Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1911.
Col·l. part / R.B.
Un dels processos que acompanyà indefectiblement la centralització del poder en els estats moderns de l’Europa occidental va ser la voluntat de fixar els idiomes oficials. Un exemple d’això és el que proporcionaren Richelieu i el gramàtic Claude de Vaugelas a la França de la primera meitat del segle XVII. A la primeria, aquests processos només van afectar petites minories. La seva generalització i extensió social va ser lenta i, en molts llocs, encara era un problema candent en ple segle XIX. En tots els casos es va consolidar enmig de fortes coaccions, prohibicions i violències sobre les parles populars i les llengües minoritàries.
Durant el vuit-cents, tothom donà a la llengua un protagonisme força gran: la llengua passà a ser l’expressió més acabada de T’”ànima nacional” i, progressivament, el principal vehicle de nacionalització de les masses. Aquesta ràpida socialització lingüística va desbordar aviat el marc de les acadèmies encarregades de la salvaguarda dels idiomes oficials. Va caldre la consolidació de les escoles nacionals, de la premsa de masses, i, al capdavall, dels moderns mercats culturals. S’ha arribat a afirmar que la unitat italiana va ser tan tardana i superficial que no va ser fins a l’extensió de la televisió que s’acabà d’imposar l’italià modern estàndard.
A Catalunya, aquest llarg procés va coincidir amb la pèrdua d’autonomia política i amb la progressiva agressió del castellà, que volia convertir-se en llengua oficial de la corona espanyola. És evident que es parlava en català, però la llengua culta, l’escrita, la del poder i les oligarquies regionals era el castellà. La Renaixença del vuit-cents va voler superar aquesta situació, però mai no va saber trobar la força suficient per a imposar un criteri únic. De fet, no va ser fins als anys setanta que es va plantejar la unitat lingüística del català i la seva dignitat al costat de les llengües modernes d’Europa. El definidor d’això va ser Marià Aguiló i Fuster, un filòleg originari de Mallorca i resident a Barcelona després d’una curta estada a València. Tanmateix, l’hegemonia continuava reservada als literats: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer o Joan Maragall i, a Mallorca, mossèn Costa i Llobera n’eren els principals protagonistes. La normalització moderna, amb tota la càrrega política que havia insinuat Aguiló, va haver d’esperar al segle XX.
P. Fabra, s.d.
ECSA
En una subtil conferència feta a Dublín l’any 1939, Carles Riba va explicar a un públic no coneixedor els mecanismes de la Renaixença catalana; l’èmfasi principal requeia en la represa i l’èxit de la codificació lingüística. El filòleg Pompeu Fabra, l’artífex de l’oficial i definitiva fixació del català, havia començat la seva feina als anys noranta del segle XIX al si del grup de “L’Avenç”, però no fou fins a l’inici del XX que començà a donar els fruits més importants.
El mateix Riba apuntava que el programa de Fabra s’orientava a “formar la llengua moderna que hauria sortit de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”. Es tractava d’un programa d’envergadura que no dubtava a qualificar de vertadera obra de govern, impossible de dur a terme per un home sol. És per això que Riba no s’estigué de dir que l’obra de Fabra va ser possible perquè va ser seguida amb entusiasme pels homes d’un nou-cents que, a Catalunya més que a cap altra banda, representà “una apassionada i vertiginosa recerca del temps perdut”. La celebració a Barcelona l’any 1906 del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana va significar la primera exemplificació d’aquesta nova voluntat, coincident amb l’esclat del moviment de la Solidaritat i amb la primera formulació del noucentisme orsià.
De tota manera, en aquest procés de fixació ortogràfica, no tot va descansar en una plàcida comunió d’entusiasmes; les obres de govern tenen costos i comporten imposicions i exclusions. Per a fer prevaler el seu model de normalització ortogràfica, Pompeu Fabra va haver de disposar d’un mínim de poder. Aquest li va venir de Prat de la Riba i, així, la fixació ortogràfica definitiva va ser possible des que es consolidà el catalanisme polític. Les dates semblen confirmar-ho: el polític catalanista va haver d’esperar a confirmar el seu poder a la presidència de la diputació de Barcelona després del sotrac que representà la Setmana Tràgica, i a reorientar la Lliga cap a la consecució de la Mancomunitat, per a poder tirar endavant el programa de govern concebut en plena eufòria solidària.
El 1907 Prat de la Riba havia creat l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia encarregada de fixar l’alta cultura de la moderna Catalunya nacional. El seu enfocament va ser eminentment històric i arqueològic fins el 1911, en què creà la Secció de Ciències i la Secció Filològica. Aquesta última fou presidida inicialment pel mallorquí Antoni M. Alcover, i en va ser secretari Josep Carner. Però Prat de la Riba, el mateix 1911, va cridar Fabra (que aleshores vivia a Bilbao) per a ocupar una càtedra de llengua catalana creada per la Diputació i un lloc a la nova secció filològica. La decisió política ja estava presa i el model normatiu triat. Pel gener del 1913, l’Institut aprovà unes normes ortogràfiques (apuntades pel mateix Fabra des de l’etapa de “L’Avenç”) que representaven una forma clara d’estandardització d’un dialecte barceloní i ben adaptat a les exigències del modern mercat editorial.
La Secció Filològica va esmerçar un any i mig a debatre les propostes de Fabra. La premsa hi va participar activament, reflectint aquesta situació nova en la qual els agents d’opinió pública començaven a tenir un paper rellevant. També la classe política intervingué en el debat i Prat de la Riba va haver de contraposar la confusa situació en favor del projecte fabrià. Molta gent es va situar en contra del projecte oficial, com, principalment, el mateix president de la Secció, mossèn Alcover, el qual renuncià en una crisi molt forta el 1917-18 i es convertí en una espècie de pal de paller de la lluita contra la normalització promoguda per la Mancomunitat. Però també protestaren altres sectors afins al regionalisme catòlic, a l’Acadèmia de Bones Lletres, sectors mallorquins i rossellonesos i, en definitiva, tots els que consideraren que l’acció fabriana era el resultat de l’hegemonia política de la Lliga i una actuació artificial i massa nova.
La normalització del català va anar acompanyada d’un ampli procés d’intervenció pública. En van ser exponents destacats la reactivació a partir del 1914 de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, obra de Manuel Folguera i Duran i, a partir del 1916, l’associació Nostra Parla, que dirigí Jaume Bofill i Mates. Aquest mateix any, en plena efervescència nacionalista afavorida pels efectes de la Gran Guerra sobre Catalunya, el lligam entre normalització lingüística i política es va fer evident en la campanya per a aconseguir imposar el català com a llengua oficial en el consistori barceloní. De tota manera, la fixació política del català no s’acabà fins a la publicació el 1932 del Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.
És en aquest sentit que hom ha pogut retreure que el català és el darrer idioma a ser convertit en oficial en la història de l’Europa occidental. Representa, des d’aquesta perspectiva, una espècie d’acte final d’una història començada a l’època moderna.