És possible d’entendre les vicissituds del Modernisme al País Valencià, a partir del 1903, adoptant dues actituds: per una banda en analitzar la situació en la qual i contra la qual va actuar; és a dir, la institució acadèmica del segle XIX i l’arquitectura historicista i eclèctica que, aleshores, eren expressió directa d’aquella. D’altra banda, evitant de caure en les dues alternatives que, encara ara, es mantenen en molts debats sobre el tema: el judici de valor depreciatiu –el Modernisme valencià és una pseudoescola–, o la justificació sociològica reductiva –la debilitat del Modernisme...