La primera fita de la projecció internacional de la cultura catalana contemporània és el conjunt d’exposicions i activitats organitzades per la Generalitat de Catalunya a París, a l’entorn de l’Exposició Universal del 1937. Després del 1939, les dificultats de tota mena foren moltes. Però, per camins diversos, creadors, gestors i “públic” anaren teixint una finíssima xarxa de complicitats, a banda i banda de l’Atlàntic.
“Gaudí, un univers”
A partir dels anys 1977-80, la projecció de la cultura catalana trobà nous suports gràcies a la recuperació, o la reinvenció, dels tres parlaments i els tres governs anteriors al període 1707-15 (i a la dinamització de l’estat andorrà). Com també a la receptivitat d’algunes ciutats: Berlín, Venècia, París, Londres, Tòquio, Guadalajara, Frankfurt, Nova York. Un exemple entre molts d’altres d’aquesta projecció és l’exposició “Gaudí, un univers” presentada els anys 2002-03.
Gaudí
Les obres d’arquitectura i disseny d’Antoni Gaudí, les pròpies, i les que féu amb diversos equips de col·laboradors de primera fila, han suscitat un interès creixent a tot el món, fins a esdevenir un producte de la cultura de masses contemporània.
Gaudí i els arquitectes, escultors, vidriers, ceramistes, forjadors, etc., que van treballar amb ell, connecten culturalment amb l’orientalisme, el neogòtic i el neobarroc, i inventen l’organicisme. Tot plegat respon a la creativitat econòmica i cultural de la societat catalana que havia fet, amb èxit, la Revolució Industrial cotonera –gràcies, en bona part, a les seves connexions internacionals– i que entrava en el món de la Primera Globalització.
L’interès universal pel dinamisme i la riquesa formal i cromàtica de l’“univers Gaudí”, que es disparà els darrers temps del segle XX i segueix al segle XXI, és paral·lel a l’interès suscitat per la multiforme societat catalana. Els milers d’immigrants, estudiants, firaires, turistes, viatgers i petits o grans inversors que s’atansen a les terres catalanes en són testimoni.
Una exposició viatgera
La mostra “Gaudí, un univers” fou organitzada el 2002 per la Secretaria de Relacions Exteriors del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. La idea era que es pogués transportar a llarga distància i que fos reproduïble. Se’n produïren, al mateix temps, tres exposicions, que d’aquesta manera podien exhibir-se simultàniament en diferents punts del planeta.
Tres recorreguts
Es va pensar que les tres reproduccions de l’exposició de presentació de l’obra de Gaudí seguissin itineraris diferents. El primer itinerari va tenir Hong Kong com a punt de partida i una primera etapa a Osaka. Després van seguir Vancouver i Toronto, al Canadà; Washington i Los Angeles, als Estats Units; a Mèxic, el Districte Federal i, al final del recorregut, la capital del país de Josep Figueres, San José, de Costa Rica.
El segon itinerari es va iniciar a Santiago de Xile, l’altra gran ciutat d’acollida dels exiliats del 1939 (la primera va ser Mèxic). Després passà per Buenos Aires, Rosario, Córdoba i Mendoza, a l’Argentina, el país no català amb més toponímia catalana. De l’Argentina a Caracas, Veneçuela. I d’allà a Asunción, al Paraguai.
El tercer itinerari començà a El Cerrito, a Califòrnia, amb el ressò de Gaspar de Portolà i Juníper (o Ginebró) Serra. Un salt fins a Las Vegas, a Nevada, on potser algú recorda Xavier Cugat. Tot seguit i volant, i per carretera, fins a Europa. Primerament, Andorra i París, i després, l’Europa Lotaríngia: Brussel·les, Amsterdam, Luxemburg i Lausana. Al final, Occitània: Marsella i Tolosa de Llenguadoc. I l’última etapa amb la tornada a casa: Perpinyà.