L’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya, a la Noguera, fou bastida a mitjan segle XIV, en substitució d’una altra de castral, més antiga, també sota l’advocació de Santa Maria. Fou promoguda per la comtessa Cecília de Comenge, mare del comte Pere d’Urgell i vídua del comte Jaume I, com es dedueix de les claus de volta de la nau, on s’alterna l’heràldica pròpia de la comtessa amb la del comtat d’Urgell i la de la vila.

El monestir reial

Angle sud-oest del claustre, iniciat el 1313 gràcies al mecenatge de Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou. El templet del lavabo és un record del claustre anterior.

ECSA - F.Bedmar

Data: 3 de febrer de 1332 (Nota: Aquest document ha estat molt sovint citat i fins i tot publicat com del 1331. En realitat, el document és datat el dia tercer de les nones de febrer de l’any del Senyor [de l’Encarnació, segons l’estil florentí] 1331, any que es correspon al 1332, segons el còmput per a l’any de la Nativitat que s’empra actualment).

Reinard Fonoll, lapicida anglès, acorda amb l’abat Pere Alegre i l’obrer Guillem de Lillet que serà mestre major de l’obra del claustre i el refetor del monestir de Santes Creus durant el temps de la seva vida.

La zona de les actuals comarques de la Segarra i l’Urgell era, als segles XI i XII, un espai de frontera entre cristians i musulmans, i no fou fins a la caiguda de Lleida i Tortosa (a mitjan segle XII) que aquests territoris es pogueren repoblar amb total seguretat. La noblesa feudal cristiana comptà amb els ordes religiosos per al procés de repoblament d’aquestes zones insegures. El mateix comte de Barcelona hi confià plenament.

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra o de la Vall de Betlem es dreça al peu del serrat de les Ermites, a la serralada de Marina, dins del terme municipal de Badalona, en un indret estratègic, proper a Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, però poc visible des de les ciutats veïnes. S’hi pot accedir des del barri badaloní del Canyet i també des de Santa Coloma, a través de pistes de terra.

Vista aèria d’aquesta gran cartoixa, a Tiana, l’única que resta amb vida a Catalunya. Destaquen les cel·les dels monjos a redós de dos grans claustres.

ECSA - J.Todó

Arquitectura conventual del segle XV a Barcelona.

P.J.Figuerola

A partir de la fi del segle XIV i al llarg de tot el segle XV, els claustres van adquirir una entitat autònoma, en el marc d’uns edificis que majoritàriament s’havien construït en períodes precedents. Així, molt sovint es tracta d’àmbits duts a terme com a resultat de reformes o bé d’ampliacions de construccions iniciades amb anterioritat.