Els grans llibres d’usatges i constitucions del primer terç del segle XIV

El substrat històric i el seu contingut

Abordar l’anàlisi i la descripció del corpus d’aquesta tipologia de còdexs manuscrits demana, d’antuvi, preguntar-se per les raons del seu caràcter essencialment concentrat en el temps (dins el primer terç i com a màxim fins a mitjan segle XIV), que es correspon als regnats de Jaume II, Alfons III i els primers anys de Pere III. A mitjan segle XV, amb els Comentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles (n’existeix un manuscrit il·luminat en l’òrbita pictòrica de Bernat Martorell a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; vegeu el capítol “La il·luminació de manuscrits en temps de Bernat Martorell”, en el volum Pintura II de la present col·lecció) hi haurà un segon moment d’interès pel tema que culminarà amb la primera edició impresa i colorada a mà del 1445 (ACA).

Des de mitjan segle XII fins al segle XV, el dret romà retrobà gran importància política i cultural a l’Europa occidental: les distintes corts europees impulsaran la còpia de manuscrits i l’aplicació de les antigues lleis romanes de caràcter civil, enteses sovint com a dret comú, reforçades per legislacions de caràcter local i per la tasca normativa del pontificat, que anà promulgant distints decrets dels papes. L’inici del procés s’ha d’establir entre el 1145 i el 1153, quan es propaga per Europa un recull canònic, la Concordantia discordantiarum canonum, vulgarment coneguda per Decret de Gracià; el còdex havia estat confegit a la Universitat de Bolonya i en el seu primer llibre es planteja fer una compilació de decrets dels papes Gelasi (any 500) i Lleó III (848-856), en els quals es consagra el dret romà com a norma que no es pot infringir, amb la qual cosa es posen les bases per a l’estudi i l’aplicació del dret de Justinià, que renaixerà després de segles d’un cert arraconament davant de legislacions sectorials feudalitzants o consuetudinàries. A aquest fenomen hi contribuirà l’impuls de l’emperador germànic Frederic I que el 1155 envaí la Llombardia i entrà en contacte amb Bolonya i altres universitats italianes, tot adoptant com a assessors seus els millors doctors en lleis. Frederic I, que es considerava a si mateix com un emperador romà, farà difondre el Corpus iuris (l’adjectiu de civilis és del segle XVI), format per quatre volums, especialment el Codi i el Digest, que sovint seran llibres manuscrits de luxe il·luminats. Aquesta tònica continuarà durant el segle XIII i les primeres dècades del segle XIV, en el moment de consolidació de les monarquies feudals europees: als primers llibres jurídics s’afegiran les decretals dels papes –les més importants són les de Gregori IX (1234) i Bonifaci VIII (1301)– i distintes compilacions de caràcter territorial com el Liber augustalis, de Frederic II de Sicília (1231); el dret de Jutlàndia (Jyske Lov), de Valdemar II de Dinamarca (1241); les Leis geraes, d’Alfons III de Portugal (a partir del 1251); el Libro de las leyes (conegut posteriorment per Las partidas) d’Alfons X de Castella (1256-65); diferents coutumiers francesos, en especial la Reformation des moeurs dans la Languedoc et la Langue d’oïl (1234); a Anglaterra, les Provisions d’Oxford (1258), continuades pels estatuts d’Eduard I (des del 1267). Acaben la llista els drets territorials de Noruega (1274) i d’Islàndia (1281).

Als països de la Corona d’Aragó, el rei Jaume I havia promulgat els furs de València (1238-39) i els d’Aragó (1247; amb la seva posterior ampliació, el Vidal mayor). A Catalunya el procés ve de més antic i és més gradual: una certa permanència de l’antic Liber iudiciorum o Llibre jutge (se’n conserva un fragment traduït al català a la Biblioteca de Montserrat) durant el darrer quart del segle XII convivia amb els Usatges de Barcelona, que tenien els seus orígens en el primer usatge de temps de Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis (v. 1060) però que havien estat globalment compilats, ampliats i promulgats en temps de Ramon Berenguer IV (mitjan segle XII). Ambdós tractats incorporaven principis de dret consuetudinari got o feudal a una bona base de tradició romana, cosa que convertí inicialment en secundària l’adopció dels renovats dret civil i canònic europeus. Fins i tot el rei Jaume I intentà prohibir el Corpus iuris, el Decret de Gracià i les Decretals de Gregori IX, i el mateix Llibre jutge, en una pragmàtica de 27 de desembre de 1243 que decretava la preeminència en exclusiva dels Usatges. L’intent no reeixí: la mateixa cúria del rei estava envoltada per juristes formats a les universitats de Bolonya i de Montpeller, i compilacions locals com els Costums de Tortosa (1262-79), que és en realitat un codi, traspua dret romà. A la darreria del segle XIII, les principals biblioteques de canonges i juristes laics estaven plenes d’exemplars d’aquests tractats jurídics, com es pot veure encara en els fons dels principals arxius catedralicis i conventuals de Catalunya. Des del 1300, quan Jaume II crea l’Estudi General de Lleida perquè s’hi ensenyin lleis (dret romà i cànons), es pot considerar definitivament institucionalitzat el dret comú; la confirmació normativa vindrà de la mà de Pere III, el qual, amb la constitució Confirmantes insuper en la cort de Cervera del 1359, disposà que cap jurista no podia exercir la judicatura ni treballar a la cúria si no posseïa “els cinc llibres de dret civil ordinaris” o, almenys, els llibres “ordinaris de dret canònic”.

