L’arquitectura dels anys cinquanta

Convencionalment, el període comprès entre els anys 1944 i 1963 s’ha anomenat de reconstrucció. Es tracta de la reconstrucció en el sentit més ampli del terme, física i moral, material i intellectual, dels vençuts, si és que aquest terme pot acceptar-se encara, ja que una minoria influent de catalans havia ajudat a guanyar la guerra als rebels.

Reconstruir pobles arrasats i centres històrics malmesos, redibuixar, amplificant-lo, el mapa de les parròquies a les principals ciutats i recondicionar edificis d’equipaments imprescindibles per a la normalització de la vida, foren les primeres tasques a les quals s’hagueren d’enfrontar l’administració i els arquitectes catalans als quals no es va prohibir treballar després de la Guerra Civil per qüestions ideològiques o que no s’hagueren d’exiliar per raons polítiques. Aquestes propostes tingueren, però, poc interès arquitectònic; l’ús dels estils clàssics aplicats sense gaire reflexió, a través de còpies, és present en moltes esglésies de l’Eixample barceloní, encara que algunes tímides propostes, com la de Sant Josep a Girona, obra de l’arquitecte Joaquim Maria Masramon i de Ventós, assagessin d’afrontar el problema de l’espai religiós amb més garanties. Pel que fa a les reconstruccions de pobles o a les construccions de barris perifèrics, el costum de resoldre’ls amb un tronat folklorisme colonialista fou la tònica més usual malgrat que, en la planificació general i en la resolució de les plantes dels habitatges, els arquitectes recorreguessin a les darreres propostes del mal anomenat “moviment modern”.

El 1944, començà a editar-se la revista “Cuadernos de arquitectura”, on l’historiador i arquitecte Josep Francesc Ràfols i Fontanals publicà un article que recordava als lectors l’existència i el bon ofici dels arquitectes dels anys vint i trenta. Els professionals joves i els que aleshores estudiaven arquitectura podien veure impresos per primer cop, en una revista autòctona, els noms de Tony Garnier, Auguste Perret, Le Corbusier (C.E. Jeanneret), Mallet-Stevens, Adolf Loos, Walter Adolf Georg Gropius, Ludwig Mies van der Rohe, Frank Lloyd Wright, i també els dels racionalistes espanyols. No hi ha en l’escrit de Ràfols cap voluntat de marcar diferències entre uns i altres, sinó més aviat l’oferta d’una amalgama de noms i d’imatges per tal de recordar l’existència de la tradició moderna, encara que fos partint de les idees d’Adolf Loos en contra de l’ornamentació.

Aquest tímid indici de recuperació de les lliçons dels mestres i de les avantguardes arquitectòniques ha de ser vist en el context en el qual es produí. El 1945 va tenir lloc un canvi significatiu de govern, que s’adaptava a la victòria aliada incorporant nuclis doctrinals més adequats a la integració del país en l’Europa vencedora: Espanya passà de la defensa del nacionalsocialisme a manifestar-se com a anticomunista i catòlica. El 1947, la delegació de Madrid fou admesa a la Conferència Internacional de Telecomunicacions, un organisme, si es vol, amb poc pes específic, però el fet preanunciava que la fi del blocatge era pròxima: el 5 de novembre de 1950 quedà derogat per la mateixa ONU.

A la segona meitat de la dècada dels quaranta començaren a publicar-se clandestinament revistes d’art —”Ariel” (1946), “Algol” (1947), “Dau al Set” (1948)— en un esforç per alliberar-se de qualsevol imposició oficial i de mirar més els corrents europeus. Una cosa semblant desitjaven alguns arquitectes dels Països Catalans i, així, van convidar altres arquitectes estrangers a fer conferències i van redactar alguns escrits reclamant una posada al dia de l’arquitectura catalana. Ledent i Sartoris vingueren, el 1949, a parlar de l’urbanisme que es discutia als Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna (CIAM), una lliçó gens entesa en el posterior Pla General d’Urbanisme de Barcelona del 1953, i Bruno Zevi dissertà, el 1950, sobre la necessitat de dur a terme una arquitectura orgànica, és a dir, la pròpia de F.Lloyd Wright, com a model per a la reconstrucció europea.

En qualsevol cas, el recurs al model americà —que era el reflex de l’abundància i l’anticomunisme, elements interessants per a un país pobre i feixista— ja era present en la crítica autòctona des de feia algun temps. Un dels defensors d’aquest model va ser Gabriel Alomar i Esteve, que va cercar els llaços i les relacions entre l’arquitectura americana i les produïdes a Espanya i Europa. Les conclusions d’Alomar definien uns models imprescindibles per als temps en què foren escrites: en primer terme, Amèrica s’havia ocupat d’humanitzar les arquitectures de Marcel Breuer, Mies o Gropius, a qui havia acollit en les seves principals institucions universitàries i, en segon lloc, havia aconseguit domesticar totes les tècniques, integrar tota connotació artística, proposant un model liberal sense radicalismes ideològics. Les intencions d’Alomar no per tendencioses i grolleres eren poc apropiades: l’arquitectura moderna s’havia de presentar desproveïda de les seves connotacions internacionalistes i dogmàtiques, havia de ser una disciplina susceptible d’oferir graus d’obertura suficients per a integrar-se en les tradicions locals. Que Alomar sols usà tòpics gastats és obvi, només cal veure molts dels edificis que els arquitectes catalans havien fet els anys trenta, on la tradició mediterrània ocupava un lloc preeminent.

