Antoni Serra i Fiter (1869-1932): Autoretrat.
R.M.
La ceràmica va tenir en el Modernisme un tractament molt estès i intens. Com en d’altres èpoques es va posar al servei de l’arquitectura, on va tenir aplicacions molt diverses, i va ser utilitzada per alguns escultors. Però la trobem també en un altre tipus d’objectes que podem considerar ceràmica d’art, realitzada només pel mateix ceramista o en col·laboració amb un pintor o un escultor. Trinidad Sánchez Pacheco va escriure que «la persona que va plasmar a Espanya l’esperit de les Arts and Crafts va ser Antoni Serra i Fiter (1869-1932), gran químic i director de fàbricas de ceràmica comercial». Aquest ceramista, efectivament el més important del Modernisme, va expressar l’esperit modernista en la decoració, i les formes dels seus gerros mantenen, en general, una gran simplicitat. Poden trobar-se lleugeres variacions, com una certa estilització o, més rarament, els canvis produïts per la incorporació d’un relleu que fa variar la forma mateixa.
Podem pensar que això és generalitzat, perquè, de fet, es pot dir el mateix de la major part dels gerros dels ceramistes d’altres països d’Europa, començant pel gran mestre francès August Delaherche. Però, a la mateixa França, la importància i el creixement de la decoració en relleu d’alguns gerros de François-Émile Décorchemont o la barroca decoració vegetal de Georges Hoentschel fan variar la forma bàsica, introduint-la en l’estètica predominant. El manteniment de les formes en el Modernisme, Art Nouveau, Sezession, Jugendstil, Modern Style i el Liberty, branques d’un moviment ampli, amb diferents graus de vinculació al passat i d’obertura a la modernitat, va ser possiblement accentuat per la importància que tenia a Europa l’art xinès i japonès des de segles enrere i que es va manifestar també durant les etapes eclecticistes del segle XIX. Per altra banda, també en altres arts, la principal significació dels moviments modernistes resideix en la decoració, encara que certament el mateix pes de la decoració, en prendre aquest cos, faci variar sovint la forma resultant.
Antoni Serra i Fiter: Gerro de les Arts o de les Muses, en porcellana policroma de gran foc (cap al 1904-08). Decoració de Josep Pey. Barcelona, Museu de Ceràmica.
R.M.
La ceràmica havia de tenir un paper en el context de l’època perquè, per part de la burgesia i una part de la classe mitjana, se sentia la necessitat de dotar l’habitatge d’uns objectes que l’embellissin d’acord amb els nous temps i la nova estètica. Així, restabliment creat pel moblista F. Vidal Jevellí, que havia estudiat a l’Escola d’Arts Decoratives de París, oferia al públic barceloní, entre mobles i altres productes del seu taller, peces de ceràmica que van anar evolucionant de l’eclecticisme al Modernisme emergent, encara que en la plenitud d’aquest moviment es poguessin apreciar, en el cas de Catalunya, adherències goticistes.
Recordem que, el 1892, l’arquitecte Bonaventura Bassegoda defensava que la millor ceràmica presentada a l’Exposició d’aquell any era la que sabia copiar els objectes del passat, i que el veritable mèrit del progrés actual consistia a saber declarar-se tradicionalista i a girar els ulls al passat gloriós. Els nous corrents s’afermen contra corrent; tanmateix, moltes vegades, contra inclinacions radicalment contràries. Tot i reconèixer les contradiccions que podem descobrir en el Modernisme català –i pensem en el que s’estava produint a Anglaterra, amb la interessant i enriquidora però contradictòria herència de Ruskin i Morris, mentre la Sezession vienesa obria amb més fermesa i claredat els camins cap a l’estètica i el disseny moderns–, hem de reconèixer que, a Catalunya, el Modernisme va tenir, possiblement, una irradiació més àmplia que en d’altres països, i va arribar, en alguns aspectes, a amplis sectors de la societat.
L’Exposició Universal del 1888 i el seu impuls a les arts decoratives
L’impuls decisiu el va donar l’Exposició Universal del 1888, partint de l’eclecticisme regnant, però propiciant unes passes més decidides cap a la modernitat. A l’Exposición Nacional de Industrias Artísticas celebrada a Barcelona el 1892, es van poder apreciar uns canvis significatius, i la ceràmica hi va tenir un paper rellevant, pel seu contingut i pel reconeixement obtingut. D’aquell moment destaca el taller anomenat Castell dels Tres Dragons, creat per l’arquitecte Domènech i Montaner a l’edifici dissenyat per ell mateix per al Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal del 1888. Amb la decisiva col·laboració del també arquitecte Antoni Gallissà, aquest taller impulsà la recuperació i manteniment de les tècniques artesanals, amb una atenció especial a la ceràmica. En aquells moments es donava, en general, un gran interès pels treballs artesanals de tradició antiga. Recordem l’atracció que va sentir Santiago Rusiñol, que va reunir al Cau Ferrat, entre d’altres objectes, una excel·lent col·lecció de ceràmica.
