La força dels nuclis extrabarcelonins

El Modernisme a Catalunya no és un fet exclusivament barceloní. Els grans arquitectes modernistes van deixar una part important de la seva producció fora de Barcelona. Antoni Gaudí, per exemple, a Santa Coloma de Cervelló; Lluís Domènech i Montaner a Reus i Canet de Mar; Josep Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona; Enric Sagnier a Montserrat; Joan Rubió i Bellver, també a Santa Coloma de Cervelló, Reus, Ripoll o Raïmat. D’altres van connectar la seva obra a localitats concretes i, en readaptar les formes del Modernisme a uns usos i tipologies arquitectòniques determinades es van produir com a resultat modismes particulars i originals. És el cas, per exemple de Manuel Raspall que, a la Garriga, va projectar un excel·lent conjunt de cases d’estiueig, el mateix que faria Ignasi Mas i Morell a Sant Pol de Mar; i Lluís Muncunill construí a Terrassa uns edificis industrials en els quals la racionalitat de la construcció anava acompanyada de la recerca de les formes, un camí similar al que va promoure Cèsar Martinell en els cellers agraris que va deixar a les comarques de Tarragona. Però, per sobre de les tipologies específiques, d’altres arquitectes s’arrelaren a una ciutat en la qual deixaren el seu segell particular. Aquest és el cas de Josep M. Jujol a Sant Joan Despí; Joan Amigó a Badalona; Francesc de Paula Morera a Lleida; Josep M. Pujol a Tarragona; Eduard M. Balcells a Cerdanyola i Cardedeu i Josep Azemar a Figueres, sense oblidar casos com el de Josep Ma. Pericas a Vic o Rafael Masó, a Girona i Olot, que van portar el Modernisme a les seves darreres conseqüències.

Josep M. Jujol (1879-1949): Església parroquial (1918-23). Vistabella (Tarragonès).

R.M.

Les línies sinuoses, els colors i tots els motius de l’arquitectura modernista representaven a la Catalunya de principi de segle una nota de «modernitat» que es donava com a alternativa a l’arquitectura eclèctica. Es va convertir en la imatge de la nova burgesia que, seguint el model de les cases de l’Eixample de Barcelona, el van fer servir a les seves cases urbanes, a les cases d’estiueig, a les desaparegudes llotges del Liceu i fins i tot, als panteons funeraris. Així mateix, es va convertir en un llenguatge utilitzat en edificis públics, sobretot, els de titularitat privada i els relatius al lleure, i va donar gran resultats plàstics a l’arquitectura industrial i agrària. D’altra banda, són les arts aplicades, moltes vegades, les que doten un edifici del seu caràcter modernista. El gran desenvolupament que van tenir les indústries subsidiàries de la construcció en els anys del Modernisme posaren a l’abast de propietaris i constructors un ampli repertori formal nou que es podia adaptar a totes les tècniques –arrimadors ceràmics, enguixats i aplicacions de pedra artificial, mosaic, paviment hidràulic, vitralls, treballs de serralleria, mobiliari, etc.–. D’aquesta manera, es desenvolupà un llenguatge decoratiu protagonitzat per l’explosió del color i pel joc i contrast de les línies que va perdurar molt més enllà del període que considerem estrictament modernista. En aquestes planes, tractarem els mestres d’obres i arquitectes que desenvoluparen el Modernisme, sobretot, des d’un punt de vista estilístic, els que abandonaren els llenguatges històrics i incorporaren tot un repertori formal fonamentat en les línies sinuoses, les estilitzacions vegetals i donaren un tractament unitari a les arts aplicades i decoratives. És a dir, que utilitzarem el vocable Modernisme des d’un punt de vista molt restringit. Cal tenir present que l’arquitectura modernista va més enllà de les seves pròpies imatges, i els arquitectes del Modernisme, en la seva condició de professionals «moderns», entenien el projecte a partir d’un complet aparell teòric fonamental sobre la composició arquitectònica i la història, i practicaven, a més, una arquitectura que incorporava els nous materials i procediments constructius.

L’interès que ha despertat l’arquitectura modernista des de la dècada del 1970 ha provocat que aquest patrimoni gaudeixi d’unes condicions bàsiques de protecció; és a dir, que normalment està inclòs als catàlegs de patrimoni dels respectius ajuntaments, malgrat les manipulacions que es fan d’aquests mateixos catàlegs. Així mateix, també s’ha despertat entre els investigadors l’interès pels estudis locals, seguint ara la tònica dels actuals estudis històrics –recordem que una revista com L’Avenç, per exemple, publica periòdicament uns «Fulls d’història local»–. Moltes entitats locals han iniciat línies editorials, però tampoc totes les obres que s’editen tenen prou rigor científic i hi ha encara molts treballs que esperen ser publicats. Aquestes pàgines recullen, dins el que ha estat possible per les limitacions d’espai, aquestes recerques que van ressenyades a la bibliografia. Cal destacar, però, la feina realitzada per l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya en les seves seus de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa en la recuperació d’arxius i biblioteques; i em vull fer també ressò d’una publicació que ha estat en la base de moltes recerques posteriors: Reseña y catálogo de arquitectura modernista d’Oriol Bohigas que, en les edicions del 1973 i el 1983 va incorporar un apèndix amb les dates més significatives de la biografia dels arquitectes i una relació d’obres a càrrec d’Antoni González i Raquel Lacuesta.

