Una nova època daurada dels castells

Cinc de nou amb folre descarregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la diada de Santa Úrsula, 27-10-1996.

AVUI

La majoria d’estudiosos coincideixen en el fet que el 25 d’octubre de 1981 és la data en què va començar la segona època d’or dels castells. Aquell dia, en l’actuació corresponent a les festes de Santa Úrsula, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer el primer castell de nou del segle XX, el quatre de nou amb folre, que també va descarregar. Les construccions de nou pisos d’alçària eren el gran emblema de la mítica primera època daurada dels castells, enquadrada en el període 1851-89, i recuperar-les va obrir les portes de bat a bat a una nova etapa àlgida per a l’activitat castellera. En aquella mateixa data, la Colla Joves Xiquets de Valls va aconseguir una altra construcció històrica, el primer cinc de vuit descarregat del segle, un castell que també feia gairebé cent anys que no es veia a les places.

La data del 1981 era, però, la culminació d’un procés que havia començat al final dels anys seixanta i principi dels setanta. Aleshores, la pugna pel lideratge entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella de Valls ja havia comportat la recuperació de castells de categoria i inèdits al segle XX, com el pilar de set amb folre, la torre de vuit folrada o el cinc de vuit carregat.

Les colles vallenques van liderar destacadament el panorama casteller durant els anys vuitanta. Aquesta etapa es va caracteritzar, a banda de per la recuperació dels castells de nou, per l’inici del procés de modernització de les colles i una primera eclosió important d’agrupacions, que havia tingut el seu precedent en el franquisme tardà. Així, lluny de la concepció semiprofessional d’èpoques anteriors, les colles passaren a ser concebudes com a entitats de caràcter ciutadà i llocs de trobada i relació social per als seus components. En aquest sentit, cal destacar la integració a les colles d’una part important de la població immigrada, castellers que han resultat imprescindibles per a aquesta segona època daurada i que en alguns casos han arribat a ser caps de colla. Igualment, en aquests anys, les agrupacions castelleres augmentaren progressivament el nombre d’efectius i moltes van adquirir locals socials propis, alhora que se’n sofisticaven la gestió i l’administració. Un altre fet diferenciador respecte a etapes antigues va ser la consolidació del caràcter totalment amateur de les agrupacions actuals.

El 1986 marcà un altre punt d’inflexió important quan la Colla Joves Xiquets de Valls va aconseguir el primer tres de nou amb folre descarregat del segle. A partir d’aquest moment, la colla jove vallenca passà a liderar el món casteller, però els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa es van afegir aviat a l’elit.

El començament de la dècada dels noranta va viure un fet destacat amb la primera retransmissió d’un concurs de castells que va fer Televisió de Catalunya. El 1990, el Canal 33 va retransmetre el concurs de Tarragona i, en vista de l’èxit, a partir d’aleshores la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i la televisió catalana van pactar un calendari anual de retransmissions. Aquesta etapa va coincidir, igualment, amb l’increment de l’atenció que els grans mitjans de comunicació van dedicar als castells. Així, diaris, ràdios i televisió nacionals van incorporar amb normalitat —i fins i tot sovint en llocs destacats— els castells als seus espais. L’impacte d’aquesta presència mediàtica ha estat considerable, sobretot el de la televisió, ja que ha popularitzat el fenomen en zones on fins fa poc era un perfecte desconegut. La conseqüència directa d’aquest fet ha estat el boom espectacular en la creació de noves colles i l’eixamplament de l’àrea castellera.

El 21 de novembre de 1993 va ser una altra data important. Aquell dia els Minyons de Terrassa van aconseguir carregar, per primera vegada a la història, la torre de nou amb folre i manilles. La consecució d’aquest castell va representar un progrés tècnic notable i les conseqüències es van fer notar l’any següent. Efectivament, a partir del 1994 les colles capdavanteres van augmentar d’una manera espectacular el rendiment, amb més castells de nou pisos que mai. El món casteller s’anava superant setmana rere setmana i, a l’octubre del 1994, la Colla Vella de Valls va fer la primera torre de nou descarregada i va completar, per primera vegada, tres castells de nou en una mateixa actuació.

Colles castelleres actives. 1997.

La segona meitat de la dècada dels noranta s’ha caracteritzat per l’espectacular avenç tècnic protagonitzat per les colles —especialment les capdavanteres— i pel creixement desbordat del món casteller. Aquest fet es concreta tant en l’aparició de noves colles com en la modificació del mapa casteller tradicional. En aquest sentit, els castells havien estat històricament patrimoni del Camp de Tarragona, el Penedès i alguna altra comarca, però l’explosió de colles els darrers anys —especialment a partir del 1994— ha fet que es creessin agrupacions en zones on el fenomen era totalment aliè. Així, amb el boom del 1996 i el 1997 s’ha completat el procés de catalanització dels castells —com amb encert l’ha definit el sociòleg Santi Suárez—, amb 56 colles repartides per les comarques tarragonines, barcelonines, lleidatanes i gironines i, fins i tot, a les Illes Balears i el Rosselló.

Tècnicament, les temporades de 199497 es van significar per la recuperació d’alguns castells inèdits aquest segle —com el cinc de nou amb folre, descarregat per la Colla Vella de Valls, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca, i el pilar de vuit amb folre i manilles, completat pels vilafranquins— i per la consecució de construccions noves en tota la història dels castells, com el quatre de nou folrat amb el pilar de set al mig, assolit plenament pels Castellers de Vilafranca en dues ocasions. Aquesta circumstància ha fet que algú bategés el moment actual com l’època de platí dels castells.

Precisament, la colla vilafranquina ha liderat destacadament el panorama casteller aquests darrers tres anys i ha permès la recuperació dels grans pilars —de sis i de set amb folre, primer, i de vuit amb folre i manilles, després—, que patien un abandó considerable des dels anys setanta, i del quatre de vuit amb el pilar al mig. Aquesta instigació vilafranquina ha provocat una autèntica “febre pilanera” i altres colles —Xiquets de Tarragona, Jove de Tarragona, Bordegassos de Vilanova, Vella i Joves de Valls— han experimentat un progrés notable en els pilars.

La temporada del 1997 va acollir la millor actuació mai protagonitzada per una colla i, també, el registre global més complet. Totes dues circumstàncies es van produir en la diada de Sant Fèlix a Vilafranca, on els Castellers de Vilafranca van carregar el cinc de nou amb folre i van descarregar la torre de nou amb folre i manilles i el quatre de nou folrat amb el pilar de set. La gran actuació dels Minyons de Terrassa i de la Colla Vella de Valls aquell dia va elevar l’exhibició global de la festa major vilafranquina a la categoria de millor de la història, amb tres cincs de nou amb folre coronats i deu castells de nou pisos.

Actualment, el món casteller té un estat de salut excel·lent i mira al futur amb optimisme. Això no obstant, algú ha fet notar el creixement incontrolat de colles —circumstància que provoca actuacions de nivell molt baix o problemes de mercat—, així com la variació de la mateixa concepció dels castells, que de festa participativa ha esdevingut tot un espectacle.