En el decurs dels treballs de restauració del palau Pallejà aparegueren, a l’octubre del 1997, les restes d’un important conjunt de pintures murals. Aquest edifici, situat al carrer de Lledó, 4, ha estat esmentat ocasionalment i de manera errònia amb el nom de palau Fiveller, tot suposant que Joan de Fiveller i de Santcliment, conseller de la ciutat de Barcelona, hi havia viscut.
En l’actualitat no resulta fàcil de desxifrar la cultura pictòrica catalana de la fi del segle XIII, atès que la varietat de tendències que revelen les poques taules que han sobreviscut al pas del temps en complica l’estudi.
Les principals cases i palaus a l’època medieval oferien interiors ricament decorats, no únicament per la presència d’objectes ornamentals, com tapissos o catifes, sinó també per la pintura dels murs i els teginats. Aquesta decoració responia a un art senyorial, al gust de nobles i burgesos o alts dignataris per a reafirmar el seu estatus social. D’aquí que els teginats fossin corrents i generalment decorats. Cada lloc mostrava, però, les seves particularitats segons la localitat, la funció de l’edifici, la utilitat de l’espai que calia cobrir o la importància del promotor.
L’estudi de la miniatura gòtica del segle XIII a Catalunya implica tenir present l’actual dispersió dels fons de manuscrits –la qual cosa en dificulta l’anàlisi–, però també conèixer els exemplars d’aquest període conservats a casa nostra, representants dels més variats corrents estilístics estrangers.
Termes, cronologies i nous models
Creure que un dia va existir un tot compacte que cal definir dins la categoria única de gòtic lineal és ja, per se, un acte de fe. El terme gòtic lineal només es pot utilitzar per a determinar un corrent general si es té present la seva restricció formalista i les seves múltiples insuficiències a l’hora de descriure les diverses etapes que se succeïren en el temps del primer gòtic en el camp de la pintura.
El substrat històric i el seu contingut
Pere II atorga privilegis a la ciutat de Barcelona, vinyeta dels Usatges de la paeria de Lleida. El còdex s’il·luminà en dues etapes. Aquesta miniatura pertany a la primera, entre 1321-28, d’estil lineal.
AML, ms. 1375, foli 121 – L.Melgosa
La història dels jueus catalans, brillant i tràgica, es pot apreciar a través de l’estudi dels seus llibres. Com a traductors de l’àrab i l’hebreu, exerciren un paper essencial en la transmissió, a l’Europa llatina, de les ciències cultivades als països musulmans i tingueren un paper molt notable en la producció de llibres, especialment com a enquadernadors, proveïdors de paper i llibreters.
Un teixit pictòric fragmentat
La pèrdua d’un alt percentatge de pintura gòtica a Catalunya es fa singularment palesa en l’àmbit cronològic anterior a la Pesta Negra del 1348. Si a això afegim que, abans de mitjan segle XIV, els rics arxius catalans, en particular els notarials, no conserven, ni de bon tros, sèries documentals tan completes com en temps posteriors, el resultat és que el nostre coneixement sobre la pintura d’aquesta època és molt escàs.
L’arbre de la creu amb Crist crucificat, pintures murals de la tercera capella de l’evangeli. La iconografia de l’arbre de la creu s’inspira en un text del franciscà sant Bonaventura.
BU – G.Serra
Els antecedents
L’existència d’una primera fase d’ornamentació pictòrica dels murs de la Seu Vella, feta al llarg del segle XIII i conservada només en una petita part, a la capella de Sant Tomàs, devia condicionar les successives intervencions a la catedral. L’antiguitat i l’abast d’aquestes primeres intervencions pictòriques justifica que es demorés fins a les primeres dècades del segle XIV la realització de nous murals, fets quan els del segle anterior devien començar a semblar superats.