Europa: les noves regles del joc

Placa municipal d’adhesió a la Unió Europea.

G.S.

L’1 de gener de 1986 va entrar en vigor el tractat d’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees, constituïdes per la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), la Comunitat Europea d’Energia Atòmica (CEEA) i la Comunitat Econòmica Europea (CEE), les quals havien estat creades respectivament pels tractats de París (1951), la primera, i de Roma (1957), les dues segones. D’aquesta manera finalitzaven unes complexes negociacions polítiques, diplomàtiques i comercials dutes a terme per les noves estructures democràtiques espanyoles amb la voluntat d’adherir-se al grup d’estats europeus que, a partir dels esmentats tractats, havien decidit de posar les bases d’un nou projecte d’integració dels països de l’Europa Occidental que posés fi als llargs períodes de conflictes i violències que havien caracteritzat les seves relacions durant la primera meitat del segle XX.

La incorporació a Europa: de l’aspiració a la realitat

De la CEE a la Unió Europea. 1958-1995.

En termes generals, per al conjunt de l’Estat espanyol, l’adhesió a les Comunitats Europees va significar, d’una banda, trencar definitivament l’aïllament polític i diplomàtic respecte dels països occidentals en què l’havien situat la ideologia i la pràctica polítiques dutes a terme pel règim franquista i, de l’altra, obtenir el ple reconeixement internacional del règim democràtic espanyol, les primeres eleccions lliures del qual tot just s’havien celebrat feia nou anys. Quant a la significació que aquest mateix fet de l’adhesió va tenir en aquells moments als Països Catalans, i més concretament a Catalunya, val a dir que es van poder detectar algunes connotacions especials, properes tal vegada al que se’n podria dir il·lusió o confiança col·lectiva en allò que l’adhesió podria arribar a suposar per a la definitiva recuperació de la personalitat pròpia del país.

Efectivament, durant molts anys, però potser amb més intensitat durant el període franquista, bona part del catalanisme polític i de la intel·lectualitat catalana, però també sectors socials més amplis i heterogenis de la societat catalana, van identificar Europa amb uns determinats valors, com ara la tradició i la pràctica democràtiques, l’exercici natural de les virtuts cíviques, la relació fructífera entre tradició i modernitat culturals o el desenvolupament i benestar econòmics. Aquesta visió de les coses, a més, va ser reforçada per la divulgació d’una determinada interpretació històrica que lligava el naixement de la realitat nacional de Catalunya amb la voluntat carolíngia de construir una Europa nova després de l’enfonsament de l’imperi Romà. D’aquesta manera ben aviat va fer fortuna i es va generalitzar l’expressió que l’adhesió a les Comunitats Europees significava per a Catalunya el retrobament de les seves pròpies arrels o el retorn a casa. Finalment, i ja des d’un vessant més estrictament polític, relacionat amb les pròpies expectatives de desenvolupament del recentment estrenat autogovern, aquests mateixos sectors van creure també que l’adhesió a les Comunitats Europees podria impulsar un reconeixement més clar i explícit de la realitat nacional de Catalunya en l’àmbit internacional.

Ben aviat, però, ja els anys immediatament posteriors a l’adhesió, es va anar obrint camí una percepció molt més acostada a la realitat sobre quins eren la veritable significació i l’abast real de les repercussions que tenia per a Catalunya i la resta dels Països Catalans el fet de pertànyer, dintre de l’estructura de l’Estat espanyol, a les Comunitats Europees. Aquesta nova visió, per bé que no necessàriament oposada a l’anterior, va arribar a ocasionar en alguns sectors de la societat catalana un cert desencís i desafecció posteriors sobre el projecte comunitari que, en certs àmbits, encara són presents en l’actualitat, per bé que fins ara no s’hagin arribat a manifestar amb gaire rotunditat. Dues foren les causes bàsiques que van causar aquesta percepció negativa: d’una banda, la confusió inicial que va provocar la identificació entre una Europa idealitzada i la realitat de l’estructura de les Comunitats Europees i, de l’altra, un cert desconeixement de l’abast i la naturalesa reals de les, aleshores, limitades competències comunitàries.

Hom pot concloure, per tant, en aquest punt, que l’aspiració ideal de Catalunya de formar part, com a comunitat política plenament reconeguda i en un pla d’igualtat amb la resta de pobles europeus, d’una Europa exemplar, ha donat pas a una realitat molt més matisada, que es caracteritza per la pertinença, a través de l’Estat espanyol, a una estructura política, econòmica i comercial determinada, l’actual Unió Europea, la qual només de manera molt relativa es pot dir que encarna els valors que n’originaren una primera adhesió sustentada en un fort component emotiu.

