La Mancomunitat de Catalunya. 1914-1925

L’èxit dels gairebé dotze anys de funcionament (1914-1925) de la mancomunitat de serveis –ampliats– de les quatre diputacions provincials en què, des del 1833, s’havia dividit l’antic Principat de Catalunya ha estat un èxit de llarga durada. La institució creada, la Mancomunitat de Catalunya, i els presidents del seu consell de govern, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, han esdevingut fites de la modernització de la societat catalana, i un model per a la regionalització de l’estat espanyol i de la Unió Europea. La supressió de la Mancomunitat la decidí la dictadura militar espanyola de Primo de Rivera.

Els tècnics de la Mancomunitat de Catalunya

La idea central de la política de la Mancomunitat de Catalunya fou que tot el territori d’una societat (i no pas, únicament, una ciutat central) podia ésser comunicable, habitable, modernitzat, i que la modernització no havia de passar per la destrucció de les arrels. Amb paraules de Claudi Ametlla: “transformar, organitzar, enriquir Catalunya”.

Els homes de la Mancomunitat de Catalunya, però, no van pensar mai que amb la seva pròpia tradició cientificotècnica n’hi havia prou, i es van llançar a aprendre, submergint-se per uns mesos, o per uns dies, en les realitats dels països més avançats. I van cridar algunes de les personalitats que estaven construint el segle XX. Com Albert Einstein, Bertrand Russell, Maria Montessori, Raoul Blanchard o Henry Aldridge, del Town Planning Council de Londres.

Els mecanismes utilitzats foren diversos: beques d’ampliació d’estudis o de recerca, estades a ajuntaments i altres centres de serveis, participació en congressos internacionals i viatges professionals. En alguns casos, els enginyers, científics, docents, arquitectes i metges catalans de la Mancomunitat (i d’alguns ajuntaments dinàmics) van deixar-ne testimoni escrit (i fotogràfic). En altres casos, en tenim notícies fragmentàries.

Un exemple: l’informe de l’enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta: La fructicultura extensiva a Califòrnia. Notes d’un viatge d’estudi, Barcelona, Publicacions de l’Escola Superior d’Agricultura, 1924. Amb un pròleg del director de l’Escola, Carles Pi i Sunyer. Un altre exemple: T.A. Pinós i F. Gallart i Monés: Impressions d’un viatge a l’Amèrica del Nord i als seus centres hospitalaris, Barcelona, Imp. Elzeviriana, s.d.

De Praga a Los Angeles

Els tècnics i professionals (i, de vegades, funcionaris) de la Mancomunitat de Catalunya (i de la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona, i altres ajuntaments) van dirigir-se, per a conèixer-les directament, a les universitats, escoles tècniques, administracions i altres empreses de serveis públics, dels països que havien marxat primer pel camí de la modernització. Com que la diversitat és gran, s’han ordenat aquestes estades indicant: primer, el lloc; segon, la matèria objecte de coneixement, i tercer, el nom del tècnic (i, entre parèntesis, l’any).

Alguns d’aquests tècnics de la Mancomunitat, després, o just abans, del cop d’estat del 1923, van marxar del país. Per feina, per exili voluntari o forçós. En alguns casos, els tècnics formats a l’entorn de la Mancomunitat de Catalunya s’integraren en la societat dels seus nous països d’adopció, sense perdre els lligams amb el món català. És el cas de Joan Bardina.