El 20 d’abril de 1931 es van reunir la junta directiva i el consell de direcció de l’IACSI per tal d’adoptar una posició sobre el canvi de règim polític i davant de la Generalitat: havien esperat el reconeixement de la Generalitat de Catalunya per part del govern provisional de la República i, després de pronunciar-se totes les entitats econòmiques en l’acatament del nou règim, encara els tenia indecisos l’actitud de l’Església, fins que aquell dia el cardenal havia fet acte de presència prop del president de la Generalitat i el nunci prop del govern provisional de la República. Dos dies més tard el president de l’IACSI, el baró d’Esponellà, acompanyat de diversos membres de la junta, va visitar també el president Francesc Macià, per demostrar l’acatament del nou règim i oferir al govern de la Generalitat la seva col·laboració, amb l’esperança que el nou govern d’ERC continués la labor de foment de l’agricultura iniciada per la Mancomunitat, sense emprendre cap tipus de reforma de l’organització de la producció agrària.
Però l’actitud de l’IACSI quedava ben sintetitzada pel seu president quan afirmava que “tan temerari seria gronxarse en la seguretat tranquil·la d’una inamobilitat absoluta en els nostres drets i tradicions, com de deixar-se portar per un pànic injustificat i catastròfic [ ]. No seríem prou prudents si ens acontentéssim amb vetllar les armes davant l’altar de les nostres tradicions, mentre el comunisme apliqués la teia incendiària a les portes del nostre santuari. És més lògic i racional que ens preparem per a la lluita, no de classes i estaments, sinó sols contra els qui volen minar la propietat privada, fonament de tota societat civilitzada”. Els primers decrets del govern provisional els havien de fer veure que, tal com havien previst, la propietat rústica estava en perill i que “sols la pot salvar una actuació ferma i defensiva i una unió absoluta de tots els interessats”.
Al setembre del 1931 l’IACSI llançava la consigna de “l’acció constant i intensa de tots els seus socis, recaptant cadascú l’adhesió i inscripció a l’Institut de tots els propietaris veïns i coneguts i constituint les organitzacions que la Junta Directiva els indiqui”. Durant els mesos següents es van organitzar associacions de propietaris a cada partit judicial, primer a la província de Barcelona i després a les altres províncies, i a cadascun d’ells es designaren dos delegats per integrar el consell directiu de l’IACSI, amb l’objectiu de constituir un front únic de la propietat rústica a Catalunya. Al juliol del 1932 l’IACSI reformava els seus estatuts i convertia el nou consell directiu en el seu òrgan rector, al mateix temps que reconstituïa la seva comissió permanent a Madrid per tal de fer més efectiva la defensa dels seus interessos prop del govern central.
La mobilització dels propietaris tingué un èxit espectacular: segons el secretari general de l’Institut, Jaume Maspons i Camarasa, “mai no s’havia produït un encadenament de fets que demostressin més vigoria, una més fidel ensems que eloqüent interpretació dels sentiments de tota la propietat, una compenetració més perfecta entre els agricultors de totes les contrades catalanes. S’han mobilitzat milers de propietaris; els que viuen als llocs més apartats s’han posat en contacte directe amb els dirigents del nostre Institut, que en ple hivern, i travessant fortes nevades, han anat d’un cantó a l’altre de Catalunya, rebent l’escalf de l’entusiasme dels que en el seu aïllament no havien pogut seguir el corrent de resurrecció de l’esperit que s’ha operat en posar-nos en contacte uns i altres”.
L’IACSI intentava reforçar la seva implantació a totes les comarques catalanes per mitjà d’associacions comarcals, que de fet ressuscitaven l’estructura de sotsdelegacions de mitjan segle XLX. Aquestes, després dels primers anys d’eufòria en què se’n crearen una trentena, havien anat desapareixent, i a partir de’ final del segle l’IACSI havia començat a assajar una orientació més interclassista, creant noves categories de socis i vertebrant el moviment associatiu per mitjà de la Unió Agrícola de Catalunya (1889) i després de la Federació Agrícola Catalana Balear (1899). Amb l’adveniment de la República, però, la nova situació política i social ja no aconsellava el manteniment d’aquest front comú amb la pagesia i exigia la mobilització de tots els propietaris “purs”, per a dedicar tots els esforços a la defensa patronal: en plena efervescència dels conflictes suscitats pels decrets de revisió de contractes, calia en primer lloc tenir organitzacions capacitades per a prendre part en l’elecció de vocals dels jurats mixtos de la propietat i defensar els interessos patronals.
