, uns antecedents prou diferenciats dins la història contemporània i unes tradicions civicoculturals força diverses han donat lloc, al llarg de les dues últimes dècades, a tres mapes politicoelectorals molt particulars. A Catalunya, s’hi ha instal·lat una mena de diarquia o condomini entre el nacionalisme moderat i centrista de Convergència i Unió —al capdavant de la Generalitat durant cinc legislatures consecutives— i la socialdemocràcia del PSC-PSOE, vencedora en totes les eleccions a Corts i forta amb el poder dels grans ajuntaments i la Diputació barcelonina. El País Valencià, en canvi, ha conegut l’alternança perfecta dels dos grans partits estatals: hegemonia socialista completa, en tots els nivells institucionals, des del 1982-83, només limitada el 1991 per la pèrdua de l’Ajuntament de València, i majories generalitzades del Partit Popular després del 1995-96. Finalment, la continuïtat conservadora ha caracteritzat d’ençà del 1983 el comportament electoral a les Illes, on la gradual consolidació del predomini del PP ha deixat al centre i l’esquerra pocs reductes municipals o insulars.
La singularitat de Convergència i Unió
A la Catalunya del començament del 1980, res no assenyalava la coalició nacionalista formada per Convergència Democràtica (CDC) i Unió Democràtica (UDC) com la favorita per a guanyar en les primeres eleccions a un parlament català des del 1932. Els seus resultats en el primer trienni de la transició havien estat modestos —entre el 16% i el 18% dels vots— i l’hegemonia cultural de l’esquerra socialista i comunista aparentava ser imbatible. Tanmateix, les eleccions del 20 de març de 1980 van comportar algunes sorpreses: fruit potser de la fatiga —aquella era la setena convocatòria a les urnes en poc més de tres anys— i de la feble identificació amb l’autonomia per part de la immigració menys integrada, la taxa d’abstenció pujà fins el 38%, cosa que perjudicà sobretot les candidatures d’esquerra. L’enèrgica campanya dels estaments patronals (el Foment…) contra una eventual majoria “frontpopulista” afavorí la concentració del vot útil en les opcions moderades, entre les quals CiU posseïa les millors credencials democràtiques i catalanistes. Sobretot, en uns comicis per a decidir el govern de la Generalitat restaurada, els partits d’obediència catalana i de filiació nacionalista semblaven tenir un “plus d’idoneïtat” sobre les formacions titllades de “sucursalistes”. A més, i en una contesa molt personalitzada, l’empenta del líder convergent, Jordi Pujol, i la seva antiga i ferma vocació de presidir Catalunya van posar Joan Reventós —el presidenciable socialista— a la defensiva, amb un perfil esvaït i dubitatiu.
PV - P. Virgili
AVUI
La conseqüència de tots els factors esmentats va ser la inesperada majoria relativa de CiU, només amb el 27,7% dels sufragis, però amb un folgat avantatge de 150.000 vots sobre el partit següent, el PSC. Que aquesta victòria fràgil i circumstancial esdevingués la primera pedra d’una llarga hegemonia política es deu en bona part a les actituds postelectorals dels altres partits catalans: al rebuig socialista de la coalició proposada per Pujol, que regalà a aquest l’exclusiva de representar el govern de Catalunya durant la primera legislatura estatutària; a la rapidesa amb què, en nom de l’estabilitat, Esquerra Republicana atorgà a CiU el seu suport parlamentari extern, i al procés d’autodestrucció de la Unión de Centro Democrático, que proporcionà a Pujol l’auxili quasi gratuït dels diputats centristes catalans i li deixà una important herència de quadres, de militants i de votants.
Aquesta herència i altres de menors —les derivades de la crisi del PSUC i de la satel·lització d’ERC— van facilitar a CiU un triomf espectacular en les eleccions al Parlament català de l’abril del 1984: 1 350 000 vots (el 46,6%) i el confort de la majoria absoluta. Hi havien contribuït, també, el suport dels socialistes de Catalunya a la neocentralista Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA) del 1981 —que deixava Convergència com el baluard de l’autogovern enfront dels partits estatalistes— i, sens dubte, les possibilitats clientelars que oferia el desplegament de la nova administració de la Generalitat.
Ocupant àmpliament l’espai sociològic del centredreta, però amb una versatilitat ideològica capaç d’englobar posicions democratacristianes, liberals i socialdemòcrates, regionalistes, autonomistes i independentistes, Convergència i Unió —o, si es vol, el “pujolisme”— es configurà des de la meitat dels anys vuitanta com un moviment catch all (“arreplega-ho tot”) que representava el paper central dins la política del Principat. Cohesionada al voltant d’un líder omnímode i carismàtic, Jordi Pujol, CiU no solament va aconseguir renovar sense problemes la majoria absoluta al Parlament de Catalunya el 1988 i el 1992 (amb el 45,5% i el 46,2% dels vots, respectivament), sinó que també millorà cada quatre anys els seus resultats municipals (25% el 1983, 32,5% el 1987, 33,2% el 1991), la qual cosa s’ha traduït en una gran quota de poder local a la Catalunya no metropolitana.
Tanmateix resta un problema, una assignatura pendent del catalanisme contemporani: com projectar en la política espanyola els èxits assolits Catalunya endins. En 1984-85, en plena hegemonia del PSOE a l’Estat, la cúpula convergent va assajar l’intervencionisme explícit i confià al seu número dos, Miquel Roca i Junyent, la tasca d’impulsar i encapçalar el Partido Reformista Democrático, una formació centrista i autonomista, de tarannà modernitzador i d’àmbit espanyol que aspirava a erigir-se, associada amb CDC, en àrbitre de l’aritmètica parlamentària a Madrid. En les eleccions generals del juny del 1986, el PRD va sofrir un fracàs sense pal·liatius, fins i tot al País Valencià i a les Illes, per bé que Convergència i Unió n’obtingué el rèdit indirecte de reforçar la seva “credibilitat espanyola” i assolí així la xifra rècord de 18 diputats a Corts. Bastant inútils mentre van persistir les majories absolutes del partit socialista, aquests escons de CiU van ser decisius a partir del 1993, en què esdevingueren la crossa parlamentària imprescindible del govern de Felipe González i, per tant, la palanca del nacionalisme moderat per influir sobre els afers de l’Estat.