Mestres d’obres i arquitectes

A Catalunya, a mitjan segle XIX, es practicava una arquitectura arrelada a la tradició i al marge del coneixements teòrics que es formulaven a l’Academia. La creació de l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona, l’any 1850, va originar entre els titulats una concepció més àmplia del treball arquitectònic que incloïa l’estudi dels estils històrics, de la geometria i del dibuix molt per sota, però, dels coneixements que tenien els arquitectes que només podien obtenir aquesta titulació a Madrid. L’aparició del que podríem anomenar una «cultura arquitectònica», no fou factible a Barcelona fins a la creació de l’Escola d’Arquitectura, inaugurada oficialment el curs 1875-76. Des de l’any 1877, van acabar la carrera entre vuit i vint estudiants per curs acadèmic, un nombre espectacular en relació amb els professionals de les generacions anteriors que, a més a més, tenien unes grans possibilitats laborals amb la construcció de l’Eixample de Barcelona. Aquest nou barri que quintuplicava la superfície de la vella Barcelona, es va «reconstruir» pràcticament en els anys del Modernisme, des de la promulgació de les ordenances del 1891 que permetia augmentar els volums i afavoria la inclusió d’elements d’embelliment públic, com tribunes, cornises i elements decoratius en el coronament de les façanes.

Lluís Domènech i Montaner (1849-1923): Sala central del «pavelló de distingits». Institut Pere Mata (1897). Reus (Baix Camp).

R.M.

La professió d’arquitecte va esdevenir doncs una carrera extraordinàriament prestigiada que defensava els seus interessos enfront dels altres col·lectius, especialment enginyers i mestres d’obres. Es fixaren les atribucions d’aquests professionals: en obres públiques i particulars d’una certa entitat, era obligatòria la presència d’un arquitecte i s’obligava els municipis d’unes certes dimensions a tenir un arquitecte municipal en plantilla. D’altra banda, la formació que rebien a l’Escola incorporava, a més del dibuix, projectes, història de l’art i tècnica de la construcció, matèries com hidràulica, topografia, arquitectura legal, tecnologia i màquines i motors que convertien l’arquitecte en un professional polivalent que tant podia construir edificis com treballar en projectes de planejament urbà. Totes aquestes circumstàncies, que van coincidir amb un moment en què es diversificaren les tipologies arquitectòniques, expliquen el gran desenvolupament que va tenir l’arquitectura modernista a les comarques catalanes.

Les noves capitals

El Modernisme va tenir, per sobre de tot, una imatge urbana. A les ciutats catalanes de principi del segle XX, el desenvolupament de la indústria i el comerç va provocar un increment espectacular de la riquesa, i aquest desenvolupament va fer necessaris els plans geomètrics i d’eixample. Francesc Daniel i Molina féu un pla d’eixample per a Sabadell, l’any 1865; l’any 1878, Agustí Cabanes i Melcior de Palau feren un pla per a Mataró; l’any 1893, Pere Caselles per a Reus, etc. Aquests plans d’eixample, tot i que no sempre foren aplicats, anaren acompanyats de tota una sèrie de mesures per embellir i monumentalitzar les ciutats.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1957): Casa Coll i Regàs (1897-98). Mataró (Maresme). Vestíbul.

R.M.

És obligat iniciar aquest recorregut per la ciutat de Reus que, en els anys del Modernisme, era la segona ciutat de Catalunya quant a nombre d’habitants. Reus tenia una potent indústria tèxtil, destil·lava licor i, com a capital d’una regió agrícola, transformava i distribuïa oli, vi i fruita seca. És la ciutat on va néixer i va cursar els seus primers estudis Antoni Gaudí, però curiosament aquest arquitecte no hi va deixar cap obra. En canvi, Reus conserva alguns dels conjunts més representatius de Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), tres edificis d’habitatges, la Casa Rull (1900), la Casa Navàs (1903), i la Casa Gasull (1911), aquest darrer també magatzem d’oli, i el primer dels seus centres sanitaris, l’Institut Pere Mata (1897-1919). La presència de Domènech i Montaner a Reus es deu a la seva amistat amb l’advocat i bibliòfil Pau Font de Rubinat amb qui compartia inquietuds polítiques catalanistes. En aquestes obres que presenten uns espais interiors d’una gran qualitat, Domènech va treballar amb artesans i industrials de la comarca. Reus, així mateix, va ser la ciutat nadiua de dos dels més directes col·laboradors de Gaudí: Domènec Sugrañes i Gras (1879-1938) i Joan Rubió i Bellver (1871-1952) que hi deixaren obres representatives tant a la ciutat com a la seva comarca. La imatge urbana de la Reus modernista cal atribuir-la, però, a qui n’era arquitecte municipal, Pere Caselles i Tarrats (1865-1937) tot i que la producció d’aquest apareix a l’arxiu municipal signada per Pau Monguió, aleshores arquitecte municipal de Tortosa amb qui intercanviava la firma per tal de no incórrer en incompatibilitats. Si podem connectar la ciutat de Reus amb Domènech i Montaner, la ciutat de Mataró pot relacionar-se amb Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), la seva ciutat natal i amb la qual va tenir una relació constant, sobretot en els primers anys de professió. Puig en va ser arquitecte municipal entre el 1892 i el 1896, i hi va projectar unes importants obres d’infraestructura. A Mataró, també hi va executar les seves primeres obres tant d’agençament d’interiors –la remodelació del Saló de Sessions de l’Ajuntament (cap al 1893)– com d’habitatges –la Casa Coll i Regàs (1897-98), una de les primeres en la qual oferí una perfecta integració entre l’arquitectura i les arts aplicades i que hem de veure com un precedent de la Casa Amatller (1898-1900).

