Inauguració del curs acadèmic 1931-32, J.Domínguez, Barcelona, 1-10-1931.
ANC-Fons Macià
Amb l’adveniment de la República es va poder realitzar una de les màximes aspiracions del catalanisme: que la Universitat de Barcelona estigués vinculada a la realitat del país, tal com ho havien reclamat el Primer i el Segon Congrés Universitari Català, celebrats els anys 1903 i 1918, respectivament. Ja el mateix 14 d’abril de 1931, la Generalitat nomenà un Comissariat, integrat per prestigiosos professors (Eduard Fontserè, August Pi i Sunyer, Jaume Serra i Húnter, Enric Soler i Batlle i Josep Xirau), amb la missió d’elaborar un projecte d’estatut d’autonomia universitària, al temps que se li encomanava la direcció efectiva de la institució. Poc després, el 26 de maig, es va fer públic el text de l’estatut, que estava força inspirat en el projecte elaborat l’any 1919, després del Segon Congrés Universitari Català. Aquest estatut establia que calia impulsar la catalanització de la Universitat, fixar les bases d’una gestió autònoma i procedir a una profunda renovació dels plans d’estudis. El 9 de juliol de 1931, Jaume Serra i Húnter fou elegit rector pel claustre, essent aquest el primer cop que un rector era escollit per representants de tota la comunitat universitària.
Les contradiccions existents entre el projecte d’Estatut de Núria i la constitució republicana espanyola deixaren en una situació de gran ambigüitat el règim universitari, de manera que eren legalment possibles quatre tipus d’institució: universitat catalana única, universitat castellana única, universitat mixta i, fins i tot, dues universitats a Catalunya. Fou en el curs dels debats de l’Estatut d’autonomia català a les Corts republicanes, durant la primavera del 1932, on es definí el model universitari, però la qüestió despertà notables recels entre molts polítics espanyols. l’article setè, fruit d’una transacció, s’aprovà amb l’oposició de destacats intel·lectuals espanyols (Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, Salvador de Madariaga, etc.) i amb l’abstenció dels diputats catalans, que el consideraven insuficient. Aquest article deia el següent: “Si la Generalitat ho proposa, el govern de la República podrà atorgar a la Universitat de Barcelona un règim d’autonomia, en tal cas, aquesta s’organitzarà com a Universitat única, regida per un patronat que ofereixi a les llengües i a les cultures castellana i catalana les garanties recíproques de convivència, en igualtat de drets, per a professors i alumnes”.
Fins l’I de juny de 1933 no es publicà el decret que concedia l’autonomia a la Universitat de Barcelona. Fou llavors quan es constituí el Patronat, integrat per cinc vocals nomenats pel govern republicà (Gregorio Marañón, Américo Castro, Antonio García Banús, Cándido Bolívar i Antoni Trias i Pujol) i cinc per la Generalitat (Pompeu Fabra, Domènec Barnés, August Pi i Sunyer, Joaquim Balcells i Josep Xirau). Aquest Patronat ja podia regir la vida universitària i redactar l’estatut d’autonomia. Poc després, el 18 de juliol de 1933, Pompeu Fabra era nomenat president del Patronat i Pere Bosch i Gimpera era elegit nou rector.
De tota manera, i de forma provisional, la Facultat de Lletres havia ja iniciat l’experiència de l’autonomia des del setembre del 1931, la qual cosa havia comportat canvis molt substancials: aplicació d’un nou pla d’estudis molt flexible (amb matèries obligatòries, optatives, cursos especials, conferències, treballs de seminari i de laboratori); adopció del català com a llengua d’ensenyament a la majoria de la docència (60% de les assignatures); contractació de nou professorat de fora de la universitat; supressió dels exàmens per matèries i establiment de l’examen de grau quan l’alumnat ho demanés; activació d’una política de beques per a l’alumnat; creació dels Estudis Universitaris per a Obrers, dirigits per Ambrosi Carrión; millora de la biblioteca i dels laboratoris; organització de cicles de conferències i d’activitats culturals (concerts, representacions teatrals, com la del grup La Barraca de Federico García Lorca, exposicions d’art, etc.); millora de les instal·lacions universitàries (accés lliure als jardins, obertura d’un bar-cafeteria, etc.).
L’estatut universitari, aprovat per la Generalitat pel setembre del 1933, establia que el Patronat assumia les atribucions màximes, ja que podia aprovar el pressupost i els plans d’estudis, nomenar el nou professorat, modificar l’estatut i vetllar perquè s’acomplissin les tasques fonamentals de la institució: la formació cultural de l’alumne, la seva preparació professional, la promoció de la recerca i la formació d’investigadors, i la difusió cultural fora de la universitat.