S’ha de dir, finalment, que l’activitat de la Unió i el projecte que representa emmarquen, condicionen o influencien la pràctica totalitat dels àmbits de la vida dels països que en són membres: des de les formes i models possibles d’exercici de la seva sobirania política i institucional fins a la direcció de les variables que determinen el comportament de les seves economies, de la gestió ordinària de les seves administracions públiques a les possibilitats de desenvolupament i cohesió del seu teixit social, de la percepció de la seva pròpia identitat a la renovació del seu sistema democràtic. És, doncs, en aquest nou entorn on se situa, ara per ara, la futura evolució econòmica, social, política i cultural dels Països Catalans.

L’adaptació de la societat catalana a la Unió Europea

D’acord amb el que s’acaba d’assenyalar, per a la societat catalana, Europa ha deixat de ser únicament una idea portadora de valors, per passar a constituir, a més, una realitat en la qual es confronten bàsicament interessos econòmics, polítics i comercials i, en aquest sentit, ha esdevingut un espai en el qual s’emmarquen bona part de les seves perspectives de desenvolupament. És significatiu també recordar que aquesta transformació s’ha produït en un període de temps extraordinàriament curt des d’una perspectiva històrica, pràcticament en només deu anys, si es considera que els canvis més rellevants en l’abast de les competències i projecció de l’actual Unió Europea es van començar a produir arran de l’aprovació de l’Acta Única Europea, l’any 1986, i sobretot amb l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht l’any 1993.

Les polítiques desenvolupades per les Comunitats Europees d’ençà de la seva creació i, en un sentit més ampli, la significació del projecte d’integració han comportat per als països europeus uns efectes força similars. Aquests efectes són de molt distinta naturalesa, però en termes generals poden reconduir-se a les categories següents: una certa limitació en l’exercici del principi de sobirania de què disposen els estats membres; l’augment de la interdependència de les seves economies respectives; la necessitat de desenvolupar noves capacitats i eines de gestió per a fer front a polítiques públiques elaborades a escala europea; la progressiva presa de consciència, per part de la societat civil europea, de la pertinença a un nou espai polític i administratiu que, alhora que estableix unes noves regles de funcionament, obre noves possibilitats de col·laboració i n’estimula el dinamisme. Tot i la similitud d’aquests efectes en els diferents països europeus, és clar també que, en funció de la pròpia història i circumstàncies polítiques, econòmiques, socials i culturals de cadascun, hi prenen formes diferents. És a partir d’aquesta consideració que en aquest capítol s’examinen aquests mateixos impactes amb relació als Països Catalans.

El discurs polític sobre l’autogovern

D’ençà de la pèrdua de les institucions pròpies d’autogovern de la societat catalana al principi del segle XVIII, ha estat una constant en la seva història la voluntat de dotar-se d’un estatut polític que fos novament l’expressió de les seves llibertats nacionals. Aquesta voluntat va arribar a concretar-se finalment, en el cas de Catalunya, en els models establerts per la Mancomunitat del 1914 i els estatuts d’autonomia del 1932 i el 1979, tots ells sustentats a partir dels distints corrents ideològics presents en el moviment del catalanisme polític. Malgrat la diversitat d’aquests corrents, però, tots ells van formular els seus projectes i alternatives tenint bàsicament en compte les estructures polítiques, econòmiques, socials i culturals de l’Estat espanyol, les quals finalment en condicionaven els objectius i les estratègies, o en marcaven els límits i les possibilitats reals d’aplicació.

És des d’aquest punt de vista que l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees l’any 1986, el desenvolupament posterior de la UE i la globalitat del procés d’integració van comportar unes modificacions significatives en les anàlisis tradicionals que fins aleshores havien elaborat els corrents majoritaris d’aquest discurs. Efectivament, es pot dir que a partir d’aquell moment les forces més representatives del catalanisme polític defensen clarament que qualsevol fórmula o model que pretengui determinar quin hauria de ser l’estatut polític més adequat perquè Catalunya, o el conjunt dels Països Catalans, assoleixi el nivell d’autogovern que garanteixi un desenvolupament ple de la seva personalitat nacional haurà de tenir present no solament les estructures que configuren l’Estat espanyol, sinó també el procés d’integració europea i les exigències i limitacions que aquest comporta.

