El monestir de Vallbona de les Monges (segles XIV i XV)

Finestrals del claustre del monestir de Vallbona de les Monges. Aquests finestrals de la galeria nord del claustre, amb nombrosos escuts amb les armes dels Anglesola, es van construir segurament durant el govern de les abadesses Berenguera o Sibil·la d’Anglesola. Només al segle XIV, les diferents branques d’aquest llinatge, senyor de les viles d’Anglesola i Bellpuig, entre molts altres llocs, van donar quatre abadesses al monestir: Blanca (1294-1324), Berenguera (1348-77), Sibil·la (1377-79) i Saurena (1379-92). Es tracta d’un cas força corrent de patrimonialització d’un càrrec a les mans d’una de les principals famílies benefactores d’un cenobi.

ECSA - G. Serra

L’estil gòtic a Santa Maria de Vallbona correspon a lèpoca de màxima esplendor social i econòmica del cenobi. Al segle XIII el monestir ja gaudia de prestigi dins la reialesa, el papat i la noblesa del país, en un moment en què la comunitat era cada cop més nombrosa, però fou al segle XIV que experimentà una efervescència constructiva, reflex d’una reorganització interna i externa de l’economia monàstica. Vallbona rebé també la protecció dels comtes d’Urgell i, a l’igual dels cenobis masculins germans de Poblet i Santes Creus, fou el lloc escollit com a sepultura pels “familiars” i amics del monestir en canvi de substancioses donacions. També ho fou per dames de l’aristocràcia, la qual cosa comportà deixes notables. A més, en època de Pere III el Cerimoniós es formà la baronia de Vallbona, que proporcionà un important flux de diners per a atendre les construccions gòtiques.

L’estil gòtic a Vallbona és present sobretot a l’església, el claustre i la sala capitular.

L’església

Galeria nord del claustre. A mà esquerra s’obre la capella de Sant Cristòfor, i al fons, la sala capitular.

ECSA - G.Serra

L’església monàstica es va acabar o culminar en estil plenament gòtic. Així, a la capçalera (que es devia començar al segle XII i potser ja era acabada el 1275, quan s’hi traslladaren les despulles de la reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I), les tres obertures romàniques estan coronades a la part superior del mur de llevant per un finíssim finestral gòtic, amb rics calats i arcs apuntats en gradació. Aquest finestral, que concorda –encara que amb mides més petites– amb el finestral gòtic de la façana de ponent del monestir de Santes Creus, es devia obrir al final del segle XIII o al principi del XIV.

El creuer té una estructura romànica, però els arcs que el sostenen són ja apuntats, per la qual cosa cal considerar-los una obra de transició del segle XIII. A més, als extrems del creuer es van fer sengles obertures o finestrals gòtics, amb calats que els fan datar també de la darreria del segle XIII o el principi del XIV.

A la intersecció del creuer amb la nau única del temple s’alça un gran cimbori llanterna, octagonal. S’aixeca per damunt dels grans arcs torals del cimbori i sobre quatre trompes. Si bé aquesta estructura és de tradició romànica, la seva solució final és gòtica, car la volta d’aresta és apuntada i hi apareixen vuit obertures ogivals. Tenim aquí, doncs, un altre element de transició, un concepte en què cal insistir molt en l’art del Cister, car la seva estètica influí en l’art de la Catalunya Nova, amb les seus de Lleida i Tarragona al capdavant.

La nau única de Vallbona té quatre trams, tres d’ells coberts amb volta gòtica de creueria, separats per arcs torals apuntats, que descansen en mènsules absolutament austeres. L’obra cal considerar-la del final del segle XIII o el principi del XIV, perquè a la clau de volta de l’últim tram de la nau figuren les armes de la casa d’Anglesola. Cal parlar aquí de la gran influència d’aquest llinatge –un dels més potents de la Catalunya occidental– al monestir de Vallbona. És importantíssim l’abadiat de Blanca d’Anglesola (1294-1328), una gran abadessa constructora i amant de les arts. També, al segle XIV, són destacats els abadiats de Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1348-77), de Sibil·la d’Anglesola (1377-79) i de Saurena d’Anglesola (1379-92), que culminen un segle XIV d’eclosió del gòtic marcat per la tasca directiva de les abadesses de la casa d’Anglesola, les quals tenen, doncs, molt a veure amb la introducció de l’estil gòtic al cenobi. Fou el gran període d’esplendor de Vallbona.

