La darrera aposta per l’autogovern

El context

Escut de la família Feliu de la Penya, s.d.

ANC / G.S.

L’actitud favorable dels catalans a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria s’explicava, fins no fa gaire temps, per la fidelitat incondicional als Àustria deguda al caràcter respectuós que aquests mostraven envers les constitucions i privilegis, en contraposició al caràcter absolut de la dinastia francesa. Val a dir que aquesta interpretació s’inspirava en la versió, coetània i interessada, dels Anales de Narcís Feliu de la Penya i Farell, historiador i home de negocis compromès de ple amb el partit austriacista. Des de l’estat actual del coneixement històric sobre aquell esdeveniment que capgirà la vida política catalana, es pot objectar d’entrada que la conculcació de les constitucions fou una constant en el govern dels darrers Àustria, els quals, dit sigui de passada, no les juraren en més de cent anys, mentre que Felip V ho feu en les Corts de 1701-02. Per tant, s’ha de cercar l’explicació de l’arriscada aposta dels catalans en factors més concrets i convincents perquè, entre tots els elements que hi entraren en joc, el dinàstic fou el més aleatori.

Des d’aquesta perspectiva, només s’assolirà una resposta satisfactòria al decantament del 1705 si es fonamenta l’anàlisi en dos pressupòsits: el primer, que cal emmarcar en el context de les dues darreres dècades del segle XVII, marcades per l’omnipresència de la guerra contra França i pel malestar social de les classes més baixes enfront de la monarquia hispànica i, alhora, de les tropes franceses. Aquest joc de tensions implicava també unes relacions difícils entre les classes dirigents catalanes amb la corona, la qual cosa qüestiona clarament el suposat període de bona entesa, conegut com a “neoforalisme”, entre les institucions del país i la corona a partir del 1652. El segon pressupòsit és que, per tal d’assolir una visió més apropada de la realitat, cal ajustar l’anàlisi bo i observant quina fou l’actitud dels diferents estaments i grups socials i quins eren els seus interessos específics que estaven en joc en plantejar-se el contenciós successori.

En primer lloc, doncs, la guerra amb França entre el 1689 i el 1697 va ser un element de continuïtat, el qual, alhora, comportà implicacions fonamentals. D’una banda, generà un considerable descontentament pagès enfront de l’exèrcit de la monarquia per les càrregues abusives dels allotjaments de tropes i de les contribucions, que incrementà el sentiment anticastellà dirigit als ministres i als militars, però que també es manifestà contra els grups privilegiats que estaven exempts de contribució: l’alçament dels Barretines va ser un dels moviments de protesta popular de més abast entre la multitud de revoltes sorgides arreu d’Europa al segle XVII. D’altra banda, la guerra va tenir implicacions econòmiques evidents i entrebancà la lenta recuperació d’algunes zones rurals castigades pels exèrcits. Per contra, les ciutats de la costa, amb un comerç florent, o les de l’interior, amb una manufactura en expansió, podien estalviar-se els enutjosos allotjaments pagant donatius substitutoris. En intentar establir lligams de continuïtat entre la revolta dels Barretines del 1687 i l’alçament del 1705, no deixa de ser rellevant la coincidència de llur epicentre: la plana de Vic i els seus entorns, d’on sortiren també, a l’entremig de les dues dates, algunes de les accions antifranceses més remarcables per part dels sometents, en les quals es formaren militarment la majoria dels caps de la revolta dels vigatans del 1705.

A conseqüència de la guerra s’originà, en segon lloc, un notable rebuig antifrancès, expressat obertament per l’estament eclesiàstic i el popular, sobretot a partir dels anys 1694-95, en què l’exèrcit, per la manca de recursos propis, es lliurà al saqueig de cases i d’esglésies, tal com ja ho havia fet el 1651.

En darrer lloc, la guerra comportà el deteriorament de les relacions institucionals entre Catalunya i la monarquia hispànica per diverses raons: per la difícil situació en què aquesta col·locava les classes dirigents catalanes enfront del malestar popular pels allotjaments i les contribucions: per la nefasta defensa del territori per part dels exèrcits de la corona, ja fos tant per la ineficàcia dels militars, com per l’actitud dilatant de la cort espanyola a l’espera de la mort imminent de Carles II, en el marc de les pressions franceses i austríaques amb vista a la successió. També per les repetides conculcacions de les Constitucions i del pactisme (allotjaments, desinsaculacions, suspensions de càrrecs públics, etc.). En aquest sentit, el memorial que el virrei Villahermosa adreçà al rei el 1690 sobre les mesures repressives que calia aplicar a Catalunya a la fi de la revolta dels Barretines, augurava el futur Decret de Nova Planta.

Aquest deteriorament no excloïa que homes vinculats als negocis es beneficiessin d’una conjuntura tan crítica com aquella. El cercle de Feliu de la Penya s’enriquia amb el proveïment del mateix exèrcit que empobria les classes més baixes. No ha de sorprendre, doncs, que l’historiador i alhora emprenedor home de negocis qualifiqui Carles II com el millor rei que havia tingut Espanya. Tanmateix, els representants de les institucions catalanes reaccionaren dubtosos davant la política de la monarquia, atrapats entre dos fronts: d’una banda, devien fidelitat a la corona i havien de conjurar el perill de revolta social que afavoria l’empitjorament de les condicions de vida i, per això, denunciaren repetidament al rei, sense resultats efectius, la política nefasta dels seus ministres. De l’altra, acreixien el sentiment de descontentament i la malfiança envers la monarquia, plenament conscients de la pèrdua progressiva de la capacitat de poder de les institucions catalanes però, respecte del 1640, des d’actituds moderades i fins i tot domesticades. Amb tot, un grup reduït de nobles que hom retrobarà al davant del partit austriacista el 1705, col·laborà amb l’intendent del Rosselló, Ramon de Trobat, mitjançant els dirigents barretines exiliats a França, en l’intent de lliurar Barcelona als francesos el 1691, amb l’objectiu que restés sota la protecció del rei de França, al cap de cinquanta anys de la república del 1640.

Entretant, els darrers anys del regnat de Carles II eren testimoni d’una activitat frenètica a la cort per part dels diplomàtics de França, Harcourt i el marquès de Blécourt, i d’Àustria, Harrach, una vegada fracassats els diversos intents de fer reeixir tractats de partició de la monarquia per part de les diferents potències europees. Al final del 1698, de fet, Harcourt havia guanyat la batalla successòria per a la monarquia francesa. Al juny del 1700, quan es va reunir el Consell d’Estat, els seus components van votar quasi unànimement a favor del candidat francès. El moribund Carles II, el 2 d’octubre, tot i les seves simpaties pels Habsburg, pressionat pel cardenal Portocarrero que havia aconseguit apartar de la cambra reial la reina i els partidaris de la casa d’Àustria, redactava el testament en el qual nomenava successor el nét de Lluís XIV, Felip d’Anjou. El dia 1 de novembre moria el darrer dels Àustria i pel maig del 1702 les potències marítimes declaraven la guerra a Lluís XIV.

L’Acadèmia dels Desconfiats

Al·legoria de l’Acadèmia dels Desconfiats, Nenias Reales, F.Gazan, Barcelona, 1701.