Dit això, però, s’ha d’insistir en la consideració que en cap moment no s’hauria de perdre de vista la diferent naturalesa política i jurídica de les estructures de l’Estat espanyol i de la Unió Europea, la qual cosa obliga, si no es vol caure en errors greus, a no transposar automàticament de les unes a les altres qualsevol reflexió i anàlisi que es faci sobre aquestes qüestions. Així, una primera afirmació que cal fer és que els textos constitutius de la Unió Europea són neutres respecte a l’organització política interna dels estats que la integren. És a dir, són aquests mateixos estats que, d’acord amb les seves normes constitucionals, determinen el nivell d’autogovern de què poden disposar les diferents realitats polítiques nacionals, regionals o locals que es troben en el seu interior. En aquest sentit, doncs, si prenem com a element de referència del nivell més alt possible d’autogovern d’una comunitat política el reconeixement de l’exercici del dret a l’autodeterminació, aquest dret serà reconegut o no segons que ho determinin les normes constitucionals dels estats membres, sense que la Unió Europea sigui competent per a pronunciar-s’hi. Per tant, d’acord amb aquesta consideració, és clar que, des d’una perspectiva estrictament jurídica, la Unió Europea no presenta cap obstacle a l’exercici del dret d’autodeterminació per part dels Països Catalans.

Seguint aquest mateix raonament i aquesta mateixa perspectiva, cal afirmar que el marc institucional de la Unió Europea no determina, ni és previsible que ho arribi a fer, almenys a mitjà termini, el nivell d’autogovern que en cada moment pretengui obtenir la societat catalana, nivell que continuarà tenint com a límit o condicionament el que és determinat únicament per la Constitució espanyola. És per aquesta raó que l’impacte essencial que ha produït la Unió Europea, i en general la naturalesa i la lògica del procés d’integració, sobre el que tradicionalment ha constituït un dels referents essencials del debat polític als Països Catalans, és a dir, la definició del seu estatut polític, cal situar-lo no pas en l’àmbit de la prescripció i el dret sinó en el de l’oportunitat i la política. Dit d’una altra manera; la voluntat d’una adhesió sense gaires reserves cap a la filosofia i les realitzacions efectives del projecte d’integració europea que s’ha manifestat en la major part de la classe política i de la societat catalanes ha provocat en aquests mateixos sectors interrogants i dubtes importants sobre la viabilitat, la conveniència i fins i tot la necessitat de plantejar com a horitzó o fita última d’autogovern del nostre país l’exercici efectiu d’un dret d’autodeterminació, tenint en compte l’existència d’un entorn europeu cada cop més interdependent, econòmicament i políticament. En l’origen d’aquests dubtes hi ha tingut un paper rellevant la percepció que aquest projecte d’integració contribueix a accentuar unes certes limitacions reals en l’exercici del principi de sobirania de què disposen els estats, la qual cosa podria fer revestir d’un cert anacronisme la reclamació progressivament més àmplia de parcel·les de sobirania per part de les comunitats polítiques nacionals que no tenen un Estat propi, com és el cas de Catalunya.

A tall de resum es pot concloure que les repercussions que un procés de la naturalesa del que s’està duent a terme en el si de la Unió Europea tindran per al desenvolupament futur de l’autogovern dels Països Catalans no es poden determinar encara amb precisió; i això no sols per les característiques singulars d’aquest procés —per a la comprensió del qual difícilment serveixen les categories i els esquemes tradicionals establerts fins ara per la ciència política—, sinó també perquè sobre la societat europea hi gravita, conjuntament amb l’acció política i econòmica de governs i institucions coordinats sota el paraigua de la Unió, un conjunt d’elements o factors externs, de caràcter i impacte mundials, que poden acabar tenint una influència decisiva en l’abast i les característiques de l’esmentat l’autogovern.

L’activitat i el dinamisme econòmics

L’aspecte essencial que ha distingit el projecte comunitari d’integració europea de qualsevol altre intent anterior d’aconseguir una certa unitat del continent ha estat el fet d’escollir com a element vertebrador d’aquest projecte l’adopció d’un conjunt progressivament més ampli d’accions i polítiques destinades, en darrer terme, a procurar el creixement econòmic col·lectiu i equilibrat de la societat europea. És per aquesta raó que fer un balanç de l’impacte que ha suposat per al conjunt de l’economia catalana la pertinença a les Comunitats Europees constitueix una tasca essencial, tot i que no és pas senzill ni teòricament ni pràcticament. El motiu últim d’aquest fet és que, d’una banda, aquest període ha coincidit amb una extraordinària obertura de tots els intercanvis econòmics mundials que ha acabat exercint una influència decisiva en l’evolució de l’economia catalana i espanyola i, de l’altra, que en aquesta mateixa anàlisi s’haurien d’incloure necessàriament molts elements conjunturals de naturalesa i abast molt heterogenis que actuen al marge del procés d’integració econòmica en el si de la Unió Europea.

