Estudiants universitaris el curs 1996-1997
La reforma de la universitat, impulsada a partir de la Llei de Reforma Universitària (LRU) del 1983, ha significat una organització diferent de la institució a partir de la creació de departaments que agrupen el professorat d’un camp de coneixement, la generalització de formes democràtiques de gestió universitària amb la participació del professorat, l’alumnat i el personal de l’administració i una certa obertura a la societat a partir de la creació dels consells socials i altres iniciatives. Aquestes mesures han comportat un profund canvi i una renovació respecte a la universitat de l’època anterior. Les realitzacions concretes d’aquesta política difereixen segons les universitats atès que disposen d’una certa autonomia.En el terreny de l’organització de la universitat, hi ha estat molt present el problema que suposa la combinació de formes democràtiques de gestió amb l’eficiència en l’ús dels recursos. En aquesta línia s’estan fent a totes les universitats diverses experiències dins el camp de la millora de la gestió.
L’organització departamental ha permès, en línies generals, una certa democratització de les decisions que afecten el funcionament ordinari de la docència i de la recerca, tot i que els vells vicis no s’eradiquen fàcilment.
L’increment del nombre d’alumnes ha fet augmentar el nombre de professors que tenen una situació contractual molt precària i un nivell de remuneració molt baix per comparació als seus companys funcionaris. També s’ha remarcat la tendència a l’endogàmia de l’actual sistema de reclutament del professorat funcionari.
Els últims anys s’ha iniciat un procés de reforma dels plans d’estudi de totes les carreres per tal d’adaptar-les a les noves necessitats i reduir-ne la durada amb vista a la seva equiparació amb els estudis de l’entorn europeu.
Un dels elements més importants d’aquesta revisió va ser l’organització de l’ensenyament en semestres, a la pràctica quadrimestres, i, en algun cas, com ara la Universitat Pompeu Fabra, en trimestres. Aquesta organització respon a l’opció de facilitar l’assimilació d’uns continguts menys enciclopèdics i més acotats per part dels estudiants.
Ha estat difícil adaptar el professorat a aquesta nova organització, i es poden trobar defensors i detractors dels nous sistemes. En qualsevol cas, sembla tenir bastant consens la idea que, almenys per a determinades matèries, i sobretot en els primers cursos, cal tornar a situacions de menys fragmentació dels coneixements per a evitar que els estudiants quedin desbordats per l’excés de matèries i exàmens.
Un dels problemes de les universitats és el nivell relativament baix d’èxit de l’alumnat, sobretot en les carreres tècniques. En aquest sentit, ha estat innovadora la iniciativa de la Universitat Politècnica de Catalunya d’endegar un procés d’avaluació col·lectiva, semblant al que es feia en altres centres com ara l’Escola de Mestres Sant Cugat de la Universitat Autònoma, que ha permès que el nombre d’estudiants amb totes les assignatures acabades augmenti significativament. Altres experiències semblants s’han portat a terme a les universitats del País Valencià. Així i tot, els índexs de fracàs són encara molt més elevats que els que es poden trobar en països de l’entorn europeu.
Els màsters i postgraus han augmentat de forma espectacular els darrers anys. El creixement de l’alumnat universitari, les dificultats d’inserció en el mercat laboral i la reforma universitària han estat alguns dels factors explicatius d’aquest fenomen.
Es tracta de cursos d’ampliació d’estudis, en alguns casos amb objectius d’especialització i en d’altres de complementarietat respecte de la carrera universitària cursada, que són finançats pels mateixos estudiants. La majoria són oferts per les universitats, però també hi ha una àmplia oferta d’aquests programes en institucions tant públiques com privades, cas relativament més important al País Valencià.
Alumnat universitari. Cicle curt i cicle llarg. 1980 i 1995.
