La Unió de Rabassaires

Què és la Unió de Rabassaires?, N. Puig, Barcelona, 1935.

BAM / G.S.

La Unió de Rabassaires (UR) fou fundada per Lluís Companys el 1922. Des d’un inici fou un sindicat de classe, que agrupava parcers, rabassaires, arrendataris i jornalers, amb dues funcions principals: d’una banda, portar a terme una acció propagandística politicosindical a la Catalunya rural, i, de l’altra, aconseguir una legislació social i agrària que donés satisfacció al seu programa base, el punt principal del qual afirmava que tots els contractes de conreus de plantació haurien de ser considerats emfiteusi, és a dir, a perpetuïtat, i amb dret a redimir-los. Era un programa, doncs, força radical.

El sindicat s’articulà bàsicament al voltant del lideratge de Lluís Companys. Hi col·laboraren principalment Amadeu Aragay —el qual fou secretari general de l’UR del 1924 al 1936—, Ernest Ventós, Joan Casanovas, Fèlix Duran i Cañameras —fins el 1924—, Pere Estarnas, Jaume Selles i Francesc Riera. Aquest darrer fou el president del sindicat del 1922 al 1932. Tots seguiren una mateixa trajectòria que els feu convergir el 1931 en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Tots ells compartiren càrrecs importants dins les dues organitzacions —partit i sindicat—. Ells foren, doncs, els principals responsables dels estrets lligams entre aquestes dues entitats almenys fins el 1933. Perquè a partir d’aquest any el sindicat realitzà un viratge polític i sindical important.

Efectivament, l’UR tingué dues etapes clarament diferenciades durant la República: 1931-33 i 1933-36. Mentre que en la primera es caracteritzà per seguir una línia sindical i política totalment identificada amb ERC, en la segona es bellugà en l’òrbita de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i acabà el 1936 en una clara supeditació al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), al qual estigué vinculada durant tota la Guerra Civil. La radicalització política i general del país, com també el progressiu agreujament del conflicte rabassaire, empitjorat alhora per la crisi del vi, foren determinants en la trajectòria d’aquesta evolució.

Pel que fa als aspectes polítics, en la primera etapa la identificació ERC-UR arribà a un grau molt alt. En molts pobles totes dues organitzacions s’arribaren a confondre, ja que eren les mateixes persones les que les formaven i dirigien. El sindicat col·laborà decisivament en els èxits electorals d’ERC. Durant aquests anys, els associats i els dirigents rabassaires que es presentaren als diferents comicis municipals, autonòmics i generals ho feren sota les sigles d’ERC. Una bona part dels municipis de les principals comarques rabassaires estigueren governats per associats de l’UR que s’havien presentat en les llistes d’Esquerra. En les legislatives del 1931 sortiren elegits Aragay i Companys. I en les autonòmiques del 1932, l’UR introduí al Parlament català el fins llavors president rabassaire Francesc Riera i el vicepresident del 1924 al 1926 Jaume Sellés. l’UR i ERC tingueren un creixement espectacular d’associats. Un cop més en la història, els desplegaments més importants del republicanisme català coincidien amb una reorganització dels rabassaires. La novetat del moment, però, era que la magnitud d’ambdós fenòmens no tenia precedents.

Durant els anys vint, l’UR fou sempre un sindicat minoritari que no aconseguí superar mai la xifra de 5 000 afiliats i de 50 seccions locals. El primer gran creixement arribà amb la República. A l’abril del 1932 ja tenia 21 542 associats repartits en 173 societats locals, i un any més tard aquestes societats havien augmentat fins a 224. Però no aconseguí superar la xifra dels 25 000 fins a l’agost del 1936. Però el creixement principal en aquesta etapa, l’experimentà en les mateixes comarques on ja es trobava implantada a l’arribada de la República (Maresme, els dos Vallès, Anoia, Bages, Baix Llobregat, Alt Penedès, Garraf, Baix Penedès i Alt Camp). És a dir, bàsicament a la província de Barcelona i les comarques tarragonines limítrofes amb aquesta. Durant el 1931 - 32 establí també amb fermesa al Berguedà i al Tarragonès i començà a comptar amb les primeres societats a la província de Girona (a l’Alt Empordà i la Selva) i també a la Conca de Barberà. Fins el 1933, doncs, l’UR continuà essent un organisme sindical obrer i agrari minoritari fora de l’àmbit de la província de Barcelona i pràcticament desconegut a la de Lleida.

