Cerimònia jueva, Haggadà de Barcelona, segle XIV.
BrL
El dia 5 d’agost de 1391, a l’hora de la migdiada, un escamot de gent popular format al barri de la Ribera de Barcelona, avançà tumultuosament vers el Call Major de la ciutat amb el propòsit de destruir-lo i obligar els jueus a rebre el baptisme.
No era la primera vegada que allò s’intentava. Des de la destrucció completa de la jueria de Sevilla el dia 4 de juny, seguida del baptisme forçat o l’assassinat dels jueus de les principals poblacions del Regne de Castella, arreu se sentia arribada l’hora de fer desaparèixer per sempre més la presència de jueus dins la societat cristiana. Sobretot després del 9 de juliol, quan la jueria de València fou saquejada impunement i la majoria dels seus habitants acceptaren de passar-se a la religió cristiana, les autoritats de Barcelona hagueren d’intensificar progressivament les mesures de defensa. El 17 de juliol, el Consell deliberà de tenir a punt mil homes armats per repel·lir qualsevol atac “contra los jueus, los officials del senyor Rey o altre”, segons deien. Els dies 22, 23 i 25 de juliol, alguns ciutadans honrats, mercaders i menestrals estigueren tot el dia armats a la Casa del Consell. Inopinadament, el dissabte 5 d’agost, tan bon punt arribà a Barcelona la notícia de la destrucció total de la jueria de Mallorca, ocorreguda l’anterior dia 2, la consigna covada durant les darreres setmanes esclatà en una actuació ràpida i eficaç.
Hom calà foc al portal del Call Major que s’obria vers l’església de Sant Jaume, i la turba irruí en els domicilis propers dels jueus per conduir-los a les esglésies. Un centenar que s’hi resistiren foren assassinats. La major part, però, es refugià al Castell Nou. Tant el Call Major com el Menor foren saquejats i en molts indrets es calà foc, fets que duraren fins al dimarts següent. Tanmateix, les forces armades no trigaren gaire a dispersar els avalotadors i a restablir la calma, apostats a la plaça de Sant Jaume.
Dos dies més tard, el dilluns 7 d’agost, regnant la calma, el veguer i els prohoms es disposaven a fer justícia sumària d’una dotzena d’homes castellans —convictes d’incendi, furt i assassinat— que tenien presos. Fou aleshores, a migdia, en anar a penjar-los, que esclatà una batalla campal entre l’estament popular i l’oligarquia ciutadana per tot el rodal de les places del Blat i de les Cols. Cridant les consignes de “Los grossos volen destruir los menuts!”, i “Muyra tothom e viva lo poble e lo Rey!”, els populars atacaren i feriren les autoritats, esbotzaren la presó i n’alliberaren els presos, calaren foc a l’escrivania del batlle, repicaren la campana del sagramental convocant els pagesos a subvertir l’ordre de la ciutat, envaïren la sala del Consell i proclamaren l’abolició dels impostos. Enmig de la confusió, enarborant dos penons reials, un sagaç algutzir del governador, el cavaller Ponç d’Alcalà, desvià la commoció novament cap als jueus, reclosos dins el Castell Nou des del dissabte anterior. Tot aquell dia i la nit següent, constantment, el castell fou assetjat i atacat amb ballestes i viratons. L’endemà al matí, 8 d’agost, els jueus obriren les portes manifestant la voluntat de batejar-se massivament. Repartits per la Seu i les esglésies, la majoria foren batejats. Els indecisos foren confinats en domicilis particulars i cases religioses per acabar-los de convèncer. Els que s’obstinaren, foren degollats. En total hi hagué uns 3 000 jueus que acceptaren el baptisme i uns 300 que moriren màrtirs i que foren enterrats en pous secs i cisternes del call. La sinagoga major es va intentar de convertir en capella de sant Domènec, la festa del qual se celebrava el 5 d’agost, i l’antic carrer que es deia “de la sinagoga major” encara avui porta el nom de Sant Domènec del Call.
Amb la desaparició dels jueus pel baptisme o per mort, a Barcelona s’havia aconseguit tan sols una part de l’ideal que els més exaltats albiraven per a aquell final de segle. Hi havia qui predicava que s’havia entrat en els temps darrers en què, a més de convertir-se els moros i els jueus, tota religió seria espiritual, ja no caldrien esglésies ni sagraments, no hi hauria pobres ni rics, i tothom seria igual. La rebaixa dels impostos, l’ensenyoriment de la Casa de la Ciutat per part dels populars, les compulsions perquè els eclesiàstics i els altres estaments privilegiats paguessin com tothom, les talles proporcionals a la riquesa individual i fins les amenaces d’assassinar i saquejar els palaus dels patricis, tot eren caires d’un mateix programa confús de revolució. L’objectiu en què coincidien més sectors de la societat, l’únic que s’aconseguí, fou la supressió del call i dels jueus. Deu anys més tard, la ciutat obtenia el privilegi que mai més no es pogués reconstruir el call ni l’aljama, i que els jueus no poguessin residir-hi més de quinze dies.
Els altres punts del programa inorgànic no arribaren a consolidar-se. La cort reial no estava disposada a consentir el més petit desordre ni mutació social. El rei Joan es negà a rebre les ambaixades trameses per la ciutat en aquells mesos següents, només perquè hi participaven menestrals. Amb la voluntat explícita d’esclafar la revolta i castigar els sediciosos, el dia 6 de desembre del mateix any 1391, Ramon Alemany de Cervelló, camarlenc del rei i governador de Catalunya, entrava a Barcelona i l’ocupava per la força amb 200 genets armats. El dia 13 feia plantar forques a la Plaça Nova, a la del Blat i a la de Santa Anna, i l’endemà ordenava penjar o esquarterar 11 homes en set punts de la ciutat. El dia 22 de desembre el rei Joan n’hi feia penjar 11 més. El 8 de gener de 1392 encara dos més, i el 26 de gener dictava la sentència de mort a vuit homes, cinc dels quals foren indultats en el darrer moment. L’endemà, 27 de gener, el procurador fiscal presentava una denúncia contra més de 770 persones de la ciutat i de la vegueria inculpant-les, solidàriament, dels fets del mes d’agost, i en reclamava una indemnització de deu milions de sous barcelonesos. És incomptable la quantitat de moneda que la cort reial extorquí, a tort i a dret, d’aquells que trobà “colpables en los insults e avalots dels juheus o en altres crims dependents, adherents o annexes a aquells”.