BC

L’Acadèmia dels Desconfiats, fundada sota la invocació de la Mare de Déu de Montserrat el 3 de juny de 1700, va néixer amb l’objectiu de fomentar la cultura d’elit, propòsit compartit tant per la vella noblesa com per la nova inspirat en les associacions d’aquesta mena d’Itàlia i de França. El seu qualificatiu de “desconfiada” expressava, en paraules d’E.

Moliné Brasés, “la qualitat predominant en sos fundadors y aquesta era la desconfiança en llurs propis talents; y aixís esculliren com divisa o marca social (…) una barqueta desarmada en la arena devant de la mar esvalotada ahont altra nau havia naufragat, ab lo tema escayent de Tuta quia diffidens. Ab lo qual símbol expressava la nova Acadèmia (…) que conexia lo limitat de ses forces, que s’apoyava en la axuta arena de sa ciència y que s’abrigava ab la desconfiaça contra les tempestats de la presumpció infundada”. La data de la seva creació, en l’ambient d’incertesa immediat a la mort de Carles II, la presència d’un nodrit grup d’austriacistes entre els fundadors, l’assistència del virrei Darmstadt a la quarta sessió i la preocupació pels temes polítics (exaltació de la nació catalana i de la casa d’Àustria) en les reunions literàries, encara que disfressats d’erudició tal com ha explicat James S. Amelang, li confereixen un paper rellevant la vigília del conflicte successori.

L’austriacisme al País Valencià

El conflicte successori declarat a la mort de Carles II es caracteritza per tres elements indissociables: lluita internacional per a aconseguir l’hegemonia europea, conflicte constitucional entre les corones d’Aragó i la de Castella i enfrontament social. Aquesta triple perspectiva és el marc de referència obligat per a explicar la trajectòria històrica del País Valencià durant els primers anys del govern borbònic.

Com als restants territoris de la corona d’Aragó, els preparatius de l'aixecament contra la nova dinastia i en favor de l’arxiduc Carles d’Àustria adquiriren certa transcendència a partir del 1701, al mateix temps que la monarquia austríaca anava articulant una aliança internacional contra els Borbó que prengué una major intensitat des del 1702, en produir-se la declaració de guerra. En conjuntura, la corona d’Aragó constituïa una peça fonamental en l’estratègia d’Habsburg per tal d’obrir un front bèl·lic al si de la mateixa monarquia hispànica. Aquests projectes no van trobar gaires dificultats. La corona catalano-aragonesa tenia França com a enemiga tradicional i les tensions entre ambdós territoris s’havien vist agreujades per l’ofensiva imperialista del rei francès Lluís XIV, sobre Catalunya en especial i també, però en menor mesura, sobre el País Valencià, on Alacant havia estat víctima d’un feroç bombardeig el 1691. D’altra banda, el caràcter foral de tots aquests territoris resultava antagònic amb la trajectòria uniformista i centralitzadora de la dinastia francesa. Alguns membres rellevants de la cort havien expressat públicament abans de la mort de Carles II el temor que el problema successori obrís de bell nou les fissures existents entre els regnes catalano-aragonesos i la monarquia.

L’antagonisme dinàstic entre els Borbó i els Àustria també va servir per a canalitzar el malestar existent en amplis sectors de la societat rural, que reivindicaven una reducció dels drets senyorials, com també la supressió dels allotjaments. La guerra derivà en un conflicte social entre senyors i camperols, esperonats aquests darrers per les promeses d’abolició del règim senyorial efectuades en nom de l’arxiduc Carles.

Altres factors d’índole conjuntural afavoriren la difusió del partit austriacista al País Valencià. En primer lloc, Felip V no va acudir a València per tal de jurar els Furs davant les corts, malgrat que l’anunci de la convocatòria de les d’Aragó i Catalunya feu que els estaments procedissin a nomenar electes per als apuntaments de les corts. Aquests es reuniren durant els anys 1701-02 per tal d’elaborar l’esborrany del que tothom suposava imminent: la celebració de corts també a València, on no se n’havien fet des del 1645. Tanmateix, les dificultats suscitades a les Corts de Barcelona, els plantejaments de les aragoneses i l’inici de la guerra aconsellaren al rei i a la reina de suspendre qualsevol decisió, és a dir, prorrogar les de Saragossa i, és clar, no tramitar la convocatòria de les valencianes. Aquesta mesura degué produir el desencant de la classe política valenciana, ja que gran part dels apuntaments elaborats tractaven de regular els mecanismes legals que haurien d’impedir, o almenys dificultar, la transgressió dels Furs per part dels ministres reials.

D’altra banda, la política filipista era clarament afavoridora dels interessos econòmics dels francesos, amb la concessió d’importants avantatges al comerç internacional; però, sobretot, va ser la prohibició de comerç amb els aliats el que va provocar al País Valencià una reacció més forta de l’opinió pública en general, queixosa del monopoli francès i de l’encariment dels productes alimentaris. A més, els camperols veieren així tancada la sortida tradicional de llurs productes cap als països del nord d’Europa, fonamentalment Anglaterra i Holanda.

Clergat, ermita de Llutxent, s.d.

R.M.

Des del 1702 es pot constatar l’existència d’un moviment clandestí de suport a la causa de l’arxiduc Carles integrat per elements de les classes populars, camperols en la seua major part, que comptava amb l’ajut molt eficaç del clergat regular i del baix clergat secular. En aquest sentit, la participació del baix clergat era aclaparadora, en especial la dels caputxins i els franciscans —entre els quals hi havia la presència d’alguns alemanys—, però també dominics, carmelites, mínims, agustins, cistercencs i rectors de poble. Sembla que aquest grup va ser l’autor de nombrosos pamflets en els quals es justificava el dret dels Habsburg a la successió. Completava el panorama sociològic de l’austriacisme la participació d’amplis sectors de la població urbana, menestrals sobretot, i en especial els integrants dels gremis tèxtils seders, clarament enfrontats amb els interessos de la manufactura sedera francesa. També en formaven part sectors de les classes privilegiades, en concret un grup de la mitjana i baixa noblesa valenciana —cavallers i generosos—, fidel a la dinastia austríaca i vinculat a les institucions forals i, per tant, defensor de la supervivència d’aquestes com a garantia del manteniment dels seus privilegis.

Per contra, la força del Borbó residia en la gran noblesa terratinent i absentista; l’alta jerarquia eclesiàstica; la Companyia de Jesús —de clares vinculacions aristocràtiques—; els membres del Sant Ofici, i, finalment, els francesos i la burgesia de negocis vinculada a aquesta nacionalitat, tots units en la defensa dels seus interessos econòmics, tant els senyorials com els comercials. També cal assenyalar la presència d’alguns nuclis camperols de les zones de reialenc, que no sols gaudien de millors condicions de vida, sinó que, a més, no participaven de les reivindicacions antisenyorials.

