L’imparable ascens del marquès de Campo

Josep Campo i Pérez representà l’ascens d’una classe dominant que arrelà al tombant del procés revolucionari burgès espanyol. Capdavanter de la burgesia valenciana, tal com fou batejat, cal afegir-hi que també fou ariet del moderantisme polític.

Nascut a València el 1814, era el fill d’uns immigrants aragonesos que feren fortuna amb la venda de salses i la importació de productes ultramarins. Va rebre educació mercantil i viatjà per França per tal d’adquirir experiència. A la tornada, esposà Rosalia Rey i s’inicià en el món dels negocis. L’any 1839, el seu pare —regidor municipal al temps de l’Estatut Reial— formà societat amb ell: la Gabriel Campo e Hijo, de la qual quedaven exclosos la resta de germans i que convertí els Campo en inversors en deute públic i prestadors.

L’impuls decisiu, però, no vingué fins que no féu el salt a la política. Fou prompte. Com a regidor de l’ajuntament de València, al començament del 1843, s’ocupà de la gestió de l’enllumenat públic i alhora aconseguí associar-se amb els francesos Lebon i Lecoq, que reberen llavors la concessió per a instal·lar la llum a gas a València. Era l’art de l’oportunitat. Eixe mateix any, Campo participà en la conspiració i el cop d’estat que des de València enderrocà Espartero: llavors accedí a l’alcaldia, que no va abandonar fins el 1848. Campo esdevingué, amb rapidesa, un gran financer: el 1846 fundà la Societat Valenciana de Foment. Es mostrà innovador en crear una banca mixta quan ni tan sols hi havia legislació a Espanya per a fer-ho. Amb ella finançà el seus negocis d’extracció municipal: la Societat d’Aigües Potables, la urbanització del pla de Saidia o la Societat Valenciana d’Enllumenament per Gas. Des de l’alcaldia, doncs, Campo va monopolitzar els grans negocis de l’especulació urbana. A partir del 1851, es convertí no solament en contractista de les aigües potables sinó també en el principal beneficiari: quan construí l’estació de trens a València —com a empresari del ferrocarril que també era—, gastà una gran quantitat d’aigua que no va pagar, ja que no instal·là el comptador a què l’obligava el contracte. Pel que fa a les denúncies. Campo se’n sortia una i altra vegada amb l’ajuda del ministeri moderat de torn. L’innovador financer feia créixer les seues inversions: fins i tot saltant-se els contractes redactats per ell mateix.

Campo fou un empresari ubicu a València fins que la Revolució del 1868 condemnà les seues formes d’actuació. El 1847 Campo deixà l’alcaldia, però prompte va ser diputat provincial a corts i, des del 1865, senador vitalici; la proximitat a la camarilla i als centres de poder fou el seu ressort d’acumulació. El 1846 la societat Gabriel Campo e Hijo obtingué la concessió de la Recaptació General de les Contribucions de la Província de València: era un negoci segur —que va mantenir fins el 1868—, però també la millor arma de la qual podia gaudir un cacic per a fer pressió sobre els contribuents. I Campo en va fer ús; com després es va servir del telègraf i el ferrocarril. Així es va crear el seu particular feu electoral al districte d’Énguera. Després del Bienni, i junt a Lluís Maians —soci seu en algunes empreses—, posà a punt la conversió del moderantisme valencià a la situació unionista que el general O’Donnell afavorí el 1858. Campo, de moderat a situacionista amb la Unió Liberal: pragmatisme per a aprofitar l’onada expansiva de l’economia espanyola d’eixos anys.

Els anys cinquanta promogué la línia ferroviària València-Almansa, i, al principi dels seixanta, la de València-Tarragona. De totes les companyies ferroviàries que aleshores s’establiren, les de Campo obtingueren les subvencions públiques més grans. L’únic entrebanc li sortí a Campo el 1858, quan nasqué una banca competidora: la Societat de Crèdit Valencià, que s’hi enfrontà per la contracta de les obres del port i li guanya la mà. De seguida. Campo acorralà els competidors: aconseguí la gerència de la sucursal valenciana del Banc d’Espanya el 1859 i demostrà el seu poder en contribuir a l’enfonsament del projecte de construcció dun canal que havia de travessar l’Albufera, en el qual participava la financera rival. Així anava obstaculitzant tots els projectes que amenaçaven d’entrar en competència amb el seu ferrocarril o amb els camins veïnals que ell construïa. De Campo es diu que moltes obres seues resten, però no es diu que moltes obres projectades per altres mai no s’esdevingueren, també gràcies a ell.