Un capítol important en aquestes segones ciutats l’han d’ocupar les capitals de les províncies catalanes que ja havien desenvolupat aquest caràcter d’arquitectura urbana –en el seu vessant d’arquitectura pública i privada– en el darrer quart del segle, però que modificaren substancialment la seva imatge en aquesta època. A Lleida, per exemple, que va esdevenir un nucli important en les comunicacions per ferrocarril i carretera i que continuava depenent econòmicament d’una forta agricultura, hi va treballar Francesc de P. Morera i Gatell (1869-1951). Segons Frederic Vila, que ha estudiat la seva obra, Morera a Lleida, hi va tenir una discutible intervenció urbanística però va ser, en canvi, un bon arquitecte. Entre la seva producció modernista es pot destacar la desapareguda tanca dels Camps Elisis (1908), el gran espai de lleure de la ciutat i, en el mateix recinte, l’encara existent Caseta de serveis (cap al 1910). Tarragona, per la seva banda, guarda obres menors de Josep M. Jujol (1879-1949), com la intervenció en el Teatre Metropol (1908) o la Casa Ximenis (1914); mentre dos altres arquitectes hi desenvolupaven pràcticament tota la seva activitat professional: Ramon Salas Ricomà (1848-1926) i Josep M. Pujol de Barberà (1871-1949), autor aquest darrer del Mercat Central, d’evident signe sezessionista. A Girona, en canvi, es va mantenir la tradició eclèctica fins que Rafael Masó va imposar un canvi radical d’estil, des del 1908.

Ignasi Oms i Ponsa (1863-1914): Casino (1906). Manresa (Bages).

R.M.

En un altre grau podríem ressenyar les ciutats de segon ordre en què treballaren tot un seguit d’arquitectes que practicaren el Modernisme com un estil més dins un ampli repertori eclèctic. Un cas molt clar és el de Manresa, ciutat de la qual va ser arquitecte municipal, des del 1891, Ignasi Oms i Ponsà (1863-1914). En els primers anys, treballà en un estil eclèctic en la línia que va iniciar Domènech i Montaner en l’edifici del Restaurant de l’Exposició del 1888 i, després d’una visita a l’Exposició Internacional de París del 1900, va evolucionar cap al Modernisme. La seva producció comprèn especialment edificis públics –el Casino (1906) seria el més representatiu– tot i que féu importants incursions en altres tipologies, com la Farinera La Florinda que tractarem més avall. Terrassa, a l’inici del segle XIX, era una ciutat industrial de característiques similars a Manresa quan, l’any 1892, Lluís Muncunill i Perellada (1868-1931) va guanyar la plaça d’arquitecte municipal. Durant aquests primers anys, a més de les tasques pròpies del càrrec, va projectar una sèrie d’edificis públics, com ara l’Ajuntament seguint els models neogòtics i l’Escola Industrial, inspirada en la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent, però utilitzant com a materials el maó i el paredat comú. En deixar el càrrec, l’any 1903, es dedicà als encàrrecs privats amb una sèrie d’obres en les quals, valent-se dels arcs parabòlics, obtingué resultats de gran bellesa compositiva, entre les quals podem esmentar la desapareguda Agrupació Regionalista (1906), la capella de les Josefines (1907) o la Masia Freixa (1907-10), aquesta darrera de línies clarament gaudinistes.

La vinculació que Oms va tenir amb Manresa o Muncunill amb Terrassa es reprodueix a d’altres ciutats catalanes, totes elles amb un digne patrimoni modernista que cal conservar. Cal fes esment de Vilafranca del Penedès, on va treballar Santiago Güell (1869-1955); Igualada, amb Isidre Gili i Moncunill; Granollers, amb Manuel Joaquim Raspall (1873-1937) –de qui parlarem més àmpliament al següent apartat–; Figueres, amb Josep Azemar (1862-1914), que hi va deixar edificis d’una gran sobrietat dins el Modernisme; Badalona, amb Joan Amigó (1875-1958); i finalment, Tortosa, on van estar actius Joan Abril i Guanyabens (1858-?) i Pau Monguió (1865-1956). A Vic, en canvi, s’han documentat un nombre més elevat de professionals amb una obra prou representativa: Josep Canaleta (1875-1905) o els mestres d’obres Josep Torner o Josep Ylla, fins que Josep M. Pericas (1881-1966) en finalitzar el seus estudis, l’any 1905, va iniciar una línia dins l’esperit de la Sezession. Menció a part mereix la ciutat de Sabadell on Jeroni Martorell i Terrats (1873-1951) bastí dos dels seus edificis més representatius per a la Caixa d’Estalvis de Sabadell: l’edifici central (1905-08) que allotjava les oficines, el Saló d’Actes i una Biblioteca i la seu de l’Obra Social (1908-10). El primer arquitecte que deixaria una empremta definitiva a Sabadell seria Josep Renom, que va acabar la carrera el 1907.

