Antiga església de la parròquia de Santa Eulàlia d’Estoll, avui desapareguda. Era situada al veïnat d’Escardacs, a llevant de Can Pep, al costat del camí del Vilar d’Urtx. Vers el 1850 l’Ajuntament autoritzà els amos de Can Cornet a utilitzar-ne les pedres per a la construcció d’un porxo. Cal cercar l’esment més antic d’aquest temple en la seva acta de consagració del 2 de juny de 913. El bisbe Nantigís consagrà l’església a petició del sacerdot Guadamir i de tots els parroquians que, segons el document, l’havien fundada.

Aquesta església és la parròquia d’Urús, que apareix esmentada per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 819, però que s’ha de considerar del final del segle X. Urús, amb la seva església, va ser possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta vinculació té el seu origen en els llegats que el comte Sunifred II de Cerdanya va fer a dit monestir en el seu testament de l’any 965, entre els quals figurava l’alou d’Urús.

Església situada en el serrat de Sant Grau o del Puig d’Urús. Fou el temple del vilatge de Vilagrau o del Puig d’Urús, avui despoblat. En l’actualitat és una ermita de la parròquia de Sant Climent d’Urús. No conserva cap vestigi de l’edifici romànic. L’església és mencionada per primer cop en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Climent d’Urús del 1037, en què consta que el bisbe Eribau d’Urgell li subjectà com a sufragània l’església de Sant Grau de Puigfrondí (ara d’Urús). Entre el 1198 i el 1199 fou saquejada pels homes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix.

Església avui desapareguda, que es trobava al despoblat de les Ferreres, a la dreta del Torrent del Grau de l’Ós, no gaire lluny de Sant Grau d’Urús. Fou una església que depengué de la parròquia de Sant Climent d’Urús, segons consta en l’acta de consagració d’aquesta església de l’any 1037.

Vallcebollera és una caseria que es troba al sud-est d’Osseja, a la capçalera de la Llavanera. La seva església depengué de la parròquia de Sant Pere d’Osseja i, a través d’aquesta, de la canònica de Santa Maria de Lillet. És mencionada per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Osseja del 2 de novembre de 1219. Segons aquest document, el bisbe de la Seu, Pere de Puigverd, pregat per Berenguer, prepòsit de Santa Maria de Lillet, subjectà la parròquia de Sant Pere amb les seves sufragànies.

Es tracta de l’església de l’antic llogaret, avui despoblat, del Puig, situat al sud-est d’Osseja i abans d’arribar a Vallcebollera. Aquesta església apareix com a sufragània de la de Sant Pere d’Osseja en ocasió de la consagració d’aquesta última l’any 1219. Depengué, com la parròquia d’Osseja, de la canònica de Santa Maria de Lillet.

El petit edifici, avui en ruïnes, era de forma rectangular, amb la porta que s’obria a sol ixent i un altiu campanar de cadireta. L’estil és poc definit i no sembla tenir res de romànic.

Antiga parròquia, avui desapareguda, situada a l’actual despoblat de Sagramorta, prop del torrent del coll del Pal, dit també de Sagramorta, que és afluent del riu d’Alp. L’esment més antic d’aquesta església cal cercar-lo en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document pretesament redactat el 819, però que en realitat fou confegit vers la segona meitat del segle X. Dues notícies del 1282 es refereixen a aquesta parròquia.

Aquesta església és situada al poble de Vilanova de les Escaldes, del qual és el temple parroquial. No és mencionada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu, datada l’any 819, que sembla que fou redactada, en realitat, al final del segle X. Tanmateix, el lloc de Vilanova és conegut des de l’any 926, en què el comte Miró II de Cerdanya llegà en testament a la seva filla Goltregoda l’alou de Vilanova.

L’església de la vila de Bellver és esmentada per primera vegada l’any 1271, en què Galceran IV de Pinós vengué, durant dos anys, a P. de Riba de Puigcerdà per 3 375 sous de Barcelona, tots els rèdits, les justícies i altres drets que rebia en els termes dels castells de Bellver i de Prats, i en la batllia de Bolvir, excepte els redelmes del temple i de la batllia de Bellver. La vila de Bellver havia estat fundada per Nunó Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, el 1225.

Es tracta d’una església que depenia del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. El primer esment de l’església és de l’any 950, en què Undila feu donació a Sant Llorenç prop Bagà d’una vinya situada al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vora de Sant Tomàs. Aquesta església fou donada al monestir de Sant Llorenç prop Bagà en ocasió de la consagració i la dotació de la seva església abacial el 21 de novembre de 983. Hom suposa que ha de correspondre al temple, totalment arruïnat, que es trobava al llogaret de Vilella, al sud-oest de Talló, dit Sant Tomàs de Vilella.