Per a examinar quina va ésser la influència de la política en les nomenclatures urbanes entre el 1860 i el 1900, han estat utilitzats reculls de toponímia, de noms de vies urbanes, la Geografia General de Catalunya, de Carreras i Candi, i alguns Padrons d’habitants, entre altra bibliografia impresa. Algun d’aquests documents tira enrere fins el 1813, i alguns altres, endavant fins el 1910. Aquests anys són els dels documents i no sempre els de l’atribució municipal. La diversitat d’anys no afecta negativament el resultat de l’examen.
Entre els noms de personatges, el de Colom fou un dels més repetits. Muntatge del monument de C. Colom, Barcelona, 1888.
AHC
Per a dur a terme el mostreig, s’ha partit de 139 poblacions: 26 que no arribaven als 1000 habitants (cens del 1887); 79 que en tenien entre 1 000 i 5 000; 10, entre 5 i 10 000; 15, entre 10 i 25 000; 4, entre 25 i 50 000, i 1 que superava els 50 000. Les 4 restants són Belltall (habitants anotats juntament amb Passanant, l’Urgell), la Bordeta, Ciutat Vella i Hostafrancs (Barcelonès), de les quals no se sap la població que tenien. S’han triat poblacions de 40 comarques del Principat, 1 del Matarranya i 1 de les Illes.
En 16 de les 26 poblacions que tenien fins a mil habitants no es van produir canvis en la toponímia dels carrers (a Belltall tampoc); en 7, només hi va aparèixer de nou el nom de la “Constitució”; a la Bordeta, Ciutat Vella i Viella s’han trobat noms polítics a més de la “Constitució”; a Hostafrancs i altres 2 llocs hi ha noms polítics però no hi ha la “Constitució”. De les 79 poblacions que anaven dels 1000 habitants als 5 000 habitants, 28 van quedar insensibles a la política, 13 es van limitar a exhibir la “Constitució”, 14 van aportar altres noms que no eren la “Constitució” i 24 (un 30%) van incorporar noms diversos a més de la “Constitució”.
A mesura que es treballa amb poblacions més populoses, s’observa la incorporació d’altres noms relacionats amb la política, en el 40% de les que tenien entre 5 000 i 10 000 habitants i en el 80% de les que es mantenien entre els 25 000 i els 50 000. També afecta les de més de 50 000. De les 139 poblacions, la majoria va incorporar tota mena de noms; un 15% només van recórrer a la “Constitució” i un 17% va recórrer a altres noms. El primer canvi de nom de vies urbanes fou el 1813, després de promulgada la de Cadis. A Reus, el rètol amb el nom de la “Constitució” va substituir el del “Mercadal” i a Valls sembla que, en aquell mateix any, va prendre el lloc del de la plaça del “Blat”.
Es van adherir a la primera constitució del 1812 Barcelona i algunes viles del Camp, com la Canonja, Montbrió i Riudecols; Vilafranca del Penedès ho feu durant el Trienni. Amb la implantació del sistema constitucional, el nom genèric, sense referir-se a cap constitució concreta, apareix a tota mena de poblacions: Riudecanyes (1839), Tarragona (1840), Cornudella de Montsant (1856), la Selva de Mar (1873?), el Pont d’Armentera (1874), l’Espluga de Francolí (1876), Gràcia (1895) i les Borges del Camp (1897). La “Constitució” és el nom polític més abundant, present en pobles tan minúsculs com Cabassers, Montmaneu, la Morera de Montsant, el Lloar, Duesaigües i Vinyols. Aquesta freqüència fa sospitar que alguna circular del govern recomanava de posar la paraula a la vista del públic, o era un procediment que els consistoris utilitzaven per a mostrar-se lligats a la nova situació. Tanmateix, hi ha 24 localitats de les 139 analitzades que no es van estar d’adoptar algun nom de signe polític i, en canvi, no se sap que l’haguessin honorada. N’hi ha 49 (35%) més que no van fer mai cas de la política; no totes són de les petites, com l’Albiol, Belltall, Capafonts, etc., perquè hi ha Amposta, Balaguer, Manresa i algunes més, que eren més populoses. És remarcable que a la Selva del Camp aparegui la “Constitució” el 1867 i que no se l’anomeni (ni hi hagi cap rètol polititzat) en cap dels altres 6 padrons examinats del període 1846-90. En poblacions en expansió, com Badalona, Sabadell, etc., els noms polititzats s’atribuïen a carrers en projecte, despoblats o poc poblats, tret de la “Constitució”, que es posava a la plaça major.
La nova retolació dels carrers als pobles de Catalunya.
Els canvis es van iniciar abans que, el 1859, el govern de l’Estat publiqués una reial ordre sobre retolació de vies públiques, complementada per una del 1860 manant que les plaques fossin en castellà, una exigència que, a l’hora d’escriure els noms, va comportar la substitució d’uns de populistes per uns altres que es creia que eren més distingits: “Bons Aires” va passar a “Buenos Aires”. També s’inicià un joc de disbarats amb les traduccions: “Paz de la Enseñanza” en lloc de “Pas de l’Ensenyança”, a Barcelona. A Felanitx, el genuí “Gerreria” va passar a “Alfarería”. A Gràcia, el carrer de “Cortès”, segons el nom d’un pagès, es va convertir en “Hernán Cortés”.