Tal vegada, el principal punt conflictiu fou la catalanització de la vida universitària, que despertà les reticències d’una part del professorat, sobretot de la Facultat de Farmàcia. La premsa espanyola d’ultradreta feu de la suposada “descastellanització” de la universitat barcelonina una autèntica campanya política i Américo Castro dimití com a membre del Patronat (31 de maig de 1934). També la qüestió de la contractació de nou professorat motivà reaccions corporatives entre una part dels catedràtics. Perquè l’estatut establia la creació de noves categories de professorat (agregat, encarregat de curs, lector i ajudant) que permetia de contractar intel·lectuals i professionals de prestigi. Aquest fou el cas, entre molts d’altres, de Pompeu Fabra, Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Alexandre Galí o Lluís Nicolau d’Olwer, que passaren a donar classes a la Universitat barcelonina. Pel que fa a la incorporació de catedràtics catalans d’altres universitats espanyoles, destaca el trasllat de Lluís Pericot, Josep Pascual i Vila, Víctor Conill, Albert del Castillo, Marià Bassols, Joan Cuatrecasas i Josep Alguer, i la contractació temporal, per a seminaris i cicles de conferències, de catedràtics espanyols de prestigi, com ara Ramón Menéndez Pidal, Claudio Sánchez Albornoz o Dámaso Alonso.
Els estudiants gaudiren d’un notable protagonisme en la vida universitària, ja que tenien representació a totes les instàncies acadèmiques: 20 representants al Claustre General, 5 a la Junta Universitària de Govern i 5 a cadascuna de les Juntes de Facultat. De tota manera, dues qüestions motivaren una certa conflictivitat entre els estudiants i les autoritats acadèmiques: l’eliminació de la figura de l’alumne lliure i l’establiment de les proves d’ingrés a la universitat, una de comuna i una altra d’especialitat —lletres o ciències—.
A conseqüència dels fets d’Octubre del 1934, van ser detinguts alguns membres del Patronat (Pompeu Fabra, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Trias i Pujol i Josep Xirau), que no foren alliberats fins al desembre del mateix any. El Patronat fou dissolt i el Ministeri d’Instrucció Pública de Madrid es feu càrrec de la direcció de la universitat barcelonina: Ramon Prieto Bances, sotssecretari d’aquest Ministeri, fou nomenat “Comisario General de Enseñanza en Cataluña”. Durant tot el Bienni Negre l’obra renovadora fou aturada i fins i tot es produí un retrocés notable en el funcionament democràtic de la vida acadèmica: es parà la reforma dels plans d’estudis i l’aplicació i regulació de la política de beques, les Juntes de Facultat no podien reunir-se, es clausuraren els locals de les associacions d’estudiants i fou suspès tot el personal docent i administratiu contractat pel Patronat —més de cent persones— sota l’excusa de no disposar de mitjans econòmics.
De nou es reproduí la polèmica sobre la qüestió lingüística, i les tensions arribaren al punt de produir-se violents enfrontaments entre estudiants de les associacions catalanistes (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya-FNEC— i Bloc Escolar Nacionalista) i alguns d’ideologia ultradretana i espanyolista. Pel gener-febrer del 1936, una vaga general d’estudiants paralitzà la vida universitària durant sis setmanes. Amb la victòria electoral del Front d’Esquerres es produí un ràpid retorn a la normalitat: Bosch i Gimpera fou reintegrat al rectorat (19 de febrer), es restablí el Patronat i la vigència de l’estatut universitari (22 de febrer) i es procedí al pagament dels honoraris al personal contractat.
La Guerra Civil i el procés revolucionari alteraren profundament la vida universitària. Des del mateix juliol del 1936 la universitat passà a dependre formalment del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), però, de fet, fins a mitjan 1937 no es restablí el funcionament docent, tot i que al febrer d’aquest any havia començat a funcionar la “Universitat Radiada”, emissions regulars radiofòniques amb la voluntat de fer una àmplia difusió cultural adreçada al conjunt del país. Durant la Guerra tingué lloc el Primer Congrés Nacional d’Estudiants de Catalunya i es commemorà el centenari de la restauració dels estudis universitaris a Barcelona, al desembre del 1937. Pel març del 1938 un bombardeig aeri afectà notablement l’edifici central de la Universitat i provocà destrosses de consideració al paranimf, el rectorat i la biblioteca general.
Amb l’entrada de les tropes franquistes el règim d’autonomia de la Universitat de Barcelona fou suspès (28 de gener de 1939) i es procedí a la dissolució dels organismes acadèmics creats i a l’eliminació de les disposicions administratives i docents —inclosos els plans d’estudis—; als alumnes no se’ls reconegueren els estudis fets durant la Guerra i es dugué a terme una massiva depuració del professorat, una bona part del qual —més d’un centenar de professors— fou finalment exclòs de la docència. Així, al temps que es pretenia esborrar tota l’obra d’innovació educativa i de catalanització, la Universitat de Barcelona tornava a dependre de les autoritats educatives del govern espanyol.