L’any 1995 va néixer, amb la quarta ampliació de la Comunitat, l’Europa dels 15, que incorporà Àustria, Finlàndia i Suècia al conjunt de països que ja en formaven part. El 2002, una nova ampliació va fer arribar el nombre de membres a 25. En aquest cas, les negociacions van comportar l’adhesió de deu països nous: Letònia, Lituània, Estònia, Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Malta i Xipre. A partir del 2007 es pot començar a parlar ja de l’Europa dels 27, atès que Romania i Bulgària s’hi van incorporar com a membres de ple dret, tot i que amb algunes restriccions respecte dels moviments de treballadors entre diversos països.
L’espai europeu
Pel que fa al treball, la desocupació i la renda –el PIB per habitant– en les regions de l’Europa dels 27, les regions europees amb més ocupació (i, per tant, amb una taxa d’atur inferior), és a dir, les regions de recepció d’immigrants, són també les regions amb un PIB per capita més alt: el gran Londres, l’Illa de França, alguns lands del Rin, la regió italiana que comprèn el Vèneto, la Llombardia, el Piemont i l’Emília-Romanya, i Catalunya i les Illes Balears.
De la quasi plena ocupació a un atur del 8%
Durant els trenta anys del període 1945-75, en el territori de l’Europa dels 12, es visqué una situació de quasi plena ocupació. Les taxes d’atur no superaven el 3% d’una població activa important, car l’esperança de vida havia augmentat, i el treball femení i el treball jove de la generació del baby boom hi tenien un gran pes. El treball (ben pagat, qualificat i protegit) era la peça bàsica de la realitat d’aquest llarg període. Ara bé: en aquests anys l’atur era important en grans àrees dels estats de l’Europa meridional (Portugal, el sud d’Espanya i el d’Itàlia i Grècia) i de l’arc atlàntic europeu (de Galícia a Irlanda).
La sortida foren les migracions: vers el nord de l’estat espanyol i l’italià, i vers l’Europa central i la septentrional. Són els anys de les grans migracions des d’Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Castella-Lleó cap a l’àrea metropolitana de Barcelona i vers Mallorca (i, també, en direcció a Bilbao i a Madrid), i cap a Alemanya, França, Bèlgica i Holanda.
A partir de la “crisi” de la dècada de 1970 (molt menys intensa que la del 1929), l’atur a l’Europa dels 12 primer, i dels 15 després, augmentà: el 1985 s’acostà al 9%, el 1995 puja fins el 10,5%, i el 2005 es registrà una disminució fins el 8% (que segueix estant molt per sobre del quasi 3% dels anys 1945-75).
La renda regional
PIB per habitant l’any 2000
L’any 2004, ja a l’Europa dels 25, el mapa de l’ocupació i el de l’atur presenta algunes continuïtats i diverses novetats: la desocupació segueix essent important al sud d’Espanya i d’Itàlia, apareix a Occitània i a Astúries i a les velles regions industrials de Bèlgica i el nord de França, i és especialment greu (de vegades fins i tot superior al 20%) a l’antiga Alemanya de l’est, Polònia i Eslovàquia.
El mapa de la renda per habitant a l’Europa dels 25 és l’invers del mapa de l’atur: les regions europees amb un PIB per capita més elevat són les regions on es registra un percentatge més alt de la població activa amb treball real. Com més feina, més renda; com més renda, més treball. Amb el benentès que el treball és profundament modificat per les noves tecnologies de cada època.
Els fons estructurals de la CEE
Regions que reben fons estructurals
Els fons europeus de l’Europa dels 25 s’inverteixen a les regions on l’atur és important i on el PIB per habitant se situa per sota de la mitjana europea. Aquestes regions són: a la Península Ibèrica, pràcticament tots els antics regnes de Portugal i de Castella-Lleó; a la península Itàlica, l’antic regne de Nàpols, Sardenya i Sicília; tot Grècia; els nords gèlids i molt deshabitats de Suècia i Finlàndia, i l’antiga Europa de l’est, d’Estònia a Eslovènia. Es pot pensar que aquests fons no han modificat les estructures, que el Portugal, l’Espanya i la Itàlia aristocràtiques i latifundistes persisteixen encara. Però seria millor pensar que, sense l’acció dels fons de la CEE, les diferències, i doncs, les tensions, haurien augmentat, les migracions serien encara més importants, i creixerien massa els riscos per al desenvolupament europeu.
Quatre motors per a Europa
Europa, però, ha tingut històricament, i té, al segle XXI, uns motors econòmics potents, sense els quals la nau europea no navegaria. Aquests motors es localitzen a la gran zona anomenada per Roger Brunet Dorsale, i traduït a l’anglès amb el terme ‘blue banana’, una gran àrea que representa un cinturó lineal d’interaccions funcionals que se superposen i que s’estén al llarg de més de mil quilòmetres, de Londres a Milà i, especialment, a l’eix Rin-Roine, com també al sun belt, és a dir, cinturó d’expansió regional, de València-Barcelona, per exemple. En el mateix sentit cal esmentar la Terza Italia, denominació que inclou les regions italianes que ja s’han esmentat, que se situen a tocar de la mar Adriàtica.
En aquest context, l’associació Quatre motors per a Europa és un intent de connectar aquests dos eixos de desenvolupament econòmic europeu, ampliant-ne l’abast, tot cercant la necessària participació directa de les regions, sense la intermediació dels estats, en la construcció europea. De fet, és el primer exemple de cooperació transfronterera entre quatre regions no limítrofes. Aquest consorci va néixer el 1988 a Stuttgart, amb l’acord de cooperació econòmica, educativa, tecnològica i cultural signat pels presidents de Baden-Württemberg, Catalunya, Llombardia i Roine-Alps. En successives reunions (principalment, a les ciutats de Milà, Barcelona i Lió) l’associació ha anat perfilant la seva voluntat de cooperació en tots els camps de l’activitat política pública, més enllà dels límits establerts pels vells estats europeus, i més enllà de la feina sovint massa tècnica de la Comissió Europea.
El 1990, signà un conveni de col·laboració educativa amb l’estat canadenc d’Ontario. L’any 2002, una delegació conjunta de Quatre motors establí contacte directe a Pequín amb el Govern de la República Popular de la Xina. El 2006 l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va organitzar la reunió anual de l’associació, i ho va fer per primera vegada fora d’Europa, a Rabat, amb l’assistència de representants de sis regions del Marroc, i l’objectiu de reforçar l’espai euromediterrani. Paral·lelament, l’associació connectà amb dues regions europees més: Gal·les i Flandes.