Després de “Constitució”, el nom més utilitzat era “Llibertat”, un terme vague, com un ressò dels postulats de la Revolució Francesa, i després altres noms d’una vaguetat semblant. Quan, al llarg de 51 anys, es parla de la “Pau”, no queda clar a quina fan referència. Tampoc no se sap a quina “Victòria”, a finals del segle XIX. La “Proclamació” potser al·ludia a la majoria d’edat d’Isabel II, produïda el 1843. La “Virreina” devia designar la vídua del virrei Amat. Els “Furs Catalans”, a Ripoll, s’utilitzava quan hi manaven els carlins; es transformava en “Llibertat” quan hi manaven els liberals. Els “Màrtirs”, a Lloret, potser recordava les víctimes dels francesos o les d’una carlinada. La “Unió” potser es referia a la Unión Liberal, un partit espanyol, progressista, creat el 1858; però a Tarragona ja s’hi anomenava un carrer el 1840 i tenia un sentit diferent: era un carrer dissenyat perquè unís el port amb la “Rambla Nova”.
Hi ha una nòmina de militars de tendència liberal. Unes vegades, la mateixa persona es designava amb el cognom, i unes altres, amb els títols. Altres militars van generar entusiasmes per comportaments o exercici de càrrecs. Hi destaca el Baró de Rocafort, l’únic no espanyolista que va defensar Catalunya contra la invasió de Felip IV de Castella. A Cambrils, on el cinquè marquès de los Vélez el va assassinar, van honorar la memòria del Baró el 1890 i, referint-se al mateix episodi patriòtic, van designar com de la “Capitulació” un carrer de la vila. A Reus, es va voler perpetuar el nom de “Joan Martell”, guerriller i polític progressista.
D’entre els monarques no catalans i personatges que hi estan estretament relacionats, hi predominà “Isabel II”, seguida a distància per la seva mare, “Maria Cristina” de les Dues Sicílies, i pel seu fill, “Alfons XII”.
Pel que fa als polítics, “Pi i Margall” va ser el més popular, tot i que no fou l’únic a ser immortalitzat als carrers. També hi hagué “Olózaga”, encara que no queda clar que fos sempre a honor de Salustiano de Olózaga; Manuel “Alonso Martínez”, que fou ministre de Justícia i va intervenir en la confecció de la Constitució del 1876; “Baldrich”, que fou militar i polític vallenc; el tarragoní “Estanislau Figueras”, i “Mariana Pineda”, immortalitzada per García Lorca, que fou executada per Ferran VII per brodar una bandera republicana.
Altres noms de carrers recollien dates memorables. Algunes són referides a accions carlines (Reus, Sitges, el Vendrell), també al pronunciament de Prim i de Milans del Bosch (juny del 1843) i a un altre a favor de la República Federal (1869). El tràfic amb les Antilles generà denominacions al llarg del litoral: a Mataró, el Masnou, Vilanova i la Geltrú, Sitges i la Ciutat Vella.
També es van recollir personatges forasters que es van destacar pels seus ideals patriòtics. Però, d’entre aquests, sols el rètol de “Mazzini” perdurà fins el 1939, els altres foren quasi només un projecte. També es troba un nou testimoniatge de supeditació als mites de l’Estat espanyol que s’estaven gestant de manera dolorosa i malgirbada: s’hi exhibeix història antiga, batalles navals, confrontacions amb els napoleònics, la restauració borbònica, guerres carlines, en les quals s’inclouen poblacions sacrificades com el Morell i Vilallonga; i també Bilbao, amb què es devia homenatjar el setge sofert en la primera carlinada; conflictes ultramarins, el manifest del 1854, la guerra d’Àfrica del 1859.
La colonització cultural fou intensa. El nom imposat en més poblacions fou “Cervantes”. Una nòmina destacable la formaren herois, navegants i conqueridors: “Lanuza”, el darrer Justícia d’Aragó; “Pinzón”, que viatjà amb Colom; “Solís”, pilot major de Castella. Una data patriòtica, “Dosde Mayo”, féu forat en 4 municipis. A Mataró, homenatjaren “Pacheco”, potser majordom de Felip V; a Reus, qui sap per què, surt la “Virgen de Atocha”.
No tots els noms, però, són un senyal de supeditació. També es van tenir en compte personatges i fets de la història de Catalunya, com ara a Barcelona, cap al 1865, arran de la proposta de Víctor Balaguer, presentada el 1863, reivindicant noms que seran “sempre de glòria per a Catalunya”. Fora de Barcelona, aquest procés es va produir més tard. A Montblanc, el determini hi arribà entrat el segle actual. Potser dades extretes de Carreras i Candi també són tardanes: “Ataülf”, de l’època visigòtica; personatges medievals i alguns d’una època més tardana. Després, se salta a “Claris” i “Casanova”. Els més prodigats són moderns: el “Doctor Robert” i “Clavé”. També se citen institucions antigues. I un pintor, “Viladomat”, a Mataró. El nom de “Catalunya” també és representat a la toponímia.