La majoria dels arquitectes que hem esmentat compaginaven la seva feina privada amb la d’arquitecte municipal, cosa que comportava, en alguns casos, actituds estètiques diferents, un estil més eclèctic i convencional en els edificis públics i més llibertat modernista en els encàrrecs particulars. El cas, probablement més significatiu, és el de Pau Monguió que, al bell mig de Terol a la plaça del Torico, va projectar uns habitatges influïts directament de l’arquitectura belga, és a dir, del més radical Modernisme coup de fuet i, a Tortosa, en canvi, va seguir models més depurats. En la majoria dels casos, insistim, són arquitectes que practiquen el Modernisme com un eclecticisme més, un estil que consideraven adequat per a edificis d’esbarjo o habitatges però que calia utilitzar amb mesura en els edificis públics més representatius.

Viles i pobles. De les cases d’estiueig a les adaptacions de masies

Josep Maria Jujol (1879-1949): Can Negre (1915-30). Sant Joan Despí, (Baix Llobregat).

R.M.

Del caràcter cosmopolita i festiu de l’Art Nouveau, en va dependre que es convertís en l’estil idoni per a les «torres» d’estiueig. Passar els mesos d’estiu fora de la ciutat era un fenomen relativament recent entre la societat catalana i una nova manera de gaudir d’un oci que li donava el to cosmopolita de la gran societat europea. Així, petites i mitjanes poblacions que havien tingut una economia fonamentada en l’agricultura, la pesca o, fins i tot, una certa indústria, esdevingueren centres d’esbarjo de la burgesia. Però l’arquitectura de l’oci va generar també altres tipologies d’edificis, com els balnearis, casinos, restaurants, quioscs, cases de bany, etc. que moltes vegades assoliren un grau de llibertat compositiva superior al reducte privat que havia representat un habitatge. Lamentablement, el caràcter efímer de moltes d’aquestes construccions o la manca de rendibilitat econòmica han portat a la desaparició de moltes d’aquestes instal·lacions; resten però encara alguns dels grans balnearis, com el Vichy Català de Gaietà Buïgas i Monravà (1900) de Caldes de Malavella que es va convertir en la ciutat balnearia per excel·lència. Així mateix, hem pogut constatar que en pobles i llogarets es construïren els edificis públics, una tipologia d’edificis que en ciutats grans o mitjanes s’acostumaven a realitzar segons els estils eclèctics. Podem recordar, per exemple, l’Ajuntament i les escoles de les Franqueses del Vallès, d’Albert Juan i Torner (1912); les escoles de les Planes d’Hostoles, de Joan Roca i Pinet (1911), i les escoles de Capellades de Bernardí Martorell (1913). En el Camp de Tarragona, Josep M. Jujol (1879-1949) va projectar l’Ajuntament i les escoles dels Pallaresos (1912) i, a Vistabella, hi va realitzar una de les seves obres més aconseguides, l’església parroquial (1918-23) que porta la volta de maó de pla als extrems més expressius i tècnicament més complets. Així mateix, el Modernisme, encara que en menor proporció, va ser utilitzat en habitatges rurals, reformes d’antigues masies, com el cas de Can Negre que tractarem més endavant de Josep M. Jujol, o de nova planta, com la Casa Bofarull (1914-31) dels Pallaresos del mateix arquitecte.

Podem iniciar el nostre recorregut imaginari pels pobles i viles catalans, com hem fet en l’epígraf anterior, seguint l’obra de les grans personalitats del Modernisme. Domènech i Montaner, per exemple, va deixar una producció important a Canet de Mar, poble de naixement de la seva mare. Allà hi va passar els estius i llargues temporades en els darrers anys de la seva vida, en una vella masia que havia restaurat i a la qual va afegir una nova construcció entre el 1908 i el 1910. Hi va portar a cap també altres feines amb d’altres funcions, com la reforma de l’Ateneu Catalanista (1885-87) o la intervenció en el Castell de Santa Florentina (1900-10). Puig i Cadafalch, per la seva banda, tingué una sèrie d’actuacions interessants a Argentona, poble al costat de Mataró on passava els estius. Al bell mig del poble hi ha la seva casa d’estiueig (cap al 1897-1905), dues cases de poble que va integrar en un disseny comú en què sobresurt un porxo de fusta verda que es remata a la cantonada amb una glorieta hexagonal. Als afores, entre un gran jardí, hi reformà una vella masia, la Casa Garí (1898-1900), que conserva en excel·lent estat els interiors més sumptuosos de Puig i Cadafalch. Finalment, ressenyarem l’obra de Jujol a Sant Joan Despí, localitat, en aquella època, agrícola i d’estiueig i que conserva el conjunt més complet de la producció jujoliana. La primera construcció que hi realitzà fou la Torre de la Creu (1913-16), coneguda popularment com a Torre dels Ous, un doble habitatge de planta circular coronat per unes petites cúpules que, en el seu origen, estaven recobertes de petits vidres incrustats en ciment. Arran d’aquesta obra, Pere Negre li encarregà la reforma de la seva casa pairal (1915-30); en aquest edifici, l’interior i l’exterior es confonen en un esclat de fantasia, llum i color que és, probablement, l’obra culminant de la seva producció. La masia ha estat restaurada i reconvertida en un edifici d’usos socials, però la urbanització de la plaça, l’any 1965, va fer desaparèixer dràsticament el seu entorn.

Josep M. Jujol (1879-1949): Caixa de l’escala de Can Negre (1915-30). Sant Joan Despí (Baix Llobregat).

R.M.

