R.Llull, mestre de Sant Francesc, segle XV.
BC
Nascut a Ciutat de Mallorca (1235), Ramon Llull, de sobrenom el doctor il·luminat, fou la viva encarnació de l’autodidacte que assimilà gran part de la cultura de la seva època. Coneixedor de la cultura cristiana, se situà dins les tesis fonamentals de l’augustinisme medieval, més deutor de Plató que d’Aristòtil, amb influències dels victorins, però també ho feu voluntàriament en les tradicions hebraico-cabalística i islàmica. En parlar de Llull no es pot oblidar que el missioner precedí el pensador i l’escriptor, a judici d’Eusebi Colomer, per a qui l’autor de Blanquerna fou “un escolàstic popular i independent, creador del català literari, missioner i apologeta de la fe cristiana, lògic, subtil, novel·lista didàctic, pietós i místic”. Cal afegir encara els seus contactes amb els franciscans espirituals de tendència apocalíptica, sobretot amb Àngel Clareno i l’infant Felip de Mallorca (Mallorca 1312-13), amb els quals no sols no es vinculà sinó que els seus 180 sermons presentaren un cristianisme absolutament normalitzat, sense preocupacions escatològiques ni reformistes, interessat només a promoure una vida cristiana personal centrada en l’allunyament del pecat i en l’adquisició i el cultiu de les virtuts.
Les dues etapes de la seva obra apologètica i variada —de diàleg, de disputa, separades pel primer viatge a Tunis (1292)— es reflecteixen clarament en les prop de 250 obres que va escriure — segons el catàleg de W. Platzeck— i que manifesten les múltiples facetes del seu itinerari vital: la de “convertit que busca de convertir”, en expressió d’E. Vilanova (1263), la d’ermità de Randa (1274), la de fundador del col·legi de Miramar (1276), la d’inspirador del cànon de llengües (el concili de Viena del Delfinat, 6 maig de 1312, establia que allà on es trobés la cúria papal i a les universitats de París, Oxford, Bolonya i Salamanca hi havia d’haver dos especialistes en hebreu, àrab i caldeu per a poder-los ensenyar i per a traduir al llatí les obres escrites en aquestes llengües), la de viatger que mantingué tota la vida la capacitat de meravellar-se i de recrear tot el que rebia (Xipre, Armènia, Jerusalem(?) 1301, París 1309) i la de missioner al nord d’Àfrica (Tunis 1292, Bugia 1307). En les obres escrites al llarg d’aquests anys, hom pot trobar la verificació més clara d’aquesta visió de Llull, ensems que compartir l’afirmació de Jordi Rubió, que veu en ell “el primer gran nom de la literatura catalana”, tot i que fes servir també l’àrab i el llatí baix-medieval. La Doctrina pueril, el Libre d’Amic e Amat, Lo Desconhort, Blanquerna, però sobretot les arts —Ars universalis, Ars demostrativa, Ars inventiva (1289), Ars generalis ultima (1308)—, que culminen en l’Arbre de la ciència, l’obra més popular i grandiosa, són les obres clau per a conèixer Ramon Llull.