A grans trets, però, sí que es pot dir que la major part d’anàlisis econòmiques classifiquen aquests impactes a partir de dos grans àmbits: l’impacte de la mateixa integració en les variables macroeconòmiques tradicionals i l’impacte a Catalunya de la política comunitària en favor de la cohesió econòmica i social per tal de reduir els desequilibris territorials. Pel que fa a l’impacte macroeconòmic, les dades estadístiques mostren clarament que el creixement del PIB català en el període 1985-92 i en els dos subperíodes 1986-89 (de fort creixement) i 1990-92 (de creixement més lent) ha estat superior, com ja ha succeït en altres períodes anteriors, al de la mitjana espanyola, el qual al seu torn ha superat el del conjunt de les Comunitats. Els diversos analistes que han estudiat aquest període semblen d’acord a afirmar que la ràpida expansió espanyola i catalana que s’hi va experimentar va ser el resultat no solament d’una conjuntura internacional més favorable sinó també del dinamisme proporcionat per l’adhesió a les Comunitats Europees. A més a més, durant aquest període Catalunya es va beneficiar en un major grau de la conjuntura tant general com específica de les Comunitats. La raó d’això és que el teixit industrial, les infraestructures, el nivell educatiu i la mà d’obra especialitzada de Catalunya va ser un factor d’atracció molt important per a les inversions estrangeres. Des del punt de vista dels intercanvis comercials es va produir un augment important del comerç exterior català cap a la resta d’estats membres. Concretament, la importància del mercat comunitari per a les exportacions catalanes va passar del 52% l’any 1985 al 71% l’any 1995. Quant a les importacions, l’augment també és notori: del 40% al 67% en aquests deu anys. Com en el cas del conjunt de l’Estat espanyol, l’adhesió va tenir com a resultat generar un dèficit comercial substancial amb les Comunitats. Tanmateix, val a dir que aquest dèficit va poder ser compensat, i amb escreix, per les entrades de capitals especialment en forma d’inversió directa, els quals van constituir un element bàsic del dinamisme de les relacions econòmiques de les Comunitats Europees amb Catalunya.

Inversió del Fons Europeu de Desenvolupament Regional a la xarxa ferroviària, Sant Andreu Comtal.

G.S.

En resum, es pot dir que la major dinamització de l’economia catalana derivada de l’adhesió a les Comunitats Europees es va produir a través d’aquests fluxos de capitals, atrets per la major confiança generada pel procés d’adhesió de l’Estat espanyol i per la major competitivitat relativa de Catalunya que proporciona la seva millor infraestructura cultural, econòmica, en recursos humans i de localització geogràfica.

Quant a l’impacte de la política en favor de la cohesió econòmica i social de la Unió, que té com a finalitat, tal com s’ha indicat anteriorment, corregir els desequilibris entre els seus diferents territoris, cal dir que s’articula a partir dels denominats Fons Estructurals (Fons Europeu de Desenvolupament Regional, Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrícola, i Fons Social Europeu) i del Fons de Cohesió, mitjançant l’establiment d’un sistema complex de subvencions a càrrec d’aquests fons, que es concedeixen a determinades zones dels estats europeus, entre les quals es troben la pràctica totalitat del territori dels Països Catalans. D’acord amb els paràmetres econòmics que en el seu moment es van utilitzar per a efectuar aquella classificació, una gran part del territori de Catalunya, de les Illes Balears i de les comarques de la Catalunya del Nord va ser considerat bé com a zona en regressió industrial, o bé com a zona rural amb dificultats, mentre que, en canvi, la totalitat del País Valencià va ser classificada —com també la major part de la resta de l’Estat espanyol— com a zona amb mancances generals de desenvolupament, la qual cosa va comportar que aquest últim obtingués un import significativament més considerable de recursos provinents dels esmentats fons que la resta dels Països Catalans. La dotació d’aquests fons ha anat adquirint una importància creixent, i hom preveu que per a l’any 1999 suposi més del 30% del total del pressupost de la Unió.

Autovia de Mataró a Granollers finançada mitjançant el Fons Europeu de Desenvolupament Regional.

V.A.