La configuració del bàndol austriacista es va realitzar entre el 1701 i el 1705, gràcies a la tasca duta a terme per la cancelleria vienesa i els emissaris de l’arxiduc. L’actitud del virrei, el marquès de Villagarcia, es va caracteritzar per la prudència, per temor que una actuació enèrgica provocara reaccions de solidaritat més fermes entre els filoaustriacistes. Tot i així, va posar immediatament en execució mesures dissuasives amb la constitució d’una junta específica per a abordar el problema de la dissidència política, la qual va donar les primeres ordres de bandejament al llarg del 1702. Se succeïren, en aquests primers anys, les denúncies de suposades conjures per fer revoltar el País Valencià davant la presència d’una armada aliada. Es detectà, igualment, l’arribada des del 1703 d’eclesiàstics estrangers i alguns misteriosos personatges que recorregueren el país per tal d’establir contacte amb rellevants membres de la societat valenciana, al mateix temps que es feien públiques les promeses d’abolició del règim senyorial.

Les incursions austriacistes

Sagunt, A.de Laborde, 1807-18.

BC

Els moments de major preocupació i activitat de les autoritats borbòniques coincidiren amb la presència de l’estol aliat a les costes valencianes. El primer es va produir a l’agost del 1703, en què algunes embarcacions angleses i holandeses feren aiguada davant les platges d’Altea. Els jurats de la vila acudiren immediatament a parlamentar i facilitaren el desembarcament de tropes per tal de donar eixida als productes agrícoles, malgrat l’oposició de l’alcaid del castell. De bell nou, pel maig del 1704, la presència aliada a la Mediterrània va coincidir amb la difusió de papers sediciosos i la tramesa d’una carta de l’arxiduc, datada a Lisboa el 6 de maig, dirigida, entre d’altres, a les ciutats de València i Alacant, i a l’arquebisbe de València, exhortant-los a reconèixer-lo com a rei. També es pogué constatar, per primera vegada, la presència de Joan Baptista Basset i Ramos, destacat dirigent de l’austriacisme valencià, i de Francesc Garcia d’Àvila, que corregueren el país prometent donar plena satisfacció a les reivindicacions camperoles. Per aquest motiu, el virrei implicà la noblesa en les mesures repressives dutes a terme en la comarca de la Marina, com ara empresonaments o allotjaments de soldats; però, de fet, totes elles resultaren infructuoses quan pel mes de juny l’armada aliada tornà a fer acte de presència després del frustrat intent d'aixecament de Barcelona.

Aquestes incursions marítimes van constituir l’assaig de la singladura que, el 1705, menà l’arxiduc des de Lisboa a Barcelona per fer efectiva la revolta llargament preparada. El 8 d’agost de 1705, els vaixells que acompanyaven el pretendent instaren en va la rendició d’Alacant i tot seguit, el dia 13, un consell de guerra presidit per l’austríac i del qual també formaren part destacats personatges que havien embarcat a Altea, acordà començar l'aixecament al País Valencià i donar-li suport mitjançant la repartició d’armes entre els camperols i el desembarcament d’un petit contingent de tropes comandades per Joan Baptista Basset. Aquest improvisat exèrcit ocupà sense gaires dificultats la ciutat i el castell de Dénia, que es convertí en el punt de partida de l'aixecament austriacista a la corona d’Aragó. Allí, com a mariscal de camp i en representació de l’arxiduc, Basset repartí patents de franquesa a tots aquells qui acudiren a prestar obediència a Carles III i, alhora, mantenia contactes epistolars amb personalitats representatives de la resta del regne i en especial de la ciutat de València, on el comte de Cardona, Josep Folc de Cardona, l’escrivà de la ciutat, Josep Vicent Torres i Eiximeno, i el ministre de l’Audiència, Manuel Mercader, entre d’altres, afavorien la causa Carolina.

L'aixecament s’estengué a poc a poc per la comarca de la Marina, ajudada per la inestabilitat social i per la dura repressió de què fou objecte tot seguit per part de les tropes borbòniques. Malgrat tot, la ràpida actuació de Basset va fer inexpugnable Dénia, la qual resistí gràcies a l’ajut que rebé per mar dels austriacistes catalans.

A causa de la superioritat marítima aliada, i després de la proclamació de l’arxiduc a Barcelona, l'aixecament va anar estenent-se. El fet més decisiu va ser la caiguda del que es considerava “el antemural de todo el Reyno”: Tortosa. Les conseqüències immediates foren el sorgiment d’un altre focus al Baix Maestrat, a Vinaròs, molt més perillós per a la causa borbònica donada la proximitat de Catalunya, en aquell moment ja austriacista. També a Aragó es propagava l'aixecament a cavall de la frontera amb el País Valencià, on els pobles declaraven el partidisme cap a Carles III. A la costa, on la major part dels pobles eren oberts i, per tant, no tenien cap capacitat defensiva, s’estava a l’expectativa de la decisió que prengués Castelló, on el comte de Cifuentes i el prior dels dominics havien organitzat el partit austríac, o de la mateixa capital.

La iniciativa es prengué des de Dénia, per la deserció del regiment de catalans encarregat del setge de la ciutat. Amb l’ajut d’aquestes tropes, Basset inicià la marxa. Gandia, Alzira i Cullera no oferiren cap resistència i la mateixa València es va veure sorpresa per l’arribada, el 15 de desembre de 1705, d’un exèrcit improvisat, constituït en gran part per camperols mal armats, que demanava la rendició. L’actitud inhibitòria del virrei, marquès de Villagarcía, que havia estat desautoritzat pel Borbó a causa del nomenament del seu successor, el duc d’Arcos, deixà la responsabilitat en mans del Consell General de la ciutat, que finalment decidí capitular i obrir les portes al general Basset el 16 de desembre.

Felip V jura les Constitucions a Catalunya

A Catalunya la tensió havia minvat des de la signatura de la pau amb França i hom seguia atentament els esdeveniments relacionats amb l’afer successori. Mort Carles II, no mancaren els actes d’homenatge al darrer dels Àustria. El 1701, encara que tímidament, ja van començar a circular pamflets, cançons i rumors contraris a Felip V, en bona part deguts als eclesiàstics. Però no hi ha dubte que la millor propaganda antiborbònica tingué el fonament en les repetides accions anticonstitucionals de part dels ministres reials.

El darrer virrei nomenat per Carles II, el príncep de Darmstadt, ben volgut dels catalans, que s’havia distingit pel seu tarannà dialogant i per la defensa heroica de Barcelona el 1697 contra els francesos, fou substituït pel comte de Palma. El Consell de Cent i el braç militar enviaren dos representants a Madrid per demanar al rei que anés a Barcelona a jurar les Constitucions abans de nomenar el virrei, però els ambaixadors foren detinguts a Saragossa mentre el comte de Palma jurava el càrrec. Al cap de poc el virrei clausurà la Universitat, amb motiu d’un enfrontament a cops de pedra entre els estudiants d’aquesta institució i els del Col·legi de Cordelles, a conseqüència de la rivalitat que mantenien. De nou actuà despòticament i prohibí que la ciutat convoqués oposicions per cobrir tres places de professors per a la Universitat. De més a més, el rei va escriure al Consell de Cent manant que els consellers no fessin ús del privilegi de restar coberts en la seva presència fins que ell ho disposés, gràcia que els havia estat concedida per Carles II i que els afalagava en gran manera. Així, doncs, Felip V entrava amb mal peu a Catalunya. Les primeres disposicions que dictà no feien res més que confirmar les advertències que l’incipient nucli austriacista escampava arreu del país, el qual difongué també el memorial de l’emperador Leopold en contra de la dinastia francesa.