En el cas concret de les universitats catalanes, s’ha produït una forta concentració d’aquests programes en l’àrea de les ciències socials (de prop del 80%), principalment de programes amb vista a la preparació per a la gestió empresarial. En aquest sentit és interessant adonar-se que, mentre que els graduats en economia o altres ciències socials tendeixen a fer màsters per especialitzar-se més, una bona part dels graduats universitaris procedents d’altres especialitats tant del camp de les ciències com de les humanitats tendeixen a cursar màsters precisament de l’àrea econòmica amb una funció clara de complementarietat.La presència d’aquests cursos es dóna tant a Catalunya com a València i a les Illes, però destaca una certa concentració a Catalunya, sobretot a la Universitat de Barcelona. Barcelona rep estudiants d’altres comunitats autònomes, mentre que estudiants de València i sobretot de les Illes fan aquests estudis en altres universitats, sobretot a les de Barcelona o Madrid.
Es tracta d’un sector que ha crescut de forma més o menys anàrquica i amb la forta presència d’un sector privat nou en el conjunt del país, la qual cosa ha fet que la qualitat de l’ensenyament no fos sempre la desitjada.
Durant aquests anys ha augmentat molt sensiblement la dedicació del professorat universitari a la recerca, tant per la participació en projectes públics, sobretot d’àmbit estatal i darrerament europeu, com també per l’increment de relacions amb el món de l’empresa o les institucions públiques. Cal dir que les competències de recerca encara depenen del govern central i que els recursos que s’hi destinen, tot i haver augmentat, no són equiparables al nostre context internacional.
La nova situació ha permès l’increment de la recerca en totes les àrees del saber, tot i que ha estat més fàcil per una major dotació de recursos en el camp de les ciències que no pas en el cas de les ciències socials o les humanitats.
La recerca en ciència i tècnica pròpiament dites, per la seva tradició, permet ser mesurada i comparada amb estàndards de qualitat a escala internacional. En aquest sentit, val a dir que Catalunya i València se situen entre les sis comunitats autònomes espanyoles amb un nivell de qualitat de la producció científica pròxim o superior a la producció mundial. Les Illes es troben al nivell mitjà, juntament amb altres tres comunitats autònomes espanyoles amb un nivell de qualitat inferior al mundial, però pròxim al nivell mitjà del conjunt de la producció científica espanyola.
Des del punt de vista de la quantitat hi ha també una certa concentració, en aquest cas a Catalunya, i València forma part del grup de comunitats autònomes espanyoles amb una producció superior. Com calia esperar, hi ha una certa relació entre el volum de la producció i la qualitat.
No és possible establir una correspondència estricta entre les necessitats del mercat laboral i les titulacions que produeix el sistema escolar. Les necessitats del mercat laboral canvien ràpidament i una mateixa titulació pot ser utilitzada de moltes maneres diferents. Aquesta afirmació xoca una mica amb les propostes de l’actual reforma universitària, atès que ha augmentat considerablement el nombre de diplomatures especialitzades, quan sembla que seria més adequat afavorir la polivalència dintre d’una determinada àrea de coneixement.
L’expansió del sector de serveis que es va produir a la dècada dels vuitanta va permetre que molts titulats universitaris poguessin trobar feina fins i tot de la seva especialitat, en un moment de forta dificultat d’inserció en el mercat laboral per al conjunt dels joves. Com que l’expansió universitària no ha disminuït, es pot preveure que la tendència a la subocupació, és a dir, a la realització d’una feina per sota de la pròpia titulació, probablement augmentarà. Aquest fenomen ja s’ha presentat els últims anys en algunes titulacions més que en altres; les carreres tècniques són les que presenten fins ara una major facilitat a l’hora de trobar una col·locació adequada.
Una situació d’aquest tipus no permet fàcilment treure conseqüències en el terreny de la política universitària, ja que adaptar-se al mercat laboral no és l’única funció del sistema universitari i, fins i tot mirat només en termes econòmics, no es fàcil quantificar els avantatges d’una població més instruïda.