Pau Gargallo (1881-1934): Autoretrat (abans del 1907). Localització desconeguda. Reproduït al catàleg de la Exposición de Auto-retratos de Artistas Españoles, del Círculo Artístico de Barcelona.

F.F.

El desig de renovació, de modernització o de nova actitud vital que representa el Modernisme es va concretar a sopluig de l’Art Nouveau que es deixava sentir arreu d’Europa; de fet, en certa manera, en va ser una conseqüència.

Abans de començar em sento amb el deure de fer extensives al lector o lectora algunes de les preocupacions que han precedit la redacció d’aquestes notes. Comparteixo l’opinió d’aquells que pensen que els temes els construïm els qui els escrivim. Aquest exercici ens atorga una responsabilitat de la qual si no en som prou conscients podem fer creure que allò que reduïm a quatre paraules i expliquem amb una certa coherència, si més no aquella que ens empeny l’acte mateix de l’escriptura, és així simplement per l’autoritat que ens dóna la signatura.

La medalla va néixer amb el Reinaxement. És cert que podríem cercar antecedents en el món grec, quan les monedes eren encomanades als millors artistes per evitar així les falsificacions. O també ho podríem fer en les monedes i els medallons romans, amb la seva glorificació de l’emperador i la divulgació de les seves realitzacions i obres públiques. Fins i tot podríem pensar en les ensenyes dels pelegrins de l’època medieval o en algunes monedes també medievals, de caràcter celebratiu o bé ostentós.

El Modernisme, versió local de l’Art Nouveau a Catalunya, tot i ser un moviment ampli i divers que afectà un gran ventall de possibilitats estètiques (des de la pintura, l’escultura, l’arquitectura fins a la creació literària i musical, entre d’altres) tingué el seu vehicle d’expressió més pur i inequívoc en el món de les arts aplicades i decoratives. Sota la influència de les idees de William Morris, una de les banderes del nou estil va ser la idea de la germanor entre les arts i també l’ideal de l’obra d’art total (Gesamtkunstwerk).

Antoni Serra i Fiter (1869-1932): Autoretrat.

R.M.

Els primers temps

A les acaballes dels anys vuitanta del segle XIX, quan el que després s’ha conegut com el Modernisme català podia donar-se per iniciat, la joieria, l’orfebreria i argenteria eren, en opinió coetània de Josep Coroleu, una indústria verament barcelonina i la que més havia progressat els darrers temps.

Detall de tamboret raconer de la Casa Calvet d’Antoni Gaudí (cap al 1900-01), realitzat al taller Casas i Bardes. Barcelona, Casa-Museu Gaudí.

R.M.

El Modernisme tèxtil

Tot i ser indiscutible que un dels principals motors i eixos del Modernisme català va ser l’arquitectura, la que va posar els diners perquè assolís un desplegament sense precedents a Catalunya va ser la burgesia industrial, i en concret la del ram del tèxtil, que durant l’època va gaudir d’una generosa esplendor econòmica.

La indumentària que va des de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 fins cap al 1814-15, és a dir la corresponent al període modernista a Catalunya, és deutora de la francesa pel que fa a la femenina i de l’anglesa pel que fa a la masculina.