Ben aconsellat per Lluís XIV, Felip V s’afanyà a convocar corts per tal de guanyar-se els catalans, conscient que les darreres que s’havien conclòs sota els Àustria havien estat les de 1599. Al final de setembre arribà a Catalunya i fou rebut a la capital amb els honors corresponents. Aviat va corregir el tort comès amb els consellers i els feu cobrir en presència seva, i el dia 4 d’octubre jurà les Constitucions i privilegis. Pocs dies després, les corts iniciaren la seva feixuga tasca, interrompuda per diverses pròrrogues, en una de les quals, al final d’octubre, el rei marxà cap a Figueres per rebre la seva futura esposa de 13 anys (Felip V en tenia 18), Maria Lluïsa de Savoia, acompanyada de la princesa dels Ursins. Un cop a Barcelona, els reis multiplicaren la seva presència pública i afalagaren la noblesa catalana amb reunions i balls.

Sentència o declaració del illustrissim tribunal de contrafaccions, Barcelona, 1704.

BC

A la fi arribà el moment de tractar qüestions fonamentals per al país. En primer lloc, la càrrega del manteniment de 2 000 soldats de cavalleria. Després de passar per moments difícils que amenaçaren la conclusió de les corts per la intransigència dels ministres castellans i del nucli del partit filipista català que els donava suport —anomenat la “quatreta” perquè estava format per quatre jutges de l’Audiència: Josep Pastor, Francesc Rius i de Bruniquer, Josep de Güell i Francesc Portell—, el 14 de gener de 1702 es va celebrar la solemne cerimònia de cloenda, amb l’aprovació prèvia d’un donatiu al rei d’un milió i mig de lliures. Pel que fa a la valoració dels resultats, d’entrada, allò més remarcable fou la normalitat institucional que significà la mateixa celebració, al cap d’un segle d’inexistència de corts concloses, i el fet de donar nova vida a les institucions catalanes mitjançant les constitucions que s’hi aprovaren. A més de les mesures econòmiques obtingudes, que van satisfer els desigs del cercle de Feliu de la Penya, cal remarcar la creació del Tribunal de Contrafaccions que culminava la Constitució de l’Observança per a preservar l’ordre jurídic del país. Amb tot, dues de les reivindicacions fonamentals dels braços, com eren la supressió dels allotjaments i de la regalia de la desinsaculació al Consell de Cent i la Diputació, no foren assolides malgrat que els allotjaments van ser regulats mitjançant diverses constitucions, i que enfront de la desinsaculació quedava el recurs d’instar contrafacció.

La satisfacció perquè les corts havien reeixit i per la presència prolongada dels reis a la ciutat de Barcelona, que tingué resultats profitosos per a la imatge del nou monarca, tal com els seus assessors havien previst, s’esvaí ben aviat amb les topades constants entre els ministres reials i les institucions catalanes, sobretot a l’hora de posar en solfa el nou Tribunal de Contrafaccions.

Les relacions entre el rei i les institucions catalanes

Escut heràldic del príncep J.de Hessen-Darmstadt, Barcelona, 1700.

BC

Havia començat la guerra contra les potències aliades i Felip V segrestà les mercaderies i els béns dels comerciants anglesos i holandesos a Barcelona, a la vegada que publicava un edicte prohibint el comerç amb Àustria. La tensió anà en augment a partir del mes d’agost, amb l’edicte de Darmstadt (del qual es repartiren un miler d’exemplars a Barcelona) que comminava els catalans a donar l’obediència a la casa d’Àustria, amb el seu viatge a Lisboa i amb l’arribada a Cadis de la flota angloholandesa.

Al final d’octubre un decret de Madrid manava a Arnald Jäger, ciutadà honrat de Barcelona, que junt amb la seva família deixés els dominis d’Espanya. Jager, que havia estat cònsol d’Holanda, era un comerciant que residia a Barcelona des del 1661, enriquit amb els contractes amb l’administració per al proveïment de grans i préstecs a l’exèrcit, cosa que el feu beneficiari d’un títol nobiliari el 1690. De més a més, havia invertit capital en el negoci de la fabricació de teixits de Martí Piles i havia estat creditor de la companyia Feu-Feliu. Immediatament, el Consell de Cent i el braç militar es van mobilitzar davant el virrei al·legant que el decret anava contra les Constitucions i feren costat a la Diputació del General, tant en la seva representació al rei com en el procés de contrafacció, objectiu per al qual es creà una comissió conjunta. En realitat, l’actitud dels diputats en l’afer Jäger fou molt tèbia.

La nova breu estada de Felip V a Barcelona, el 20 de desembre, alleugerí momentàniament l’estat de tensió i facilità la comunicació dels representants de les institucions catalanes amb el monarca. Però la inquietud de les autoritats franceses per la infidelitat dels catalans creixia, fins al punt d’admetre que a Barcelona i a la plana de Vic la gent parlava obertament a favor de la casa d’Àustria.

Durant el 1703 l’ambient antifilipista es va estendre. La conspiració eixamplava la seva base social mentre continuaven pendents de solució els contenciosos entre les institucions catalanes i els ministres reials. Però si bé l’actitud del braç militar i del Consell de Cent era inflexible, els diputats se’n desmarcaven clarament, fet que afavorí les topades entre aquests dos fronts institucionals catalans. En aquell moment, el distanciament del rei, tant físic com moral (ja que no responia les representacions que li adreçaven els comuns), facilità la radicalització de les actituds en la mesura que l’únic interlocutor de la monarquia eren els ministres reials, els quals havien manifestat una escassa sensibilitat amb els catalans. Per tant, l’opció moderada i possibilista favorable a Felip V perdia credibilitat dia a dia. Segurament conscients d’aquesta realitat, a la fi, els diputats demanaren al rei la revocació del decret de bandejament de Jäger. Després d’haver superat els tràmits —i els entrebancs dels diputats— per fer efectiva la causa de contrafacció pel cas del comerciant holandès, l’11 de juny el rei en suspengué el desterrament.

Els factors climatològics acabaren de convertir el 1703 en un any difícil. Primer, la sequera esdevingué preocupant a la primavera i generà problemes de salubritat a causa de les aigües estancades al barri de la Ribera de Barcelona. Després, a l’estiu, les pluges sobtades i les inundacions provocades per la crescuda del Llobregat s’emportaren els ponts de fusta i les garberes de blat. Finalment aparegué la fam, i per afrontar-la la ciutat adquirí 15 000 quarteres de cereal a França.

Les accions repressives empitjoraren l’estat d’ànim dels catalans, en el qual influïa decisivament la proclamació a Viena, a l’agost del 1703, de Carles III com a rei d’Espanya, i el ressò de les accions bèl·liques dels aliats, cada vegada més a prop de Catalunya: pel novembre, una esquadra de 40 a 50 vaixells anglesos i holandesos feien acte de presència davant València. Així, al final del mes de juny, el virrei feu portar la maleta del correu procedent de Madrid al seu palau per controlar la correspondència, cosa que causà una gran indignació, i, els mesos següents, s’iniciaren els empresonaments i els desterraments d’austriacistes.