És bastant sorprenent que, en el Modernisme, que va donar tantes mostres d’interès per les arts decorativas i suntuàries; no trobem pràcticament més que un artista que es dediqués a la ceràmica d’art, i més tenint en compte que la ceràmica va tenir una àmplia i intensa aplicació en l’arquitectura. Pensem en l’ús que en féu el mateix Antoni Gaudí i en l’interès d’Antoni Gallisà per totes les arts aplicades. Aquesta mancança pot ser deguda precisament al caràcter tributari de l’arquitectura que se li va conferir, i també a l’eclipsament de la ceràmica catalana que s’havia produït des de l’inici del segle XIX, assenyalat per Andreu Batllori i Lluís Maria Llubià al seu llibre Ceràmica Catalana Decorada, on van fer notar: «La industrialització absorbeix totes les activitats de l’esperit català, fins que, a les darreries d’aquest segle, Catalunya desplega de nou una activitat artística plena d’inquietud i entusiasme.» Podem dir, doncs, amb Puig Rovira, que quan Antoni Serra i Fiter començà la seva trajectòria no hi havia precedents immediats i que amb ell s’inicia una nova etapa de la ceràmica.
Antecedents i primeres passes de la ceràmica d’art a Catalunya
Antoni Serra i Fiter és l’únic ceramista realment d’ofici que treballà dins d’aquesta estètica, segons Alexandre Cirici, i podem afegir que fou qui introduí el nivell, el rigor i la qualitat perquè es pugui parlar pròpiament de ceràmica d’art. Cal tenir en compte també, però, Marian Burgués (1851-1932), autor d’una producció molt heterogènia, i del qual s’han trobat molt poques obres anteriors a l’any 1919, como es va constatar en el curs de preparació de l’exposició antològica presentada per la Fundació del Banc de Sabadell el 1993. Maria Pia Subías ha registrat que el primer catàleg del taller que va crear a Sabadell el 1894 incloïa, entre altres peces molt diverses, uns «grans gerros decoratius esmaltats i amb temàtica vegetal estilitzada que mostraven un incipient caràcter modernista». Burgués va tenir un paper remarcable, perquè, a més de la seva aportació a la ceràmica aplicada a l’arquitectura, va contribuir a difondre el gust per l’estètica modernista i fundà a Barcelona, amb el seu nebot Santiago Segura, un establiment que, en l’època noucentista, es convertiria en l’important centre Faianç Català.
Antoni Serra i Fiter: Gerro de les magnòlies, en porcellana de gran foc, amb or i relleu (cap al 1904-08). Barcelona, Museu de Ceràmica.
R.M.
La primera activitat creativa d’Antoni Serra i Fiter va ser la pintura. Molt jove encara el trobem com a soci al Círcol d’Aquarel·listes i com a membre fundador d’una societat anomenada Academia Artística Libre, que aplegava un grup d’artistes, joves en la seva major part, que pretenien alliberar-se de les limitades formacions acadèmiques oficials. Recordem que entre ells es trobaven alguns de més edat com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i també Isidre Nonell –que va ser bon amic de Serra i Fiter–, Joan Brull, Josep Triadó i Ramon Pichot. Els membres d’aquesta Academia Artística Libre van arribar a exposar el 1893, com a grup, a la Sala Parés de Barcelona. L’obra presentada per Antoni Serra, un quadre de mida gran, va ser ganivetada per un anarquista, pel que sembla, a causa d’una interpretació errònia del seu significat. La pintura realitzada per Antoni Serra en aquells moments, segons registra Francesc Xavier Puig Rovira a Els Serra i la ceràmica d’art a Catalunya, que conté una exhaustiva monografia sobre Serra i Fiter, «està inspirada en temes de la vida i els costums de les classes baixes: interiors de fàbriques, escenes de la vida obrera, algun paisatge de suburbis, etcètera, i demostra en aquests temes la seva preocupació pel món del treball i un cert afany de renovació i de crítica social».