La llarga experiència de l’èxit electoral i del poder autonòmic ha actuat, dins de CiU, com la millor força centrípeta, però no ha neutralitzat del tot les tensions i les diferències internes. Per bé que es tractés, des de bon principi, d’una coalició entre dos partits —CDC i UDC— amb personalitat pròpia, la feblesa d’Unió els anys 1978-79 era tan acusada que els convergents hi van veure, més que un soci, un referent històric destinat a ser absorbit en el magma pujolista, i potser per això no van regatejar-li el 25% de tots els càrrecs públics que CiU aconseguís. A l’escalf d’aquest tracte, UDC començà a créixer, conegué per primer cop la condició de partit de govern i, gradualment, va deixar enrere l’esperit amateur i assembleari per transformar-se en una màquina política professionalitzada i ben greixada, amb les seves pròpies ambicions de futur. La renovació i l’enfortiment del lideratge, a partir del 1987, en la persona de Josep Antoni Duran i Lleida accentuaren la dinàmica de diferenciació sistemàtica entre Unió i Convergència i els recels d’aquesta última, cosa que desembocà en una multiplicació dels conflictes d’abast municipal o comarcal, sobretot a l’hora de confegir candidatures electorals. Cada vegada més sorolloses, aquestes escaramusses han pogut ser sufocades per l’autoritat arbitral de Jordi Pujol, però dibuixen seriosos interrogants sobre el futur de la coalició a mitjà termini.
Pel que fa al partit de Convergència Democràtica, es regí durant anys per un esquema bicèfal que recordava el vell tàndem Prat de la Riba-Cambó: Jordi Pujol com a màxim definidor doctrinal i cap del govern, Miquel Roca com a responsable orgànic del partit i director de la seva política espanyola. Tanmateix, en 1992-93, un seriós enfrontament entre Roca i Pujol —crisi de confiança personal, discrepàncies tàctiques amb relació a Madrid, diferències respecte d’Unió…— es va acabar amb la derrota del sempitern número dos i el seu progressiu abandó de les càrregues polítiques a CDC i al Congrés dels Diputats per recloure’s en l’àmbit municipal barceloní. L’eclipsi de Miquel Roca, com també els de Josep M. Cullell i Macià Alavedra, la mort de Ramon Trias Fargas, etc., han accentuat el lideratge solitari de Pujol i han afavorit l’emergència, al partit i al govern, d’un “neopujolisme” fet de quadres joves amb perfil acusadament tècnic (Pere Esteve, Xavier Trias, Artur Mas ), però que tenen el repte d’adequar la teoria i la pràctica del nacionalisme majoritari a les exigències del segle XXI.
Abans que això passi, la fórmula de CiU ja ha mostrat alguns senyals de fatiga. En va ser un la lleu inflexió a la baixa experimentada en les eleccions municipals del 1995 (30% dels vots), i un altre de més important el retrocés de cinc punts (fins el 41%) i la pèrdua de la majoria absoluta en els comicis al Parlament català d’aquell mateix any. ¿Era, com proclamà l’oposició, el principi de la fi? Cinc mesos després, i en un context d’extrema bipolarització PSOE-PP, Convergència i Unió obtenia 1 150 000 vots i 16 escons en les legislatives del 1996; els suficients per a condicionar l’arribada de José María Aznar al govern estatal i per a establir amb la dreta espanyola un difícil pacte de legislatura el balanç del qual encara resta obert. De qualsevol manera, no són els efectes de l’entesa amb el PP, sinó les incògnites d’un postpujolime que no té calendari ni guió, allò que emboira l’horitzó del territori convergent.
Com passa amb totes les coses que tenen èxit, el model de CDC o de CiU —un nacionalisme prudent, centrat, interclassista i guanyador— ha tingut imitadors explícits o implícits a la resta dels Països Catalans, però ha resultat en la pràctica un producte inexportable: ni el Partit Nacionalista de Mallorca de Josep Melià, ni la posterior Unió Mallorquina de Jeroni Albertí i Maria A. Munar, ni el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de P. Burguera, ni el Partit Valencià Nacionalista, ni altres temptatives semblants no han aconseguit consolidar un espai electoral important. Només el regionalisme populista i dretà d’Unió Valenciana —creada el 1982— ha reeixit a tenir una representació institucional continuada, amb registres electorals que oscil·len entre el 3% i el 10,5% i que són especialment alts en els comicis municipals i autonòmics. Nogensmenys, l’anticatalanisme estrident que ha caracteritzat el partit de Miguel Ramón Izquierdo i Vicente González Lizondo, i la seva implantació, circumscrita a la ciutat de València, l’Horta i comarques contigües, n’impossibiliten qualsevol equiparació amb CiU.
Jordi Pujol
AVUI
La figura de Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930), que ja exercí un paper considerable en el trellat de l’oposició cívica i cultural durant la segona meitat del franquisme, ha marcat profundament la dinàmica política de Catalunya des de la transició democràtica. Elegit president de la Generalitat el 1980 per sorpresa —per sorpresa dels altres, no pas de qui havia dedicat les dues dècades anteriors a preparar-se a consciència per a una responsabilitat d’aquesta mena—, les successives reeleccions li han permès emmotllar el càrrec a la seva personalitat i al seu estil, les quals susciten adhesions fervents i també fòbies viscerals.
Infatigable “venedor” de la seva obra de govern i de la imatge de Catalunya en viatges pel país i per l’estranger, i comunicador eficaç perquè resulta pròxim, ha sabut combinar la defensa dels valors identitaris amb la modernització política i la implicació en els afers espanyols i mundials, i ha esdevingut, en positiu o bé en negatiu, el paradigma del nacionalisme català d’aquesta etapa, tant a escala estatal com internacional.