A les darreries del 1703, els filipistes es dolien que Felip V hagués jurat les Constitucions i hagués aprovat la creació del Tribunal de Contrafaccions, el qual podia jutjar i castigar els ministres. També es queixaven de la influència, al seu parer perniciosa, que l’església exercia contra la causa borbònica; de la manca de recursos de les tropes a Catalunya, que les tenia prostrades en un estat que qualificaven de lamentable i que provocava una deserció creixent dels soldats, i, finalment, de la incapacitat del virrei comte de Palma per aturar el cabal d’austriacisme creixent. La substitució d’aquest virrei per Velasco gairebé coincidí amb la declaració a favor de la casa de França que Felip V afegí en el testament de Carles II, decisió a la qual les institucions catalanes manifestaren una oposició notòria. Però el procés era irreversible: cada vegada es parlava pitjor de Felip V; el sentiment antifrancès creixia significativament i era atiat pels eclesiàstics: des del 1702, els francesos eren insultats i apedregats pel carrer; les reunions clandestines es multiplicaven; els rumors corrien; nou de cada deu persones, segons el general francès De Quinson, eren contràries al rei.

Jordi de Hessen-Darmstadt

J.de Hessen-Darmstadt, s.d, col·l. part.

G.S.

Jordi de Hessen-Darmstadl, langreví de Hessen i membre de la família imperial austríaca, fou un personatge popular entre els catalans.

Va arribar a Catalunya amb les tropes imperials per lluitar contra l’ocupació francesa el 1695. Fou aleshores que va establir coneixença amb els caps dels sometents que, pocs anys després, alçarien el país enfront de Felip V.

Durant el setge francès de Barcelona el 1697 s’oposà, com a governador, a la decisió del virrei comte de la Corzana de lliurar la ciutat. L’any següent el príncep de Darmstadt fou nomenat virrei de Catalunya i mantingué bones relacions amb les institucions del país fins que Felip V el destituí el 1701.

Ben aviat prengué contacte amb el primer nucli conspirador del partit austriacista. Després de fracassar en l’intent de prendre Barcelona al maig del 1704, al setembre del 1705 va participar en el desembarcament de les forces aliades i va perdre la vida en l’atac a Montjuïc, fet que produí una gran consternació popular.

L’emergència del partit austriacista

Palau Dalmases, Barcelona.

R.M.

En aquest context, cristal·litzà la formació del partit austriacista mitjançant diversos eixos. Un d’ells es troba entre els representants del braç militar que van posar dissentiment a les corts de 1701-02, entre els quals destacaren els cavallers Guerau de Peguera i de Berardo, Antoni de Peguera i d’Aimeric, Pere de Sentmenat, Joan Bonaventura de Gualbes, Francesc Torrelles, Francesc Magarola i Felicià de Cordelles i Ramanyer. Un altre nucli indiscutible fou el cercle dels negocis, del qual Narcís Feliu de la Penya és l’exponent més significatiu, a més de Pau Feu, Francesc Feliu, Pau Dalmases i Josep Duran, que mantenien negocis amb els holandesos Arnald Jäger i Joan Kïes. També cal incloure-hi Mitford Crowe, que constituí una companyia exportadora amb J. Shallett, amo o soci de fàbriques d’aiguardent reusenques. Crowe fou el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra en les converses amb els dirigents austriacistes catalans, i en la signatura del pacte de Gènova de 1705. El paper d’enllaç de Crowe, ben relacionat amb el príncep de Darmstadt i amb Guerau i Antoni de Peguera, és fonamental. Més endavant, Crowe i Shallett participaren en negocis d’exportació de la Companyia Nova de Gibraltar dels Feliu. A la provada admiració dels catalans pels models parlamentaris holandès i britànic i per llur puixança comercial s’afegien, doncs, els lligams personals i mercantils dels austriacistes més rellevants.

P.I.de Dalmases, s.d.

col·l. part. / ECSA

El príncep de Darmstadt fou un element aglutinador indiscutible dels partidaris de l’arxiduc. Jordi de Hessen Darmstadt va arribar a Catalunya el 1695 i s’instal·là a Vic, on es posà en contacte amb la noblesa de la plana, a fi de lluitar contra els francesos. El 1697 fou partidari de la resistència de Barcelona contra els exèrcits francesos, en oposició al virrei Diego Hurtado de Mendoza i Sandoval, comte de la Corzana, i el 1698 fou nomenat virrei. Com a tal, la seva política fou radicalment diferent de la dels lloctinents anteriors i s’apropà a les inquietuds dels catalans, per la qual cosa gaudí d’una popularitat remarcable. Però el 1701 fou rellevat del càrrec per Felip V i, poc després, es posà al capdavant de les tropes aliades.

Un altre nucli cohesionador dels partidaris de la casa d’Àustria fou l’Acadèmia dels Desconfiats. Constituïda el 3 de juny de 1700 per 16 persones del món de la noblesa i de l’erudició amb l’objectiu de fomentar una cultura d’elit, aplegà nou austriacistes destacats entre els fundadors, assenyaladament Pau Ignasi de Dalmases i Ros, Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, Felip de Ferran i Sacirera, Antoni de Peguera i Joan de Pinós. Entre els acadèmics incorporats amb posterioritat continuaren predominant els austriacistes. Tant la data de creació de l’Acadèmia, en l’ambient d’incertesa immediat a la mort de Carles II, com l’assistència del virrei Darmstadt a la quarta sessió (22 de juliol de 1700), com la temàtica desenvolupada en les sessions literàries, amb clara preocupació política, foren fets significatius. Precisament, la seva primera manifestació pública fou un panegíric del darrer Habsburg amb el títol de Nenias Reales.

Nenias Reales, J.A.de Planella, Barcelona, 1701.

BC

D’altra banda, els eclesiàstics constituïren un dels eixos fonamentals en l’articulació del projecte austriacista. La seva capacitat d’organització i la llibertat de moviment, la incidència en els parroquians mitjançant les prèdiques i les confessions, l’acció propagandística a través de la publicística, acompanyades de la immunitat que els atorgava el seu status privilegiat, els convertiren en la base essencial de l’austriacisme. La intervenció dels eclesiàstics va ser destacada, doncs, tant en la difusió de la causa austriacista com en la preparació de reunions clandestines en convents i esglésies, i en l’establiment de contactes entre els dirigents del partit.

El nomenament de Francisco Fernández Velasco y Tovar com a virrei, pel gener del 1704, marca el punt d’inflexió decisiu en la consolidació del partit austriacista. Mal vist d’entrada pels catalans per la seva nefasta defensa del territori enfront dels francesos el 1697, raó per la qual fou rellevat en el càrrec de lloctinent pel comte de la Corzana, topà repetidament amb les institucions catalanes pel seu tarannà altiu i pels mètodes absolutistes que emprà des del primer moment.

L’intent de conspiració del 1704

Edictes e cridas fetas, F.A. Fernández de Velasco, 1704.

BC

Entretant, a la plana de Vic, lluny del radi d’acció del virrei Velasco, el partit austriacista actuava obertament i s’hi havia congriat un estat de revolta imminent: es cridava a la mobilització armada dels paisans, eren amenaçats i perseguits els filipistes els quals foren qualificats de “botiflers”, “gavatxs” o “renegats”, i havia estat retirat del consistori de Vic el retrat de Felip V. Allí, també, els eclesiàstics prenien un relleu destacat en la difusió de la causa austriacista, entre els quals només una mínima representació era d’inclinació filipista.

