La historiografia catalana: de Soldevila a Vicens

La desfeta del 1939 havia de significar un gravíssim retrocés per a la historiografia catalana, no solament pel fet que la major part dels historiadors estaven compromesos amb la causa dels perdedors, sinó perquè el seu objecte mateix, la història de Catalunya, esdevenia subversiu i il·legítim en l’òptica dels vencedors. Grans figures de la recerca històrica catalana, com Pere Bosch i Gimpera o Ferran Soldevila, havien emprès el camí de l’exili, mentre que la generació més jove que restava al país trobava dificultats considerables per al seu treball, represaliada sovint, i sense gaires possibilitats d’accedir a la universitat. L’excepció més important, la de Ferran Valls i Taberner, que tornava a Barcelona amb les tropes franquistes, va anar acompanyada de la renúncia personal al seu treball anterior.

En el camp de l’arqueologia, mentre Martín Almagro s’apoderava del Museu Arqueològic de Barcelona i engegava la publicació de la revista “Ampurias”, la tasca dels investigadors catalans es reprenia modestament, aprofitant l’estructura de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas, creada el 1940 sota la direcció de Julio Martínez de Santa-Olalla, al capdavant de la qual hi havia, a Barcelona, Josep de C. Serra i Ràfols. Al voltant d’aquesta comissaria provincial de Barcelona s’havia d’articular la feina d’un gran nombre de col·laboradors de les comissaries locals, els quals, malgrat no procedir del medi universitari, realitzaren una tasca molt important, amb cursos de formació i publicacions fetes entorn d’agrupacions excursionistes o de muntanya, com el “Butlletí del Centre Excursionista Puig Castellar”, lligat al grup que continuava excavant aquest jaciment. El ple retrobament amb la universitat no es produí fins el 1959, amb els seminaris organitzats pel professor Joan Maluquer de Motes, deixeble de Bosch i Gimpera, en el moment de la seva incorporació a la Universitat de Barcelona.

F. Soldevila a l’Arxiu de la Corona d’Aragó al principi del 1960.

Col·l. Soldevila / G.S.

En altres terrenys, la continuïtat havia de restar assegurada sobretot per les realitzacions en l’àmbit de la història local. Si la història de Catalunya era condemnada com a tal, es consentia en canvi la supervivència d’una història local que, si bé en alguns casos (com el del “leridanismo”) tenia una clara funció dissociadora, en la majoria va servir, ben al contrari, per a mantenir el cultiu de la història catalana en els centres d’estudis locals (Igualada, Vic, Girona, Arenys, etc.) i per a restablir els contactes a través de reunions i assemblees d’abast global.

El cas més transcendent va ser, però, el de Barcelona. Aquí, si un seguit de col·leccions de llibres de divulgació —com les publicades per Aymà o per la Llibreria Editorial Millà— responien a l’existència d’una demanda pública, la tasca més important fou la que dugué a terme Agustí Duran i Sanpere a redós de l’ajuntament de la ciutat.

Entorn de l’Arxiu Històric de Barcelona es va crear, primer, una càtedra d’Història de Barcelona (1942) i, més endavant, el 1943, l’Institut Municipal d’Història, del qual depenia el Museu d’Història de Barcelona. La tasca realitzada a partir de l’Institut per Duran i Sanpere no solament s’havia de manifestar en les excavacions arqueològiques —en especial les de l’època romana—, sinó també en una importantíssima funció educativa, realitzada a través de l’emissió per Ràdio Barcelona d’uns programes de divulgació històrica que donaren lloc a la publicació dels catorze volums de Barcelona Divulgación Histórica (1945-74).

A la Universitat de Barcelona restaven, entretant, ben pocs representants de la vella escola històrica catalana (Castillo, Pericot) i aquests, encara, sense cap voluntat de represa i amb una nul·la capacitat de mobilització. La continuïtat estigué representada pels cursos clandestins —i molt minoritaris— dels Estudis Universitaris Catalans, on ensenyaven homes com Ferran Soldevila o Jordi Rubió, els quals, malgrat el seu allunyament obligat dels medis universitaris i la necessitat de dedicar-se a un seguit d’activitats que els asseguressin la subsistència (Rubió, per exemple, encarregant-se de les enciclopèdies que publicava l’editorial Salvat), van dur a terme una tasca molt notable. En el cas de Soldevila, aquests anys difícils van veure la realització de la seva obra de recerca més important, l’estudi inacabat sobre Pere el Gran, al costat d’un llibre tan ambiciós com la Historia de España (que la censura va prohibir que es publiqués en català), la revisió de la Història de Catalunya i el projecte, inacabat també, d’una Història dels catalans, sense oblidar la feina realitzada en el terreny de la divulgació a través de la col·lecció “Episodis de la Història”.