La consolidació del socialisme i l’experiència del poder
Una de les novetats històriques més remarcables en l’arrencada de la transició als Països Catalans va ser la irrupció del socialisme —articulat al voltant del PSOE— com a primera força política al País Valencià i al Principat, i com a sòlida alternativa a les Illes, amb quotes electorals que oscil·laven entre un mínim del 23% i un màxim del 37% dels vots.
Amb la dècada dels vuitanta, però, aquella homogeneïtat inicial començà a trontollar. El primer cop, i el més dur —per inesperat—, el constituí la derrota del Partit dels Socialistes de Catalunya en les eleccions inaugurals de l’autonomia; derrota que no solament ocasionà al PSC una amarga frustració, sinó que n’amenaçà la fràgil unitat i va fer aflorar totes les ambigüitats de la unificació socialista del 1978. Justament per a evitar la ruptura del partit, i per una avaluació errònia de les potencialitats de CiU, Joan Reventós i els seus refusaren l’oferta de coalició que els formulava Pujol. Així i tot, la ressaca del fracàs esclatà durant el tempestuós II Congrés (juliol del 1980), concretada en un agre enfrontament entre dues tendències que eren també dues tradicions, dues cultures polítiques, dos perfils sociològics: els “obreristes”, de tarannà estatalista i origen immigrat, que se sentien una federació del PSOE, i els “unitaris”, d’arrels burgeses i formació universitària, que propugnaven un nacionalisme progressista i volien ser un partit sobirà.
Encara oberta la batalla interna, el polèmic assentiment dels socialistes catalans a la LOHPA, i la posterior pèrdua del seu grup parlamentari a Madrid, van nodrir la imatge d’un PSC supeditat al PSOE. En el terreny orgànic, per contra, el III Congrés (maig del 1982) consagrà el triomf de la sensibilitat més catalanista representada per Raimon Obiols, que un any després va rellevar Reventós a la primera secretaria. De tota manera, el ciment definitiu de la unitat del partit, el bàlsam de la coent desfeta del 1980, l’elixir superador de les contradiccions ideològiques o culturals va ser la rotunda victòria socialista en el conjunt de l’Estat, a l’octubre del 1982.
Reconegut per les urnes com l’opció llargament més votada tant a Catalunya (45,2%) com al País Valencià (51,6%) i fins i tot a les Illes (39,4%), el socialisme de l’àrea catalana aportava així quasi una quarta part —47 escons— de la desbordant majoria absoluta de Felipe González i iniciava tot seguit una important contribució humana i política a les tasques de govern del PSOE. Al llarg dels tretze anys següents, centenars de quadres procedents del PSC, del PSPV i del PSIB han ocupat llocs de responsabilitat en l’estructura del poder central: han estat ministres (Narcís Serra, Ernest Lluch, Fèlix Pons, Joan Majó, Jordi Solé Tura, Josep Borrell, Pere Solbes, Antoni Asunción, Carme Alborch, Vicent Albero, Joan Lerma…), secretaris d’Estat, sotssecretaris, directors generals, presidents o consellers d’empreses i organismes públics, etcètera.
Aquesta experiència del poder amb majúscula, del poder radicat a Madrid —que, naturalment, es fa sentir sobre el territori a través de nombroses vies i instruments—, va repercutir de manera diferent en els tres partits socialistes dels Països Catalans. Per al socialisme valencià —potser el més inserit en la dinàmica política espanyola— el triomf del 1982 va ser el vèrtex d’una llarga etapa d’hegemonia que el portà a guanyar en totes les eleccions generals, municipals i autonòmiques fins el 1991 —sempre amb més del 40% dels vots emesos— i a governar la Generalitat Valenciana, amb majoria absoluta o relativa, des de la seva constitució transitòria (1982) fins al 1995. Durant tot el període esmentat, el president de la comunitat autònoma i, al mateix temps, el secretari general del PSPV va ser Joan Lerma, un polític jove i discret, tan hàbil a gestionar els equilibris interns del partit com a rendibilitzar les pròpies ambigüitats amb relació a la identitat cultural i nacional del País Valencià. El cicle electoral, però, començà a canviar amb l’ajustada derrota en les legislatives del 1993, i culminà amb la pèrdua de la Generalitat i dels grans ajuntaments el 1995. Després de la sortida del PSOE del govern central i de la renúncia de González al lideratge, l’any 1997 va veure el final abrupte del mandat orgànic de Lerma, substituït per Joan Romero enmig d’un clima de crisi i d’aguda divisió interna.
A les Illes, el mimetisme de Madrid i la força de l’“efecte González” van permetre al PSIB mantenir tot just el seu predomini en les eleccions generals del 1986 i preservar després, ja sempre per darrere del PP, un nivell de vots al voltant del 35%. Dins l’àmbit autonòmic, en canvi, el socialisme ha estat incapaç d’estabilitzar un lideratge sòlid i eficaç —Fèlix Pons, Joan Francesc Triay, Joan Moll…—, i això n’ha afavorit les quatre derrotes successives i una gradual pèrdua de suport fins el 23,9%. També en el terreny local ha anat perdent, a mans de la dreta, alcaldies tan importants com les de Palma o Ciutadella, tot i que li resten els baluards de Maó o Calvià (Mallorca).
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la victòria del PSOE el 1982 i l’arribada de Raimon Obiols a les màximes responsabilitats van inaugurar una dècada llarga de pau interna i de matisada autosatisfacció. És cert que, durant aquest temps, el PSC encaixà tres derrotes més en els seus intents de conquerir el govern de la Generalitat; el fenomen del “vot diferencial” no havia estat una anomalia del 1980, sinó que era una conducta persistent segons la qual centenars de milers de votants socialistes en les generals i en les municipals —sobretot al cinturó metropolità i a les àrees més castellanoparlants— es retreien o prenien una altra opció a l’hora d’elegir el Parlament català. Així i tot, el disgust d’aquests fracassos quedava prou compensat pel goig de guanyar ininterrompudament els comicis a les Corts Espanyoles —amb tendència a la baixa: del 40,6% (1986) al 34,8% (1993)—, de participar en el govern de l’Estat i d’exercir la part més destacada del poder municipal català, amb suports superiors al 36%. La forta personalitat de molts alcaldes —Pasqual Maragall a Barcelona, Joaquim Nadal a Girona, Antoni Siurana a Lleida, Joan Ganyet a la Seu d’Urgell, Josep Abelló a Reus…— i les grans transformacions urbanes impulsades per aquests, de vegades amb el pretext dels Jocs Olímpics del 1992, reforçaven encara més la imatge del PSC com un partit de gestió i de govern, cosa que, paradoxalment, desdibuixava i feia més difícil el seu paper de principal opositor al govern Pujol.