La importància del Corpus iuris i de les compilacions de decrets papals influí en la forma i en el contingut de les compilacions dels Usatges que es realitzaren al final del segle XIII i al principi del XIV, després que Pere II el Gran reconegués el tractat barceloní com a marc jurídic superior al mateix monarca, en les corts de Barcelona de 1283-84. La duplicació de l’escriptura en glosses o l’encapçalament de les causes amb rúbriques vermelles seran estilemes que passaran als còdexs catalans des dels exemplars europeus; l’adopció de la vinyeta historiada acompanyada de la caplletra ornada o amb figuració seran també influències de composició pictòrica sobrevingudes; igualment la utilització d’orles decoratives. Veurem també com en la iconografia i en el sentit constructiu de l’espai pictòric hi ha també concomitàncies. Altres influències formals vindran de la tradició més local: sobretot la que es deriva del cartulari català del temps d’Alfons I anomenat Liber feudorum maior (1196).

Amb el temps, s’afegiran nous documents als Usatges com les Constitucions de pau i treva d’Alfons I i Jaume I, i altres tractats feudovassallàtics formats a mitjan segle XIII (les Commemoracions de Pere Albert i el tractat De batalla), i gradualment les distintes constitucions de corts de la monarquia, començant per l’esmentada de Pere el Gran. Segons J.M. Font i Rius, es tendí a anar copiant manuscrits miscel·lanis dels Usatges i constitucions de Catalunya i ja en temps de Jaume II es feren els primers còdexs complets, a partir de la compilació oficial del vicecanceller reial Guillem de Vallseca, del 1322. Una segona compilació oficial serà de l’època de Pere III el Cerimoniós, el 1344, sota la responsabilitat de Ramon Vinader, veguer de Barcelona.

El corpus conservat

Han perviscut onze manuscrits dels Usatges i Constitucions que tenen alguna mena d’aparell il·lustratiu, tots ells obrats dins la primera meitat del segle XIV i alguns amb afegitons posteriors. Hi ha dos exemplars que tenen poc interès artístic, ja que presenten poca decoració i la que hi ha és feta per escrivans, amb tinta d’un o dos colors, sense experiència pictòrica. És el cas del ms. Z.III.11 de la Real Biblioteca de El Escorial, escrit en català sobre paper i que es pot datar vers el 1299; té dues il·lustracions d’escrivà fetes amb tinta blava i tinta vermella. L’altre exemplar és el ms. 38 de Ripoll, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; el còdex conté uns usatges sense glossa encapçalats per una vinyeta pintada amb tinta vermella i tinta blava, que representa la sanció del tractat per part del comte Ramon Berenguer I, acompanyat de prohoms o dignataris. La composició, de línies molt simples, és feta pel mateix escrivà que decora les caplletres de la primera part del còdex, datat als voltants del 1333, a partir de la darrera cort consignada: la de Montblanc d’Alfons III.

Els altres nou llibres sí que tenen interès pictòric, ja que presenten aparells decoratius ricament ornats amb colors al tremp, sovint amb utilització de daurats i el que és més important: han estat pintats per il·luminadors “de pinzell” (segons la denominació de l’època). D’aquests, set exemplars es poden considerar pertanyents al període dels regnats de Jaume II o Alfons III (alguns presenten ampliacions posteriors). Els altres dos, els anomenats Usatges de Ramon Ferrer i el Llibre verd, ambdós conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, són del temps de Pere el Cerimoniós i es poden datar a l’entorn del 1345. El primer d’aquests, també conegut com a Segon llibre de privilegis de Barcelona, té 234 folis i només té tres caplletres historiades amb composicions molt simples d’una o dues figures humanes (monarca i dignataris); en el foli 3v, hi consta l’encàrrec fet el 1345 pel Consell de Barcelona a Ramon Ferrer per a fer una nova compilació dels Usatges i Constitucions. El segon és el Tercer llibre de privilegis de Barcelona, conegut més comunament com a Llibre verd (de fet, és el segon Llibre verd) en al·lusió al color de les cobertes. Consta de 402 folis i, atenent el seu contingut, és dividit en dues parts clares: la primera tracta dels usatges i constitucions comuns (fins al foli 197) i la segona, dels privilegis especials de la ciutat de Barcelona. La il·luminació és quantitativament i qualitativament molt rica, ja que es poden comptar 52 folis miniats. Destaquen majoritàriament les caplletres pintades, totes historiades (algunes amb riques composicions que inclouen diverses figures). A part, sobresurten quatre vinyetes historiades (folis 49v, 75, 102 i 205) i tres folis amb orla (folis 4, 37 i 205). La il·luminació i la còpia del llibre es poden datar entre el 1342 i el 1345, amb afegitons de vers el 1370.

