A Ginebra, el 17 d’octubre de 1986, la noranta-unena sessió del Comitè Olímpic Internacional va elegir la ciutat de Barcelona com a seu organitzadora de la XXV Olimpíada dels temps moderns.
Canvis en la convocatòria dels Jocs Olímpics
A la primera votació, Barcelona –que ja havia estat candidata els anys 1920, 1931 i 1936– va obtenir 29 vots; París, 19; Belgrad, 13; Brisbane, 11; Birmingham, 8, i Amsterdam, 5. A la tercera, Barcelona, 47; París, 23; Brisbane, 10, i Belgrad, 5. Els Jocs es van inaugurar a Barcelona, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc (que més tard es va anomenar Estadi Lluís Companys) el 25 de juliol de 1992, i van durar fins a la cerimònia de clausura del 9 d’agost. Hi van participar 9 356 atletes (6 652 homes i 2 704 dones) de 169 estats. Oficialment, foren acreditats 13 082 mitjans de comunicació. Els drets de la retransmissió en directe per mitjà de les ones i dels cables sumaren 636 milions de dòlars, el 60% més que els dels anteriors Jocs del 1988, a Seül. La cerimònia inaugural comptà amb 110 càmeres, fou retransmesa per unes 100 cadenes de televisió i fou vista per uns 3500 milions de persones.
Les instal·lacions olímpiques
A Barcelona es definiren quatre àrees olímpiques. La primera, a prop del recinte de l’Exposició del 1888, entre la Ciutadella i el mar. La segona, a Montjuïc, a l’espai de l’Exposició del 1929 i escenari de l’Olimpíada Popular del 1936. La tercera a la Diagonal i la quarta a la Vall d’Hebron, al davant del Laberint d’Horta.
Una part important de les competicions esportives es realitzaren en instal·lacions localitzades fora del terme municipal de la ciutat. Dins de l’anomenat “Vuit català”, el vuit de línies de ferrocarril definit als anys 1920, hi hagué la cursa de la marató, que s’inicià a la ciutat de Mataró, i proves a nou altres ciutats catalanes: Badalona (bàsquet i boxa), Granollers (handbol), Montmeló (ciclisme), Mollet del Vallès (tir), l’Hospitalet de Llobregat (beisbol), Viladecans (beisbol), Castelldefels (rem), Sant Sadurní d’Anoia (ciclisme), Terrassa (hoquei sobre herba) i Sabadell (futbol).
A la Catalunya comtal, la rebuda de la flama olímpica procedent d’Atenes va tenir lloc al port d’Empúries, i se celebraren proves esportives a la Seu d’Urgell (piragüisme), Banyoles (rem), Vic (hoquei sobre patins) i Seva (hípica). A la Catalunya Nova, fou escenari olímpic la ciutat de Reus (hoquei sobre patins). A la resta de l’antiga corona de Catalunya-Aragó foren olímpiques dues ciutats capitals d’antics regnes: Saragossa (futbol) i València (futbol).
Estats participants
Les delegacions dels estats participants –tots ells membres del COI– foren 169. Feia vint anys, des dels Jocs celebrats a Munic el 1972, que no hi havia una participació tan elevada. Només l’Afganistan va fallar. Per a la resta, algunes observacions i alguns canvis: ni Catalunya ni els territoris de l’antiga confederació catalanoaragonesa tingueren delegació pròpia. El principat d’Andorra, però, hi participà amb vuit atletes. Els estats del 1992 que substituïen l’antiga confederació foren Espanya, França, Itàlia i Malta. Alemanya reunificada, amb una sola delegació, com fins el 1960. La Unió Soviètica, desunificada, amb quatre delegacions: Lituània, Letònia, Estònia i la macrodelegació de la CEI, Comunitat d’Estats Independents, desfilant amb la bandera olímpica (i, per cert, ocupant el primer lloc en la classificació final). Es recupera, després de 28 anys, la participació de la Unió Sud-africana, amb la delegació més nombrosa del continent (94 atletes), on l’apartheid havia començat a ser bandejat. Participació, per primera vegada, de nous estats: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Namíbia, les tres repúbliques bàltiques i la CEI.
Els IX Jocs Paralímpics
Els Jocs Paralímpics van començar a Roma el 1960. L’edició de Barcelona, que se celebrà entre el 3 de setembre i el 14 del mateix mes del 1992, fou la novena. Hi participaren 3 020 atletes en quinze tipus diferents de proves. La xifra d’estats que van participar-hi amb atletes propis fou molt alta: vuitanta-dos. D’aquests, cinquanta-set van obtenir una o més medalles. Els deu primers classificats van seguir aquest ordre: els Estats Units, Alemanya (reunificada), el Regne Unit, França, l’estat espanyol, Canadà, Austràlia, l’equip unificat de l’antiga Unió Soviètica, els Països Baixos i Noruega.