L’arquitecte que millor va comprendre la tipologia de les «torres» d’estiueig va ser Manuel Joaquim Raspall (1877-1937) vinculat al Vallès Oriental, a través de la seva mare que era filla de la Garriga. Va exercir d’arquitecte municipal en diversos pobles de la comarca però les seves obres més reeixides són les realitzades a la Garriga, «La Bombonera» (1910), la Casa Juli Barbey (1910) o la «Torre Iris» (1911), que sobresurten totes elles per la sàvia utilització de les arts aplicades, l’esgrafiat i el mosaic amb gran sensibilitat en l’aplicació del color. En la mateixa línia, Raspall va treballar a l’Ametlla del Vallès, El Figaró o Cardedeu, i Eduard M. Balcells i Buigas (1877-1965) va construir grans torres a Cerdanyola, moltes d’elles ja desaparegudes.

Capítol a banda mereixen les residències construïdes en pobles de la costa que solen ser més tardanes ja que l’estiueig al mar es va posar de moda ja avançat el segle XX –tinguem present que, per exemple, la urbanització del passeig dels Anglesos de Caldetes o Terramar de Sitges són d’època noucentista–. Entre els conjunts estrictament modernistes podem esmentar les cases que va projectar Ignasi Mas i Morell (1881-1953) per a Sant Pol de Mar; les de Eduard Ferrés i Puig (1880-1928) per a Vilassar de Mar o Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940) per al Masnou. Un cas diferent és el de Sitges, en què els edificis modernistes se integren en una trama urbana establerta per les grans construccions que van ser encarregades pels «indianos», que havien incidit d’una manera molt decisiva en el desenvolupament de la imatge de la vila.

L’arquitectura industrial i les colònies del tèxtil

També són, lògicament, nuclis extrabarcelonins, la major part de construccions de caire industrial, que tot i tenir ja un capítol propi en aquest volum, val la pena fer-ne també una referència aquí. Amb la perspectiva que ens donen els estudis actuals sobre l’arquitectura industrial, podem afirmar que les propostes que, en aquest camp, es van fer a Catalunya, reflecteixen un interès equidistant entre la lògica del disseny i també la qualitat tècnica. L’arquitectura industrial és un tipus de construcció totalment utilitària que deixa, en principi, de banda els interessos de tipus decoratius i també estètics, però una de les tècniques constructives que va donar més possibilitats estètiques a l’arquitectura modernista, la volta de maó de pla, va ser emprada fins a les seves més altes possibilitats en l’arquitectura industrial. La volta de maó de pla és una tècnica tradicional a Catalunya –Nord i Sud– que es construïa amb diverses capes de rasilla que es fraguaven amb argamassa. El mestre d’obres Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908) va experimentar amb la possibilitat de substituir l’argamassa per ciment Portland i va incorporar tirants de ferro per controlar les forces que desenvolupaven les voltes. Un pas més endavant va ser suportar les voltes sobre pilars de ferro colat generant així espais de grans dimensions idonis per a les construccions industrials. La primera obra en la qual les voltes de maó de pla s’adaptarien al joc estètic del Modernisme seria la Fàbrica Asland (1904 ) de la Pobla de Lillet, en la qual les voltes s’encadenen per adaptar-se al pendent de la muntanya creant formes de singular bellesa. El Clot del Moro, com se la coneix popularment, és el resultat d’una doble coincidència: Asland havia estat fundada per Eusebi Güell, el mecenes de Gaudí, i era una fàbrica de ciment Portland, el material que s’utilitzava per lligar les capes de les voltes. L’obra s’atribueix a Eduard Ferrés arquitecte de l’empresa que va tenir cura de la construcció de la fàbrica.

L’arquitecte de Manresa ben arrelat a Terrassa, Lluís Muncunill, és el que va portar aquesta tècnica a les seves darreres conseqüències. La racionalitat constructiva que havia de tenir un edifici industrial el va portar a emprar les voltes de maó de pla amb tirants sobre uns murs que realitzava també amb maó vist aprofitant com a únic element ornamental les possibilitats del mateix maó. Les seves construccions foren la Fàbrica Sala (1904) desapareguda recentment, la Societat General d’Electricitat (1908) convertida avui en un restaurant, la Fàbrica Font Batallé (1916), ara transformada en habitatges, o el Vapor Amat, actualment sala d’exposicions que va acabar l’any 1931 Joan Baca Reixach. La seva obra més representativa és el Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907-09), ara seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Al Vapor Aymerich, Amat i Jover, Muncunill integra les voltes de maó de pla amb la il·luminació segons el sistema shed o de «dents de serra», amb les gran obertures orientades al nord. Per aconseguir-ho projectà una doble volta sobre dos cossos, la primera sobre un art rebaixat i la segona sobre un de peraltat; el resultat és una coberta sinuosa i gràcil alhora que resulta d’una gran bellesa.

Una tipologia que no podem descurar és la de les farineres, com ara La Florinda (1911) d’Ignasi Oms, que presenta el ciment armat com a element fonamental en la construcció; les jàssseres i pilars són d’aquest material, com també la llosa que formava els forjats de la coberta. Pels mateixos anys Rafael Masó (1881-1935) projectava la Farinera Teixidó (1910-11) a Girona, una de les seves primeres obres en la qual encara utilitzà un repertori formal propi del Modernisme.

Lluís Muncunill (1868-1931): Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907-09). Terrassa (Vallès Occidental).

R.M.