Casa Agustí, J.M. Sostres, Sitges, 1953-55.

Però aquesta no era l’única visió de quina havia de ser l’arquitectura que convenia als anys cinquanta. D’una manera més intel·ligent i analítica, Josep Maria Sostres i Maluquer oferia altres opcions. Per a ell, l’època de les avantguardes ja havia passat, ja havia complert el seu compromís i ja era tan sols una forma històrica. El perill estava en el fet que l’obsessió per ser a Europa no portés els arquitectes a una ahistòrica repetició formal, ja fos dels americans, d’Alvar Aalto o de Le Corbusier. Per a Sostres, calia entendre les condicions de producció de la forma, la seva base ètica, abans de deixar-se temptar pel fàcil mirall de la història. Lluny, doncs, de passats consoladors i de manifestos encesos i escoles, Sostres proposava la modèstia de servir l’home, la feina de cada dia, la dedicació callada i pacient. Una arquitectura en la qual l’atzar de la tria i l’aventura de l’ofici no fossin més que opcions personals de vida sense voluntat de deixar rastre, i l’experimentalisme i la utopia ocupessin encara els moments més importants del procés de pensar-la.

Aquest sentiment no era compartit pel sistema, que no podia integrar-lo. El canvi de govern del 1951, tot i el seu tímid liberalisme, afrontava ja altres problemes: les primeres manifestacions subversives internes i la inicial consolidació normalitzadora de l’Estat a escala internacional —el 1952, Espanya va ser admesa a la UNESCO, i el 1955, a l’ONU—. Una normalització que l’arquitectura va deixar clara el 1952, en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional. Si la religió era un dels ponts ideològics triats perquè, sense renunciar al seu feixisme, el règim fos acceptat a Europa i al món, l’arquitectura havia de posar la presència internacionalista de l’operació. Recuperar la Barcelona del 1929, és a dir, la Barcelona internacional de l’Exposició, era un primer pas per a intentar esborrar la memòria de tants anys conflictius; així, la majoria dels actes importants del Congrés Eucarístic es van celebrar en l’entorn arquitectònic de la muntanya de Montjuïc. De la mateixa manera, la ciutat va recuperar les seves nits màgiques de llum i aigua que l’Exposició havia inventat i en les quals va brillar, per sobre de tot, el gran altar del congrés: l’estètica del paquebot i la presència de les experiències constructivistes hi eren presents, en una exhibició tecnològica en la qual una creu i un cercle descomunals flotaven, accentuant l’espiritualitat de l’obra. L’arquitectura moderna havia tornat als Països Catalans sense conflictes, de la mà d’uns pactes no gaire difícils de desxifrar.

Que el 1951 es fundés el Grup R, en el qual militaren, en primera instància, Sostres, Josep Antoni Coderch i de Sentmenat, Antoni de Moragas i Gallissà, M. Valls i Vergés, Oriol Bohigas i Guardiola i Josep Maria Martorell i Codina, té, doncs, el valor d’anècdota dins el context mencionat, més i tot si es té en compte que, a partir del 1952, la diversificació d’usos que la realitat exigia precisava d’altres estratègies per tal de materialitzar-se. Es tractava, a més, d’un grup gens homogeni, en el qual compartiren espai Oriol Bohigas i la seva voluntat de buscar ponts entre l’arquitectura i la vida —per a ell, la ideologia arquitectònica havia de subministrar el rostre a la nova ideologia liberal del país—, i Josep Maria Sostres, per al qual aquest era un treball, a més d’endarrerit, intel·lectualment inútil.

Els anys cinquanta, resoldre els projectes d’habitatges, d’edificis per a la indústria i el treball, edificis de serveis com ara clíniques, hotels, residències, cinemes, auditoris, equipaments esportius i docents i locals comercials que començaven a ser imprescindibles per a la modernització de les ciutats, sols es podia fer, i de fet sols es va fer —les propostes de Bohigas encara havien d’esperar que una sèrie de joves ambiciosos les defensessin—, a partir d’allò que Sostres ja havia anunciat: la investigació tipològica, la resolució imaginativa de l’edifici amb l’exterior, la recerca en la planta dels edificis d’habitatges, oferint alternatives a les vulgars exigències dels promotors o, fins i tot, convertint-se els mateixos arquitectes en promotors dels edificis.

En unes condicions de precarietat tecnològica, l’interès per la recerca dels materials i els desplaçaments de les seves funcions fou sovint un dels aspectes més interessants dels projectes, cosa que va fer de molts edificis fites visuals a la ciutat i obres imprescindibles de l’arquitectura catalana. Entre tots aquests sobresurten quatre exemples: l’edifici per a artistes al carrer Saragossa de Barcelona, de Raimon Duran i Reynals (1949), la casa de la Barceloneta de Coderch i Valls (1954), l’edifici del govern civil de Tarragona, d’Alejandro de la Sota (1957), i la casa MMI de Josep Maria Sostres a Esplugues (1958).

En qualsevol cas, però, la dels anys cinquanta no va ser una arquitectura que pretengués fer un discurs, sinó que s’ha de veure com una sèrie de cal·ligrafies d’uns professionals que, en temps de liberalització, no es permetien pensar en respostes col·lectives ni en “estils nacionals” o “regionalismes crítics”, sinó que més aviat es preocupaven de donar valor a cada obra, a cada detall. L’enginy per a resoldre problemes amb una tecnologia deficient i la capacitat per a plantejar-se interrogants eren molt més importants que la voluntat de resoldre’ls.