Església de l’antic terme de Talló que va dependre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, segons consta en la butlla del papa Sergi IV de l’any 1011 adreçada a aquest cenobi. Desconeixem on era situada.

Aquesta església, avui completament desapareguda, era situada en un serrat homònim que s’aixeca al sud-est de Bellver. Diversos documents en donen referències. El més antic és de l’any 1096, en què els esposos Guillem Pere i Sicarda van vendre a Ramon Arnau i Berenguer Arnau un alou que es trobava al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, al terme de Bor o Pedra. Aquest alou afrontava, d’una banda, amb Torrelles, d’una altra, amb la serra de Sant Agustí, d’una tercera, amb el riu Segre i d’una quarta, amb el coll de Trapa.

Les restes d’aquesta església, avui arruïnada del tot, es troben al sud de Coborriu, a la vora del torrent de l’Ingla, als vessants del coll de Pendís. Fou una sufragània de Sant Serni de Coborriu i així consta en l’acta de consagració d’aquesta església de l’any 1148. Els clergues de Coborriu rebien els delmes, les primícies, les oblacions i les defuncions del terme de Vilavedra.

Actualment desapareguda, només un topònim, “el coll de Saig”, per on passa la carretera de Prats a Bellver, recorda l’emplaçament d’aquesta antiga parròquia i el vilatge de Saig. Segons l’acta de consagració de Sant Andreu de Baltarga de l’any 891 —en un passatge interpolat—, l’església de Sant Martí de Saig era sufragània de Sant Andreu de Baltarga i es trobava sota la direcció dels seus capellans. En el testament del comte Sunifred II de Cerdanya del 965, la villa Sajo és una afrontació de la villa d’Urús.

Es tracta de l’església del petit poble de Riu de Pendís, a la dreta del torrent de les Planes. És una església del segle XVIII amb un altar barroc que data del 1773, i és un dels dos únics que es van salvar a la Baixa Cerdanya de la crema i les destruccions del 1936. Curiosament, a la porta figura la data del 1775, dos anys més tard que l’altar. L’església és capçada per un absis rodó —pervivència de les formes romàniques— cobert amb llosat pla amb un sol vessant que fa un efecte estrany. Les parets són de paredat ordinari, amb pedres sense treballar de totes mides i posades en desordre.

Tradicionalment, hi ha hagut una certa confusió sobre el titular d’aquesta església, per creure-la igual o identificar-la amb Talltendre. Aquesta confusió pot provenir ja de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell datada l’any 819, però que de fet no és anterior a mitjan segle X, on s’esmenta Taltennar vel Orden. El que és segur és que al principi del segle XIV no era parròquia, ja que no s’esmenta en cap de les tres visites arquebisbals fetes a la Cerdanya entre el 1312 i el 1314. Modernament es va considerar filial de Talltendre i ara depèn de la parròquia de Bellver.

Un dels primers esments del lloc de Bolquera (Bolcaria) data de l’any 948, com a límit territorial d’un alou situat al comtat de Cerdanya, al pagus de Llívia, dins la vil·la de Vià, cedit pel prevere Adroer al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. L’església parroquial de Santa Eulàlia de Bolquera és mencionada en el suposat capbreu de Santa Maria de la Seu d’Urgell, del 819, però que ha de correspondre a mitjan segle XI.

És mencionada per primera vegada juntament amb Sant Grau de Talltorta en el capbreu dels censos i altres drets pertanyents a Santa Maria d’Urgell, que pretesament fou redactat el 819 però que en realitat és de mitjan segle XI. L’església de Sant Climent del Soler apareix també l’any 1261, en què es consigna el mas de Sant Climent. Tingué consideració de parròquia des de molt antic, ja que en la visita arquebisbal de 1312-14 figura com a única parroquial del terme de Talltorta. Segons J.

Aquesta església, de la qual no es conserven vestigis visibles, era situada vora el riu Rigal, al despoblat de Santa Fe. Fou una possessió del monestir de Sant Martí del Canigó. El lloc de Talltorta havia estat donat a aquest monestir l’any 1084. El 1083 ja hi havia hagut la donació d’un mas a Talltorta a la mateixa abadia.

L’església de Santa Fe de Talltorta, amb totes les seves pertinences, fou confirmada al monestir de Sant Martí del Canigó en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163.

L’església de Santa Fe de Talltorta desaparegué al segle XVII.

Estaria situada al despoblat de Sant Grau, proper a Talltorta. L’església de Sant Grau de Talltorta (Sancto Geraldo de Talltorta) apareix esmentada per primera vegada en el capbreu dels censos i altres drets pertanyents a Santa Maria d’Urgell, pretesament escrit l’any 819, però que, segons tots els indicis, fou redactat a mitjan segle XI. Consta que encara existia l’any 1554, ja que aquell any pagà el cens a la catedral d’Urgell.