La reforma universitària a debat

La restauració de la Universitat de Barcelona (1837), tot i la il·lusió dels primers anys, no va donar els resultats que s’esperava. Al llarg del segle XIX, aquest centre no va ser gran cosa més que una fàbrica de títols, tot i que tingué alguns professors de molta vàlua, tant científica o intel·lectual com acadèmica. Les esperances que hom havia posat en la Revolució de Setembre del 1868 s’esvaïren amb la Restauració. Catalunya visqué un xic al marge del moviment institucionalista, que trobà el seu màxim ressò en la reunió de catedràtics progressistes anomenada Grup d’Oviedo i, en menor grau, en altres universitats com ara la de València. Hom qüestionava els esquemes centralistes i burocràtics, la desvinculació entre la universitat i la realitat social, el menyspreu força generalitzat dels avenços científics, els sistemes de reclutament del professorat, les formes d’avaluació de l’alumnat i el pensament excessivament lineal, entre d’altres aspectes. Per tal de buscar solucions a aquesta problemàtica, foren convocades les Asambleas Universitarias celebrades a València (1902) i a Barcelona (1905), on es discutiren possibles formes d’autonomia universitària.

A Catalunya, des del final del segle XIX, l’evolució intel·lectual es desenvolupà pràcticament al marge dels estaments oficials i es manifestà fora de la universitat. En la sessió inaugural del curs 1890-91 del Centre Escolar Catalanista, Prat de la Riba llançava el crit de combat “conquisteu la universitat”, de connotació clarament política. D’altra banda, en el discurs inaugural de l’Ateneu Barcelonès el 1898, Domènech i Montaner plantejava la necessitat de l’autonomia universitària. Aquesta reivindicació prengué cos en la revista “Universitat Catalana”, fundada el 1900.

El clima general de rebuig a la universitat tradicional no fou suficient perquè es reflectís en algun canvi en els àmbits oficials. El projecte preparat el 1902 per al Primer Congrés Universitari Català (1903), que no s’arribà a aprovar, no anava gaire més enllà d’una simple descentralització administrativa que no recollia cap de les demandes específiques dels catalans. Davant d’aquesta situació es plantejaren dos tipus de solucions: l’una era la reforma des de dins; l’altra, la creació d’un ensenyament universitari paral·lel. A l’hora de la veritat, però, s’adoptaren solucions mixtes. El Primer Congrés Universitari derivà, en certa manera, cap a aquesta posició. Fou convocat per associacions parauniversitàries interessades a penetrar en la institució i aportar-hi propostes de catalanització. Aquestes, però, que implicaven la participació de l’estament universitari en la florida cultural del país, no tenien cap mena de possibilitat de reeixir a curt termini.

En aquest cas reeixir no era el contrari de fracassar. El Congrés posava sobre la taula, d’una banda, la problemàtica de la catalanització de la universitat amb la consegüent incorporació de disciplines específiques. Però, de l’altra, es preocupava també de la llibertat d’ensenyament, de l’organització del centre universitari, de la divisió de les carreres, de la conveniència o no de suprimir els doctorats, de l’extensió universitària, de les universitats populars, etc. Es tractava de propostes que, fins a un cert punt, quedaven socialment assumides. La manca d’incidència del Congrés en la universitat oficial plantejà la necessitat de donar alternatives a les necessitats de coneixement de la mateixa realitat catalana. Els Estudis Universitaris Catalans, que començaren a funcionar aquell mateix any 1903 al carrer del Bisbe i que foren traslladats a l’Ateneu Barcelonès el 1906, venien a satisfer aquest anhel. Aquesta institució contribuí a crear, el 1908, l’Associació Catalana d’Estudiants i, el mateix any, a celebrar el primer Congrés d’Economia, que va tenir lloc a Barcelona. Entre altres coses, a més, del 1907 al 1938 edità la seva magnífica publicació, “La Revista”.