Les miniatures d’ambdós manuscrits, artísticament vinculades a la formació del taller de Ferrer Bassa, són analitzades en els capítols “El Mestre de l’Escrivà” i “Ferrer Bassa, un creador d’estil”, d’aquest mateix volum.

Els set còdexs restants dels regnats de Jaume II i Alfons III tenen en comú trets formals i de contingut. Des d’un punt de vista codicològic, les seves mides són similars, superiors a les d’un llibre normal (uns 350 × 240 mm de mitjana); són les mides habituals dels tractats jurídics de dret romà i canònic, pensats per ser escrits a doble columna i amb glossa (com és el cas dels usatges). Són copiats sobre pergamí i relligats en quaderns que es compaginen pel sistema de reclams, cosa que fa possible cosir els plecs que han estat escrits per separat, però amb la mateixa tipologia de lletra gòtica llibresca (“lletra formada”), encara que correspongui a escrivans diferents. El seu caràcter és miscel·lani, amb l’adjunció de diferents tractats o documents, tots amb data. Això confegeix una qualitat particular als còdexs: es poden fer aproximacions cronològiques a la seva factura en funció de les dates dels documents compilats.

Des del punt de vista dels continguts, tots responen a un esquema similar, sobretot els agrupats dins el període de la compilació del 1322. A part del tractat fonamental dels Usatges i les seves normatives complementàries esmentades més amunt (Constitucions de pau i treva, Commemoracions de Pere Albert, De batalla), hi ha les diferents constitucions de cort que complementen els manuscrits miscel·lanis i en completen el títol. En general hi apareixen les següents corts, per ordre cronològic: Pere II, corts de Barcelona (1283-84); Alfons II, corts de Barcelona (1286); Alfons II, corts de Montsó (1289); Jaume II, corts de Barcelona (1300); Jaume II, corts de Lleida (1301); Jaume II, corts de Montblanc (1307); Jaume II, corts de Barcelona (1311); Jaume II, corts de Girona (1321) i Alfons III, corts de Montblanc (1333). Alguns dels còdexs tenen afegitons de temps de Pere III el Cerimoniós, el qual, tot i accedir al tron el 1336, no convocà les primeres corts fins el 1350-51, les de Perpinyà, i unes segones el 1359, a Cervera. A part, els manuscrits poden incloure puntualment altres documents de caràcter local, com ordinacions i privilegis: els Privilegis de Barcelona, les Constitucions sinodals de Lleida, les Constitucions conciliars de Tarragona, etc.

Crida l’atenció el bon nombre de corts que convocà el rei Jaume II, que tingué com a missió acabar de consolidar el regne heretat, políticament estructurat i ampliat pels seus predecessors. Això explica el seu interès per fer compilar de nou la legislació catalana i el fet que la major part de còdexs jurídics catalans conservats siguin de la seva època. Sabem, per J. Rubió i Balaguer, que el rei Jaume II fou el monarca que centralitzà l’arxiu reial i que feu construir al palau reial de Barcelona la “cambra del tresor”, on, a més de guardar les joies i les armes, s’aplegaven els llibres dipositats en cofres, tot sota la custòdia del cambrer. El rei, casat en segones núpcies amb Blanca d’Anjou, seguia el model que els monarques francesos havien implantat al palau del Louvre des del temps del rei sant Lluís IX.

Els set còdexs amb riques miniatures es poden agrupar a partir de la seva cronologia i les afinitats de factura.

Les obres

El regnat de Jaume II

En un primer grup podem incloure els anomenats Usatges de París (BNF, ms. Lat. 4670 A, folis 67-240) i el Primer llibre de privilegis o Llibre verd antic de Barcelona (AHCB, ms. 1G-8).