En qualsevol cas, el relatiu conformisme dels socialistes amb aquell statu quo —ells al poder central i als grans ajuntaments, CiU a la Generalitat— no els estalvià de veure’s implicats en alguns episodis d’intensa confrontació política: sobretot en 1984-86, els derivats de la querella judicial contra Jordi Pujol per la crisi de Banca Catalana, i en 1986-87, la batalla al voltant de la Corporació Metropolitana de Barcelona —baluard i plataforma per al PSC, inacceptable contrapoder segons els convergents— fins que el Parlament la suprimí. Inevitablement, aquesta dinàmica bipolar PSC-CiU i la lògica de les institucions que governava —l’Estat, l’Ajuntament de Barcelona…— van empènyer el socialisme català a diluir el seu explícit nacionalisme inicial —calia diferenciar-se de Pujol— per conrear un catalanisme esvaït, o explorar un “municipal-barcelonisme” de perfils hanseàtics, o defensar un jacobinisme més o menys regeneracionista.
PVP / Virgili
D’altra banda, la figura de Raimon Obiols, que havia suportat tres fracassos electorals, es veia eclipsada per ministres i alcaldes d’imatge victoriosa i eficaç, i era cada cop més contestada des del mateix aparell orgànic del partit. El 1995, Joaquim Nadal el rellevà en la lluita per la Generalitat —sense que això comportés una millora dels resultats— i l’any següent Narcís Serra el substituí com a primer secretari. Darrere d’uns o altres líders, però, el PSC emergia en aquesta etapa com el gran reducte del socialisme espanyol en hores baixes, capaç de guanyar a contracorrent en les municipals del 1995 amb el 33% dels vots i en les generals del 1996 amb el 39,3%. Li restava l’assignatura pendent de la Generalitat, i l’esperança d’aprovar-la gràcies al carisma de l’exalcalde Maragall, o als efectes revulsius d’una àmplia coalició d’esquerres, o a totes dues coses alhora.
Joan Lerma i el socialisme valencià
AVUI / R. Gil
Una de les figures més destacades del socialisme valencià del període ha estat Joan Lerma i Blasco (València, 1951). El 1980 fou elegit secretari general del Partit Socialista del País Valencià, partit configurat el 1978, com a secció del PSOE al País Valencià. Conseller de Treball del primer govern preautonòmic valencià (1978-79) i diputat al Parlament espanyol (1978-82), el 1983 accedí a la presidència de la Generalitat Valenciana en la primera de les eleccions autonòmiques, càrrec per al qual fou reelegit el 1987 i el 1991. La gestió de Lerma es caracteritzà per la conformitat amb a línia oficial del PSOE dissenyada des de Madrid. D’altra banda, evità les relacions amb la resta dels Països Catalans, i només en el seu mandat final, en sintonia amb el pacte entre CiU i PSOE en l’àmbit estatal (1993), accedí a la cooperació en algun aspecte, com ara el de l’homologació dels títols acadèmics de valencià amb els de català (1994). Tanmateix, en la qüestió de la unitat de la llengua i enfront de l’anticatalanisme visceral i el secessionisme lingüístic que durant la transició havien dominat sectors de la dreta valenciana, la política habitual de Lerma fou la inhibició. El 1995 fou derrotat en les eleccions autonòmiques pel Partido Popular liderat per Eduardo Zaplana.
De l’eurocomunisme a l’esquerra alternativa
M.Ga. © ANTONI TÀPIES VEGAP. BARCELONA 1999
Paradigma europeu del partit comunista evolucionat, sòlid i obert, nacional i inserit en el teixit social, posseïdor a més d’un enorme patrimoni moral antifranquista, el PSUC va irrompre en la transició democràtica amb un cabal de més de mig milió de vots (entre el 17% i el 20% del total) i amb una implantació municipal —sobretot, al “cinturó roig” barceloní— que el situava ben per davant dels seus camarades valencians —el PCPV obtenia aleshores del 8% al 14% dels sufragis— i a una distància sideral dels escassos comunistes illencs.
Aquest impuls, provinent de la clandestinitat, donà encara al partit 25 escons en el primer Parlament català, però les dificultats per a adaptar-se a les condicions de la política professional i de la democràcia competitiva ja s’havien manifestat abans, complicades per la supeditació a l’estratègia espanyola del PCE de Santiago Carrillo. Aviat, l’heterogeneïtat de sensibilitats i de cultures polítiques que havia estat la gran riquesa del PSUC esdevingué una font de tensions i d’esquerdes, agreujades pel malestar d’uns quadres preparats i neguitosos que veien frustrades les seves expectatives de governar Catalunya. Va ser, doncs, un partit fraccionat entre la direcció “eurocomunista” (Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz), els “leninistes”, els “banderes” (d’inclinació socialdemòcrata) i els “prosoviètics”, el que acudí al seu V Congrés, al gener del 1981. Allí, la conjuntural aliança entre “leninistes” i “prosoviètics” derrotà els “euros”, col·locà en la cúpula l’històric Pere Ardiaca, i Francesc Frutos i, sobretot, desencadenà un imparable procés d’autodestrucció del PSUC. Un any més tard, al VI Congrés, el pacte entre “leninistes” i “euros” revertí la situació i retornà Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez a la presidència i la secretaria general. Però el mal ja estava fet: els “prosoviètics” s’escindiren per crear una formació ortodoxa d’avenir molt modest, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), i una gran part de la militància, perplexa o esgotada per aquella guerra civil, fugí a la desbandada, cosa que reduí els 30 000 afiliats del 1977a 9 000, el 1982.
