L’astronomia, com les matemàtiques o la física, començà a assolir una estructura de ciència moderna al final del segle XVII. Al mateix temps, l’àrea de coneixement al seu abast va anar quedant molt més ben delimitada del que ho havia estat a la centúria anterior. El terme astronomia s’utilitzà molt esporàdicament al llarg dels segles XVI i XVII i, de fet, el saber astronòmic d’aquella època presenta dos vessants clarament diferenciats. D’una banda, hi havia el corpus teòric de coneixements, que explicava els fenòmens referents als astres i a l’univers en general. Aquest vessant es relacionava molt sovint amb disciplines com la cosmografía, la cartografia o l’astronomia nàutica, i és el més proper a allò que avui es coneix com a astronomia.
D’altra banda, hi havia l’aplicació dels esmentats coneixements teòrics al pronòstic de successos, activitat coneguda genèricament com a astrologia. Aquests pronòstics es basaven en la disposició i el moviment dels estels, i des del principi del segle XVI s’elaboraven d’any en any, per bé que més endavant es feren perpetus. Es calculaven sobretot amb relació als moviments de la Lluna i, per aquesta raó, s’anomenaren llunaris o repertoris del temps. Els pronòstics es convertiren en un producte de la ciència popular, amb un variat recull de notícies sobre el calendari, el santoral, el còmput eclesiàstic, les fases lunars, i també notes sobre marees, anuncis d’eclipsis, indicacions sobre meteorologia rústica, consells de medicina casolana i observacions agrícoles. L’esdeveniment de cometes, eclipsis o altres fenòmens extraordinaris exigia pronòstics especials. Dins del mateix gènere, sorgiren també els antipronòstics, que criticaven durament aquells judicis que vaticinaven grans catàstrofes. S’han de mencionar aquí les més de quaranta edicions de diversos llunaris signats per l’astròleg català Bernat de Granollacs, que tingueren una àmplia difusió per tot Europa i que s’imprimiren al llarg del segle XVI en llatí, català, castellà i italià. Igualment cal destacar el Lunario y pronóstico perpetuo de Jeroni Cortès, que esdevingué un autèntic èxit amb vint-i-dues edicions al llarg del segle XVII.
Aquesta dualitat en el saber astronòmic pot fer associar el vessant del coneixement teòric amb aquest altre més pràctic de la disciplina, i fer considerar aplicacions com ara el pronòstic d’esdeveniments com una de les parts més supersticioses o més frívoles de l’astronomia. Aquesta idea esdevé superficial i molt allunyada de la realitat, ja que només cal constatar el fet que al segle XVI el terme astrologia feia referència a la disciplina universitària que incloïa tot el saber astronòmic. Així, les constitucions del 1561 de la Universitat de València regularen l’ensenyament de l’astrologia i, el 1565, Jeroni Munyós —destacat astrònom conegut pels seus punts de vista cosmològies antiaristotèlics— ocupà la càtedra de matemàtiques i astrologia a la mateixa universitat. A més, s’ha de tenir en compte que moltes vegades els judicis o pronòstics contenien discussions científiques o dades observacionals d’interès i, amb freqüència, eren presents als tractats més relacionats amb l’astronomia pròpiament dita. Aquesta integració indestriable del vessant teòric amb el més pràctic, que fou ben evident en el saber astronòmic durant tot el segle XVI, començà a perdre força a la centúria següent, quan els pronòstics esdevingueren màxim exponent de la literatura popular.
Encara hi ha un altre aspecte de l’astrologia, l’anomenada judiciària (que afecta els judicis, els pronòstics o les endevinacions), profundament arrelat en la cultura científica de l’època, i que tractava els judicis o els pronòstics que afectaven el futur de l’individu. Aquest fou un gènere condemnat i prohibit per l’Església, perquè el trobava determinista i perquè considerava que menyspreava la providència divina i la llibertat de l’home. La prohibició es féu explícita a la regla novena del catàleg del 1583 d’obres prohibides per la Inquisició. Aquest fet encetà un debat entre els estudiosos de l’astrologia, preocupats per la possibilitat que l’abast de la condemna acabés afectant tota la disciplina. La imposició dels criteris inquisitorials, que també inclogueren la condeirma expressa de la teoria heliocèntrica, féu que l’astronomia (astrologia de l’època) i, en general, les que avui es coneixen com a ciències físiques i matemàtiques, fossin les més afectades per l’endarreriment i la resistència a la innovació que caracteritzaren la societat d’aleshores. Aquest fet és ben palès en el declivi de la producció impresa en aquestes àrees, el qual es féu especialment dramàtic al llarg del segle XVII.
Les edicions de tractats d’astrologia.
L’inventari d’obres relatives a temes astronòmics impreses als segles XVI i XVII mostra que el nombre de publicacions al segle XVII només fou tímidament superior al del segle anterior. El nombre de tractats d’astronomia pròpiament dita (comptant les edicions de tractats clàssics i textos per a l’ensenyament basats en la doctrina tradicional de Claudi Ptolemeu, principalment), lluny d’augmentar, mostra un lleuger descens al segle XVII respecte de les publicacions de la centúria anterior. Els textos referents a les aplicacions de l’astronomia (llunaris i pronòstics principalment), mantingueren el nombre de publicacions al segle XVII, per bé que aquesta literatura s’allunyà cada vegada més dels fonaments científics de l’astronomia pròpiament dita. En aquest mateix sentit, cal remarcar l’augment desmesurat dels impresos referents a cometes al segle XVII, que en la majoria dels casos anaven dedicats a explicar les desgràcies que calia esperar de llur aparició.El rebuig de la teoria heliocéntrica per part de l’Església es produí perquè la hipòtesi copernicana contradeia obertament el model astronòmic ptolemaic, que era el que explicava el moviment dels astres i que, amb més o menys variacions, havia assumit al llarg dels segles els pressupòsits aristotèlics. Sense voler-ho, l’astronomia apareixia lligada a la teologia, i qualsevol modificació en el model matemàtic que regia el moviment dels astres tenia conseqüències transcendents perquè trastocava la visió tradicional del món.