Els Usatges de París encapçalen la llista dels que foren compilats en temps de Jaume II. S’hi consigna la cort de Girona del 1321 com la darrera que incorpora il·luminació, la qual cosa assenyala una cronologia propera, forçosament anterior a la mort del monarca, sobrevinguda el 1328. El llibre forma part d’un còdex més ampli, que fou reenquadernat a França en època moderna indeterminada. La part que ens ocupa pertanyé durant el segle XV a la casa reial catalanoaragonesa i formava part de la biblioteca reial de Nàpols, segons es pot llegir en una inscripció de les guardes. Tot i així el manuscrit havia estat encarregat per la família Despuig de Barcelona, com es dedueix a través de l’heràldica que presenta a les orles d’alguns dels folis il·luminats: escut amb un mont floronat d’or sobre camper de gules. L’origen barceloní del còdex es confirma pel paper preponderant que hi tenen els privilegis de la ciutat de Barcelona atorgats per Pere II el Gran el 1281: els coneguts “Atorgam encara”, que reconeix el règim municipal de Jaume I, i el més important, “Recognoverunt proceres”, que atorga àmplia autonomia administrativa i comercial a la ciutat. El caràcter il·luminat del foli 143, on hi ha una vinyeta que representa el monarca rebent els consellers de la ciutat, subratlla la procedència barcelonina del manuscrit.

La factura artística del còdex es manifesta en un notable aparell decoratiu de caplletres i miniatures. En general s’aplica la combinació dels tractats jurídics d’origen bizantinoitalians: encapçalament amb rúbrica vermella, seguit d’una composició pintada on es desenvolupa una acció al·lusiva al tema del tractat, inici del text amb una inicial pintada (amb figuració o sense i que s’estén pel marge evolucionant en semiorla) i, en aquest cas, nova rúbrica en lletres capitals i tinta negra que encapçala –juntament amb la inicial– el text. Les imatges són atribuïbles a tres mestres diferents, que tenen punts estilístics en comú. El primer il·lustra el foli 67 que correspon a l’encapçalament dels Usatges amb vinyeta, inicial i orla. A un segon miniaturista se li poden assignar les vinyetes historiades dels folis 95, 123, 138v, 143 i 167: corresponen respectivament a les Constitucions de pau i treva, a les Commemoracions de Pere Albert, al tractat De batalla, als esmentats privilegis de Barcelona i a uns capítols de Jaume II datats el 1319. El tercer il·luminador hauria dibuixat les vinyetes dels folis 160, 193, 212, 219 i 233, que emmarquen distintes constitucions de cort d’Alfons II i de Jaume II. Tret de les del foli 67 de clara pertinença al primer mestre, es fa difícil saber si les inicials i orles corresponen a dues o a una sola autoria, ja que són de factura molt similar, incloses les que hi ha als folis 223 i 225 que només són decoratives. Són orles que neixen a partir del perllongament marginal de la inicial i formen antenes verticals que acaben en tiges i sarments amb fulles d’heura i botons daurats, horitzontalment per sobre i per sota del primer corondell. Com a complement, s’ornen sovint amb figuracions grotesques antropozoomòrfiques o amb dracs fantasiosos. La seva homogeneïtat en tots els folis ens fa pensar que són fetes per una sola mà, que tant pot correspondre al segon com al tercer mestre.

Aquest fet, juntament amb altres similituds entre ambdós miniaturistes –bàsicament en el tractament del color i dels trets fisonòmics–, suggereix que entre ells s’establí una col·laboració estreta en pla d’igualtat, sense subordinació de l’un a l’altre, responent i repartint-se l’encàrrec d’il·lustració de les parts complementàries dels Usatges. Contràriament, és possible que el pintor del foli 67 hagués treballat amb una certa independència i amb una certa antelació als altres mestres, encara que sembla clar que hi té punts de contacte i que comença a il·luminar un text escrit per un mateix copista (salvant algunes mans secundàries) i, probablement, motivat per un mateix encàrrec.

Els tres mestres tenen punts en comú. Participen de la mateixa linealitat en el dibuix amb sentit del volum i del mateix esperit sincrètic en recórrer a indumentàries talars clàssiques, combinades amb elements d’època com són els capirots i els caperons amb què alguns personatges es cofen; tenen un gust similar per la profusió de plecs marcats als vestits; comparteixen formes i detalls semblants en les fisonomies; mostren refinaments equivalents en l’ornamentació vegetal i en l’ús del grotesc. Tots recorden una certa ascendència miniaturística francesa de l’inici del segle XIV, especialment pels aspectes decoratius i lineals, combinada amb sentits compositius que emfasitzen certs valors catalanoitalianitzants de tractament de l’espai.

El primer dels tres mestres il·luminadors tendeix a basar el sentit espacial en les arquitectures. Aquesta característica, unida a un sentit brillant i una mica melat del color, és d’ascendència italianitzant, tot i que aquest estilema no ha de ser necessàriament directe: és una característica que, juntament amb l’ornamentació de sarments i fulles trilobulades que presenta a l’orla, és comuna a algunes obres del taller de Jean Pucelle de l’inici del segon quart del segle XIV. Una característica peculiar d’aquest primer mestre és l’ús del daurat, obrat en làmina d’or brunyida i col·locada sobre un fons pintat de vermell; probablement una capa de bol d’Armènia. Els altres mestres l’apliquen directament sobre el pergamí.

