Les revistes en català: una premsa impossible

Dibuix de M. Martí del 1947 a “Ariel”, núm. 17, Barcelona, maig del 1948.

Col·l. part. / G.S.

En la conjuntura del 1951, davant les pressions d’editors i d’agents culturals catalans, el franquisme considerà oportú donar a entendre que les coses podien canviar, fins al punt que aquells cregueren que la liberalització potser aniria més enllà d’on a la pràctica es va quedar, i així van plantejar novament la qüestió de la premsa en català. Se sap que existia la iniciativa d’un diari o, si aquest no s’acceptava, d’un setmanari, i que estava relacionada amb Joan Estelrich i Artigues i amb Josep Janés i Olivé, que la presentaren a Madrid i que mantingueren converses amb diversos ministres. També es té notícia, a través del dietari de Maurici Serrahima i Bofill, de la intervenció de Jaume Vicens i Vives davant el director general d’Informació per tal d’aconseguir el permís per a un setmanari que Frederic Rahola i Espona estava disposat a editar. De fet, el 1939 i el 1945 ja hi havia hagut projectes en aquest sentit. El 1951, el desenllaç va ser idèntic al de les ocasions anteriors, totalment negatiu.

Publicar un diari o un setmanari quedava, doncs, dotze anys després del final de la guerra, totalment fora dels marges oficials. Les autoritats demostraren al llarg de la dècada, mitjançant els seus braços repressius —la censura i la policia—, una intolerància absoluta davant qualsevol forma de premsa catalana. La violència amb què van escapçar les publicacions periòdiques camuflades i els succedanis de revista que es miraren de fer circular arraconava, per part del règim, qualsevol forma de diàleg amb aquells que, un cop més, li recordaven que mantenien la reivindicació d’uns espais bàsics que no estava disposat a concedir.

Era evident, per tant, que la premsa continuaria sent un mitjà negat com a tal, és a dir, com a canal de comunicació escrit regular referit a temes generals: la cultura catalana no podria disposar d’un vehicle propi d’una societat normal. Ara bé, alguns escriptors i grups cregueren que allò que sí que se’ls concediria eren plataformes periòdiques més modestes que estiguessin en consonància amb allò que es tolerava en el camp del llibre. En aquest sentit, es proposaren de crear revistes que havien de cobrir unes necessitats paral·leles a les de les edicions. La seva existència hauria permès difondre crítica, informació de novetats, textos de creació, articles d’opinió i d’altres temes. Quan, el 1954, Josep Vicenç Foix i Mas encapçalà una sol·licitud per publicar “Monitor de les Arts i de les Lletres”, que ell mateix, Carles Riba i Bracons i Marià Manent i Cisa, entre d’altres, pretenien editar, rebé una contundent negativa de la censura. Ni en un terreny minoritari hi havia sortida; tal com deia Manent en una carta a Riba, “en aquest punt de la llengua, se’ns neguen als catalans, súbdits de l’Estat espanyol, drets de què gaudeixen els moros del Protectorat marroquí”.

Portada de la revista “Aplec”, núm. 1, Barcelona, abril del 1952, BC.

Tanmateix, sovint es provà d’obtenir un espai regular dins la legalitat sol·licitant un permís com si es tractés d’una col·lecció de llibres, tot dissimulant el caràcter periòdic i eliminant alguns dels signes externs inherents a una revista. En aquestes condicions, per exemple, el 1952 s’aconseguí l’autorització per a “Aplec”. L’escriptora Maria Dolors Orriols, com a responsable del Club de Divulgación Literaria, obtingué la conformitat de la censura de llibres per a publicar-ne el volum primer. La publicació incloïa creació literària, recensions, una breu llista de novetats editorials, notícies de premis literaris i comentaris sobre teatre, cinema, música i art, a més de publicitat. Amb aquestes característiques, tan pròpies d’una publicació periòdica, i malgrat disposar del permís —que comportà un cert enfrontament intern entre les instàncies del règim encarregades de la censura—, “Aplec” va tenir una vida molt efímera: el govern civil de Barcelona en denuncià la innegable naturalesa de revista i l’edició fou segrestada.

Altres intents, d’inspiració i de procedència diverses, però que miraren sempre de cobrir aquelles mínimes necessitats de comunicació habitual entre autors i lectors, encara que fos al marge de la legalitat, tingueren de vegades una vida més llarga. Aquest va ser el cas de “Ressò”, que publicà, entre el 1951 i el 1952, mossèn Ramon Muntanyola i Llorach des dels Omells de na Gaia. La revista, a més d’ocupar-se de temes socials i de recollir notícies de les parròquies a què estava vinculada, concedia part del seu espai a comentaris d’actualitat literària i a la difusió de textos breus de creació, d’autors catalans, mallorquins i valencians.

Editorial Moll, a Mallorca, edità el 1953 el quadern “Raixa” i, davant la impossibilitat de continuar-lo com a tal, va començar, el 1956, la sèrie dels almanacs Cap d’Any dins la “Biblioteca Raixa”, iniciada dos anys abans. El Cap d’Any, amb un abast nacional, era un breu anuari de les activitats literàries i culturals que es duien a terme en cada un dels principals centres dels Països Catalans. Així, a més del primer apartat, que cal destacar especialment, això és, el resum valoratiu que feien els corresponsals a Barcelona, València, Mallorca, el Rosselló i, de vegades, l’Alguer, va publicar textos de creació i estudis sobre matèries diverses. Al final, contenia una relació d’obres en llengua catalana, una bibliografia del que havia sortit el darrer any. Davant la manca de plataformes comunes, aquesta podia ser una eina que repercutís en la difusió i en la circulació del material entre els lectors de tot el domini lingüístic.

Miquel Arimany i Coma va anar publicant “El Pont”, com ell mateix ha dit, amb “la irregularitat d’aparició tan necessària per a poder subsistir”. “El Pont” era, també en mots del seu fundador i editor, “una mena de revista no nascuda”. El 1957, per iniciativa dels editors de la col·lecció “Els autors de l’ocell de paper” i de la “Nova Col·lecció Lletres”, va començar a editar-se “Quart Creixent”, que no fou posada a la venda directament, sinó que calia adquirir per subscripció. Publicà estudis de caràcter històric i assagístic, com també textos de creació, en vers i prosa, d’autors del País Valencià, de Mallorca i de Catalunya, i n’arribaren a sortir quatre números.

La política oficial forçava a adoptar uns elementals mecanismes de camuflatge i de supervivència. Es mirà de cobrir la manca de publicacions periòdiques mitjançant miscel·lànies, antologies i volums d’homenatge, un exemple destacat dels quals fou l’Homenatge a Carles Riba. Una mostra més d’aquest gènere especial que intentava suplir la falta de revistes i canals regulars va ser la Miscel·lània Club dels Novel·listes, publicada el 1956 i distribuïda com a obsequi als adherits a aquest club.

Portada de la revista “Germinabit”, núm. 62, Montserrat, maig del 1959.

BC

En el camp de la premsa, la situació es mantingué pràcticament inamovible fins el 1959. L’equip de “Germinabit” —revista en català de la Unió Escolania de Montserrat— es feu càrrec de “Serra d’Or”, antiga circular del cor montserratí i, a l’octubre d’aquell any, s’inicià la nova etapa de la revista. “Serra d’Or” va ser la plataforma bàsica, regular i fonamental, d’una nova dècada, la dels seixanta. Ara bé, l’espai que progressivament ocupà no li fou pas concedit legalment pel franquisme. La revista sortia a l’empara de Montserrat i havia de moure’s en un terreny difícil.