Paral·lelament, també el PCE patia la seva crisi interna, oberta amb la revolta i l’expulsió dels renovadors hostils a l’autoritarisme carrillista. En aquestes condicions, el daltabaix electoral de l’octubre del 1982 resultava previsible: amb la deserció de 350 000 votants, el PSUC va caure fins el 4,6%, el mateix nivell de suport que el PC valencià; en conjunt, els comunistes de l’àrea catalana passaven d’ 11 diputats a 1, i del miratge de l’hegemonia al llindar de la marginalitat.
AVUI
S’inicià aleshores una dura travessa del desert, en la qual els únics oasis van ser la solidesa d’alguns bastions municipals —el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), Sabadell (Vallès Occidental), Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), Rubí (Vallès Occidental), Sueca (Ribera Baixa)…— i l’entrada, amb 6 escons, a les primeres Corts Valencianes, mentre la força gravitatòria del poder començava a atraure cap al PSOE triomfant moltes personalitats excomunistes (Pilar Bravo, Emèrit Bono, Jordi Solé Tura, Jordi Borja...). Amb vista a les eleccions generals del 1986, el PSUC improvisà amb magres aliats nacionalistes una Unió de l’Esquerra Catalana, i el PCE de Gerardo Iglesias intentà recollir el rebuig contra la pertinença d’Espanya a l’OTAN en la coalició Izquierda Unida, però cap de les dues fórmules no va tenir gaire èxit. A Catalunya, i després d’haver culminat la davallada electoral (3,9% dels vots), Rafael Ribó reemplaçà Antoni Gutiérrez en la secretaria general. L’any següent, el 1987, la creació d’Iniciativa per Catalunya revelava el fet que el PSUC havia deixat de ser un instrument polític eficient i obria, en l’espai de l’esquerra transformadora, un procés de refundació.
Des d’aquell moment s’ha produït, durant més d’una dècada, el desenvolupament paral·lel d’Iniciativa al Principat i d’Izquierda Unida a la resta de l’Estat; paral·lel, però no idèntic. Tot i que IC va néixer com una federació de partits —el PSUC, l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i el PCC—, el posterior distanciament d’aquest últim i la modèstia de l’Entesa van afavorir la metamorfosi d’Iniciativa en una formació política compacta, en un partit de facto que ha eixamplat els seus interessos —a través del projecte roigverd-violeta— i cerca noves definicions doctrinals, com ara l’ecosocialisme. La resposta de l’electorat ha estat encoratjadora, sempre millor a les municipals —gràcies a alcaldes com Antoni Farrés a Sabadell, Francesc Baltasar a Sant Feliu de Llobregat, Lluís Tejedor al Prat de Llobregat…—, estabilitzada en el 7,5% en les generals i arribant fins quasi el 10% (1995) al Parlament de Catalunya, on IC exerceix una enèrgica tasca opositora. Així, sense dissoldre’s formalment, el PSUC va anar transferint la seva sobirania i les seves funcions polítiques a Iniciativa i entrà en una mena d’hibernació que s’avançava de poc a la crisi general del comunisme i al col·lapse de la Unió Soviètica, en 1989-91.
Per contra, el cas d’Izquierda Unida ha estat un altre. Nascuda en forma de coalició entre el PCE i alguns petits satèl·lits, reconvertida després en moviment sociopolític, ha tingut sempre al seu si un partit comunista hegemònic amb tendència a instrumentalitzar-la o a fer-ne una simple pantalla, un partit al qual Julio Anguita González, el secretari general en 1988-98, ha restituït l’ortodòxia i el dogmatisme més clàssics a costa d’abundants dissidències. Així i tot, i gràcies al desgast del PSOE, la recuperació electoral resulta innegable: Esquerra Unida del País Valencià ha recollit del 9% a l’11, 5% dels vots, i el 1995, IU de les Illes aconseguí asseure’s per primer cop al Parlament balear, amb 3 escons i el 6,6% dels sufragis. Tanmateix, la manca de simetria entre els models d’IU i d’IC, entre un PCE actiu i un PSUC adormit, ha complicat encara més unes relacions històricament difícils. Durant el segon semestre del 1997, mentre Izquierda Unida experimentava —també al País Valencià i a les Illes— l’escissió del sector socialdemòcrata, batejat com a Nueva Izquierda, les divergències tàctiques i estratègiques entre IU i IC van fer inevitable la ruptura. Aquest trencament, però, desencadenà tot seguit dins d’IC la revolta dels elements de cultura política més ortodoxament marxista i més espanyola, que van trencar amb la direcció de Rafael Ribó per tal de construir, en confluència amb el PCC, la secció catalana d’Izquierda Unida, a les ordres de Julio Anguita.
La desigual feblesa del nacionalisme d’esquerres
La posada en marxa de la transició democràtica evidencià ràpidament l’extrema debilitat social i electoral de l’independentisme marxista que havia florit els últims anys de la dictadura. Partits com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) o Independentistes dels Països Catalans (IPC) van quedar marginats o autoexclosos dels nous processos polítics, i les plataformes independentistes més pragmàtiques —el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra (NE)— restaren com a forces extraparlamentàries al Principat. La situació era encara més precària al País Valencià i a les Illes.
Image
En aquella etapa només una Esquerra Republicana de Catalunya precàriament reconstruïda, però beneficiant-se del prestigi que li venia de la història, aconseguí al voltant del 4% dels vots i una mínima presència institucional. L’actiu i solitari paper del seu secretari general, Heribert Barrera, defensant els principis republicans i les tesis federalistes en els debats de la Constitució i de l’Estatut, així com una reorientació centrista i liberal contribuïren a donar-li un notable 8,9% i 14 diputats al Parlament català del 1980, amb els quals ajudà a sostenir el govern minoritari de Convergència i Unió, mentre Barrera esdevenia president de la Cambra.
