Ciment per petroli. 1972-1993

Les primeres fàbriques catalanes i hispàniques de ciment artificial foren la Portland Cuba (1895), dirigida per Juli Sunyer, químic, i localitzada al carrer Zanja Real de l’Havana; la Butsems & Fradera (1896), situada al Garraf, a Vallcarca, i la Tudela Veguín (1898), dels Masaveu –originaris de Castellar del Vallès–, a 35 km de Gijón.

La primera gran fàbrica amb forns giratoris (la segona a Europa) fou la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland (1901), dels Güell, els Ferrer-Vidal i els Bertran, localitzada al Clot del Moro, a prop de la Pobla de Lillet. Fou construïda a partir d’un projecte de Rafael Guastavino, que en aquell moment ja havia creat la seva empresa a Nova York.

La “crisi” del petroli

A partir dels anys 1971-72, la demanda de ciment dels països exportadors de petroli i de gas es disparà, ja que, a causa del funcionament de l’OPEP, els preus del barril de petroli començaren a moure’s a l’alça. L’exportació catalana de ciment, que era de 56 milions de tones el 1970, es disparà a 1.461 milions el 1975 i 4.485 milions el 1980, fins a un màxim de 6 443 el 1983. Després, les xifres van anar a la baixa: 3.628 el 1985, 2.996 el 1990, 2.887 el 1995, 929 el 2000, 448 el 2005. El retrocés de les exportacions des del final dels anys vuitanta del segle XX s’explica no per una caiguda de la demanda, sinó pel fet que els països compradors han augmentat la pròpia capacitat de fabricació de ciment. En alguns casos, amb l’aportació de les grans empreses cimenteres catalanes.

Els ports del ciment

Oferta i demanda de ciment (1971-1990)

Els ports catalans i valencians adaptats a l’exportació de ciment i clínquer van ser els de Barcelona, Vallcarca, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Castelló de la Plana i València. I també cal comptar-hi el de Santa Cruz de Tenerife, per on s’exportava igualment ciment català i valencià. El de Barcelona fou el de més capacitat de càrrega de ciment d’Europa.

Els ports de recepció foren, primer, els del sud de la Mediterrània: els del Marroc, Algèria, Malta, Tunísia i Alexandria, a Egipte. Després, els de l’Àfrica occidental: sobretot el port de Lagos i el nou port adaptat a la descàrrega de ciment d’Apapa a Nigèria, el mercat més important de la zona, de llarg. En un cert moment, les cimenteres catalanes van crear la Nigeria Spanish Cement Company. Però aquest producte també s’exportava als ports de Mauritània, el Senegal, Cap Verd, Gàmbia, Guinea-Bissau, Guinea-Conakry, Sierra Leone, Libèria, Costa d’Ivori, Ghana, Benín, Guinea Equatorial i el Congo. Els ports de la Mediterrània oriental –del Líban i Haifa, d’Israel– cobrien amb dificultats la demanda de l’“Orient Fèrtil”, fins a la reobertura del canal de Suez el 1975, després dels vuit anys de la interrupció creada per la guerra dels Sis Dies. A partir del 1975, el port de Jedahh, a la mar Roja, Damar-Al Kobar i d’altres van permetre col·locar ciment català a l’Aràbia Saudita, el Iemen, Oman, l’Iraq, Kuwait, Qatar, els Emirats Àrabs Units i també a l’Àfrica oriental: el Sudan, les illes Maurici i les Comores. Per a la terminal d’Oman, les cimenteres catalanes participaren a la Saigol-Hispa Co. Ltd.

Per bé que hi havia precedents d’exportacions de ciment al Brasil als anys 1960, el gran moment de l’exportació catalana i valenciana a l’altra banda de l’Atlàntic va ser posterior al 1977. Les destinacions foren les grans sitges de Nova York i d’alguns ports de la costa est dels Estats Units; diversos del golf de Mèxic, com Tampa, Florida, i també Santo Domingo, a la República Dominicana, i ports a Trinidad i Tobago, Colòmbia, Veneçuela, Surinam, el Brasil i l’Argentina. I, a l’oceà Pacífic, l’Equador.

Els sultans del ciment

Concentració i globalització

Una part de les empreses catalanes i valencianes de ciment, protagonistes del gran boom exportador dels anys 1970-80, van ser comprades, a la dècada de 1990, pels “sultans del ciment”, els dos grans grups multinacionals mundials: Lafarge (que té fàbriques a setanta-cinc estats del món) i Cemex (amb fàbriques a més de cinquanta estats). Cemex Espanya, que integra les fàbriques de la Sanson i de Valenciana de Ciments, té cimenteres a la República Dominicana, Veneçuela, Colòmbia, Panamà i Xile, i participacions a les Filipines i Indonèsia.

De Sayago a Chhatak

Una altra part d’empreses ha sofert un procés de concentració intern, amb la formació de dos grans grups cimenters: Uniland i Ciments Molins, que han internacionalitzat la seva producció. Amb Cementos Avellaneda, tenen fàbriques a Olavarria, a 348 km de Buenos Aires, i a la Calera, a 80 km de San Luis i 450 km de Córdoba. Amb Cementos Artigas, produeixen a Sayago, a Montevideo i a Minas. Amb la Société de Ciments d’Enfidha, fabriquen pòrtland en aquesta població del nord-est de Tunísia, i amb Select Béton i Matériaux de Cap Bon, formigó.

Ciments Molins, amb la Corporación Moctezuma de Mèxic, té tres fàbriques de ciment: a Jiutepec, Tepetzingo i Cerritos, i, sempre a Mèxic, vint-i-cinc plantes de producció de formigó. Molins i Lafarge han creat l’empresa Surma Cement, que fabrica clínquer a Chhatak, Bangladesh.