La posició de l’Església davant el treball de la dona partia d’una separació rígida de les competències de cada sexe en la societat. Des d’aquesta perspectiva, el marc d’actuació propi de l’home havien de ser els camps de la producció i la política, components de l’anomenada esfera pública, mentre que la dona havia de limitar la seva activitat al marc domèstic, denominat esfera privada. L’home, com a cap de la família, estava obligat a treballar i mantenir la dona de manera que aquesta pogués desenvolupar la seva vocació d’esposa i mare sense cap obstacle. D’aquesta convicció se’n derivaven els judicis i les valoracions negatives, les contínues condemnes de què era objecte el treball extradomèstic femení. Per a l’Església, l’activitat laboral de la dona fora de casa era una situació antinatural, degradant i una desviació de la seva missió a la llar.
Els arguments que utilitzava per a justificar aquesta actitud es desprenien de la visió de la dona com a filla, esposa i mare. En el primer cas s’indicava que la dura disciplina laboral que imposava el treball a la fàbrica impedia les filles de viure en un ambient familiar cristià i les impossibilitava per a l’aprenentatge de les feines domèstiques. D’altra banda, la contribució de l’esposa a l’economia familiar no solament alterava els rols tradicionalment assignats a cada sexe, sinó que també desfeia el principi bàsic de l’ordre jeràrquic: la submissió al marit. A més a més, l’exposició diària als costums del sistema fabril modificava les qualitats que havien de ser pròpies de la dona, tant en el terreny moral com pel que feia al compliment específic de la seva funció reproductora. En efecte, les excessives hores de treball i el contacte amb les teories sobre el control de la natalitat que circulaven per les fàbriques, incidien molt directament en el descens del nombre de naixements i en la falta de coneixements de la dona obrera per a proporcionar les atencions morals i materials que els infants requerien. Però, a més, la percepció d’un salari feia que la dona prengués consciència del seu paper en la societat i no acceptés de la mateixa manera la submissió al control moral i econòmic exercit pel pater familia. Evidentment, per a l’Església, el treball femení tenia greus conseqüències perquè modificava la cèl·lula familiar i la imatge que fins aleshores s’havia promogut de la dona i la mare i, a més, contravenia els postulats bàsics d’ordre i jerarquia de la societat cristiana.
AC / G.S.
A mesura que avançava el segle, i davant de l’augment de la mà d’obra femenina, l’Església acceptà el treball de la dona, només com a suport de l’economia familiar o en cas de necessitat extrema. A més, preferia el treball a domicili, ja que creia —erròniament— que no interferia en el correcte desenvolupament de les seves tasques a la llar. Aquesta actitud contribuí, en bona mesura, a valorar el treball assalariat femení com a treball secundari, transitori i complementari del masculí durant molt de temps. Al costat d’aquestes concepcions ideològiques, hi hagué una clara presa de consciència, per part de l’Església, de les pèssimes condicions de treball i de vida de la dona obrera. Amb l’objectiu de resoldre aquesta situació, i d’acord amb els postulats del catolicisme social, es crearen un bon nombre d’obres i d’iniciatives orientades a millorar-la. Així van sorgir els patronats i els sindicats catòlics, unes obres estrictament confessionals i mixtes, és a dir, formades per protectors (patrons i senyores benestants) i obreres. El propòsit comú d’aquestes iniciatives era organitzar i enquadrar l’obrera sota les directrius de l’Església. Però mentre el patronat es configurava com una obra d’ajuda i protecció per a les sòcies, el sindicat, amb un esperit més combatiu, incidí més en la defensa i la millora dels seus interessos. Aquesta diferència explica la diversitat d’actuacions en unes i altres organitzacions.
AC / G.S.
Els patronats, formats per obreres de totes les professions, oferiren formació moral i religiosa, nocions elementals de lectura i escriptura, ensenyament domèstic i formació econòmica. D’acord amb aquests objectius, es van crear associacions religioses, culturals i institucions de previsió, cooperació i mutualisme. A aquest model responien el Patronat Escolar per a Obreres de Mataró (1903), el Patronat Social-Escolar d’Obreres de Poblet (1906), el Patronat per a les Obreres de l’Agulla (1910), la Institució Catòlica-Social per a Obreres d’Hostafrancs (1910), el Patronat de la Divina Pastora de Sants i d’altres, establerts a les poblacions més industrialitzades de Catalunya. L’embranzida d’aquestes iniciatives va portar a crear, l’any 1916, la Federació de Patronats d’Obreres de Catalunya. Dins aquesta federació hi havia una institució específicament mutualista: el Montepío de Santa Madrona per a obreres i noies de servei (1900) que, més endavant, fou l’Institut de la Dona que Treballa.
Als sindicats, integrats per obreres d’una mateixa professió, s’hi emprenien, fonamentalment, obres de caire econòmic i professional: borses de treball, caixes contra l’atur i cursos i conferències teòrico-pràctics sobre els oficis. Com a complement, cultura general, formació domèstica i ensenyament religiós. A Catalunya destacà el Sindicat Barceloní de l’Agulla (1909) i la Federació Sindical d’Obreres (1912). Creada per Maria Domènech de Cañellas, tenia 150 afiliades l’any de la seva fundació, xifra que augmentà fins arribar a les 1 534 el 1917. A València es va constituir el Sindicato de la Aguja y Similares Nuestra Señora de los Desamparados (1912). Presidit per Carmen Entraigues, passà de les 19 sòcies inicials, a 350 el 1913 i a 1 045 el 1917. Constituït en Confederación Regional de Sindicatos Obreros Femeninos Nuestra Señora de los Desamparados l’any 1919, aplegava un total de 17 512 obreres el 1930.
Tot i la subordinació a la patronal dels sindicats catòlics i els patronats, no es pot deixar de valorar l’esforç que van realitzar per a millorar, en la pràctica, la situació de l’obrera. Així, a més de les reivindicacions sòcio-professionals i econòmiques de l’obrer en general, van defensar unes demandes específiques: que no s’admetessin obreres de menys de catorze anys i, a partir d’aquesta edat, controlar que disposessin de bona salut i del certificat d’ensenyament primari i domèstic; un màxim de vuit hores laborals, atès que, sumant-hi les hores de la feina de casa, la jornada podia arribar fins a les catorze o setze; prohibició del treball nocturn; realització de feines pròpies de dones; condicions tècniques, higièniques i morals de treball, d’acord amb la moral de la dona cristiana; fixació d’un salari mínim suficient per a la vida de l’obrera, que, en igualtat de qualitat i rendiment, fos el mateix que el de l’home; reglamentació de la feina a domicili; formació tècnica o professional que permetés a l’obrera perfeccionar-se i ascendir en la jerarquia de la producció; assegurança social obligatòria per a fer front a les malalties, la manca de feina, la invalidesa, la vellesa o la maternitat; observança de les lleis socials i, per fi, creació d’un cos d’inspectores del treball femení.
Aquestes foren, doncs, les reivindicacions de l’Església davant el treball femení. Tot i ser importants, la incidència que tingueren fou limitada per l’escassa consciència de classe de la dona obrera, la debilitat de les obres creades i el temor de l’Església de perdre’n el control. Cal pensar que el propòsit de l’Església, a més d’atendre les necessitats econòmiques i materials més immediates, era conquerir el col·lectiu obrer femení i sostreure’l de les ideologies de classe i dels corrents feministes.