La formació ocupacional

Al llindar del segle XXI hi ha dos elements que han suposat canvis substancials en la naturalesa de la transició dels joves a la vida activa: l’esclat del capitalisme informacional i la precarietat del mercat de treball. L’expressió “capitalisme informacional” identifica la nova formació social del capitalisme avançat a partir d’un salt qualitatiu en el desenvolupament de les forces productives dintre del nou paradigma tecnològic de la informació, la microelectrònica i la biogenètica i la globalització de l’economia mundial. La precarietat del mercat de treball és un efecte estructural i polític alhora de la reorganització de la producció i l’organització del treball en un context econòmic nou, complex i molt més competitiu.

La percepció de canvis en el marc del capitalisme informacional ha generat un discurs polític dominant a l’entorn de les noves demandes de formació professional per tal que el nou sistema productiu es nodreixi de mà d’obra formada, o en disposició de ser formada, sia en tecnologies punta, sia en productivitat en el procés de treball, sia en les noves formes d’organització. Alhora, aquest discurs polític dominant s’ha reforçat a partir de tesis que promouen la desregularització del mercat de treball i la seva flexibilització. Precisament aquest darrer aspecte és el que més ha incidit en la precarietat de les formes d’inserció i estabilització laboral dels joves. Els anys vuitanta van ser expressió d’un dilema polític: competitivitat en la producció versus cohesió social, és a dir, priorització de la racionalitat econòmica (inflació, convergència, productivitat, flexibilitat, privatització i mercat) o priorització del benestar social (plena ocupació, redistribució d’excedents, seguretat social, educació i lluita contra l’exclusió social).

Aquest dilema, finalment, ha acabat produint un veritable dispositiu polític per organitzar la transició dels joves a la vida activa, en part com a resposta al discurs renovat que demana un major esforç en la formació professional dels joves en tant que futur “capital humà” i com a via positiva contra l’atur i, en part, com a resposta al discurs sobre l’exclusió social que demana un major esforç en les polítiques actives de treball.

Així, al costat del desenvolupament de la nova formació professional específica promoguda en el marc de la LOGSE, hi ha hagut el desenvolupament en paral·lel de subsistemes de formació professional no reglada: la formació ocupacional emmarcada en els plans FIP (Formación para la Inserción Profesional) de l’Estat a partir del 1985 i promoguda per l’INEM amb finançament compartit amb el Fons Social Europeu (FSE). En segon lloc, els programes de formació per a la inserció laboral de joves amb insuficiència formativa, principalment les escoles taller i cases d’oficis i els nous programes experimentals de garantia formativa per a joves exclosos del sistema escolar. En tercer lloc, la formació continuada de treballadors en actiu en el marc de l’acord tripartit Estat-empresa-sindicat i gestionat per la Fundació FORCEM a partir del 1993.

El subsistema de formació professional i ocupacional per a joves en demanda de treball i aturats en general s’ha desplegat amb força a les Balears, el País Valencià i Catalunya, sobretot a partir de la plena incorporació d’Espanya a la Unió Europea. El finançament europeu de la formació ocupacional per mitjà de l’FSE s’ha tramitat directament al govern central i la seva gestió ha anat a càrrec de l’INEM, per bé que els governs autonòmics han pogut gestionar directament part d’aquests fons, sobretot en el cas de Catalunya i el País Valencià, que el 1994 van rebre 7 000 milions cada una per finançar la formació ocupacional. El traspàs de competències en formació ocupacional als governs autonòmics ha estat un element important aquests darrers anys (reials decrets de 1577/91 i 1371/92). Finalment, en el cas de Catalunya, la Generalitat gestiona directament tota la formació ocupacional així com també les oficines de col·locació des del 1998.