De l’èxit de l’IACSI en aquesta mobilització, n’és un bon testimoni l’evolució del nombre de socis: durant els darrers quatre mesos de l’any 1931 s’havia triplicat, superant els dos milers, el màxim que havia assolit a mitjan segle XLX; i durant l’any 1932 hi ingressaren més de set-cents nous socis, i arribà a tenir-ne 3 189 al gener del 1933, i més d’un centenar d’associacions adherides. En la Memòria de l’any 1932, Jaume Maspons afirmava: “Mai com en l’any darrer la propietat rural havia estat víctima de tantes i de tan greus escomeses; així mateix el nostre Institut mai no havia pres volada tan alta i mai no havia estat tan sòlidament fonamentat”.
El 29 d’octubre de 1933, en una demostració de força, l’IACSI aconseguia reunir a Barcelona 30 000 propietaris rurals de tot Catalunya en una anomenada “Assemblea de Defensa Agrícola”. Només el 1889 havia aconseguit una mobilització semblant, quan, en plena crisi agrària, celebraren una assemblea per a exigir al govern protecció per a l’agricultura, avalat per 22 000 signatures recollides per tot Catalunya. “Ells demanaven protecció —observava el president de l’Institut, Jaume de Riba—, nosaltres ens acontentaríem que ens deixessin tranquils i no ens perjudiquessin amb les constants intervencions pernicioses dels que manen”.
Aleshores ja s’havia entrat en una dinàmica d’enfrontament obert amb la Generalitat arran de la Llei de Contractes de Conreu. En aquesta assemblea, que omplí de gom a gom la plaça de toros Monumental, el president del comitè organitzador, Josep Cirera i Voltà, s’hi referí amb aquestes paraules:
“Quin esperit tindrà aquesta llei? d’una manera oficial no ho sabem, però jo us dic: què voleu que en surti d’aquestes mans pecadores, què voleu que en surti d’aquestes intel·ligències pertorbades, què voleu que facin els que han estat capaços d’aprovar un disbarat de la naturalesa de la llei publicada per a solucionar els conflictes plantejats sobre els contractes de conreu?”
La campanya contra la Llei de Contractes, iniciada, com es veu, abans de ser discutida al Parlament, va provocar fortes tensions en el si de la direcció de l’IACSI: tot i que l’oposició a la llei era unànime i que s’havia aconseguit que el Tribunal de Garanties Constitucionals en declarés la nul·litat, el sector més intransigent, capitanejat per Cirera i Voltà, va dimitir quan el president, Jaume de Riba, s’inclinava per una fórmula transaccional i va forçar l’elecció d’una nova junta el 8 d’agost de 1934. En el seu primer manifest s’oposaven a qualsevol assaig de legislació agrària del Parlament català i reclamaven “que l’Ordre Públic torni a l’Estat”.
Malgrat les declaracions d’apoliticisme de la nova junta, aquest canvi significava que l’IACSI havia sortit de l’òrbita de la Lliga Catalana —de la qual era membre Jaume de Riba, com també els anteriors presidents que havia tingut l’Institut— per recórrer als partits de la dreta espanyola perquè defensessin els seus interessos. Tot just un mes després, enmig d’una extraordinària tensió, la nova junta organitzà una assemblea a Madrid per exigir l’acatament de la sentència del Tribunal de Garanties. l’ajuda franca que els dispensà la CEDA en aquells moments els animà a fundar una sucursal a Catalunya, fet que es materialitzà ja després de l’esclat revolucionari del mes d’octubre amb la creació del partit Acció Popular Catalana, presidit per Josep Cirera i Voltà.
La junta general que se celebrà el 27 de febrer de 1935 va ratificar la nova orientació: en una assemblea multitudinària amb nombrosos incidents, es van fer callar les veus de discrepància i es va aplaudir amb entusiasme la nova junta, a la qual s’atribuïa l’èxit de la pacificació del camp després del Sis d’octubre de 1934. Una tímida proposició que volia impedir les vinculacions polítiques dels màxims dirigents de l’IACSI fou retirada ràpidament davant de l’animadversió general.
Poc temps després, el president Cirera i Voltà, que seria homenatjat com a “cabdill providencial” del ressorgiment de la propietat, afirmaria: “El vaixell que començava a naufragar, ha entrat ja al port de la salvació. Ara falta sols amarrar-lo amb fortes amarres que resisteixin tots els temporals”. Però per al temporal que s’apropava serien inservibles totes aquelles amarres: un any més tard, durant l’estiu del 1936, més d’un centenar dels propietaris que eren membres de l’IACSI, entre els quals el seu president, pagarien amb la vida el seu afany de resistència patronal.