Pel que fa al qualificatiu de “botifler” per definir els partidaris de Felip V, pot tenir un precedent immediat en el terme “botiró”, utilitzat a Centelles el 1689, durant la revolta dels Barretines, i aplicat als soldats castellans. I, de fet, tant Pere Labèrnia com Marià Aguiló i Francesc de B. Moll recullen el mot a Centelles en el sentit de xicot gras i petit, paraula que fan derivar de botir, com botifler. L’ús del mot botifler, doncs, pot constituir un indicador de la continuïtat de la presència de la guerra i de la revolta a Catalunya entre el 1689 i el 1705, enfront dels castellans i dels francesos, en un marc geogràfic coincident, la plana de Vic, i en el sentit de persona arrogant, presumida, inflada.

Al final del maig del 1704, l’armada anglo-holandesa a les ordres de Darmstadt es presentà davant Barcelona bo i esperant l’alçament de la ciutat. Però malgrat que els efectius militars de què disposava Velasco eren minsos, la capacitat d’organització i de mobilització del partit austriacista no era prou madura per a lliurar la ciutat a les forces imperials. Les institucions catalanes mantingueren una actitud temorenca i gairebé servil envers el virrei, i aquest, entre perplex i malfiat, es va veure obligat a acceptar la Coronela que el Consell de Cent posà al seu servei per vigilar la ciutat, la milícia constituïda per membres dels gremis i de les confraries, i el que era més greu, hagué de proporcionar-li armes. Per la seva part, el braç militar confià al servei de Velasco dos cavallers, com a guàrdia personal.

Aleshores, uns 2 600 homes desembarcaren a prop del Besòs i Darmstadt feu arribar cartes a les institucions catalanes perquè li obrissin les portes i el sortissin a rebre. La seva resposta, plena d’ambigüitat, assegurava que el control de les portes atenyia al virrei i al governador i que “bé sabia lo príncep de Armenstad la fidelitat ab què servian los comuns de est principat a son Rey y Senyor”.

Tot i que no especificaven de quin rei i senyor es tractava, les institucions catalanes apostaren per l’obediència a Felip V i al temut Velasco. Aviat començà el bombardeig de les forces imperials des del mar contra una ciutat desconcertada, que no s’acabava de creure que el seu admirat príncep de Darmstadt es decidís a emprendre un atac amb efectes tan devastadors. Així, mentre Darmstadt quedà decebut de la manca de decisió dels barcelonins, que fins llavors havia considerat incondicionals seus, Velasco també restava intranquil perquè, tot i que li eren fidels, els prop de 4 000 homes armats de la Coronela superaven de llarg els seus propis efectius.

Malgrat la força creixent del partit austriacista, la confiança en les seves pròpies capacitats era insuficient per a capgirar la situació política. Els representants de les institucions catalanes continuaven aferrats a la fidelitat a Felip V, encara que molts d’ells a contracor, temorosos de la repressió de Velasco i potser decebuts perquè esperaven un contingent d’homes molt superior al que acompanyà Darmstadt. Com ha assenyalat Joaquim Nadal, fins que les potències aliades no donaren un suport explícit al partit austriacista català, mitjançant el pacte de Gènova de l’any següent, les inhibicions del 1704 no van deixar pas a l’entusiasme austriacista, quan els catalans van veure arribar de nou la flota aliada, aleshores molt més nombrosa.

La repressió del virrei Velasco

Tot seguit Velasco inicià una llarga i implacable repressió que, sens dubte, incidí favorablement en el decantament per l’arxiduc de multitud de persones fins aleshores indecises. Narcís Feliu de la Penya fou empresonat, entre molts austriacistes, fins i tot eclesiàstics, mentre que Antoni de Peguera fugia cap a Gènova i altres aconseguiren d’embarcar-se amb Darmstadt i lluitaren a Gibraltar. Però l’estructura del partit continuava funcionant: des de la presó, Feliu es comunicava amb Darmstadt, mitjançant eclesiàstics, amb Jaume Puig de Perafita, el cap dels revoltats vigatans, i amb Antoni de Peguera.

Les institucions catalanes aviat reaccionaren: el braç militar i el Consell de Cent, davant la inhibició dels diputats, manifestaren al virrei la preocupació per la violació de les Constitucions que comportava aquella persecució sense precedents. De fet, la repressió a discreció de Velasco s’ha d’entendre com un clar reflex de la seva sensació d’inseguretat en descobrir l’abast de la trama de la conspiració frustrada, en la qual creia implicats els noms de les principals famílies de Catalunya, com ara Bonaventura de Lanuça, els germans Josep Galceran i Miquel de Pinós i de Rocabertí, Pere de Torrelles i Sentmenat, Josep Terré i Marquet, Ramon de Vilana-Perles i Camarasa, Plàcid Copons, Felip de Ferran i de Sacirera, Josep Duran i Felicià Cordelles, entre d’altres personalitats, multitud d’eclesiàstics i una infinitat de persones, de tal manera que optà per unes mesures de càstig selectives mentre esperava reforços militars, ja que només disposava de 4 000 soldats d’infanteria i 1 500 de cavalleria. Malgrat el fracàs de l’intent de Darmstadt i l’avortament de la conspiració, es pot qualificar d’èxit relatiu el cop de mà a favor de l’arxiduc en la mesura que, a partir de llavors, el tempteig del partit austriacista esdevingué un avançament imparable. L’intent del 1704, doncs, feu emergir a la llum el moviment austriacista, que deixà enrere la pròpia por, i ho feu arreu de Catalunya fins a l’extrem que acabà encerclant Velasco a Barcelona.

Romanç a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, s.d.

BC

En aquestes circumstàncies, les expectatives per als ministres filipistes i els seus seguidors eren difícils. Velasco no podia ni refiar-se de la institució que, teòricament, li havia de fer costat, la Reial Audiència, perquè segons els seus mateixos informes més de la meitat dels jutges eren austriacistes, encara que també acollia el reducte filipista més sòlid, la ja esmentada quatreta. A partir d’aleshores, l’obsessió de Velasco fou d’incrementar el nombre de les tropes per garantir la conservació de Barcelona. El seu nerviosisme es va posar en evidència en l’actitud absoluta que adoptà en l’anomenat afer Pallejà. El conseller tercer de Barcelona Honorat Pallejà i Riera, assessor del veguer de Barcelona, lliurà una memòria al veguer per tal de fer-la arribar a Madrid, en la qual testificaven els consellers quart i sisè i un romaner de l’escorxador. En ella s’atribuïa els mèrits de l’organització de la defensa de la ciutat enfront de l’intent frustrat de Darmstadt. El Consell de Cent reaccionà ràpidament i, bo i considerant que la memòria no responia a la realitat i que negligia el paper de les institucions catalanes, el suspengué del càrrec juntament amb les altres tres persones que havien testificat a favor seu. Però el virrei s’immiscí en l’afer: ordenà que fossin habilitats de nou i feu detenir alguns consellers per no haver executat les seves ordres. L’actitud impulsiva de Velasco fou condicionada, sens dubte, per l’apropament a Barcelona de l’armada enemiga, que ja havia dominat Gibraltar a mitjan agost. Finalment, l’escassesa de blat continuava perjudicant les classes baixes i constituïa, a la vegada, un nou element amenaçador en la fràgil situació política.