El traspàs de competències en formació ocupacional fa que no hi hagi una bona disponibilitat comparativa d’estadístiques. En qualsevol cas, com a referència d’aproximació, esmentem que el 1994 les Balears van oferir formació a 6 600 aturats, la Comunitat Valenciana a 24 400, i Catalunya a 52 600. Quant al programa d’escoles taller, l’any 1993 es van formar 5 000 alumnes a Catalunya, 1 800 a València i 300 a les Balears. Globalment hi ha una major oferta relativa a Catalunya que a les Illes i a València.

El desenvolupament de la formació ocupacional com a veritable subsistema paral·lel de formació professional s’ha dut a terme mitjançant la creació d’una xarxa triple de centres: els centres públics, generalment d’iniciativa conjunta entre l’INEM i els municipis, els centres promoguts pels agents socials (gremis, patronals i sindicats) i els centres d’iniciativa privada, sigui com a empreses de formació sigui promocionats per entitats sense ànim de lucre. Al llarg d’aquests anys d’expansió de la formació ocupacional hi ha hagut un zel particular dels governs autonòmics per evitar la constitució d’una xarxa pública de formació ocupacional, pròpia o municipal, en favor d’una extensió considerable d’iniciatives privades, sia per criteri polític dels governs sia per tenir major capacitat operativa en les campanyes.

Tanmateix, les polítiques de formació com a mesura contra l’atur (en la formació ocupacional mateixa o en altres programes com les escoles taller) tenen un marcat caràcter local (municipal, subcomarcal o comarcal). És per això que en les polítiques de transició a la vida activa les accions dels ajuntaments com a promotors i gestors d’iniciatives han tingut un paper important i creixent. Això ha fet que els anys noranta fructifiquessin dues realitats locals: els Instituts Municipals de Promoció Econòmica i els Centres de Formació Ocupacional estables i diversificats gestionats per patronats municipals. Els Instituts han esdevingut l’eina local de base per articular la formació ocupacional, la formació continuada i les iniciatives paral·leles d’orientació laboral i iniciativa econòmica. Els Centres de Formació Ocupacional estables han acumulat i diversificat una oferta múltiple d’accions per a la transició i molt sovint han incorporat la formació continuada, la formació d’adults i accions per a col·lectius en situació de risc.

Amb relació a aquest darrer aspecte, avui dia té una centralitat important el desplegament dels programes de garantia social com a mandat de la LOGSE per als adolescents que no poden continuar en la formació reglada. Els darrers anys hi ha hagut iniciatives experimentals importants en aquesta direcció; en el cas de Catalunya poden esmentar-se els PTT (Programa de Transició al Treball) promoguts pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat, els PN1 (Programa de Nivell 1) promoguts a iniciativa municipal, i els CGS (Curs de Garantia Social) promoguts per municipis o comarques en el marc del programa Youthstart. Actualment, hi ha una certa falta d’assumpció de responsabilitats per part de l’administració educativa amb relació a la garantia social i a la derivació d’aquestes accions cap a la formació ocupacional en el marc competencial del Departament de Treball.

En qualsevol cas, el conjunt de les ofertes de formació ocupacional queden últimament regulades en un marc normatiu nou, el Reial Decret 979/95 que regula els certificats de professionalitat. A la pràctica això significa una homogeneïtzació de la formació ocupacional a tot Espanya quant al catàleg de formació en oficis i els dissenys curriculars.

Aquest decret també fa referència a la formació continuada de treballadors en el marc de l’acord tripartit i el reconeixement de l’experiència laboral, per bé que aquest subsistema de formació queda en un tercer pla i amb un reconeixement explícit inferior. Tot i això, cal reconèixer que l’expansió de la formació continuada dels treballadors ha estat un element de primer ordre, no solament en territoris de parla catalana sinó arreu d’Espanya. L’any 1993, a Catalunya, 49 000 treballadors es van beneficiar de la formació continuada; 8 000 a les Balears i 23 400 a València. Aquestes xifres es triplicaren un any després, la qual cosa expressa el creixement de la formació continuada com a recurs financer a la formació permanent dels treballadors. La proporció relativa de treballadors en formació continuada també és sensiblement més alta a Catalunya que a València i lleugerament superior a les Balears.