Entre l’arquitectura industrial catalana, hauria de fer-se també referència a les colònies industrials situades al llarg de rius com el Llobregat o el Ter que, en alguns casos, integraren formes modernistes, especialment en les cases construïdes per a ús dels propietaris. La colònia tèxtil més significativa de Catalunya pel seu valor arquitectònic és la Colònia Güell, continuadora del Vapor Vell de Sants i que va ser promoguda per Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló al costat de riu Llobregat. La seva colònia obrera va ser projectada per Francesc Berenguer (1866-1914), segons sembla sota les directrius d’Antoni Gaudí. L’obra més destacable del conjunt és la cripta de la gran església que proposava construir Gaudí (1898-1915) i que, segons el mateix arquitecte explicava, li va servir per calcular els sistemes constructius de la Sagrada Família. Gaudí hi va desenvolupar el sistema de projecció pel càlcul funicular, un sistema experimental com el de les catedrals medievals però a partir de moderns sistemes de càlcul. Els edificis de la resta de la colònia reflecteixen la ideologia utòpica de Güell, tots els serveis hi eren previstos i foren projectats pels directes col·laboradors de Gaudí: l’escola i casa del mestre (1914) per Francesc Berenguer, la casa del director (1900) per Joan Rubió i Bellver (1871-1852) o l’edifici de la cooperativa (1900-14) per aquest darrer en col·laboració amb Francesc Berenguer.

Eduard Ferrés i Puig (1880-1928): Portal del cementiri (1908). Vilassar de Mar (Maresme).

R.M.

Les colònies industrials, sens dubte, no eren les zones idònies per a un estil fonamentat en la bellesa de la forma. Ara bé, la consideració que va tenir el Modernisme entre totes les classes socials com a estil «modern» féu que, fins i tot, enmig d’un entorn industrial, detalls en la construcció o en els aspectes decoratius, recordi les formes sinuoses del moviment. Podríem posar com a exemple, la xemeneia helicoide de la Colònia Sedó d’Esparreguera, però, de vegades pot ser un arrambador de ceràmica o el detall d’un tirador de porta, petites referències estètiques en un entorn industrial immers en la cultura del treball i del màxim rendiment econòmic.

L’arquitectura agrària

Malgrat la força de la producció industrial a Catalunya, hi tenen també un gran valor les diverses construccions que es bastiren per desenvolupar treballs agrícoles o per processar aquest tipus de productes. La primera obra que hem de ressenyar sobresurt per la seva bellesa i originalitat, com totes les que es realitzaren a l’entorn de Gaudí. És el Celler Güell (1901), a Garraf dins el municipi de Sitges, encarregat també per Eusebi Güell i que portaren a terme Antoni Gaudí i Francesc Berenguer. És una original construcció amb arcs parabòlics i formes asimètriques que allotja el celler i d’altres dependències agrícoles i l’habitatge dels masovers. L’obra està construïda amb pedra grisa del Garraf, procedent de la pedrera veïna de la qual era també propietari Eusebi Güell. Però en la majoria de les construccions agrícoles, de nou la volta de maó de pla ofereix grans possibilitats expressives a aquest tipus de construccions. El primer conjunt en el qual s’aprecien aquestes característiques és el Celler Ametller (1900) de Lluís Muncunill a Castellbisbal que utilitzava la volta sobre grans bigues de fusta. Cap a l’any 1901, Puig i Cadafalch donava un pas de gegant definint els trets bàsics per a l’arquitectura agrària a l’inici de la seva col·laboració amb les Caves Codorniu. Entre el 1901 i el 1904 es van construir la sala d’expedicions, el porxo de premses i el celler gran, que formen un dels conjunts més destacats entre la producció de l’arquitecte. Aquest conjunt és el que ens mostra el Puig i Cadafalch més modernista o, fins i tot, més «gaudinià», amb l’ús dels arcs parabòlics, especialment en el Pavelló d’expedicions. Anys més tard (1918), Joan Rubió i Bellver faria el projecte de poble, església i celler de Raïmat (1916-18).

Ara bé, no hi cap dubte que l’arquitectura agrària a Catalunya te un nom propi, el de Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973), autor de les que popularment es coneixen com a «catedrals de vi». En les esplèndides construccions de Martinell, les voltes de maó de pla i els arcs parabòlics són emprats amb finalitats pràctiques que esdevenen, al mateix temps, d’una gran bellesa formal. Com va assenyalar, però, Ignasi de Solà-Morales en l’estudi introductori al text que Martinell va dedicar a les seves produccions agràries, no hem de caure en l’error de considerar-les modernistes, ja que són una prova de com les formes modernistes, especialment les derivades de la tradició gaudiniana, foren incorporades en un programa constructiu noucentista. La vinculació d’aquestes construccions als sindicats agraris ajudats per la política agrària de la Mancomunitat de Catalunya ratifica aquesta afirmació. El primer dels grans cellers de Martinell és el Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt (1918); entre el 1918 i el 1922 es va construir la Cooperativa Agrícola de Pinell de Brai i, només en els tres anys posteriors, es poden comptabilitzar fins a vint-i-dues intervencions.

Altres arquitectes emprengueren també la construcció d’edificis agraris, fora dels límits cronològics del Modernisme, també, però amb moltes influències estilístiques del moviment. Manuel J. Raspall, per exemple, construí la Granja Viader (1925) a la Riera de Vallfornés de Cardedeu, o Joan Rubió i Bellver, les Caves Raventós (1924-25) a Raïmat.