Un potent instrument per a eixa tasca de defensa dels interessos propis i d’atac als aliens era la premsa. Primer utilitzà el diari “La Opinión” (1861-65) i després, no tan obertament, “Las Provincias”. Foren anys en què Campo obtingué contractes de camins veïnals, pròrrogues en les concessions del gas i l’aigua, finançà emprèstits municipals, creà societats bancàries i preparà el salt a Madrid. De primeres, va crear allí la Societat Central Espanyola de Crèdit (1863), una altra idea pionera, que volia agrupar totes les societats creditícies de l’Estat; aconseguí aglutinar-ne 13 i la Societat serví a Campo per a finançar les línies ferroviàries que construïa.

La crisi va apuntar el 1865 i afectà les societats financeres i ferroviàries de Campo. Però l’home de negocis tenia valors segurs: eren els que movia per a situar-se darrere la decisió del governador Ciril Amorós, home del seu lobby, d’enderrocar les muralles de València aquell mateix any. Amorós se saltà l’obligatòria subhasta i assignà directament a Campo l’emprèstit necessari per a iniciar les obres, tot garantint-lo amb els terrenys oberts amb l’enderrocament. De la manca de diversificació en la seua inversió. Campo se’n sortia tocant els ressorts necessaris.

Les arriscades maniobres tenien també la seua creu i Campo es convertí en un personatge força impopular. Va fugir de la ciutat durant la revolució del 1854, i el 1864, durant un motí anticonsumer, el poble menut volia cremar la casa del magnat. Pel que sembla, l’Asil de Pàrvuls que havia donat a València el 1862 no havia rentat la seua imatge pública. I se’n va anar a Madrid per no tornar només que esporàdicament a València. Allí treballà per salvar els seus negocis. Prompte, a la crisi econòmica s’afegí la Revolució: era l’enemic més gran de Campo, ja que li va fer perdre els seus principals bastions d’influència. Ara se li demanaren comptes, encara que continuà aprofitant els problemes de la hisenda pública per mantenir-se com a financer.

L’opció de Campo es decantà: la seua finca de Viñuelas es convertí en centre de la conspiració alfonsina per a reinstaurar l’ordre moderat. Els qui a València li feien costat preparaven el cop d’estat de Martínez Campos a Sagunt, que es consumà al desembre del 1874; el rei, és clar, li concedí el primer ennobliment: el marquesat de Campo.

De bell nou, la connexió entre concessions estatals i negocis rendibles s’obria per a Campo. La nòmina era llarga: concessions de carreteres i ferrocarrils, entitats financeres com la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València (1877), etc. Llavors delegà algunes gerències en els seus nebots, els Moreno Campo, o en els seus homes de confiança: Maycas, Amorós, Navarro Reverter, etc. Ara el far dels seus negocis era un altre i ell personalment se n’ocupà. Es tractava del negoci navilier i de les concessions relacionades amb el poder colonial espanyol: la Restauració havia renovat les relacions entre la classe esclavista colonial i la burgesia metropolitana. El 1878, en crear-se el Banc Hispano-Colonial per posar fi a la insurrecció cubana, el capital més gran que hi participà havia estat dipositat per Campo. Aquest fet palesava els seus interessos. Posseïa una naviliera des dels anys cinquanta, però fou els anys vuitanta que aconseguí les contractes dels vapors correus a les Filipines, Cuba i Puerto Rico i establí línies regulars amb Alger i Orà; la seua flota disposava d’uns 25 vaixells. Campo, juntament amb altres, fundà el Banc Peninsular Ultramarí, però no tan sols això: a l’Havana tenia una fàbrica de tabac i, el 1886, noliejà un vaixell vers el canal de Panamà, en construcció, perquè l’interessava invertir en aquest projecte.

Amb sort canviant en eixos negocis ultramarins, encara arribà a posar-se al capdavant de la Companyia Arrendatària de Tabacs, el 1887, monopoli que obtingué gràcies a l’ajut del Banc d’Espanya. Les influències es mantenien, encara que per reforçar-les Campo va contreure matrimoni en segones núpcies amb Lluïsa Solà Gargallo, al cap de poc de morir la seua primera esposa. Tot el 1889: l’any de la seua pròpia mort. No tenia fills vius, però sí un afillat, hereu universal dels seus béns, Josep Maria Lluís Bruna, que va haver de pledejar amb la vídua de Campo per obtenir-los.

Hom podria comparar Campo amb els Girona, Salamanca, Manzanedo, Antoni López, etc., o fins i tot amb Rostchild, Pèreire o Baring. Tots ells membres del que Marx anomenà l’aristocràcia financera, un grup burgès que va saber treure profit dels nous estats nacionals amb hisendes insolvents, tot convertint-se en els seus financers en canvi de magnes mercès. Campo fou un gran doctrinari que va comprendre perfectament Guizot quan exclamà: “Enrichissez-vous”. Ben bé que ho acomplí.