El tercer mestre procedeix d’una manera molt semblant al segon, però amb més sentit de la corporeïtat i del detall indumentari en les figures. La distribució i superposició d’aquestes és més agosarada que en el segon mestre, i tendeix a una major espacialitat. Com a característica peculiar, destaca l’ús de l’or mat estès amb pinzell per a obrar els reticulats dels fons escènics, sobre colors vius i plans. També utilitza aquest detall per a enriquir alguns elements indumentaris. El tractament del color, en el segon i en el tercer miniaturista, és semblant: colors més opacs i densos que en el primer mestre, però amb tocs lluminosos que donen volum a les robes.

A tall d’exemple, la primera miniatura del foli 67 iconogràficament representa la promulgació dels Usatges pels comtes barcelonins Ramon Berenguer I i Almodis. És una de les dues maneres d’encapçalar el tractat català, segons la potestas compartida entre comte i comtessa que consagra el mateix pròleg del text jurídic. Una altra tradició deriva dels codis de Justinià, on es remarca la figura en solitari de l’imperator –en aquest cas del comte– presidint l’assemblea de magnats. Als exemplars conservats, hi trobem, ambdues tradicions.

En el còdex de París, els comtes seuen de cara sobre un banc setial de fusta de color beix i inclinen els caps l’un vers l’altre. Recolzen els peus sobre uns coixins blaus recoberts d’una estora marró. Almodis va vestida amb un vel blanc que li cobreix el cap, una túnica rosada i un mantell del mateix color jaspiat amb tons de blau i verd; Ramon Berenguer es cobreix el cap amb un capell cònic amb brodats de fil d’or, i porta una túnica i una capa de color carbassa, blava per dins, i un coll rodó amb taques blau cel. Aquest tractament pretén imitar la pell d’ermini. Darrere els comtes seuen, també frontalment, dues fileres de dignataris (dels del darrere només se’n veuen alguns caps), que van guarnits amb indumentàries molt clàssiques (túnica i capa), ben poc particularitzades des d’un punt de vista descriptiu de la indumentària local i de l’època. El sentit de profunditat en el tractament de l’espai i de les arquitectures que emmarquen l’escena indica una filiació força italianitzant del miniaturista, però hi ha altres trets que assenyalen que la filiació artística és més complexa. El pintor utilitza recursos molt lligats a la tradició pictòrica llibresca, que a Catalunya és essencialment francesa en aquesta època: concepció bàsicament frontal de l’espai pictòric, linealisme dibuixístic en la configuració de les figures –resseguides en negre–, encara que sense ometre un gran sentit del volum, o ja fora de l’escena, la recerca del grotesc en la decoració de l’orla, que combina un gran sentit de les formes geomètriques amb el decorativisme de sarments, fulles d’heura i figuracions fantàstiques antropozoomòrfiques (són les típiques drôleries franceses o angleses). Per tot això podem concloure que el pintor del foli 67 sap fer una bona síntesi de dos corrents pictòrics bàsics, els dos que són presents a la Catalunya de l’època: un d’origen francès i que és el més tradicional i l’altre de caire italianitzant que comença a introduir-se al país durant el regnat de Jaume II.

Relacionat amb aquest còdex hi ha el Llibre verd antic o Primer llibre de privilegis. Consta de 276 folis més 16 de preliminars, on es consigna l’índex dels privilegis, quatre capítols d’evangelis per a juraments i la forma del jurament dels dotze electors dels consellers de Barcelona. L’encapçalament dels Usatges, en el foli 1, és a una sola columna i no té il·luminació ni glossa, només inicials de filigrana que combinen tintes blava i vermella. La il·luminació s’inicia en el foli 49, quan comencen les constitucions de cort i acaba en el foli 199 en què, fora de la ubicació més habitual, s’hi transcriu el tractat De batalla. No hi ha vinyetes figurades; només inicials que incorporen les imatges. En total s’hi han pintat quinze caplletres il·luminades que es perllonguen en sengles orles; deu d’aquestes només són ornamentals i les altres cinc tenen figuració: majoritàriament figures de monarques de cos sencer o de mig cos que presideixen les distintes corts. La darrera de totes, la del foli 199, representa la batalla en duel de dos cavallers muntats i armats. Per la seva tipologia té punts de contacte amb la mateixa escena representada en el manuscrit parisenc, però amb més dinamisme: la imbricació dels cavalls doblant-se l’un amb l’altre en el cos a cos dels guerrers preconitza el mateix combat –també omplint el fons d’una caplletra B– que es pot observar en el Llibre verd o Tercer llibre de privilegis de Barcelona, el pintat vers el 1345.