A l’hora de quantificar els recursos que a través d’aquesta política han acabat revertint a Catalunya, s’han de distingir tres períodes: el primer, des de l’ingrés d’Espanya a les Comunitats fins a l’entrada en vigor de la primera gran reforma dels fons, l’1 de gener de 1989; un segon període, entre l’1 de gener de 1989 i el 31 de desembre de 1993, i, finalment, un tercer període que es va iniciar l’1 de gener de 1994 i finalitzarà el 31 de desembre de 1999. La progressió dels recursos al llarg d’aquestes tres etapes ha estat molt elevada, ja que s’ha passat d’aproximadament 33 000 milions de pessetes del primer període a 152 000 milions en el segon, i s’estan destinant uns 300 000 milions de pessetes per al tercer dels períodes esmentats. A aquestes xifres caldria afegir-hi els 122 000 milions de pessetes aportats en el període 1993-96 pel denominat Fons de Cohesió, creat pel Tractat de Maastricht amb l’objectiu de contribuir financerament a la realització de projectes en matèria de medi ambient i d’infraestructures de transport, els destinataris del qual són únicament Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda.

De tota manera, per a valorar adequadament la importància i l’impacte d’aquests recursos per a Espanya i per a Catalunya caldria posar-los en relació amb magnituds com ara la inversió o la despesa públiques. Malauradament no es disposa d’estimacions fiables sobre aquests agregats a escala regional i per aquest motiu només es poden presentar amb relació al PIB. En aquest sentit, hom calcula que els recursos rebuts dels Fons Estructurals i de Cohesió el 1993 en el conjunt d’Espanya representaven gairebé l’l% del PIB, mentre que pel que fa a Catalunya aquest percentatge va ser de poc menys del 0,4%.

En definitiva, les xifres anteriors mostren que la incidència que poden tenir els Fons Estructurals i de Cohesió de la UE en la resolució dels problemes estructurals de Catalunya és relativament reduïda, i molt inferior a la que es dóna en altres regions europees i en la majoria de les regions espanyoles. Tot i això, cal reconèixer que els fons han contribuït financerament a pal·liar uns determinats colls d’ampolla de l’economia catalana i a afavorir-ne un desenvolupament més equilibrat. Val a dir que els resultats obtinguts per Catalunya tenen com a origen la seva consideració de zona desenvolupada dintre d’una zona que ho és menys, la qual cosa ha comportat que la seva balança fiscal respecte de les Comunitats Europees sigui positiva i, per tant, que s’hagi constituït en un contribuent net al pressupost comunitari.

Fins aquí s’ha fet un resum des d’un punt de vista quantitatiu de l’impacte de l’adhesió a les institucions europees. Quan s’analitza aquest impacte, però, cal tenir en compte que la pròpia naturalesa i característiques del projecte comunitari fan que no es puguin oblidar factors d’ordre psicològic i de confiança, que arriben a ser extraordinàriament determinants en la marxa de l’economia. Des d’aquest punt de vista, cal tenir present que la creació d’un gran mercat interior europeu i les possibilitats que ofereix —acompanyat en el cas espanyol i català d’un sentiment d’homologació no solament econòmica sinó política— han generat un gran dinamisme i confiança en favor de l’activitat econòmica.

Finalment i a tall de conclusió, es pot dir que si Catalunya s’ha pogut beneficiar de l’entrada de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees per la raó que els beneficis macroeconòmics superen els costos financers de la pertinença, ha estat perquè ha pogut aprofitar els seus propis recursos econòmics i socials i per una conjuntura internacional favorable, més que no pas per l’ajut financer ni per cap tracte de favor rebut; ans al contrari, més aviat ha estat tractada com un país més desenvolupat del que és en realitat. Unes conclusions semblants podrien preveure’s com a conseqüència de la creació de la Unió Econòmica i Monetària iniciada l’1 de gener de 1999, la qual constituirà una fita d’innegable transcendència històrica en el procés d’integració que impulsa la Unió Europea.

L’elaboració i implementació de polítiques públiques

De forma directament vinculada a l’exercici de les competències que els seus tractats constitutius els atorguen, les Comunitats Europees, i en general la Unió Europea, han anat desplegant de manera concertada o compartida amb els estats membres, un seguit de polítiques públiques en àrees que tradicionalment havien estat reservades als estats. Això és motivat per la mateixa naturalesa del projecte comunitari, el qual respon no tant a la lògica d’una simple col·laboració de caràcter intergovernamental a l’estil de les organitzacions internacionals convencionals com a la voluntat d’avançar cap a una certa integració global, la qual cosa es tradueix en l’elaboració a escala europea de veritables polítiques públiques que tenen com a destinataris directes els ciutadans mateixos dels estats membres. En aquest sentit es pot afirmar que la pertinença a la Unió ha suposat per al conjunt dels estats membres la incorporació d’un nou actor en l’elaboració, la implementació i, en ocasions, la gestió de les polítiques públiques que intervenen al seu territori. Això ha ocasionat que el funcionament i les tasques de les institucions de representació i de govern, i també de les administracions públiques internes, s’hagin vist modificats, sobretot en aquells àmbits en què són concurrents amb les de la Unió.