Tanmateix, l’entesa parlamentària amb Jordi Pujol desdibuixà la identitat política d’ERC, víctima a més de la creixent bipolarització entre CiU i PSC, i també de les discòrdies internes. Des del 1983, el partit encetà un cicle electoral a la baixa que el va deixar fora de l’Ajuntament de Barcelona durant dotze anys, reduí dràsticament la seva representació al Parlament de Catalunya (poc més del 4% dels sufragis, 5 o 6 escons) i el va excloure del Congrés dels Diputats al llarg de dues legislatures (del 1986 al 1993). A desgrat d’aquestes ensopegades, ERC no rectificà i fins mantingué (1984-87) una modesta i cada cop menys entusiasta coalició amb CiU al govern de la Generalitat.
A les Balears, entretant, i amb la dificultat afegida del fort sentiment insularista, el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca es van iniciar en l’experiència de l’autonomia amb una modesta quota conjunta d’un 6% dels vots, però aconseguiren consolidar una presència ininterrompuda en el Parlament de les Illes, així com algunes parcel·les de poder als consells insulars i en ajuntaments petits. El seu treball tenaç, doblat d’activisme cultural i enfortit en l’oposició a la dreta governant, l’han dirigit entre altres Sebastià Serra i Mateu Morro al Partit Socialista de Mallorca, i Joan F. López Casasnoves i Joan Pons Moll al Partit Socialista de Menorca, i ha obtingut una lenta creixença electoral fins arribar, el 1995, al 12,2%, amb 6 diputats i més de 45 000 votants. Segurament, ha contribuït a aquest guany de credibilitat l’abandó de vel·leïtats autogestionàries per adoptar una línia progressista i ecologista atractiva per a les capes mitjanes i capaç, per exemple, de fer coalició amb CiU en les eleccions europees del 1994.
També el camí del valencianisme d’esquerres ha estat costerut i ple de frustracions. Nascuda el 1982 com una coalició de grups i individualitats del nacionalisme radical, Unitat del Poble Valencià (UPV) ha evolucionat no sense crisis cap a partit convencional i més centrat, darrere el lideratge de Pere Mayor i sota l’etiqueta d’UPV-Bloc Nacionalista. Els resultats electorals, però, només l’han acompanyada, i modestament, en l’àmbit municipal: dels 30 000 vots i 35 regidors del 1983, als 84 000 vots i 166 regidors del 1995, amb sòlides posicions a Carlet (Ribera Alta), Dénia (Marina Alta) o Borriana (Plana Baixa). En canvi, la UPV ha restat com a força extraparlamentària, per sota del 2% dels vots, en les eleccions generals, i tan sols pogué entrar a les Corts Valencianes amb 2 diputats el 1987, gràcies a una efímera coalició amb Esquerra Unida. Molt actiu en el terreny cultural, el nacionalisme valencià presenta així un balanç polític decebedor i es troba immers en el debat i la revisió de les tesis doctrinals que l’han inspirat durant els darrers vint anys.
AVUI
Pel que fa a Esquerra Republicana de Catalunya, el 1987 s’hi produí la substitució d’Heribert Barrera en la secretaria general per Joan Hortalà —líder del sector més liberal i “filoconvergent”—, i també la incorporació al partit de persones de procedència més radical i esquerranista, com ara la Crida a la Solidaritat (Àngel Colom) o Nacionalistes d’Esquerra (Josep Lluís Carod-Rovira). La contradicció entre ambdós fets esclatà en una llarga crisi, amb fugues a dreta i a esquerra, fins que al XVI Congrés d’ERC, celebrat a Lleida a la tardor del 1989, una coalició de tots els adversaris d’Hortalà el desbancà i col·locà en el seu lloc Àngel Colom. Els perdedors, amb la meitat del grup parlamentari i molts càrrecs municipals, es van escindir immediatament i crearen un nou partit, Esquerra Catalana, que festejà amb els socialistes abans d’integrar-se a CDC, el 1993.
Amb l’arribada de Colom al lideratge, ERC va emprendre una veritable refundació: increment i rejoveniment de la militància, espectacular augment de l’activisme i de la presència pública, i polarització de tot el seu missatge polític en un sol objectiu: la independència per mitjans pacífics i democràtics. Un objectiu que adquiria prestigi i versemblança arran dels processos desencadenats a la Unió Soviètica, a Iugoslàvia, a Txecoslovàquia —l’any 1991 va ser per al nacionalisme català el de la “febre bàltica”—, i guanyava credibilitat en aconseguir l’autodissolució i l’ingrés al partit de les restes del grup armat Terra Lliure (1979-91). Just aleshores, Esquerra inicià una expansió organitzativa i electoral per les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord que va obtenir resultats ínfims i que va ser més aviat pertorbadora per a les formacions nacionalistes locals.
Els primers fruits electorals de la nova etapa van arribar, encara modestos, amb les municipals del 1991 (92 000 vots i 227 regidors), però va ser el 1992 que ERC quasi doblà (7,9% i 11 diputats) la seva representació al Parlament català, del qual esdevenia la tercera força. L’èxit, tanmateix, accentuà les inclinacions personalistes i messiàniques de la direcció de Colom i això, en un partit que seguia essent un conglomerat de tendències i d’individualitats, resultava perillós. El 1993, amb el fitxatge de la publicista Pilar Rahola, Esquerra recuperà la presència al Congrés dels Diputats poc abans que comencessin a transcendir les tensions i les demandes de democràcia interna; el 1995 retornà —també amb Rahola— a l’Ajuntament de Barcelona i el mateix any va assolir, en la lluita per la Generalitat, els millors resultats de la seva història recent: 300 000 vots (el 9,5%) i 13 escons.