Antoni Serra i Fiter, ceramista
Antoni Serra i Fiter: Gerro Parella al bosc, en porcellana, decorat a gran foc per Josep Pey (cap al 1904-08). Cornellà de Llobregat, Museu Serra.
R.M.
La fructífera trajectòria d’Antoni Serra i Fiter com a ceramista s’inicià l’any 1892, al taller que va instal·lar a la barriada barcelonina del Poble Nou, i que portava el nom comercial de «Fábrica de porcellana y gres de arte». Els materials i les tècniques que utilitzà principalment al llarg de la seva vida foren, efectivament, la porcel·lana i el gres, els quals, dins la ceràmica d’art, assoleixen el reconeixement més alt, per les dificultats que s’han de superar. El 1897, després d’assistir a un curs a Sèvres, començà a produir figures vidriades amb un vernís blanc gruixut, i el 1904 amplià la seva producció amb la realització de porcellanes, plenament en l’estètica modernista.
Les seves obres d’aquest breu període, porcellanes i gres, entraven de ple en l’estètica modernista, i Mireia Freixa ha escrit que són «una sèrie de peces extraordinàries que uneixen un extraordinari simbolisme a una gran sensibilitat i domini de la tècnica, seguint el camí que varen obrir artistes com Marian Burgués i Serra». Sobre el biscuit dels gerros, el pintor pintava les seves acolorides figures mentre que, en els bibelots, la col·laboració de l’escultor partia de la mateixa configuració de la forma.
Dels gerros de porcellana d’Antoni Serra podem admirar les formes, que cerquen la senzillesa, la sobrietat i l’elegància, i també, tanmateix en els que va decorar ell mateix, com dos que es conserven al Museu de Ceràmica de Barcelona: el decorat amb rams de magnòlies i un altre amb tres grups de triangles amb fulles i taronges daurades. La influència de l’Extrem Orient és clara. Sabem que la que va tenir la ceràmica xinesa havia estat molt important, i no sols en la ceràmica. Recordem la que es produïa en l’arquitectura en el moment eclecticista –n’és exemple paradigmàtic la Casa Quadros, de Josep Vilaseca, a les Rambles–. Però cal indicar que, segons les èpoques i, coincidint amb el gust dominant a cada moment, la influència provenia d’una època xinesa diferent.
La procedent del Japó era també realment important, i recordem que el joier Lluís Masriera va escriure que «el primer graó de l’art modern era allò que era japonès». Trinidad Sánchez-Pacheco va fer notar que dos gerros de Serra i Fiter realitzats els anys 1906 i 1907, amb decoració vegetal, recorden molt la ceràmica xinesa de la dinastia Mei Ping (960-1279), que va inspirar la ceràmica japonesa dels Kamakura del segle XVII, la qual Serra i Fiter va tenir possiblement l’ocasió de conèixer, ja que havia estat exposada a París i Londres pocs anys abans.
La barroca decoració floral d’unes certes èpoques xineses es trobava, en part, en l’origen mateix d’aquest moviment occidental i va ser predominant fins a l’aparició de les avantguardes, avançat el segle XX, quan Josep Llorens Artigas lligà la influència xinesa, de l’època Sung, i la ceràmica contemporània japonesa, amb l’afany de despullament i depuració purista del Moviment Modern arquitectònic i, encara que d’una manera indirecta, amb els efectes del rebuig a una decoració ben justificada del qual va ser apòstol paradigmàtic Adolf Loos. Les cobertes dels gerros d’Artigas foren despullades de tota decoració, per aquestes raons i com a reacció a la bigarrada decoració del Modernisme en general.
Josep Pey i la seva important aportació a l’obra de Serra i Fiter
Antoni Serra i Fiter: Gerro en porcellana de gran foc, amb or, decorat per Josep Pey (cap al 1904-08). Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC.
R.M.
El col·laborador més rellevant d’Antoni Serra va ser Josep Pey, qui, segons ha escrit Francesc Fontbona, participà «en els millors exemples de ceràmica simbolista catalana» que van sortir de les mans de Serra i Fiter. Les figures que veiem de Pey en alguns dels vasos i gerros de Serra, d’un gust molt fi de segle, envoltades d’un cert misteri, tenen en alguns casos –com el Gerro de les Arts, del Museu de Ceràmica de Barcelona– un regust a l’art vienès, concretament a Klimt, tant en les formes de les figures mateixes com en els fons barrocs i orientalitzants. Fou, dels diferents pintors que col·laboraren amb Antoni Serra, el que donà uns trets més típicament modernistes. Això, en les figures femenines de formes ondulants i en alguna de tema religiós, com les del gerro en porcellana de gran foc titulat Anunciata, que es conserva al Museu d’Art Modern de Barcelona. Un blau molt viu hi és el color predominant. Més breu va ser la participació de Maria Rusiñol, amb unes figures femenines de colors també vius, que tenen menor interès i són més aviat estereotipades.
