La ramaderia pirinenca

Pastors al Pla de Beret, J. Soler, 1907.

CEC

L’economia de les zones de muntanya no era exclusivament ramadera, però sí que ho era de manera eminent. Uns recursos naturals espontanis eren a l’origen d’aquesta vocació de les valls pirinenques. Des d’antic, la característica essencial del sistema ramader de muntanya consistia en la utilització, durant l’estiu, d’unes abundants pastures d’alçada per a bovins i ovins i el manteniment hivernal d’aquests ramats a les valls o a les zones de transhumància. El desequilibri acusat entre els recursos abundants i barats durant uns pocs mesos a l’any i l’escassetat dels aliments hivernals —producte d’una agricultura minifundista i condicionada pel medi— marcà les formes productives. La gestió de les extenses superfícies pastorals, el patrimoni més gran de les àrees de muntanya, es caracteritzà per la propietat i per l’explotació comunals, si bé l’Estat, arran de les reformes liberals del segle XIX, ha passat a ser-ne l’administrador.

La Vall d’Aran és un exemple característic d’aquest aprofitament ramader de muntanya. La ramaderia ha tingut una importància cabdal dins l’economia tradicional aranesa, tant des del punt de vista de les cases com dels municipis. Principalment, l’economia d’Aran ha estat autàrquica, d’autoconsum, com la de la majoria de les valls pirinenques. Allunyada per les males comunicacions dels mercats principals, ha generat una economia de subsistència caracteritzada per la diversificació. La cabanya aranesa n’és una bona demostració. Durant les primeres dècades d’aquest segle, una part important de les cases disposava tan sols —tot i que no sempre— d’uns pocs caps de bestiar per al treball, que en la majoria dels casos acostumaven a ser un parell de vaques —de raça autòctona, bones per a la feina, però poc aptes per a la cria— i excepcionalment d’un ase, una mula o un cavall. A més, tenien un nombre reduït de caps de vacum, oví, cabrú i porcí destinats a la reproducció, per tal de satisfer les necessitats del consum familiar i, en el cas d’haver-hi sobrants, per a la venda.

Les cases més potents aconseguien superar aquest nivell d’autoconsum i disposaven d’un major nombre de vaques —que rares vegades era superior als quinze caps— i d’ovelles, que en casos extraordinaris excedia el centenar. En aquests casos la vinculació al mercat era clara. Els ramaders principals venien el bestiar a les fires comarcals o bé a les foranes, genèricament catalanes i de l’Aragó. d’altra banda, Aran gaudí durant un temps d’una certa reputació en la recría del bestiar mulatí i cavallí. Cal subratllar que aquesta fou una activitat estretament vinculada a l’Alt Aran i a un sector reduït de cases, les més riques. Aquestes compraven els animals de llet a França, els quals, una vegada recriats a les muntanyes araneses, eren venuts majoritàriament a compradors de fora de la comarca. Aquest comerç havia tingut el seu moment àlgid al segle XVIII, quan la Vall gaudia del privilegi d’importar bestiar sense haver de pagar tributs de duana. Els anys trenta, aquest negoci, encara que viu, havia caigut en un cert declivi.

Des del punt de vista municipal, el lloguer de les pastures sobrants a ramaders catalans, aragonesos o francesos ha estat d’una gran importància, tot i que la progressiva decadència de la transhumància des de mitjan segle XIX ha contribuït a reduir la quantitat a percebre pels ajuntaments. De la mateixa manera, la manca d’unes vies pecuàries adequades i el coneixement real de la riquesa dels seus pastius ha dificultat i privat l’accés d’un major nombre de caps de bestiar a les pastures de muntanya, la qual cosa ha fet que aquests es trobessin generalment subexplotats.

Pagès portant una mula camí de Salardú, F. Blasi Vallespinosa, c.1920.

CEC

La incorporació a l’economia tradicional aranesa, al llarg de les primeres dècades d’aquest segle, de tot un seguit d’activitats remunerades, com la mineria, la construcció i la hidroelectricitat, no destruïren l’engranatge de la societat tradicional, on la ramaderia ocupava un lloc fonamental. La majoria de les vegades, aquestes activitats només incorporaren, i encara temporalment, la mà d’obra sobrant de les cases quan les feines del camp així ho permetien. En ocasions aquestes supliren l’emigració cap a França que en arribar a la tardor acompanyava els cabalers. l’abandó de les activitats tradicionals per aquestes de noves, d’altra banda clarament conjunturals, es produí rarament. Només una millora de les comunicacions hauria permès donar un nou contingut a l’economia aranesa, com de fet havia començat a passar en altres àrees dels Pirineus. Comarques com l’Alt Urgell i la Cerdanya, ben comunicades amb els mercats urbans, s’estaven especialitzant en la producció de llet. A Aran tot just es visqué durant el període republicà la introducció de les brunes alpines, més riques en llet que les autòctones, i es creà una petita indústria lletera a Lés, dependent de les lleteries del Cadí, dedicada a la producció de formatges per a un mercat eminentment exterior. Aquesta iniciativa no tingué, però, la seva continuació fins els anys cinquanta.

Durant la contesa les fires, vies tradicionals de compra i venda de bestiar, quedaren bloquejades. Tanmateix, els excedents ramaders trobaren una certa sortida en els carnissers locals i en el proveïment de la tropa. Els soldats substituïren els tractants en bestiar i de manera lliure o obligada aconseguiren els caps sobrers. Durant el període republicà, fins a l’abril del 1938, la venda tingué un caràcter voluntari i els ramats aconseguits foren enviats a Barcelona via França aprofitant la connexió de la comarca amb la xarxa francesa de ferrocarrils. Amb l’ocupació, aquella es tornà obligatòria i cada família hagué de contribuir amb un cap de bestiar. En acabar-se la Guerra, els censos de bestiar havien sofert algunes modificacions, més enllà de la dinàmica pròpia de l’economia aranesa. No solament es reduí el nombre de ramaders, a causa de l’exili, sinó també el nombre de caps. Si bé la gran majoria marxaren cap a França deixant el bestiar a càrrec dels propis de la casa, d’un veí o d’un amic, n’hi hagué que se l’endugueren muntanya amunt i, acompanyats per la sort, aconseguiren passar a l’altra banda. Contràriament al que s’ha indicat fins ara, en l’apartat dels animals de peu rodó hi hagué un cert increment. Els refugiats del nord i del front d’Aragó, en fugir cap a França, hagueren de deixar a la banda espanyola les mules i els cavalls que arrossegaven els seus carros, davant la negativa francesa a deixar-los passar, i alguns dels ramaders més propers als passos fronterers no dubtaren a quedar-se’ls.

En acabar aquest període, la ramaderia continuava essent el puntal de l’economia aranesa. Això no obstant, n’havien quedat paleses les mancances, que eren les de la ramaderia pirinenca: un medi en ocasions advers, unes comunicacions i uns transports deficients i unes explotacions de dimensions reduïdes. Deficiències, totes elles, que a la llarga caldrà considerar com a mals estructurals.