AVUI
La sentència de les urnes, tot i que remarcable, no aconseguí ocultar l’esgotament de l’eslògan “Cap a la independència!” ni la desorientació estratègica creixent dins del partit. Després que, al març del 1996, les eleccions generals marquessin per a ERC una inflexió a la baixa (fins el 4,1%, igual que el 1979), la revolta de les diverses faccions que se sentien agreujades per Colom es va generalitzar fins a provocar una ruptura per la cúpula. Aquell octubre l’encara secretari general i Pilar Rahola abandonaven Esquerra —emportant-se’n amb ells una bona part de la representació institucional— per crear tot seguit una nova plataforma de futur molt incert, el Partit per la Independència (PI). Esquerra Republicana, per la seva banda, va refer una laboriosa unitat al voltant de Josep Lluís Carod-Rovira —elegit nou secretari general— i cerca d’equilibrar l’independentisme amb l’ecologisme i una més gran sensibilitat social i econòmica.
Centre i dreta estatals: de la desbandada a l’hegemonia
Les dues formacions que, des de la fi de la dictadura, s’havien disputat l’espai conservador i espanyolista a l’àrea catalana es trobaven, el 1980, en situacions força diverses. La neofranquista Alianza Popular restava extraparlamentària tant a les Illes com al País Valencià, i al Principat havia conegut en tres anys dos caps de llista tan contradictoris com l’integrista Laureano López Rodó i el lliurepensador Antoni de Senillosa —aquest, el 1979 i sota l’etiqueta de Coalición Democrática—, sense consolidar, però, un terreny propi més enllà de la nostàlgia autoritària. Desmoralitzada i acèfala, AP desistí de concórrer a les eleccions del primer Parlament autònom i deixà el lloc a una candidatura de circumstàncies, Solidaritat Catalana, que va naufragar en el 2,3% de vots.
Per contra, la Unión de Centro Democrático, tot i que orgànicament era molt fràgil, gaudia encara dels privilegis del poder i del prestigi d’Adolfo Suárez. Primer partit a les Balears i a Castelló, segon a València i Alacant, segon també al Principat el 1979 —aquí, sota la forma de Centristes de Catalunya-UCD i amb el 19% dels vots—, el suarisme davallà fins el 10,5% (i 18 diputats) en els comicis autonòmics del 1980 pel seu dèficit de credibilitat catalanista, tot i que seguia aparentant un considerable potencial.
AVUI
AVUI
Dos anys després, el 1982, la correlació de forces entre AP i UCD s’havia capgirat espectacularment. En aquell període, els centristes governamentals convertiren el seu pluralisme intern en descomposició suïcida, i el funcionament de les organitzacions territorials en un desgavell precursor de la desbandada. Els efectes electorals van ser implacables: caiguda del vot fins a nivells marginals (el 2% a Catalunya, el 6,2% al País Valencià, el 9,3% a les Illes) i reducció dels 29 diputats anteriors a zero. Inversament, Alianza Popular —moderada i cohesionada per l’autoritat de Manuel Fraga Iribarne— passava d’extraparlamentària a aplegar 21 escons dins l’àrea catalana gràcies als antics vots ucedistes, que la situaven en segona posició a les Illes (34,6%) i al País Valencià (28,5%) i en tercer lloc al Principat (14,4%).
A partir d’aquell renaixement comú, la sort política dels aliancistes va ser prou diversa en cadascun dels països analitzats. A les Balears, a través de la personalitat del seu líder Gabriel Cañellas Fons i amb l’ajut de figures com l’eivissenc Abel Matutes, AP aconseguí aviat entroncar amb l’oligarquia social i econòmica més tradicional de les Illes i capitalitzar-ne la influència. Tenint el suport fidel de més d’un terç dels votants i l’auxili del centre regionalista (Unió Mallorquina), Cañellas governà l’arxipèlag des del 1983 amb un tarannà populista, una gestió clientelar i caciquil i una voluntat autonomista escassa. Tanmateix, quan ja havia estès l’hegemonia conservadora fins a les eleccions municipals i generals, i l’havia enfortida fins el 45%, l’any 1995 un escàndol de corrupció política —el “cas del túnel de Sóller”— l’obligà a dimitir la presidència balear, sense deixar el control del partit. Un control que Cañellas exercí al cap de deu mesos per descavalcar el seu successor, Cristòfol Soler —massa centrista, massa nacionalista, poc dòcil—, i posar el jove Jaume Matas al capdavant de la comunitat autònoma des del maig del 1996.
Un cas diferent va ser el del País Valencià, on el complet domini del PSOE en tots els àmbits del poder polític deixà a Alianza Popular poc marge de maniobra i n’afavorí un cert estancament electoral per sota del 30% dels vots, sobretot entre el 1986 i el 1989, en què l’efímera revifalla del Centro Democrático y Social (CDS) d’Adolfo Suárez va arrabassar a l’antisocialisme del 8% al 12% dels votants i alguns diputats. També els canvis en la central madrilenya d’AP van repercutir a València, i el 1987 el relleu de Fraga per Antonio Hernández Mancha comportà la investidura com a líder valencià de Pedro Agramunt Font de Mora. Però ni això, ni la refundació del 1989, amb el canvi de nom —ara, Partit Popular— i, altra vegada, de president estatal —ara, José María Aznar—, no van repercutir a les urnes de manera significativa. Calgué esperar el 1991 perquè la “popular” Rita Barberà conquerís, en coalició amb Unió Valenciana, l’alcaldia de la capital, i el 1993 per a superar el PSOE en unes eleccions generals. Aplanat així el camí, i a cavall d’una tendència general espanyola, l’exalcalde de Benidorm Eduardo Zaplana guanyà per als conservadors, el 1995, la Generalitat Valenciana amb el 43% dels vots, tot i que necessità Unió Valenciana com a soci postelectoral. La seva gestió, en un context d’hegemonia general del PP des del 1996, ha estat marcada per una política cultural hostil als sectors nacionalistes i molt equívoca amb relació a la unitat de la llengua catalana.