La col·laboració amb Xavier Nogués
Antoni Serra i Fiter: Gerro de porcellana a gran foc, amb decoració a petit foc de Xavier Nogués (cap al 1904-08). Cornellà de Llobregat, Museu Serra.
R.M.
El caràcter barroc el trobem, en tot cas, a les figures. Penso, especialment, en uns gerros sobre porcellana de gran foc, decorats a petit foc per Xavier Nogués, que formen part de la producció realitzada entre el 1904 i el 1907, dins la difusió dels objectes modernistes impulsada per l’Exposició Universal de París del 1900. A més d’una profusa decoració formal, en aquests gerros és remarcable el color, en tons vius. Rafael Benet, en la seva monografia sobre aquest pintor, dibuixant i gravador, transcriu un fragment de la seva conferència llegida al Foment de les Arts Decoratives el 1946, on diu: «Nogués, com a decorador essencial que va ser, va fer una tasca preciosa en el gerros que va decorar amb figures sobre paisatges [...] Respecte al color l’artista es va tenir que constrenyir amb bell instint a les possibilitats de la pintura en porcellana “sobre coberta”, i els seus resultats son gairabé inefables.»
La col·laboració amb altres pintors
Unes de les escasses formes que podem situar pròximes al moviment modernista centreeuropeu són les peces del joc de cafè d’Antoni Serra i Fiter dissenyat per J. Carreras, amb una relació clara amb alguns dels tallers vienesos. Perquè, certament, Serra i Fiter mantenia, com dèiem, unes formes sencilles, i és la decoració, i no la forma, el que l’identifica com a modernista. Les flors i fulles de les seves cobertes no són, de tota manera, pròpiament barroques, i en molts dels casos no podem establir una relació clara amb el que és típic del Modernisme. Depenia del pintor amb el qual col·laborava.
Algunes consideracions sobre la tècnica
Les decoracions fetes per Xavier Nogués i Maria Rusiñol ho van ser «sobre coberta». Aquesta tècnica de decoració, la més practicada en la porcellana europea d’aquest període, s’aplica sobre la peça cuita a alta temperatura, quan la peça ja és acabada i brillant. En una segona cuita, a baixa temperatura, s’apliquen els colors, que poden ser vius, a la coberta. Però, amb aquesta decoració «sobre coberta», la decoració no queda fortament incorporada a la peça. A «sota coberta», en canvi, la decoració impregna ja el bescuit de la porcellana abans de la seva primera cuita i queda ben agafada. Això limita l’aplicació dels colors, perquè, si són vius, com que la temperatura és elevada s’oxiden i, a més, el colors no es poden barrejar entre ells. Les porcellanes «sota coberta» són així més apreciades, per la seva resistència i per la seva dificultat de realització. Puig Rovira ha comentat que «es pot dir que la decoració “sota coberta” té un valor més ceràmic, mentre que el de la decoració “sobre coberta” és més pictòric».
Balanç i valoració de l’aportació d’Antoni Serra i Fiter
Antoni Serra i Fiter: Eva i la serpent. En porcellana de gran foc. Decoració en relleu d’esmalt porcellànic (cap al 1904-08). Cornellà de Llobregat, Museu Serra.
R.M.
El 1907 acaba l’etapa modernista de la ceràmica d’Antoni Serra i Fiter, en veure’s obligat a tancar, el 1908, el taller al Poble Nou, per manca de sortida de le seva producció. I es pot dir que acaba també la ceràmica modernista catalana de qualitat, quan, per altra banda, els aires estètics bufaven en una altra direcció. Després d’uns anys de viure i treballar a Olot (1908-14) i de fer-ho a Barcelona, com a director de manufactures de ceràmica bàsicament industrial, el 1921 entrà com a professor a l’Escola Superior de Bells Oficis, quan l’estètica era ben bé una altra, continuadora del Noucentisme. El 1924, però, fou expulsat de l’Escola per la Dictadura de Primo de Rivera, i dos anys més tard creà una nova manufactura a Cornellà. Aquesta nova tasca quedà interrompuda durant dos anys, perquè el 1927 es traslladà a Colòmbia, per dirigir una fàbrica de rajoles valenciana, i no en retornà fins al 1929, en què s’incorporà plenament al treball del taller de Cornellà. La mort d’Antoni Serra i Fiter es produí el 29 d’abril de 1932 a Barcelona.