Morfològicament, l’estil de l’ornamentació té molts punts de contacte amb la del còdex de París: el linealisme de les figures, els colors vius i melats, la forma de les orles amb antenes fines i anguloses que acaben amb sarments i fullatges d’heura, el gust per les figures fantasioses, com es pot veure en el foli 88 corresponent a les corts de Montsó d’Alfons II (1289), són coincidències que subratllen el comú substrat francès d’ambdós còdexs. També la seva comuna procedència barcelonina no fa més que confirmar que ambdós còdexs degueren ser compilats i pintats en un mateix entorn artístic, al voltant del 1324.

A l’entorn de famílies nobles rellevants  (els Montcada i els Solà)

Un altre bloc de còdexs concomitants són els anomenats Usatges de la paeria de Lleida (AML, ms. 1375) i els Usatges del Vaticà (BAV, ms. Ott. Lat. 3058). Els primers són en realitat uns usatges dels Montcada, un manuscrit encarregat per aquest llinatge català a l’entorn de 1321-28 i que ingressà a la Paeria vers el 1370. Un estudi acurat de l’heràldica del llibre confirma aquest punt, ja que sobre l’escut dels Montcada es repintà posteriorment la insígnia lleidatana. Els 165 folis del còdex estan profusament miniats, amb colors vius i pa d’or. L’aparell decoratiu és complex i inclou caplletres decorades i figurades (totes pintades; cap de filigrana), vinyetes als encapçalaments dels textos jurídics, orles, medallons amb escuts i representació física dels donants (Ot I de Montcada i la seva muller Jaufredina de Llúria) i figuració marginal i grotesca. S’hi superposen dues etapes pictòriques que es complementen entre si en molts dels folis. La primera correspon als anys 1321-28 i la segona a 1333-36. La primera és majoritària en tots els folis que inclouen vinyeta, excepte el darrer (foli 160): folis 1, 25, 45, 62v, 67, 94, 101, 121, 132 i 139. La filiació del taller més antic és lineal i a la vegada italianitzant, emparentada amb la tradició bolonyesa del darrer quart del segle XIII, dins un corrent dibuixístic molt fi.

A tall d’exemple, veiem la miniatura del foli 121, que és una plana il·luminada i completada exclusivament pel primer mestre. S’il·lustren els privilegis de Barcelona concedits per Pere II el Gran el 1281, cosa que delata l’origen territorial del manuscrit. La rúbrica se situa al segon corondell i la vinyeta encapçala el primer. És una composició de caràcter frontal. L’espai se subdivideix en tres parts iguals definides per quatre columnetes i tres arcs, seguint referents que tenen la seva base en la miniatura bolonyesa a partir del 1270. Al mig hi ha el rei assegut de cara; descansa els peus sobre un coixí que cavalca el marc inferior de la vinyeta. Duu indumentària grisa i blava que contrasta sobre el violeta del fons filigranat. A ambdós costats del monarca i separats d’ell per columnetes, se situen en dos registres els dignataris. A cada costat ocupen el primer pla sengles parelles de personatges laics asseguts a terra; darrere hi ha la resta de personatges dempeus. Com en altres escenes del manuscrit, destaquen la figura d’un bisbe mitrat i el document legislatiu que el rei lliura als seus súbdits.

Malgrat els vincles de la casa de Montcada amb Lleida, aquest llinatge encara els tenia més significatius amb la cort reial. Això explica que el còdex conservat a Lleida tingui parangó artístic amb altres manuscrits d’arreu de la Corona d’Aragó, com són el Missal de Gastó de Montcada (ACO, ms. 13), el Pontifical, ms. 93 de la catedral de Girona i, sobretot, els Usatges del Vaticà, llibre obrat a Barcelona. Aquest grup de còdexs i les seves relacions estilístiques han fonamentat que Rosa Alcoy hagi ideat la denominació de “taller lineal dels Montcada” per definir-ne el conjunt. El còdex vaticà comprèn 173 folis numerats precedits de guardes i un plec introductori sense numeració; en aquest s’hi ha copiat un calendari eclesiàstic que remarca, entre d’altres, festivitats de tradició barcelonina com la de Sant Oleguer i la de Santa Eulàlia, a més de fer constar altres esments a la Ciutat Comtal. El manuscrit presenta també heràldica (en el foli 56 corresponent al tractat De batalla) que es pot relacionar amb el llinatge dels Solà, família que tingué alts dignataris eclesiàstics vinculats a la catedral de Barcelona i al monestir de Sant Cugat del Vallès. La major part del llibre, la que conté il·luminació figurada, es pot datar entre el 1321 i el 1328, a partir de la cort de Lleida de Jaume II. Vers el 1333 hi ha una ampliació que inclou les corts de Montblanc d’Alfons III, que presenta només inicials decorades amb motius vegetals.