I, d’aquesta manera, s’arribà al 1705 amb un estat de revolta latent que el virrei amb prou feines podia contenir. Les pressions del braç militar i del Consell de Cent perquè fossin alliberats els detinguts per l’afer Pallejà prosseguien. Velasco no solament les ignorà sinó que desencadenà una nova onada repressiva relacionada amb la descoberta de la trama conspirativa del 1704. Ordenà les detencions de jutges de la Reial Audiència i representants del Consell de Cent, amb citacions a Madrid d’altres jutges i del bisbe de Barcelona Benet de Sala i de Caramany, amb desinsaculacions i amenaces. Alhora, manà l’extinció de la Conferència dels Comuns, que reunia representants de les institucions catalanes, creada per donar una resposta conjunta als problemes polítics amb la monarquia.

El suport internacional i la revolta general

Atac als filipistes, Barcelona, 14-10-1705, Hamburg, 1706.

BC

A la primavera, a la revolta de la plana de Vic, s’hi afegí la del camp de Tarragona, encapçalada per la família Nebot de Riudoms. A Barcelona, bona part de la noblesa, ja fos per la política repressiva de Velasco o per la por a un enfrontament bèl·lic que s’endevinava inevitable, deixà la ciutat per instal·lar-se en els castells i en les cases pairals. En aquest estat de coses, el suport diplomàtic de les potències aliades donà un tomb decisiu als esdeveniments: els exiliats Antoni de Peguera i el doctor Domènec Perera, amb poders conferits pel grup dels vigatans, el 20 de juny de 1705 signaren a Gènova un pacte amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna. En ell, Anglaterra prometia el desembarcament de 8 000 homes i 2 000 cavalls, amb 12 000 fusells i municions, i garantia el respecte de les Constitucions i privilegis de Catalunya. Els catalans, per la seva part, es comprometien a reconèixer l’arxiduc com a rei i a mobilitzar, des de Vic, 6 000 homes, el manteniment dels quals havia d’anar a càrrec de la monarquia anglesa, quan la flota aliada es presentés davant les costes de Llevant. D’aquesta manera, mitjançant el suport internacional, l’opció austriacista prenia forma de projecte polític clarament alternatiu al de la dinastia francesa.

Ben aviat, els vigatans transformaren en fets els acords de Gènova. Com ja s’ha vist, feia un any que s’havien mobilitzat. Es tractava d’un grup de propietaris benestants i influents, molts dels quals havien participat de ple en les campanyes antifranceses de deu anys abans, ben relacionat amb Darmstadt i amb el nucli conspirador de Barcelona encapçalat per Narcís Feliu de la Penya i Antoni Peguera. Val a dir, però, que inicialment el grup de vigatans no tingué l’adhesió del Consell municipal ni del Capítol de la Seu, que restaren a l’expectativa dels esdeveniments, si bé llur passivitat els deixà un ampli marge d’acció i el suport majoritari del clergat i fins del vicari general Llorenç Tomàs i Costa, que exercia de bisbe en funcions, els garantí un ampli suport. El seu protagonisme en la revolta i en la signatura del pacte de Gènova pot explicar-se, també, per la llunyania de la plana de Vic del radi d’acció repressiva del virrei Velasco, cosa que els assegurava un ampli marge de llibertat de moviment.

El conflicte entre el grup de vigatans amb el poble de Manlleu precipità els esdeveniments. Carles Regàs i Cavalleria, un dels dirigents més destacats, era propietari dels dos únics molins existents allí. El 1703 hi hagué la primera topada amb el Comú de Manlleu quan Regàs apujà el dret de moltura, davant la qual cosa el Comú resolgué de construir un molí, concessió que fou aprovada per la Batllia General de Catalunya. Regàs i els seus homes aterraren l’obra. A la primavera del 1705 Velasco decretà la confiscació dels béns de Regàs i lliurà al Comú de Manlleu els controvertits molins per tal de guanyar-se la seva adhesió en aquella comarca declaradament rebel al rei. A mitjan març, Regàs ocupà Manlleu amb 600 homes, després que Velasco hagués fracassat en l’intent de detenir-lo a ell i als altres dirigents.

A partir d’aleshores, els vigatans aplegaren uns 200 homes, ben armats i vestits amb distintius imperials, els quals mantenien una presència continuada en els carrers de Vic i en els pobles dels entorns, on demanaven l’obediència a l’arxiduc. D’allí s’escamparen cap a les comarques veïnes repartint manifestos i fent córrer veus que els aliats desembarcarien al cap de pocs mesos amb nombrosos efectius militars. Pel maig, mentre anaven rebent emissaris de l’arxiduc i de Darmstadt, s’havien ensenyorit de Vic, malgrat les declaracions de fidelitat a Felip V del Consell, i havien foragitat els filipistes que hi restaven. Al final del mes de juny, de nou, s’enfrontaren amb els manlleuencs per impedir-los que construïssin el nou molí i la por a una repressió acarnissada de Velasco afavorí una important mobilització a favor dels vigatans. Al cap d’un mes ja eren 800 o 900 al pla de Balenyà, on controlaven el pas cap a Barcelona, i rebien les subsistències des de Vic. Per mantenir els seus homes, Jaume Puig s’apropià de recursos de la ciutat de Vic: 500 caps de bestiar i les armes i les municions del Consell.

Per contenir-los, Velasco manà al comte de Centelles que s’hi enfrontés amb 6 000 homes del sometent. Tanmateix, l’acarament no es produí. Ben al contrari: els homes del sometent es negaven a disparar si al seu davant no hi havia tropes reglades. De fet, durant uns dies, uns i altres van conviure en el Congost, menjant, bevent i fumant junts. A l’agost, els efectius dels dos bàndols havien minvat ostensiblement, moment que es produí un enfrontament armat a Granollers amb baixes entre els caps del sometent, cosa que va fer decidir Velasco a enviar-hi 150 soldats de cavalleria i 400 miquelets, els quals, però, s’hagueren de retirar de nou davant l’atac dels revoltats.

Entretant, a les terres de Ponent, Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, mobilitzava homes a favor de l’arxiduc; a la Seu d’Urgell ho feien Joan Esteve i el doctor Carreu; a Fórnols ho feia el capellà del poble i, a Olot, Escolà. A mitjan agost, Darmstadt va escriure als vigatans per consultar-los on havia de desembarcar. Pocs dies després va fer baixar a terra tres emissaris, un dels quals anà a Barcelona i els altres dos a Vic, on foren aclamats per la població. El dia 22, la flota aliada es plantà davant Barcelona. La missió del miler de vigatans era d’encerclar Velasco i d’atacar-lo des de la rereguarda, objectiu que assoliren al cap de pocs dies. Les forces imperials iniciaren el desembarcament d’uns 9 000 homes i els barcelonins abandonaven la ciutat o bé es traslladaven a la part alta, davant el silenci absolut i la fidelitat a Felip V, si més no formal, de les institucions catalanes. La repressió de Velasco fou contestada, ara, pels vigatans, que desencadenaren accions de càstig contra filipistes que residien als afores de Barcelona, entre els quals es trobaven el doctor Josep Alòs i de Ferrer i els jesuïtes. Al principi del mes d’octubre, llevat de Barcelona, els revoltats ja dominaven tot Catalunya.