Pel que fa a Catalunya, la primera tasca que en aquest pla es va realitzar a partir de l’adhesió, l’any 1986, va ser l’adequació de l’ordenament jurídic català al conjunt de disposicions normatives que constituïen el que en el seu moment es va denominar cabal comunitari, és a dir, el conjunt de disposicions comunitàries en vigor que l’Estat espanyol va haver d’acceptar per tal de poder formar part de les Comunitats Europees. La realització d’aquesta tasca, que més endavant s’ha acabat integrant en la normalitat dels procediments d’elaboració de les polítiques públiques de la Generalitat, tot i la seva complexitat, no va oferir gaires dificultats, perquè les competències que en el seu moment foren transferides a les Comunitats Europees eren, essencialment, de titularitat estatal i no pas autonòmica. Això també passa en l’actualitat, ja que la majoria dels títols competencials de la Unió Europea són concurrents amb competències de titularitat estatal, i per aquest motiu correspon normalment al govern i parlament espanyols la seva transposició a l’ordenament jurídic intern, en els supòsits que aquesta transposició és exigida per la naturalesa mateixa de l’acte jurídic comunitari adoptat. Tot i això, en aquest punt és important destacar que, durant els primers anys que seguiren a l’adhesió, es van produir diferents conflictes de competència entre l’administració central i el govern de la Generalitat de Catalunya, ja que aquella va interpretar en ocasions el dret comunitari de manera que li permetia una recuperació de les competències que havien estat transferides a les comunitats autònomes. Finalment el Tribunal Constitucional va resoldre a favor dels arguments defensats per la Generalitat de Catalunya, en el sentit que el dret comunitari en cap cas no podia suposar un trencament del sistema de distribució competencial establert per la Constitució i els estatuts d’autonomia.

De manera paral·lela a aquesta primera tasca d’adequació normativa, es van crear els mecanismes institucionals que havien de permetre al Parlament de fer-ne un seguiment permanent, i es va iniciar el rodatge de la mateixa estructura administrativa de la Generalitat de Catalunya. Aquest rodatge va ser necessari sobretot per tal d’integrar-hi les noves relacions politicoadministratives que calia establir amb l’administració espanyola, amb la finalitat que aquesta tingués presents els interessos de la Generalitat en les negociacions amb els organismes i les institucions comunitàries, i va suposar també l’inici dels primers contactes directes amb aquestes mateixes institucions en els casos, pocs, en què això era i continua essent possible des d’una perspectiva estrictament jurídica.

En aquest sentit, i a causa de l’àmbit material i la naturalesa de les competències que les Comunitats Europees tenien atribuïdes en el moment de l’adhesió, foren els departaments d’Economia i Hisenda, i d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, els més directament afectats en la seva gestió diària per l’impacte de les competències comunitàries, tot i que finalment han acabat essent totes les estructures i departaments de la Generalitat que, en major o menor grau, han hagut d’efectuar el seguiment de les actuacions de la Unió o han incorporat una certa dimensió europea a l’hora d’elaborar les seves polítiques i gestionar les seves competències.

En termes generals es pot dir, per tant, que la introducció de les polítiques comunitàries ha comportat bàsicament quatre grans canvis en l’activitat de les administracions, dels governs i dels parlaments dels Països Catalans. En primer lloc, la necessitat d’efectuar un seguiment legislatiu permanent de l’activitat normativa de la Unió, per tal de determinar si afecta les competències autonòmiques o no i, en conseqüència, l’obligació, segons els casos, d’adaptar les normes jurídiques internes, ja siguin de rang legal o reglamentari. En segon lloc, l’establiment de nous mecanismes de gestió financera i pressupostària per a gestionar els recursos econòmics procedents dels fons comunitaris, en especial dels que provenen dels Fons Estructurals i del Fons de Cohesió. En tercer lloc, la interiorització d’un cert reflex europeu en el moment d’elaborar, implementar o gestionar la major part de les polítiques públiques de les administracions autonòmiques catalanes, independentment del fet que siguin afectades o no per competències desplegades per la Unió, o hi siguin concurrents. Finalment, el contacte amb cultures administratives i de gestió distintes ha suposat també per a les administracions catalanes, incloent-hi en aquest punt les administracions locals, l’establiment de tot un seguit de noves relacions i contactes, que els ha obligat a desenvolupar noves capacitats i formes de treball, tot contribuint així a la seva modernització. Pel que fa a aquestes últimes, l’aspecte més rellevant derivat de l’aplicació de les polítiques de la Unió ha estat, sobretot, la possibilitat d’obtenir recursos econòmics provinents dels Fons Estructurals i del Fons de Cohesió, i de participar en els programes de la UE dirigits a potenciar les iniciatives de desenvolupament local, en especial per mitjà de la seva vinculació a xarxes de dimensió transnacional.