El divorci entre les institucions d’ensenyament superior que s’anaren creant al marge de l’estructura oficial, sobretot a partir de l’establiment de la Mancomunitat, era cada vegada més gran. Això feia més necessària la participació del cos universitari en el moviment de renovació intel·lectual. L’evolució de la societat cap a una línia d’autonomia integral donà origen, aproximadament a partir del 1915, a un moviment que reprenia la màxima de Prat de la Riba de reivindicar la conquesta i l’actualització de la universitat, alhora que prenia posició per una autonomia universitària. A partir d’aquell moment, el problema es plantejà en un context essencialment diferent del de principi de segle. No es tractava del simple rebuig d’una universitat moribunda, com en el cas del 1903, sinó d’un programa realista per a construir la universitat sobre bases noves.

El 1917 es començaren a concretar les reivindicacions per a modernitzar la universitat. Era un moment àlgid de l’optimisme noucentista i els intel·lectuals no preveien grans problemes, perquè es tractava, simplement, d’enderrocar un cos inert i bastir una nova universitat sobre les seves runes. De nou, amb el concurs d’altres entitats, els estudiants convocaren el Segon Congrés Universitari Català (novembre del 1917). A pesar dels entrebancs oficials, se celebrà a l’abril del 1918, amb la participació d’una nodrida representació estudiantil, d’un grup selecte del professorat universitari, bé que poc nombrós, i també d’algunes personalitats extrauniversitàries. El congrés tingué un escàs ressò oficial —hom no havia valorat degudament els ressorts de l’Estat i del cos burocràtic universitari—. Tot i això, tingué un impacte remarcable en la societat catalana i suscità una viva discussió a les facultats i els claustres, entre el grup actiu i renovador i el dels autosatisfets amb l’immobilisme oficial.

Entre els anys 1916 i 1918, a més de les ja esmentades, sortiren a la llum altres formulacions teòriques d’alguns intel·lectuals i científics, expressades especialment en una enquesta de “La Revista”. Hi destacaren unes propostes de reforma: l’autonomia universitària s’havia d’establir sobre la base d’una autonomia integral de Catalunya; calia basar el model universitari en la universitat alemanya i, en menor grau, en la nord-americana, descartant quasi totalment el model francès; la missió de la universitat havia de ser, fonamentalment, la d’induir a la investigació personal; la seva funció havia d’estar d’acord amb les diverses necessitats del medi; la reconstrucció de la universitat s’havia de fer sobre la base del treball en seminari; calia intensificar l’especialització, sense atemptar contra la unitat de la cultura; s’havien de revisar els plans d’estudi i el concepte d’interdisciplinarietat, canvi que havia de comprendre el batxillerat; calia reformar el sistema de reclutament del professorat, fet que implicava rebutjar el sistema d’oposicions i obrir la possibilitat d’incorporar docents procedents d’institucions no-universitàries; s’havia d’establir un salari digne per als professors; s’havia de vincular la universitat a la societat.

Quant al control dels coneixements adquirits, hom creia que el contacte professor-alumne evitaria la fórmula tradicional de l’examen, tot i que les alternatives no estaven prou elaborades i mostraven la poca importància que s’atorgava al treball pràctic.

Pel que fa a l’alumne, de fet el gran protagonista dels dos congressos universitaris, se li reservava un paper totalment passiu, limitat a la formació, especialment a l’adquisició de mètodes i hàbits de treball, d’on s’excloïa el memorisme. S’oblidava totalment, però, la seva participació als claustres i al govern de la universitat. Cal recordar, d’altra banda, que, en aquesta època, hi havia molt poques noies que cursessin estudis universitaris.

En realitat, tots els intents de reforma, incloent el moviment d’extensió universitària, partien de la base del classisme de la universitat europea. Això, però, no descartava la qualitat i, sobretot, no tenia res a veure amb l’anacronisme de la universitat espanyola. Atès que dels projectes Silió d’autonomia universitària (1919 i 1922) no va quedar pràcticament res, calgué esperar la Segona República per a endegar la primera experiència d’autonomia universitària.