Pel que fa al programa rabassaire, el 1931 era exactament el mateix que el d’ERC. El d’aquest partit aprovat en la conferència d’Esquerres del març del 1931 havia estat elaborat i firmat per Companys, Aragay i Ventós. A diferència del primer programa de l’UR, només reivindicava convertir en emfiteusis els contractes de rabassa. La resta de contractes havien de tenir un mínim de deu anys de durada. Durant aquest període l’UR optà per la via legalista i pactista en aquesta qüestió i intentà asserenar els ànims rabassaires en les conflictives relacions entre pagesos i propietaris tot prometent una immediata llei de reforma agrària. El fet que aquesta no arribés en aquest primer període va provocar una progressiva radicalització de les bases. En el manifest que l’UR presentà al president Macià a l’abril del 1933 es pogué comprovar que el sindicat ja no es conformava amb el programa d’ERC del 1931. Havia recuperat les reivindicacions del 1922. Era un avís del distanciament que ja s’havia encetat entre totes dues organitzacions.

A aquest distanciament hi contribuí clarament la política agrària duta a terme en aquest període per la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat, la qual estigué regentada la major part de l’etapa pel mateix president Macià (octubre del 1931-desembre del 1932) i per Pere Mies (febrer del 1933-octubre del 1933). Aquests intentaren seguir en molts aspectes la política que ja s’havia desplegat durant el període de la Mancomunitat de Catalunya. Macià reservà una única vocalia per a l’UR —al costat de 19 vocalies més— en el Consell d’Agricultura, Ramaderia i Boscos de la Generalitat, mentre que atorgà la vicepresidència de l’organisme a la Unió de Sindicats Agrícoles (USA), molt més propera aquesta a la Lliga Regionalista que no pas a ERC. Mies ja havia estat conseller de la Mancomunitat i havia estat repudiat el 1923 per l’UR. Al setembre del 1933 aquest sindicat aconseguí fer dimitir Mies per la seva política antirabassaire.

Seccions de la Unió de Rabassaires. 1933.

L’UR del 1933 ja no era un sindicat interessat únicament en la qüestió dels contractes de conreu. Des del 1924 disposava d’una secció cooperativa. A partir d’aquest any l’opció per la via sindical cooperativista no feu sinó progressar. El 1929 ja tenia 12 sindicats agrícoles adherits. I de les 36 entitats d’aquest tipus nascudes entre el 1931 i el 1933 a la província de Barcelona, 10 s’adheriren al sindicat rabassaire. Sens dubte, el 1933 ja era una organització capaç de connectar sense traumes amb tota la rica herència del sindicalisme i el cooperativisme agrari català de tendència republicana i obrerista. La major part de sindicats agrícoles que s’anaren fundant entre els anys 1934 i 1936 també ingressaren a l’UR. Perquè la política cooperativista d’aquesta s’accelerà profundament a partir del 1933 sota la presidència del socialista Josep Calvet. El 1934, per a l’UR, i com si pressentís el paper que hauria de tenir durant la Guerra com a organisme central de l’economia agrària catalana, ja no era tan important la qüestió jurídica de la propietat com fer-se sindicalment hegemònica al camp català. Per això decidí transformar-se en Federació de Sindicats Agrícoles —tot mantenint una Secció Social—, convertir totes les seccions locals en cooperatives agràries i recomanar als associats rabassaires que estaven afiliats en sindicats de l’USA que intentessin accedir democràticament a les juntes d’aquestes entitats per afiliar-Íes a l’UR. Per a la realització d’aquesta política disposaren a partir del gener del 1934 del suport del nou conseller d’Agricultura, Joan Comorera, de l’USC. Aquest, per mitjà dels nous nomenaments per a càrrecs públics relacionats amb l’agricultura i també d’una llei de sindicats agrícoles, afavorí clarament la nova política sindical i cooperativa del sindicat rabassaire.