El teixit social

Generalment s’afirma que, malgrat la seva importància i transcendència històriques, el projecte d’integració iniciat per les Comunitats Europees no ha estat fins ara un projecte popular, si més no en el sentit que desperti adhesions o mobilitzacions espontànies entre capes àmplies de la societat europea. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que l’adhesió que la societat europea manté respecte d’aquest projecte és relativament passiva. En el cas de la societat catalana, la seva vinculació al projecte comunitari no presenta actualment diferències remarcables respecte al que és la tònica general en la resta de països europeus. Si es prenen com a indicador les dades corresponents a les diferents eleccions al Parlament Europeu, els percentatges de participació van ser a Catalunya del 68,5% el 1987, del 51,6% el 1989 i del 51,9% l’any 1994, molt semblants als de la mitjana europea, però per sota, en canvi, de la mitjana espanyola, que en la darrera de les convocatòries esmentades es va situar en el 59,1%. Tot i que aquest indicador no es pot prendre amb exactitud com el grau d’adhesió de la població catalana, o europea en general, al projecte d’integració comunitària, sí que és prou útil per a mostrar algunes de les dificultats que aquest projecte troba a l’hora d’aconseguir una adhesió popular més àmplia.

Hi ha un cert consens a afirmar que algunes de les raons que expliquen aquestes dificultats provenen sobretot dels tres factors següents: en primer lloc del fet que, si més no fins als debats que va ocasionar l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht, el projecte comunitari ha estat elaborat i impulsat bàsicament per determinades elits polítiques i tecnocràtiques de les cancelleries dels governs dels estats, sense que hi hagi hagut una implicació directa dels ciutadans. En aquest sentit es remarca, com a segon factor, la dificultat de bastir uns mecanismes de participació democràtica a escala del conjunt d’estats membres de la Unió que facin possible una participació més gran dels ciutadans en els seus mecanismes institucionals de presa de decisió i de debat, els quals, en canvi, es caracteritzen en l’actualitat per una certa opacitat. Finalment, s’assenyala que la dimensió excessivament economicista del projecte deixa de banda els àmbits més directament lligats a la realitat quotidiana dels ciutadans, com ara els problemes relatius a l’atur i a l’ocupació, l’educació i la formació, els serveis socials, la sanitat, o, en un altre ordre d’idees, les qüestions que tenen a veure amb la seguretat exterior i la defensa.

Per bé que aquestes consideracions siguin pertinents per al conjunt de la societat europea, en el cas dels Països Catalans presenten aspectes més preocupants ja que, tal com s’ha comentat amb anterioritat, no disposen d’un estatut polític que els permeti defensar de forma directa els seus interessos en el procés d’integració, sinó que aquesta defensa es troba mediatitzada o condicionada per les estructures politicoadministratives de l’Estat espanyol.

En aquest punt és important dir que, atesa l’evolució que ha experimentat el procés dirigit per la Unió Europea, la seva incidència sobre la societat europea no se circumscriu únicament a l’àmbit econòmic o comercial, sinó que acaba repercutint també en elements que configuren la personalitat cultural dels pobles europeus. Per tant, disposar d’una representació directa dels Països Catalans en les estructures de la UE és cada cop més indispensable per a poder defensar adequadament els elements que conformen la seva personalitat cultural, ja que, tot i que aquesta no es vegi amenaçada directament per les estructures i polítiques de la Unió, sí que en rep plenament i permanentment la influència.

Tot i això, cal observar també que, sense dubtar de la importància innegable que per al procés d’integració europea té l’impuls polític global donat per la Unió, tal vegada el veritable procés d’integració s’està produint de manera paral·lela i espontània a partir de la creació d’una cada cop més nombrosa, complexa i rica xarxa de relacions, contactes, intercanvis d’experiències i, en definitiva, participació en projectes comuns, protagonitzats tots ells per la mateixa societat civil en els diferents àmbits de la vida col·lectiva.