Per entendre Llull cal emmarcar-lo en la història comuna de les religions monoteistes, en la teologia catòlica i en la tradició augustiniana, com també tenir present els tres factors bàsics que el movien: l’amor de Déu i el zel per la seva glòria, la voluntat d’ajudar els infidels —que es perdien perquè ignoraven el Salvador— i el desig d’aconseguir la unitat religiosa, és a dir, la cristiandat universal. Es pot dir, encara, que els tres principis fonamentals de l’obra lul·liana eren: mantenir com a vertader tot el que afirmés la major harmonia entre Déu i l’ésser creat, atribuir a Déu el que és màximament perfecte, i suposar sempre que Déu ha fet el que és millor. El lul·lisme és teocèntric: Déu és el principi primer, la raó d’ésser de tot el que existeix. Per això Llull volia provar els articles de la fe cristiana per mitjà de “les raons necessàries”, i per això batallava contra els averroistes, que eren contraris a la fe i a la raó. El camí, doncs, per a arribar a la veritat invencible no era altre que el d’aprofitar la raó, gràcies a la lògica, partint de Déu, principi primer i raó d’ésser de tot el que existeix. Aquest camí es feia amb la doctrina de les dignitats divines (bonesa, grandesa, glòria), grup d’atributs essencials que coincidien entre ells i amb Déu mateix; amb la doctrina dels principis correlatius, que va anar desenvolupant i que derivava de la concepció lul·liana de Déu, essencialment actiu, i amb la conjunció d’ambdues, ja que les dignitats eren actives i cadascuna d’elles es desplegava en una terna —agent, pacient, acte— sense les quals no hi podria haver acció. La filosofia lul·liana, cal no oblidar-ho, era una filosofia de l’acció i també una filosofia de ciència i d’amor, que no perdia mai de vista el servei de l’home. El seu camp d’acció era la humanitat sencera, els seus fins últims eren la felicitat temporal, la salvació eterna dels cristians, jueus, musulmans, i “de tots els hòmens”, i la contemplació, ja que la filosofia de Llull portava a la mística i l’art era alhora un procés lògic i un mètode de contemplació. S’ha d’afegir, finalment, les tres idees essencials, que comprenien l’escala de les criatures —és a dir, la idea de l’ordre—, la idea de la jerarquia —set esglaons sota Déu i cada esglaó amb estructura jeràrquica pròpia— i la visió d’una creació constituïda per una sèrie de plans sobreposats, que reflectien tots ells el mateix exemplar diví i conservaven, per tant, una relació analògica entre ells. L’home —cos i ànima— estava vinculat a les natures inferiors i a les superiors (àngels i Déu mateix). Ramon Llull morí, possiblement a Mallorca (1316); la pietosa llegenda del segle XV ‘ el féu morir a causa del martiri rebut al nord d’Àfrica.
Ja en vida, Ramon Llull difongué el seu pensament gràcies als seus quinze viatges (Montpeller, París, Gènova, Roma, Nàpols, Lió, Pisa, Messina), alguns d’ells de més de dos anys de durada. Art i viatges s’entrelligaven i s’entrecreuaven, i també la preocupació de donar a conèixer les seves obres, adreçades al papa i ofertes a reis i magnats. De València, on va aparèixer ben aviat un bon floret d’obres anònimes o atribuïdes a Ramon Llull (1327-38) i on Pere III autoritzà el mercader Berenguer de Fluvià a divulgar i a ensenyar el lul·lisme (1369), el seu pensament arribà a Salamanca i a altres àrees de Castella, tenyit de tons reformistes i més filosòfics, i paradoxalment vinculat, a vegades, a formes antisemites. D’entre els seus deixebles destacaren Tomas Le Myésier, de París (1299) —autor del Breviculum, conegut amb el nom de manuscrit de Karlsruhe (1321), i del Electoricum magnum, redactat per guanyar el favor dels mestres de la Sorbona, que aprovaren l’Ars magna (1311)— i Heimeric Van der Velde, que l’introduí a la Universitat de Colònia, on Nicolau de Cusa (1402-64) se’n sentí captivat. Aquests foren els primers impulsors del lul·lisme, que tingué també de bon començament contradictors: Pere d’Ailly —que promouria la prohibició de les obres de Llull a la Sorbona (1390)— i Joan Gerson, però sobretot l’inquisidor Nicolau Eimeric, autor de la Fascinatio lullistarum (1395-96), que intentà de convertir-lo en heretge, tot veient-lo lligat a un moviment assimilat als grups radicals de begards i espirituals, i atacant el centre vital de les seves doctrines, l’Art. Fruit de la controvèrsia, el papa Gregori XI censurà cent proposicions lul·lianes (6 febrer de 1376), censura que fou replicada per l’opinió pública i pel Consell de Cent. Posteriorment, Martí V la invalidava (24 març de 1419) al·legant que havia estat aconseguida de forma subreptícia a causa de la pugna entre nominalistes i realistes, però que no contenia cap censura de fe. Malgrat la consideració pel pensament de Llull i el gran desenvolupament del lul·lisme al segle XVI, en què el seguiren homes com Lefèvre d’Etaples —promotor reformista del grup de Meaux—, Pau IV, el dur reformador autocràtic, molt distant de les tesis dialogants de Llull amb jueus i musulmans, va incloure obres de Llull en l’índex expurgatori (1559). Tot i així, es pot trobar encara algun influx de Llull, més tard, en G.W. Leibniz (1647-1716).