Comorera fou decisiu per a l’aproximació de l’UR a l’òrbita de l’USC. De fet, la progressiva pèrdua de l’hegemonia d’ERC dins del sindicat rabassaire començà des del moment que aquest experimentà el fort creixement d’afiliació inicial. l’organització perdé la compacta cohesió interna que l’havia distingit fins el 1931, alhora que Companys anava perdent el lideratge, i més encara a mesura que les seves tasques i els seus càrrecs polítics cada cop l’apartaven més d’aquell sindicat. Al seu interior començaren a prendre cos alguns corrents sindicals pròxims al Bloc Obrer i Camperol i a l’USC. Pel novembre del 1932 aconseguí presidir el sindicat unes quantes setmanes el membre del BOC Pau Padró, del Vendrell. Però el moment clau de la ruptura d’ERC amb l’UR fou al setembre del 1933, coincidint amb el conflicte amb el conseller Mies. l’UR aprovà en assemblea declarar-se com a organització de classe i independent de tota força política. Encara en aquesta ocasió hi hagué una intervenció de Companys, però només per a dir que el sindicat ja era major d’edat i que com a tal havia de ser una organització independent. Tot seguit Companys es retirà de l’assemblea. Era tot un gest que donava un valor autèntic a les seves paraules. El sindicat que ell havia fundat i tutelat fins llavors ja no el necessitava.

A partir de llavors els líders rabassaires ja no es presentaren més en comicis electorals sota les sigles d’ERC, sinó amb les seves pròpies: UR. Així ho feu Calvet en les eleccions del novembre del 1933, que es presentà en coalició amb ERC i USC. I ho repetí en les del febrer del 1936 dins del Front d’Esquerres, en les quals també es presentà el candidat rabassaire Padró. Aquests dos s’integraren posteriorment en el grup parlamentari comunista. l’UR havia tingut el seu primer contacte directe amb partits marxistes quan s’integrà al mes de desembre del 1933 a l’Aliança Obrera, en la qual romangué fins al mes de març de l’any següent.

Les conclusions que aprovà el sindicat rabassaire en el congrés de maig del 1936 foren totalment subscrites pels comunistes catalans: expropiació sense indemnització de la terra posseïda privadament i aposta per la creació d’unitats familiars de conreu. Era evident que la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament català el 1934 ja no satisfeia en aquest moment el sector rabassaire majoritari.

Mesos abans que esclatés la Guerra, l’UR entrà en contacte directe amb la Unió Provincial Agrària de Lleida i amb organitzacions pageses gironines per tal d’estendre el seu radi d’acció per aquestes dues províncies, cosa que feu a partir de l’agost del 1936. A la província de Lleida ja ho havia començat a fer el 1933 a través d’alguna delegació de la Segarra i les Garrigues. En aquest mateix any havia començat a comptar amb delegacions del Baix Camp, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, i penetrà també a la comarca d’Osona. Amb el decret de sindicació obligatòria de l’agost del 1936 tingué el segon gran creixement fins a arribar a 85 000 afiliats repartits en 600 seccions locals. Ara sí, havia aconseguit finalment ser el gran sindicat català del camp, després d’absorbir l’USA. Calvet fou, durant tota la Guerra, conseller d’Agricultura, i tots els càrrecs polítics i sindicals de la Generalitat relacionats amb l’agricultura els regentaren homes de l’UR.