Jaume Miravitlles, cap del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-39), al primer llibre que publicà quan tornà de l’exili, Barcelona, latitud Nova York, longitud París (1971), fa notar que un dels components de l’Intelsat IV –el primer satèl·lit de telecomunicacions europeu llançat a l’espai al gener del 1971 des de Cape Kennedy– va ser fabricat a Catalunya.

Les primeres fàbriques catalanes i hispàniques de ciment artificial foren la Portland Cuba (1895), dirigida per Juli Sunyer, químic, i localitzada al carrer Zanja Real de l’Havana; la Butsems & Fradera (1896), situada al Garraf, a Vallcarca, i la Tudela Veguín (1898), dels Masaveu –originaris de Castellar del Vallès–, a 35 km de Gijón.

Els grups teatrals formats sobre la base de la nova cultura escènica de la Catalunya de la dècada del 1960 es van autodefinir com a “teatre independent”. És a dir, teatre no lligat a la migrada oferta teatral de l’Estat espanyol (que es feia només a Madrid), ni a l’anomenat “teatre comercial”, que era de baixíssima qualitat, i amb un públic en regressió.

Principals actuacions a l’estranger

La literatura específicament infantil i juvenil és una necessitat de les societats urbanes industrials modernes. En general, les produccions pròpies d’aquesta literatura es combinen amb les traduccions i les adaptacions.

El Gran Hotel (1903) modernista situat al centre de Palma, projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, fou una fita inicial del turisme urbà. Ara bé, la primera indústria turística, i de molt petites dimensions, era de “muntanya i neu”, als Pirineus, o, sense gaire neu, a Valldemossa i la serra de Tramuntana, seguint el model dels Alps suïssos. També hi havia agències de viatges, com ara, des del 1910, Viatges Marsans. Els hotels del turisme de “sol i platja” són més aviat dels anys 1920-30.

A Ginebra, el 17 d’octubre de 1986, la noranta-unena sessió del Comitè Olímpic Internacional va elegir la ciutat de Barcelona com a seu organitzadora de la XXV Olimpíada dels temps moderns.

Canvis en la convocatòria dels Jocs Olímpics

El 1907, la Cobla Antiga Pep, de la ciutat de Figueres i dirigida per Pep Ventura, va interpretar música de sardanes als teatres Olympia de París i al Coliseum de Londres. L’Olympia era –i encara és– la sala d’espectacles que el 1893 va ser creada per Josep Oller i Roca, l’industrial de Terrassa que l’any 1889 esdevingué “l’home –és a dir, l’empresari creador– del Moulin Rouge”.

La primera fita de la projecció internacional de la cultura catalana contemporània és el conjunt d’exposicions i activitats organitzades per la Generalitat de Catalunya a París, a l’entorn de l’Exposició Universal del 1937. Després del 1939, les dificultats de tota mena foren moltes. Però, per camins diversos, creadors, gestors i “públic” anaren teixint una finíssima xarxa de complicitats, a banda i banda de l’Atlàntic.

Escriptor, filòsof, místic, missioner i gran viatger, potser el terme audàcia és el que més escau al seu temperament. Passà molts anys lluny de la seva terra, i és difícil construir-ne la biografia perquè no se’n té cap gran suport documental. Tot i que la seva vida fou llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars. A falta d’aquests, són útils les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de composició.

L’any 1995 va néixer, amb la quarta ampliació de la Comunitat, l’Europa dels 15, que incorporà Àustria, Finlàndia i Suècia al conjunt de països que ja en formaven part. El 2002, una nova ampliació va fer arribar el nombre de membres a 25. En aquest cas, les negociacions van comportar l’adhesió de deu països nous: Letònia, Lituània, Estònia, Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Malta i Xipre.