El punt de trobada entre l’arquitectura i l’escultura: el Modernisme als cementiris

L’estudi del Modernisme a Catalunya ha de tenir sempre, com a contrapunt, l’anàlisi dels cementiris –ampliat en un capítol monogràfic d’aquest mateix volum– i, de la mateixa manera que l’alternativa de l’Eixample de Barcelona és el cementiri de Montjuïc, les petites ciutats i els pobles de Catalunya fan dels seus cementiris unes petites ciutats en miniatura, rèpliques a petita escala de si mateixes, per les quals no ha passat, a més, l’afany especulatiu. Les ciutats marineres com Sitges o Arenys de Mar tenen el seu cementiri mirant al mar, amb petits panteons, i també escultures funeràries dels millors artistes del Modernisme, com ara Enric Clarasó o Josep Llimona. I a tots el cementiris hi ha importantíssimes aportacions que, moltes vegades, passen desapercebudes. Entre molts d’altres, podríem destacar el cementiri de Vilassar de Mar (1908), d’Eduard Ferrés i Puig, que presenta una magnífica portalada d’accés i és un dels conjunts més reeixits d’aquest arquitecte, o la tanca del cementiri de Castellar del Vallès d’Antoni Falguera i Sivilla (1876-1945).

Entre tots el recintes funeraris sobresurt el de Lloret de Mar, inaugurat el 1896 i que presenta obres dels millors arquitectes i escultors modernistes catalans, com ara l’hipogeu de les Famílies Camp i Nonell, amb una bellíssima escultura d’Ismael Smith (1908-11) o l’hipogeu de la Família Duralo Carreras, de Bonaventura Conill (1903). El cementiri d’Olius (1916), però, de Bernardí Martorell, és l’únic en què el mateix recinte del cementiri està plantejat no com una successió de diferents panteons o hipogeus, sinó com una unitat integrada en la pròpia orografia del terreny que el converteix en un dels conjunts més aconseguits del Modernisme.

L’epíleg del Modernisme. La influència de la Sezession

En els anys en què el Modernisme més colorista estava encara en el seu moment més alt, van acabar la carrera Rafael Masó (1906), Josep M. Pericas (1906) o Josep Renom (1907). Aquests tres arquitectes giraren els ulls cap a la producció de la Sezession vienesa –que en els seus orígens hauria de ser considerada una de les versions de l’Art Nouveau– i que a Catalunya es va presentar com un camí obert cap a un de més racional de l’arquitectura, i una de les opcions arquitectòniques del Noucentisme. En aquest mateix volum ja es dedica un ampli capítol a parlar d’aquesta influència. Molts dels principis de composició del Modernisme continuen vigents: la visió unitària entre l’interior i l’exterior d’un edifici, la cura amb què eren tractats els elements ornamentals i decoratius i també aquella característica que he definit al principi, la vinculació d’un arquitecte a una ciutat: Josep M. Pericas a Vic, Rafael Masó a Girona i Olot i Josep Renom a Sabadell. Però la situació cultural en què es desenvolupà la producció d’aquests arquitectes era molt diferent: el Noucentisme era la ideologia dominant i, d’altra banda, estaven obrint la porta cap a una de les grans alternatives de la contemporaneïtat, el moviment modern.