La il·lustració principal consisteix en vinyeta, inicial i orla, en una tipologia molt similar a la del primer moment pictòric dels Usatges de la paeria de Lleida. Destaquen el foli 1 que encapçala el tractat, amb la inicial A a la manera de miniatura que representa l’acte de promulgació jurídica per part de Ramon Berenguer I i Almodis; el foli 21, amb les Constitucions de pau i treva; el foli 40, amb les Commemoracions de Pere Albert; el foli 56, amb el tractat De batalla, i el foli 59, amb les corts de Barcelona de Pere II. És significatiu veure com aquestes sobresurten, en ser les úniques il·lustrades, com si fos en representació de les altres constitucions reials i marcant clarament la procedència territorial del llibre.

L’escena del foli 21 representa el rei Jaume I assegut en un setial sense respatller, amb corona i guants (com en el manuscrit conservat a la Paeria de Lleida), sobre un fons reticulat i escacat, que dicta les constitucions a un consell de magnats laics i eclesiàstics (dos bisbes mitrats). Hi ha una columneta que divideix la part de la composició reservada al monarca (no arriba a la meitat) de la que acull el grup de dignataris, pintats sobre un fons llis daurat, ornat de filigranes blanques. Compositivament, destaca l’agrupament de les figures, que s’alineen en diversos plans de profunditat: en un primer pla seuen dos dignataris laics (un de cofat amb capirot) que alcen el cap en direcció al monarca. Entre aquests, en un pla intermedi, sobresurt el cap d’un tercer dignatari civil en posició frontal. En un tercer pla, apareixen dempeus les figures d’un notari que anota en un pergamí estès i cargolat per la punta les indicacions reials, i les figures de mig cos de dos bisbes que conversen animadament. Les mitres dels prelats són baixes (com al de Lleida). Entre els religiosos, sobresurt en darrer pla el cap d’un setè personatge. Aquesta factura compositiva que busca la profunditat en l’agrupament esglaonat de personatges, juntament amb les actituds, els gestos, les indumentàries i les tipologies, a part dels trets fisonòmics, coincideix en termes generals amb la miniatura equivalent del manuscrit de la Paeria de Lleida (foli 25).

El regnat d’Alfons III

Un tercer grup de còdexs dels Usatges i Constitucions dins el primer terç del segle XIV correspon als més tardans; els que foren copiats i il·luminats en temps d’Alfons III, entre el 1333 i el 1336. Està format també per una parella de manuscrits: el conegut com els Usatges de la catedral de Lleida (ACL, ms. 22 –abans 3) i el ms. 32 de Ripoll (ACA).

El còdex de la catedral de Lleida consta de 166 folis numerats. A part dels tractats habituals, incorpora les Constitucions conciliars de Tarragona i les Sinodals de Lleida, cosa que denota el seu origen probablement vinculat als escriptoris universitaris i del capítol lleidatans. La cronologia del llibre és majoritàriament la indicada, tot i que té un afegitó de temps de Pere el Cerimoniós (dècada del 1360), amb una il·luminació clarament diferenciable de la precedent.

La il·luminació és molt rica, formada per un bon nombre de vinyetes i fins a 229 inicials de pintor, a més de les de filigrana obrades per un escrivà. Les inicials solen anar perfilades amb perlejats blancs (és un tret de caire molt bolonyès) i incorporen acabaments amb tiges i fulles tipus heura. En alguns casos s’inclouen complements consistents en figuracions zoomòrfiques com cargols, conills, etc., trets molt similars als que apareixen al ms. 32 de Ripoll. Hi ha quinze composicions figurades tipus vinyeta que corresponen als encapçalaments dels tractats. Són d’un caràcter bàsicament italianitzant, encara que lluny del corrent sienès i més pròximes a un corrent bolonyès de primera època (final del segle XIII – inici del XIV). L’ús d’arquitectures per buscar profunditat espacial, generalment de tipus obert i força primàries, és el principal tret d’italianisme pictòric. També són característiques d’aquest corrent bolonyès la plasmació de vestits bicolors en algunes indumentàries civils i el resseguit en negre d’ulls grans i ametllats. La profunditat espacial, no sempre ben aconseguida, també se cerca mitjançant l’agrupament de les figures humanes en estructures triangulars, seguint un empirisme compositiu d’origen clarament bizantinoitalianitzant. En aquest sentit resulta molt il·lustrativa la miniatura del foli 87, corresponent al tractat De batalla.