Aquestes xarxes han sofert una gran expansió els darrers anys a causa de l’evolució extraordinària de les tecnologies lligades a la informació i a la comunicació, les quals faciliten cada cop més la col·laboració entre individus i societats de manera autònoma respecte del poder i les institucions de caràcter polític. En aquest sentit, el teixit social dels Països Catalans ha abordat la seva participació en aquestes iniciatives amb un grau d’autoexigència alt, segurament per fer front al prejudici segons el qual l’excel·lència en l’elaboració de projectes i en la participació en aquestes iniciatives és patrimoni dels països del nord, la qual cosa, independentment que finalment hagi resultat ser veritat o no, haurà servit per a augmentar la seva pròpia competència.

La Unió Europea: un factor de cohesió per als Països Catalans?

Potser cal preguntar-se si les accions i polítiques de la Unió Europea, i més en general la perspectiva i orientació que va prenent el projecte d’integració que impulsa, presenten alguns elements que podrien afavorir el desenvolupament d’una major cohesió entre els Països Catalans. Un examen d’aquestes polítiques i accions condueix a respondre afirmativament a aquest interrogant, tot i que no pas en l’àmbit estrictament polític sinó més aviat en els àmbits econòmic, social i cultural.

Efectivament, cal recordar en aquest punt que la Unió Europea és neutra respecte de l’estatut polític que poden adoptar les comunitats nacionals, regionals o locals que es troben a l’interior dels seus estats membres. Per aquest motiu no és possible trobar en els textos constitutius ni en el dret derivat de la Unió cap tipus d’argument que pugui afavorir —però tampoc impedir— una hipotètica institucionalització política dels Països Catalans. En canvi, determinades polítiques, accions i alguns instruments financers adoptats per la Unió presenten elements que poden contribuir a reforçar un cert acostament entre la societat civil que els componen. En primer lloc, cal destacar que a partir de l’1 de gener de 1993, i com a conseqüència de l’entrada en vigor del mercat interior europeu, han desaparegut físicament les fronteres comercials i econòmiques entre els estats membres, la qual cosa ha suposat la desaparició d’una frontera interna: la que separava el Principat de les comarques de la Catalunya del Nord. En segon lloc, els mateixos programes de desenvolupament regional cofinançats a càrrec de la Unió doten de recursos financers les actuacions i els programes que s’elaborin amb la voluntat d’afavorir una relació i col·laboració més gran entre les zones transfrontereres. Totes dues accions han fet possible, per tant, que per primer cop d’ençà de la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659 sigui en bona part la població d’aquestes comarques qui tingui en les seves mans, d’acord amb la pròpia voluntat i iniciativa, el reforçament de la seva cohesió a banda i banda dels Pirineus.

Efectivament, en aquest mateix àmbit territorial s’està desenvolupant amb rapidesa una clara consciència de l’existència de problemes i necessitats comuns i, en aquest sentit, es comença a generar una veritable comunitat d’interessos que fa possible pensar en un augment notable a mitjà termini de múltiples projectes en àmbits com ara el desenvolupament econòmic local, el turisme o el medi ambient o la prestació dels serveis bàsics d’atenció al ciutadà. Actualment aquestes possibilitats s’han traduït en la realització de programes i accions de col·laboració específics entre poblacions d’ambdues bandes dels Pirineus, protagonitzades per agents socials ben diversos, com ara ajuntaments, sindicats, centres educatius, associacions de defensa de la natura, etc.

Finalment, una tercera política de la Unió que pot incidir favorablement en un cert acostament o cohesió de la societat civil dels Països Catalans és donada pel conjunt de programes i accions que porta a terme per afavorir les iniciatives de desenvolupament local i les xarxes i projectes transnacionals en àmbits com ara la cultura, l’educació i la formació, el medi ambient, el turisme o els serveis socials.

En la mesura que, d’acord amb la voluntat i la normativa jurídica de la Unió, en aquestes xarxes s’han d’incorporar necessàriament entitats de diferents zones dels estats membres, es poden conjuminar perfectament iniciatives de les comarques de la Catalunya del Nord amb iniciatives provinents del País Valencià, de les Illes o del Principat, i així anar afavorint la creació de projectes comuns i, per tant, la defensa d’interessos puntuals en els àmbits esmentats. A partir d’aquí, tal vegada aquestes iniciatives permetran, en definitiva, que els seus protagonistes redescobreixin, a més, els nombrosos factors de cohesió que existeixen entre ells, basats en el coneixement de la història, en l’afirmació d’una cultura compartida i en la llengua catalana que els és alhora pròpia i comuna.