Molt més sinuosa i difícil va ser la trajectòria d’AP-PP al Principat, on Convergència i Unió representava una competència temible en la disputa pel vot moderat, on els “populars” restaven molt refractaris a la cultura política catalanista hegemònica i on, a més, van patir una perllongada crisi de lideratge. Des de la seva resurrecció el 1982, Alianza Popular cercà insistentment candidats i líders en els rengles patronals (Miguel Ángel Planas, Domènec Romera, José Segura, Eduard Bueno…) amb resultats mediocres; suportà les tensions entre personatges ancorats en el passat (Josep Maria Santacreu, Eduard Tarragona) i elements joves provinents de la UCD, i arrossegà uns aliats (el Partit Demòcrata Popular, el Partit Liberal) bastant fantasmagòrics i parasitaris. El reflex electoral de tot plegat oscil·lava entre el 5% i l’11% dels vots, amb escrutinis sempre millors als comicis generals i una modesta presència tant als grans ajuntaments com al Parlament català.
L’arribada a la direcció, el 1986, de Jorge Fernández Díaz —polític professional de procedència centrista— no alterà aquests resultats, però augmentà la credibilitat democràtica del partit i la seva aclimatació a l’ecosistema polític català. Fins que, a la darreria del 1990 i amb les benediccions de la nova cúpula espanyola del PP, emergí a Catalunya un altre líder, el catedràtic Aleix Vidal-Quadras. Durant els sis anys següents, i en contrast amb la discreció del seu predecessor, Vidal-Quadras conreà la confrontació permanent amb CiU, la desqualificació sistemàtica del nacionalisme català en el terreny ideològic i la crítica ferotge de la seva gestió, sobretot en els àmbits educatiu, lingüístic i cultural. Aquesta estridència espanyolista, exercida amb un estil aristocratitzant que recordava a estones la Unión Monárquica Nacional del 1919, no va obtenir rèdits electorals fins el període 1993-96, en què les expectatives de victòria del PP estatal n’augmentaren els votants catalans fins el 12-18%, encara per sota dels millors resultats de la UCD. De qualsevol manera, la insuficient majoria parlamentària de José María Aznar el 1996, i la necessitat de pactar amb Convergència i Unió imposaren el sacrifici momentani de Vidal-Quadras, rellevat de la presidència del PP català per un gris Alberto Fernández Díaz i mantingut des d’aleshores en la reserva, com a guardià de les essències anticatalanistes.
Gabriel Cañellas
AVUI
Gabriel Cañellas (Palma de Mallorca, 1926) va orientar la seva activitat professional com a assessor d’empreses amb interessos turístics i immobiliaris. La seva activitat política no es va iniciar fins que el 1978 va ingressar a Alianza Popular. El 1983 va ser elegit president de les Illes com a cap de files d’aquest partit, i reelegit en el càrrec el 1987 i el 1991 per majoria absoluta. Cañellas va dur a terme una gestió populista, orientada a consolidar la dependència econòmica del turisme, mentre demostrava una escassa voluntat autonomista. Sota el seu llarg mandat, el govern balear es va inhibir a l’hora d’elaborar una clara política de normalització lingüística, i fins i tot afavorí els grupuscles favorables al secessionisme lingüístic. Pocs mesos després de revalidar el càrrec el 1995, va ser acusat d’haver comès irregularitats en la contractació de les obres de construcció del túnel de Sóller, i va haver de dimitir els càrrecs de president del PP balear i del govern balear.
Entorn del debat ideologicopolític
Almenys pel que fa a Catalunya, el consens antifranquista i democràtic del final dels anys setanta incloïa en el seu bagatge les tesis nacionalistes. Quasi tothom era, en aquells anys —i especialment a l’esquerra—, sobiranista, autodeterminista i partidari aparent dels Països Catalans. Aquesta última causa va quedar aviat qüestionada pels processos polítics en marxa al País Valencià i a les Illes, però el nacionalisme estrictament principatí també resultà ser més fràgil i més tàctic d’allò que havia semblat.
En aquest sentit, el període 1980-82 marcà un tombant decisiu. En la primera data, les expectatives dels intel·lectuals i polítics d’esquerres, de contribuir al recobrat govern de Catalunya van quedar frustrades; en la segona, se’ls obrí la possibilitat —insospitada cinc anys enrere— d’influir sobre el govern d’Espanya. Seduïts per les facilitats de l’aparell i de la cultura estatals, molts creadors de pensament i d’opinió catalans van descobrir i fer seu un espanyolisme progressista i modenitzador mentre es regiraven contra el nacionalisme català, el reduïen a una etiqueta de partit i n’abjuraven amb més o menys èmfasi. Al llarg de la dècada dels vuitanta, una allau de posicionaments teòrics considerà el catalanisme com una cosa obsoleta i rància, si no una ideologia reaccionària i antimoderna, mentre les expressions intel·lectuals del moviment incriminat restaven acomplexades, desassistides i a la defensiva. Sense deixar-s’hi arrossegar del tot, les direccions del PSC i del PSUC-Iniciativa van cedir poc o molt a la pressió d’aquest discurs dominant.
Les coses no han canviat gaire durant la dècada següent i, sobretot, s’ha confirmat la servitud del debat d’idees polítiques a les sigles i a les conjuntures partidistes. En termes relatius, les tesis nacionalistes potser han guanyat presència, tot i restar poc articulades i molt minoritàries dins l’àgora mediàtica. D’altra banda, l’entesa PSOE-CiU del trienni 1993-96 i l’ulterior trànsit dels socialistes cap a l’oposició han suavitzat moltes virulències anticatalanistes de procedència orgànica. Tanmateix, hem assistit a la completa desinhibició d’un espanyolisme ideològic, lingüístic i cultural que nodreix columnes d’opinió, fòrums i revistes; un espanyolisme que s’ha trobat reflectit en les campanyes d’Aleix Vidal-Quadras contra allò que ell denomina el pujolisme universal, és a dir, contra la cultura política catalanista mínima que tenen en comú Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya; un espanyolisme que ha triat com a terreny predilecte l’objecció al procés de normalització lingüística del català i l’alarmisme sobre el futur de la llengua castellana al Principat, un espanyolisme, en fi, que sovint sembla enyorar, i retreu als partits d’esquerra que no la practiquin, una política resoltament lerrouxista. Aquesta és, tal vegada, la novetat més remarcable en el paisatge de la intelligentsia catalana del final del segle XX.