Bibliografia

  • Actes de les V Jornades d’Arqueologia Industrial a Catalunya, Manresa, 26, 27 i 28 d’octubre del 2000 (en premsa).
  • Alcolea i Gil, S.: Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Edicions 62, Barcelona, 1994.
  • Alcoy, R.: El cementiri de Lloret de Mar, Indagacions sobre el conjunt modernista, Ajuntament de Lloret de Mar, Lloret de Mar, 1990.
  • Bohigas, O.: Reseña y catálogo de arquitectura modernista, Ampliación y revisión del apéndice biográfico y la lista de obras por Antoni Gonzàlez y Raquel Lacuesta, Editorial Lumen, Barcelona, 1983 (1973).
  • Bonàs i Miró, R.: «Modernisme a Sant Andreu», dins Serra d’Or, núm. 166, juliol del 1973.
  • Bover, I.: «Arquitectura modernista en Vic», dins Estudios Pro Arte, Barcelona, núm. 5, gener-març del 1976, pàg. 56-63.
  • Buqueras i Bach, J. M.: Arquitectura en Tarragona siglos XIX-XX, Llibreria Guardas, Tarragona, 1980.
  • Cabré, T.; Blanch, M.: Guia de la Ruta Puig i Cadafalch, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2001.
  • Casadesús Insa, M.: «La incidència del modernisme a Sant Andreu del Palomar. Intent de síntesi d’algunes característiques», dins Finestrelles (C.E. Ignasi Iglesias), núm. 9, pàg. 367-383.
  • Caselles, A. (et al.): L’arquitectura modernista a Vic, una proposta didàctica, Eumo Editorial, Vic, 1987.
  • Catasús, A.: «L’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (1876-1947)», dins Locus Amoenus, núm. 5, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000-2001, pàg. 277-290.
  • Coll i Mirabent, I.: Arquitectura de Sitges (1800-1930), Ajuntament de Sitges, Sitges, 2001.
  • Consell Comarcal del Baix Llobregat, Fundació Caixa de Catalunya, s. d.
  • Constructors de somnis. El modernisme al Baix Llobregat, Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona.
  • Cooper, A. E. W.: «Gerona modernista», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 63, 1966.
  • Corredor Matheos, J.; Montaner, J. M.: Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929, Caja de Barcelona, Barcelona, 1984.
  • Costillas, B. (et al.): La Colònia Güell, L’Aixernador, 1992.
  • Cubeles i Bonet, A.: Urbanisme i arquitectura a Sant Sadurní d’Anoia, Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, Sant Sadurní d’Anoia, 1991.
  • Cuspinera, Ll.: Manifestacions de l’arquitectura modernista a La Garriga (1900-1912) i (1913-1926), Editorial Rourich, Contrapunt, Sant Cugat del Vallès, 1988.
  • Cuspinera i Font, Ll.: La Garriga: crònica d’una destrucció, Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès, 2000.
  • Cuspinera i Font, Ll. (et al.): Raspall arquitecte (1877-1937), Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1997.
  • DDAA: Josep Azemar, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Girona, 1990.
  • DDAA: Descobrir l’Hospitalet de Llobregat, Editorial Columna i Mancomunitat de Municipis, Barcelona, 1992.
  • DDAA: Eduard Ferrés i Puig arquitecte, Ajuntament de Vilassar de Mar, Vilassar de Mar, 1997.
  • Duran i Albareda, M.: Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí. Projectes i obra 1913-1949, Corporació Metropolitana de Barcelona, Barcelona, s. d.
  • Espel i Rosell, R.: Estudi històric del Xalet del Clot del Moro, Universitat Politècnica de Catalunya (treball fi de carrera), 1993.
  • Freixa, M.: «La escultura funeraria en el modernismo catalán», dins Fragmentos, núm. 3, 1984, pàg. 41-54.
  • Freixa, M.: «Lluís Muncunill y la arquitectura industrial. La aplicación de la bóveda tabicada (volta de maó de pla) a los edificios industriales», dins Arquitectura y Modernismo. Del Historicismo a la modernidad, Universidad de Granada, Granada, 2000, pàg. 17-30.
  • Freixa, M. (text); Llordés, T. (fotografies): Lluís Muncunill (1868-1931), Caixa Terrassa, Lunwerg, Barcelona, 1996.
  • Guia del patrimoni històric de Cerdanyola, Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Cerdanyola del Vallès.
  • Lacuesta, R.; González, A.: Guía de arquitectura modernista en Cataluña, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1995.
  • Lahuerta, J.: «El arquitecto Ignasi Mas, 1881-1953», dins Carrer de la Ciutat, núm. 2, 1978.
  • Llacuna, P.: «Arquitectura modernista a Igualada (1900-1921)», dins Vida... Revista de la Família Igualadina, 13 de maig de 1976.
  • Llacuna, P.: El modernisme a Igualada, Universitat de Barcelona (tesi de llicenciatura), Barcelona, 1980.
  • Lluís i Guinovart, J.: «Pau Monguió i Segura, l’arquitectura modernista a Tortosa», dins Revista T(D), estiu 1986.
  • Mallart i Raventós, M. L.: Santiago Güell i Grau, arquitecte vilafranquí. La seva obra 1892/1920, Museu de Vilafranca, Vilafranca del Penedès, 1983.
  • Martinell i Brunet, C.: Construcciones agrarias en Cataluña, Publicaciones del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, La Gaya Ciencia, Barcelona, 1975 (Pròleg i introducció d’Ignasi Solà-Morales i apèndixs de Raquel-Ruth Lacuesta).
  • Masana i Botella, E.; Bataller Rosa, F.: Ignasi Oms i Ponsà, arquitecte, Ajuntament de Manresa, Caixa de Manresa, Manresa, 1990.
  • Melero i Sánchez, P.; Romance i Sinues, J. M.: El Modernisme a Sabadell, Ègara, Terrassa, 1987.
  • Pons i Toujouse, V.: Inventari general del modernisme, Publicacions de la Reial Càtedra Gaudí, Barcelona, 2001
  • Recull Pau Monguió i Segura (1865-1956), Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental «Margalló del Balcó», Tarragona, 1988.
  • Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya, Ajuntament de Reus, Reus, Fundació «la Caixa», 1998-1999.
  • Romero Martínez, J. M.; Barrial i Jové, O.: Guia de la Cerdanyola modernista i noucentista, CRAC, Cerdanyola del Vallès, 2002.
  • Romero Martínez, J. M.; Barrial i Jové, O.: Eduard M. Balcells i Buigas. Arquitecte de Cerdanyola, Cerdanyola del Vallès, 2002.
  • Rosselló i Raventós, J. (et al.): Vilafranca del Penedès a través de la seva arquitectura. La ciutat que ens ha arribat, Caixa Penedès, Vilafranca del Penedès, 1992.
  • Serra, I.; Torrella, J.; Segon, A.: El modernisme a Manresa, Raima Editorial, 1996.
  • Serra, R.: Colònies Tèxtils de Catalunya, Fundació Caixa de Manresa, Angle Editorial, Barcelona, Manresa, 2000.
  • Solà-Morales i de Rosselló, M. de: Visió sintètica de l’arquitectura «modernista» i la seva incidència a Olot, Comissió dels Premis Ciutat d’Olot, Olot, 1990.
  • Solà-Morales i Rubió, I. de (et al.): Arquitectura balneària a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1986.
  • Tarrús, J.; Comadira, N.: Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a la província de Girona, núm. Monogràfic de Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 129-130, 1977-78.
  • Tarrús, J.; Comadira, N.: Rafael Masó arquitecte noucentista, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Editorial Lunwerg, Barcelona, 1996.
  • Vidal, M. (ed.): «Grup d’Estudis d’Esplugues», dins Esplugues i el modernisme, Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, Esplugues de Llobregat, 2000.
  • Vilà i Tornos, F.: Morera, arquitecte modernista?, col·lecció La banqueta, Ajuntament de Lleida, Lleida, 1982.