Dirigí la secció literària de la revista Gorg i el 1973 fou guardonat amb el premi Andròmina de narrativa per la seva novel·la Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” (1974), hàbil construcció formal i narrativa on el personatge planteja el tema de la seva identitat nacional. L’any 1974 publicà l’antologia de poetes joves del País Valencià Carn fresca.

L’obra

Oller es proposà de fer-hi un retrat socioeconòmic a partir de l’observació del sotrac borsari català del 1881 i el 1882, i alhora assenyalar les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l’alça borsària durant la Febre d’Or en una família menestral de Barcelona, que davalla per l’infortuni.

Fou militar de professió. Creà Los Archivos de Ibiza (1902-05), on publicà estudis històrics com “S’església de Santa Eulària”, escrit el 1891, i algun relat de costums extret del llibre inèdit Històries de pagesos, recopilat el 1890. Publicà poemes deutors de la tradició humorística dialectal i altres de tema i tractament cultes (com “A Eivissa”, publicat a Almanaque balear para el año 1888) i una Biblioteca ebusitana (1902), recull de biografies.

Impressor d’ofici, el 1887 es traslladà a Madrid, on dirigí La Nación i contribuí a la fundació del Centre Català. Després de viatjar per Europa i per Amèrica, el 1905 s’establí a Barcelona, on es llicencià en filosofia i lletres, fundà la revista Juventud Ilustrada i fou redactor en cap de Las Noticias. Publicà, moltes vegades signant Alfred o Alfredo Pallardó Bestard de la Torre, obres teatrals en llengua castellana (entre les quals els drames Atrás el extranjero, 1879, segona part d’El sitio de Gerona, de Josep O.

Professionalment, treballà a Barcelona, a París (1887) i a Madrid (1895), i el 1888 emprengué la construcció del famós Hotel Internacional, avui desaparegut, que encarregà a Domènech i Montaner. Col·laborà a La Renaixença, La Gramalla, La Rondalla i La Bandera Catalana, especialment amb quadrets de costums, recollits després en part a Lectura Popular amb el títol Del Natural (1916).

Cursà estudis de filologia anglogermànica a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 2006. La seva precocitat literària el portà a guanyar amb disset anys i amb la novel·la Christian (1983) el premi Sant Jordi del 1982, fet que provocà una certa polèmica. Abans havia publicat Autoretrat (1981, premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat) i havia presentat les narracions Arrelo en el misteri de la pedra (1982, finalista del premi Recull de Blanes).

Llicenciat en filosofia i lletres, en l’especialitat de filologia catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1968 dirigí el seu primer muntatge, Roots, d’Arnold Wesker. Fundador i primer director del Teatre Lliure (1976) i, posteriorment, director del Centro Dramático Nacional (1983-89) i del Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París (1990-96).

Fou professor de dibuix i cal·lígraf. Sota el pseudònim de Lluís Puigdalt, pels seus coneixements de la llengua francesa i per la relació que tenia amb el grup de Frederic Soler, hi col·laborà a Les modes (1866), adaptació en vers de La famille Benoiton de Victorien Sardou, intent poc reeixit d’aproximació al drama realista francès.

Es formà al seminari d’Oriola, d’on sortí per estudiar filosofia a Madrid i dret a València. D’ideologia liberal, durant alguns anys exercí l’advocacia per, després, tornar a Oriola, on alternà la feina de procurador judicial amb el conreu de la literatura i l’edició del diari El Segura.