La Societat Anònima Hispano Suïssa Fàbrica d’Automòbils fou fundada a Barcelona el 1904 pels empresaris Damià Mateu i Francesc Seix, amb el tècnic en rellotgeria Mark Birkigt, que treballava en el sector de l’automòbil des del 1899. Fou el pas inicial d’una empresa de fabricació d’automòbils, i, aviat, de motors d’aviació i de camions i autobusos, que, d’una manera relativament ràpida, entrà en un procés fort d’internacionalització.

L’esclat de la cervesa anglosaxona i del vi i del champagne francès (i la història del cava català) iniciat al darrer terç del segle XIX inclou una peça bàsica: els taps de suro que es fabriquen especialment a tres comarques catalanes: la Selva, el Gironès i el Baix Empordà. La cervesa, el vi, el xampany i el cava es venen, viatgen i es conserven de la manera que ho fan gràcies, en bona part, als taps de suro catalans. Amb la cervesa hi hagué un canvi: el tap de suro desaparegué, substituït per un tap metàl·lic amb un disc de suro a l’interior.

El comerç –fonamentalment marítim– fou decisiu per a una societat amb pocs recursos naturals per a explotar, però amb un gran dinamisme intern. El món modern no podria funcionar sense la tutela que exerceixen els bancs públics –d’una ciutat estat, d’un estat nació o d’una federació d’estats– sobre l’activitat d’intermediació financera privada. Si el món modern comença amb el Renaixement, els primers bancs públics són a la vora de la Mediterrània.

El mapa de les línies regulars de les companyies catalanes de navegació just abans de la Primera Guerra Mundial, com també el de les línies de la telegrafia elèctrica, pot ajudar a configurar els horitzons catalans de la primera globalització. El protagonisme inicial, el van tenir les illes: Mallorca, Menorca i Eivissa, i Cuba. Però la gran empresa de transport marítim, la Companyia Transatlàntica, va tenir la seu central a Barcelona.

L’èxit dels gairebé dotze anys de funcionament (1914-1925) de la mancomunitat de serveis –ampliats– de les quatre diputacions provincials en què, des del 1833, s’havia dividit l’antic Principat de Catalunya ha estat un èxit de llarga durada. La institució creada, la Mancomunitat de Catalunya, i els presidents del seu consell de govern, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, han esdevingut fites de la modernització de la societat catalana, i un model per a la regionalització de l’estat espanyol i de la Unió Europea.

La indústria tèxtil catalana va passar de filar i teixir llana, seda, lli i cotó a l’edat mitjana, a estampar indianes sobre teixits de lli i cotó al segle XVIII, i a la revolució cotonera basada en els vapors i en les fàbriques de riu, al segle XIX. Després, entrat el segle XX, primer lentament, i a partir de 1960-70 acceleradament, arriba la confecció i la moda.

Emili Huguet i Serratacó (Granollers, 1871 – Rabat, 1951), que signava amb el segon cognom del pare, Huguet del Villar, va fer aportacions a la geopolítica liberal catalana, partint d’unes disciplines científiques que ell mateix contribuí a definir: l’edafologia i l’ecologia. De molt jove, viatjà per l’Amèrica Llatina. En tornà el 1900, any a partir del qual continuà la investigació naturalista.

La Segona Revolució Industrial, la de l’electricitat, el petroli, la química i la farmàcia, i la banca especialitzada, s’esdevingué paral·lela a la Primera Globalització, i acompanyà la transició vers una societat majoritàriament alfabetitzada. Per la seva banda, l’electrificació i la motorització exigien noves tècniques i nous instruments financers.

Les empreses de la Revolució Industrial a Europa, els Estats Units d’Amèrica i el Japó esdevindran, en alguns casos, i amb el temps, empreses multinacionals. El teixit social i cultural català serà atractiu, per diverses raons, per a aquestes empreses. I, a l’inrevés, la societat catalana acollirà amb interès aquesta presència, sempre estimulant.

El Modernisme català –arquitectònic, plàstic, musical o literari– fou un esclat creatiu extraordinari que responia al gran dinamisme de la societat catalana del segle XIX, com també a la seva inserció en la primera globalització. El pas del temps n’ha augmentat l’atractiu, que, a partir dels anys setanta, s’ha disparat fins a arribar al “gran públic” de molts països del món.