Emili Huguet i Serratacó (Granollers, 1871 – Rabat, 1951), que signava amb el segon cognom del pare, Huguet del Villar, va fer aportacions a la geopolítica liberal catalana, partint d’unes disciplines científiques que ell mateix contribuí a definir: l’edafologia i l’ecologia. De molt jove, viatjà per l’Amèrica Llatina. En tornà el 1900, any a partir del qual continuà la investigació naturalista.
Els països occidentals d’E. Huguet (1921)
Als Països Catalans, a la geopolítica, com a disciplina, s’hi arribaria per camins molt diversos: la diplomàcia (C. Badia Malagrida), l’arquitectura (N.M. Rubió i Tudurí, A. Cirici Pellicer), la política (M. Rubió i Tudurí), l’economia (R. Perpinyà Grau), l’assagisme historicopolític i econòmic (J. Miravitlles), la geografia (G. de Reparaç), el medievalisme (J. Vicens Vives), l’amateurisme historiogràfic d’un químic farmacèutic (A. Deulofeu)... I la botànica, o millor: la geobotànica, en què introduí la sistemàtica del nord-americà Clements (conceptes de clímax, sèrie i successió), amb descobriments com el de les falses estepes peninsulars o l’àrea i l’origen d’espècies xerofítiques, i l’edafologia, que introduí a la Península, amb nombrosos estudis i la primera gran sistematització (Los suelos de la península Luso-ibérica, 1937). El 1936 emigrà al Marroc, on publicà Types de sol de l’Afrique du Nord el 1947.
D’Amèrica a la Península Ibèrica
Emili Huguet va fer una profitosa estada de tretze anys (1888-1900) a Amèrica, prenent com a base l’Argentina. El seu objectiu era, sempre, el coneixement científic dels sòls i de la flora, que, segons ell, eren les claus explicatives inicials del grau de desenvolupament econòmic d’un estat, tot i que aquesta explicació general no funcionava mecànicament, com ell mateix explicà, per al seu propi país. En efecte, segons aquest autor la Revolució Industrial catalana no és producte d’un atzar, sinó que “Catalunya ja havia conquerit elements d’efecte definitiu: una força econòmica professional i un mercat”. I, així com la ciutat de Madrid era “un oasi urbà en una regió de secans desertitzats”, Catalunya constituïa “un sistema de petites ciutats industrials” connectades amb una gran urbs: Barcelona.
L’anàlisi geobotànica del 1921, quan estava instal·lat a prop dels centres de recerca de Madrid (la qual cosa li facilità l’assistència a nombrosos congressos internacionals), començà pels Estats Units, que, segons ell, era el país exemplar, ja que sabien utilitzar molt bé tota la seva diversitat climàtica, edafològica, minera i industrial. Així, va seguir al sud del continent americà, realitzant estudis de la vegetació, el sòl i el subsòl de totes les repúbliques americanes.
A continuació es va plantejar l’estudi dels sòls, com també de les condicions econòmiques, dels estats espanyol i portuguès. El 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, publicà, en castellà i anglès, a Madrid i Londres, Los suelos de la Península Luso-Ibérica amb l’editor Thomas Murphy and Co.
Grup Antic, Grup Boreal i Grup Austral
Els progressos tecnològics europeus havien obert la porta a l’aparició dels “països occidentals”. E. Huguet establí el que anomenava el “grup antic”, format per Europa, i un conjunt de països generats per Europa, i el “grup modern”, dividit al seu torn en dos altres grans grups: el boreal, amb els Estats Units, Canadà i Sibèria, i l’austral, amb tres subconjunts, Xile-Argentina-Uruguai, Sud-àfrica, i Austràlia-Nova Zelanda.
Naturalment, aquests grups de països competeixen, en tots els terrenys, amb la vella Europa.
L’eixample nord-africà
Segons aquest autor, l’emigració hispànica a Amèrica i al nord d’Àfrica, no és únicament un signe de relativa feblesa econòmica, sinó, també, una necessitat d’expansió, o d’eixample, de la societat emissora més enllà dels seus límits geogràfics inicials. Ara bé, es pensa que les terres americanes no poden fer les funcions d’eixample dels estats de la Península Ibèrica, ja que tenen prou dinamisme potencial per funcionar totes soles, especialment les que pertanyen al grup boreal i les que pertanyen al grup austral. L’eixample que creu més factible és el nord d’Àfrica, i, en especial, el Marroc. Quant a això, segons el liberal Huguet, havia estat un gran error el posicionament “dels partits obrers i socialistes [...] contra l’acció d’Espanya al Marroc”. De fet, aquesta oposició ha estat “en benefici del colonialisme francès”.
L’eixample del Marroc (un país que acabà coneixent molt bé, on s’exilià el 1939 i on morí el 1951), significava aprofitar uns sòls i un subsòl amb molt d’interès, introduir-hi la tecnologia avançada de què ja es disposava a l’Estat espanyol i duplicar el mercat de consum de les indústries manufactureres espanyoles (majoritàriament catalanes i basques).
Del nord de Rússia al Sàhara
Des de l’exili marroquí, Huguet escriví a un altre gran botànic exiliat a Bogotà: Josep Cuatrecasas. El seu objectiu era tornar a Amèrica, i ho justificà dient que coneixia la flora europea “des del nord de Rússia, Escandinàvia i Escòcia fins a Transcaucàsia i el Sàhara”, i que li quedava molta feina a fer en terres americanes.