La temàtica pintada al·ludeix al tema de l’ordenament de batalla i representa un torneig entre dos cavallers. L’encontre està reglamentat, ja que es fa en un clos tancat i amb testimonis. Els cavallers es baten a cavall i van guarnits –tant els homes com les muntures– amb indumentària militar de guerra, és a dir, bacinet, perpunt i espasa desembeinada pels cavallers, i llorigues de cota de malla –groperes– que recobreixen el llom i la gropa dels cavalls. Formalment, la composició cerca la simetria i la profunditat espacial en cinc o sis plans. Al centre de l’escena es veuen els dos cavallers enfrontats cos a cos, cara a cara, brandint les espases amb els respectius braços drets. Els combatents estan envoltats per un quadrilàter fet amb posts de fusta horitzontals i verticals enclavades, a manera de tanca per al bestiar, com marca el mateix tractat. El tancat s’ha fet amb gran sentit naturalista, dibuixant en planta un paral·lelepípede de costats iguals, dos a dos, i amb angles complementaris de 45 i 135 graus repetits i alternats que, virtualment, simulen un quadrilàter regular de quatre angles iguals de 90 graus. Passada la tanca, la composició torna a incorporar la figuració humana i també a incidir en un valor de simetria: dos grups formats cada un per tres cavallers muntats mostren els seus perfils a banda i banda dels contendents; són els testimonis o padrins, representants de cada un dels dos bàndols. Cada grup apareix enfrontat i en filera, i mostra només els cavallers de mig cos, ja que la tanca en tapa la resta. Els soldats van vestits amb bacinet i cota de malla, i els de l’esquerra mostren les parts superiors de tres escuts triangulars vermells, probablement del mateix llinatge que el combatent del mateix costat.

Els Usatges de la catedral de Lleida tenen també concomitàncies amb un altre llibre conservat a la Biblioteca de Catalunya (ms. 371) i pintat pel mateix miniaturista: les Constitucions del capítol de la seu de Lleida.

El ms. 32 de Ripoll també està en aquesta línia bolonyesa de primera època, encara que, unitari en el temps, deixa entreveure dues mans pictòriques. La seva procedència de factura és incerta, malgrat pertànyer amb seguretat a l’antiga biblioteca del monestir de Ripoll; per afegitons de tipus eclesiàstic és molt probable un origen similar al còdex de la catedral de Lleida. Consta de 105 folis i té algunes mutilacions o retalls que han sostret dues vinyetes (folis 25 i 70). L’aparell ornamental està format majoritàriament per inicials pintades que incorporen capets de reis, sempre de perfil, en al·lusió a les diferents corts consignades. Els trets fisonòmics d’aquestes figuretes són molt similars a les figures del manuscrit lleidatà. De vinyetes o composicions figurades més complexes només n’hi ha tres, les corresponents als folis 4, 23 i 82. Cal destacar la primera, que encapçala els Usatges i que fou obrada pel mestre pintor més refinat dels dos que participen en el llibre. Amb gran perícia el pintor presenta l’acte de sanció de la llei pel comte de Barcelona, davant d’un fons arquitectònic que representa la ciutat. El mandatari té el protagonisme absolut i presideix l’escena davant d’un grup de dignataris que li presenten el llibre –el jutge es representa agenollat, possiblement Guillem Borrell– i un soldat vestit amb robes bicolors (com en el còdex de Lleida). Aquí, la composició arranca d’una tradició que ja hem descrit com a forana als Usatges, la que ve del Codi de Justinià, que sol aparèixer en solitari (al marge de si l’acompanyen juristes, soldats o súbdits) presidint el primer foli de molts tractats del seu Corpus iuris; com ja hem vist, és la tradició de l’imperator com a font de la llei humana, que es recull en aquest cas en el primer tractat consuetudinari català.

Aquesta mateixa tradició iconogràfica, que no és l’originària de temps de Jaume II, la segueixen els ja anomenats ms. 38 de Ripoll i els dos llibres de privilegis barcelonins de temps de Pere el Cerimoniós.

Un altre manuscrit en la mateixa línia és el ms. Z.I.4 de la Real Biblioteca d’El Escorial. Aquest, malgrat els seus 287 folis de pergamí, només en té un d’il·luminat: és el foli 10, que correspon a l’inici del tractat i que presenta un conjunt de vinyeta, inicial i orla de tipus italianitzant, amb decoració d’acants i petites fulles en forma de llança. Aquí també es representa el comte en solitari davant del jutge compilador.

Bibliografia consultada

Bohigas, 1952 i 1960-67, vol. II; Font i Rius, 1985; Coll, 1986-87; Rubió i Balaguer, 1987; Alcoy, 1988a, 1990d, 1991d i 1991e; Coll, 1991, 1993a, 1994c, 1994d i 1995a.