Durant el Modernisme, la formació dels pintors i escultors ja no era exclusiva de les escoles oficials de Belles Arts. Aquestes escoles –a Barcelona Llotja– havien perdut prestigi entre els aspirants a artista, ja entre els primers modernistes, i es considerava que estaven anquilosades i que predicaven un academicisme rutinari que calia defugir. Per suplir-les, molts pintors del tram final del vuitcents català exerciren un mestratge privat –Tomàs Moragas, Modest Urgell, Lluís Graner...– i alguns d’ells formalitzaren aquest mestratge en forma d’acadèmies particulars.

D’ençà que Santiago Rusiñol i Ramon Casas –i Miquel Utrillo, i Sebastià Junyent, i Andreu Solà i Vidal, i Laureà Barrau, i Manuel Feliu de Lemus, i Joan Sala, i Jaume Vilallonga, i el mateix Meifrèn..– passaren per París en l’època fundacional del Modernisme, aquella capal esdevingué la meca de l’art modern català, i ben aviat una nova onada d’artistes joves hi anà, i molts d’ells s’hi establiren fins a integrar-se amb més o menys intensitat en la vida artística de la capal de França.

Amb un estil de gran pompositat i barroquisme, que per als nostres ulls postmoderns és més propi d’èpoques passades, Josep Maria Sert va assolir durant la primera meitat del segle XX gran fama i èxit social. Pintor muralista, dedicat principalment a la decoració dels salons més aristocràtics del seu temps, la seva obra no respon als cànons imposats per les avantguardes i, tanmateix, manté les seves arrels en els mateixos moviments artístics i culturals que a final del segle XIX li van obrir les portes.

Al setembre del 1895 la família del professor de Belles Arts malagueny José Ruiz Blasco arribà a Barcelona, on aquest començaria a exercir el seu nou càrrec de professor numerari de Dibuix de figura a l’escola oficial de Belles Arts, coneguda com Llotja. El fill del professor, Pablo Ruiz Picasso, que encara no havia fet catorze anys, seguia les passes del seu pare i estava estudiant Belles Arts; per això tot just arribar ja va matricular-se a la mateixa escola on el pare entrava de professor i va sol·licitar permís de copiar obres al Museu de l’Acadèmia de Belles Arts.

Amb criteris teòricament prou objectius, el filtre dels anys garbella els noms d’uns artistes i els situa en majúscules a les pàgines de la Història de l’Art. No obstant això, d’altres noms o bé resten en l’oblit per sempre o bé acaben ocupant un lloc immerescut. Així, també dins el panorama artístic català del tombant del segle XX, es compten uns quants artistes que, no per falta de mèrits però per circumstàncies diverses, no aconsegueixen brillar com ho van fer d’altres.

Sempre que es parla del Modernisme és obligat fer una sèrie d’aclariments per tal de puntualitzar què significà a Catalunya aquest moviment artísticocultural, quines influències va rebre i quina fou realment la seva singularitat dins el context europeu. El Modernisme havia estat considerat la versió catalana de l’Art Nouveau internacional, denominació que va escampar-se arreu d’Europa, per bé que a Itàlia es parlava de Liberty o a Àustria de Sezession.

«Modernistes o noucentistes?» És l’interrogant en clau eufemística que encapçala aquest darrer capítol històric per tal de constatar l’elasticitat dels termes a l’hora d’adaptar-los a les seqüències cronològiques. En efecte, el format interrogatiu no està plantejat amb la finalitat de forçar una resposta a la pregunta sinó com a mer enunciat indicador d’una problemàtica de fons, entorn del concepte de modernisme o del de simbolisme i decadentisme.

El 1881 va aparèixer la càmera fotogràfica Kodak amb el lema «vostè prem el botó i nosaltres fem la resta». Vint anys després el nombre de fotògrafs amateurs havia augmentat d’una manera considerable, perquè el fet de fotografiar havia esdevingut un signe de modernitat. A l’Exposició Universal de París del 1900 el disset per cent dels visitants portava una càmera portàtil.

Sala dels Impressionistes Francesos a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907.

F.F.

La majoria d’estudiosos que han tractat el període modernista han coincidit a afirmar que, en el camp de l’escultura, Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934) fou, sens dubte, la figura més important del moment.