Pel 14 de setembre els aliats atacaren les línies filipistes per la banda de Montjuïc, intent en el qual Darmstadt perdé la vida. La mort heroica del príncep encara feu més popular la seva memòria entre els catalans. L’endemà començava un intens bombardeig de la ciutat, que el dia 29 ja havia estat el blanc de més de 6 000 bombes. Mentrestant, l’arxiduc rebia l’homenatge de la noblesa, de multitud d’eclesiàstics i dels pobles de Catalunya. A la fi, la nit del 3 d’octubre, Velasco acceptà de capitular. Aleshores els barcelonins s’assabentaren que bona part de Catalunya havia donat l’obediència a l’arxiduc. En les capitulacions, les institucions catalanes, a diferència del 1697, manifestaren la seva confiança absoluta en l’arxiduc pel que feia al garantiment de les constitucions i privilegis. La lentitud de Velasco a evacuar la ciutat amb els seus homes i el rumor que pretenia endur-se els presos de la conspiració del 1704, desencadenaren un avalot el dia 14 que posà punt final al domini filipista de la ciutat, en el qual els revoltats alliberaren els detinguts, uns 200, i desarmaren les tropes. Després d’aquesta acció, els vigatans i els exèrcits imperials van poder accedir a l’interior de la ciutat. Velasco salvà la vida gràcies a la intervenció del Consell de Cent que demanà al general Peterborough la seva intervenció, però hom no va poder evitar nous brots de persecució de destacats filipistes. Dels 4 000 homes que restaven de l’exèrcit filipista, només 1 500 seguiren Velasco.

La insurrecció de l’estiu del 1705

La insurrecció de l’estiu del 1705.

L’alçament català de l’estiu del 1705 a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria va tenir un precedent en la mobilització del grup de dirigents de la plana de Vic de l’any anterior. Signat el pacte de Gènova, al juny del 1705, els vigatans alçaren uns 900 homes que dominaren la ciutat de Vic. Des d’allí, a partir del mes de juliol, van incitar a la revolta les comarques del Bages, el Vallès i la Garrotxa. Paral·lelament, a l’agost s’alçaven grups austriacistes a la Seu d’Urgell, les valls de Ribes i d’en Bas, Olot i l’Empordà. La presència de l’armada aliada a la costa animà el partit austriacista. Aleshores, la revolta s’estengué: a la marina, amb Mataró al davant; al Camp de Tarragona, amb el monestir de Poblet i Riudoms com a nuclis principals, al Penedès i la Conca de Barberà, i finalment a les terres de Ponent. A l’inici d’octubre el país era pràcticament en mans dels revoltats, els quals es disposaven a prendre Barcelona donant suport als exèrcits aliats.

L’actitud dels catalans en el conflicte

Finalment, pel que fa als mòbils que induïren els catalans a mobilitzar-se a favor de l’arxiduc el 1705, cal destriar-los amb claredat dels que els portaren a la resistència a ultrança el 1713, davant la imminència de la repressió humana i institucional dels exèrcits filipistes. En primer lloc, la francofòbia esdevingué un element compartit pels diferents estrats de la societat catalana: la mutilació del territori el 1659, les ocupacions constants de Catalunya des d’aquella data, les vexacions comeses contra la població, sobretot el 1694, i l’entrada massiva de les manufactures franceses des del tractat dels Pirineus, eren raons de pes que justificaven aquell sentiment. La castellanofòbia també es manifestà, encara que en un grau matisat, adreçada als ministres reials i als militars. Ben entès, el moviment del 1705 no fou anticastellà.

D’altra banda, cal fer esment d’un tret distintiu d’aquest moviment: l’existència d’un grup dirigent que havia concebut una esperança i un projecte, com ha explicat molt bé Pierre Vilar: el desig d’una burgesia ascendent, enlluernada pel model polític i comercial d’Holanda, d’intervenir en els afers de la monarquia a fi d’assegurar-s’hi un espai polític i econòmic propi, mitjançant l’entronització d’un rei a la seva mesura. Tanmateix, aquesta burgesia era conscient de la impossibilitat de fer avenir aquests anhels, amb Amèrica sempre al fons dels seus somnis, i els seus interessos amb els dels francesos. Aquest grup dirigent estructurà un partit polític, precursor de formes d’organització contemporànies, que assolí l’adhesió en bloc dels mercaders més significatius i fou capaç d’arrossegar la multitud que participà activament en l’alçament, entre els quals hi havia la majoria dels eclesiàstics —tret d’una part de la jerarquia, castellana o castellanitzada—, i de la noblesa catalana —llevat d’una minoria castellanitzada i de la gran noblesa—.

El protagonisme dels eclesiàstics fou especialment rellevant, tant en la difusió de la causa austriacista com en la mobilització popular i, fins i tot, en la participació armada, afermant-se la figura del capellà trabucaire nascuda a les darreries del segle XVII en la lluita contra els francesos. Les seves raons també eren consistents: la francofòbia profunda nascuda arran de les profanacions d’esglésies, assenyaladament del 1654 i el 1694, junt a la por de perdre el seu estatut privilegiat que es fonamentava en la retallada d’aquests privilegis de part de la monarquia veïna al Rosselló mitjançant l’anomenada política gal·licanista.

A més d’aquestes esperances i d’aquests temors, l’interès per mantenir les constitucions fou un afany compartit per tots els estaments, naturalment amb objectius fins i tot contraposats, el qual passà a primer terme el 1713 davant l’amenaça imminent de desaparició amb la repressió filipista. L’existència d’un cos jurídic i institucional propi que constrenyia l’acció de l’estat absolut esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna.

Respecte a l’actitud dels municipis, la pauta general, com ha apuntat Josep M. Torras i Ribé, fou la de mantenir-se a l’expectativa bo i guardant les formes davant la legalitat vigent, tal com van fer la Generalitat, el Consell de Cent i la jerarquia eclesiàstica. La pressió externa de les tropes (com succeí a Barcelona o Tarragona), o bé dels revoltats vigatans (Girona, Lleida, la Seu d’Urgell) actuà com a factor determinant en la majoria de casos i provocà mutacions en la fidelitat de diverses ciutats i viles durant la guerra. La pressió interna exercida per un partit influent, ja fos austriacista o bé filipista, actuà en un grau menor. Així, doncs, no es pot parlar pròpiament de municipis austriacistes ni de municipis botiflers. Es pot constatar, si de cas, la realitat de municipis on la presència d’austriacistes era abassegadora, com Vic, tot i que el Consell va mantenir la fidelitat a Felip V fins que les tropes austriacistes hi entraren, i que fou una de les primeres ciutats a retornar a l’obediència filipista el 1713. També cal esmentar municipis on un nodrit i influent partit filipista feu decantar la població cap a Felip V, com succeí a Berga. De més a més, els condicionants específics locals —com va passar a Cervera, Manlleu, Centelles i Ripoll— determinaren, en darrera instància, les preses d’actitud municipals. Des d’aquest prisma, la caracterització dels pobles botiflers, blasmats per la historiografia romàntica com a “traïdors”, deixa de tenir sentit.