La producció pròpiament modernista realitzada entre el 1904 i el 1907, encara que no obtingué èxit de vendes, li va permetre d’aconseguir medalles a l’Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, Exposición de Higiene, Artes, Oficios y Manufacturas de Madrid, International Exhibition of Artistic Furniture, Home Decoration and Building Materials, Crystal Palace de Londres i París, i l’any següent a l’Exposición de Arte Aplicado en la Escuela Industrial de Terrassa.
El fet que el moment en el qual la ceràmica d’Antoni Serra s’enquadri més estrictament a l’estètica modernista sigui tan tardà com el 1904-07 ha fet considerar a Francesc Fontbona aquesta producció com a postmodernista, atès que «la plàstica simbolista ja s’havia imposat d’una manera generalitzada i l’Art Nouveau era absolutament popular, però en la qual els artistes d’una generació jove ja lluitaven per uns conceptes diferents en el camp artístic, conceptes més nous i més agressius que els ja habituals consagrats per la plàstica triomfant modernista».
Antoni Serra i Fiter: A l’esquerra, Branca florida, porcellana de gran foc (cap al 1904-08). Cornellà de Llobregat, Museu Serra.
R.M.
Això és ben cert, i no contradiu que, al llarg del desenvolupament dels diferents estils de la modernitat, fins a les tendències de les seves conseqüències extremes que són les avantguardes, els artistes que han madurat la seva obra en un estil o una tendència determinada siguin sobrepassats històricament, o ho siguin també necessàriament en l’àmbit artístic. Per aquesta raó tots podem estar d’acord que aquest moment del 1904-07, en el qual Antoni Serra creà les seves obres plenament modernistes, marca el punt més alt de la ceràmica modernista i un dels més alts també de la història de la ceràmica catalana en general.
La qualitat, altura i importància de la ceràmica d’Antoni Serra i Fiter, malgrat el poc interès que va tenir el seu moment modernista aleshores, ha estat finalment reconeguda, i als comentaris molt favorables de Joan Sacs i Rafael Benet s’han anat sumant els d’Alexandre Cirici, Francesc Xavier Puig Rovira, Francesc Fontbona, Trinidad Sánchez Pacheco, Mireia Freixa i Maria Pía Subías, la cual ha escrit recentment que «Els dos gerros realitzats per Serra i Fiter que conserva el Museu de Ceràmica de Barcelona són dos peces clau de la ceràmica europea». Direm per acabar que, a l’interès de la seva pròpia obra, s’ha de sumar la continuïtat que es va establir amb els seus fills: Antoni, Josep i Enric Serra Abella, que van continuar la realització de ceràmica al taller de Cornellà, on encara hi treballa el nét d’Antoni Serra i Fiter, Jordi Serra i Moragas.
Bibliografia
- Casamartina i Parassols, J.: Marian Burgués. Un terrisser que va fer història, Fundació Caixa de Sabadell i Patronat dels Museus Municipals de Sabadell, Sabadell, 1993.
- Cirici Pellicer, A.: «Les Arts Decoratives», dins L’Art contemporani català, Edicions Proa, Barcelona, 1972.
- Cirici Pellicer, A.: Ceràmica catalana, Destino, Barcelona, 1977.
- DDAA: El Modernismo en España, El Casón del Buen Retiro, Madrid, 1969, i Museu d’Art de Barcelona, 1970.
- DDAA: «Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari 1888-1988», dins L’ Avenç, Barcelona, 1988.
- Fontbona, E: La crisi del Modernisme artístic, Curial, Barcelona, 1975.
- Freixa, M.: El Modernismo en España, Cátedra, Madrid, 1986.
- Miralles, F.: «L’artesania modernista», dins El temps del Modernisme, Publicacions de l’Abadia de Monserrat, Barcelona, 1985.
- Puig Rovira, F. X.: Els Serra i la ceràmica d’art a Catalunya, Selecta, Barcelona, 1978.
- Ràfols, J. F.: Modernismo y modernistas, Destino, Barcelona, 1949.
- Sánchez-Pacheco, T.: Cerámica española, Balmes-Associació Cultural Saloni, Viladecans, 1995.
- Subías, M. P.: «La cerámica, un arte industrial, en la época del Modernismo», dins Sánchez-Pacheco, T.: Cerámica española, col·lecció Summa Artis, Espasa-Calpe, Madrid, 1997.