En alguna clau de volta de la nau única del temple apareixen les armes reials, la qual cosa indica que els comtes reis també contribuïren a la construcció del temple de Vallbona i al seu acabament. Al mur que s’obre a la plaça del monestir es van fer finestrals plenament gòtics, també del període del final del segle XIII o l’inici del XIV, amb calats finíssims. Tot plegat coincideix amb l’abadiat, ja esmentat, de Blanca d’Anglesola. Els finestrals gòtics donen una gran lluminositat a l’església (més fosca a la capçalera) i és possible que originalment tinguessin vitralls incolors (podrien ser d’alabastre, com era costum a l’època, decorats amb formes semblants a les que avui encara es poden contemplar al monestir de Santes Creus). De tota manera, aquests vitralls, a Vallbona, no s’han conservat. Al tram final del temple, la nau rep molta lluminositat gràcies a una gran rosassa, també d’època gòtica, encara que sense cap mena de calat o decoració.

Alguns autors han apuntat la idea que el temple de Vallbona fou acabat amb volta de canó, i que, posteriorment, amb el canvi de gust estètic, fou substituïda per una volta ja plenament gòtica. Sembla més probable, però, que aquesta volta del darrer romànic no s’hagués bastit mai, i que, amb la introducció del gòtic, les actuals voltes de creueria s’haguessin construït directament en aquest estil.

En definitiva, l’església monacal de Santa Maria de Vallbona seria un exemple més de les dissenyades originàriament segons una estètica romànica i acabades seguint la nova estètica gòtica. És l’estil de transició que es dóna plenament als monuments del Cister (Poblet, Santes Creus), en dimensions majors en grans catedrals, com a Tarragona, i en altres esglésies, capelles i castells, fonamentalment dels ordes militars, tan influïts per les idees de sant Bernat.

Cal dir que al tram de la nau de l’església de Vallbona més proper al creuer s’obre la capella gòtica del Corpus Christi, una fundació de Berenguera d’Anglesola anterior al 1348, quan aquesta religiosa era bossera del monestir, abans d’exercir l’abadiat durant el període 1348-77. A la zona de la imposta apareixen figures masculines i femenines i motius heràldics, que conserven la policromia original, on destaquen les armes de la casa d’Anglesola. No és cap casualitat que al peu d’aquesta capella hi hagi la tomba d’aquella abadessa, amb la corresponent làpida sepulcral. Actualment, s’hi conserva l’escultura gòtica de la Mare de Déu del Cor, atribuïda a Guillem Seguer.

De l’església ens resta per comentar la joia del temple i, potser, del monestir. Es tracta del magnífic cimbori campanar, de grans dimensions, construït de forma molt arriscada sobre el penúltim tram de la nau única. És un bellíssim element del més pur i refinadíssim estil gòtic vallbonenc, una obra acabada durant l’abadiat d’Elisenda de Copons (1340-48), pròxima familiarment a l’abat de Poblet Ponç de Copons, que deixà inacabat el gran cimbori populetà a la seva mort (també el 1348; cal recordar ací la funesta acció de la Pesta Negra).

El cimbori de Vallbona té forma octagonal, acabat en piràmide apuntada, i s’aixeca damunt quatre trompes i una volta d’aresta. La pressió d’aquest element arquitectònic, ja plenament gòtic, és suportada pels murs laterals de la nau de l’església, cas molt singular i que ens indica l’arriscada decisió de la seva construcció. A la part superior, el cimbori té vuit contraforts. Mostra obertures ogivals, amb traceria gòtica simple, i és embellit amb frontons trilobulats i amb gàrgoles i pinacles que decoren els contraforts. Estilísticament concorda amb l’estil gòtic plenament desenvolupat ja al segle XIV, i molt semblant a l’estètica de la galeria nord del claustre de Vallbona i a la de la porta gòtica d’accés a la sala capitular del monestir, obres de les darreres abadesses de la casa d’Anglesola.

Aquest gran cimbori –únic a Catalunya– ja fou restaurat per la Mancomunitat de Catalunya el 1922, i després d’una contínua degradació ha estat novament restaurat i consolidat l’any 1999.

El claustre

Evocadora vista del claustre i el cimbori, que s’aixeca damunt el penúltim tram de la nau única de l’església. El cimbori es va acabar entre el 1340 i el 1348, i les dues grans arcades amb traceries calades de l’ala nord del claustre foren construïdes un xic més tard, vers els anys 1348-79.

ECSA - G.Serra

El claustre de Vallbona es va començar a construir al segle XII, simultàniament amb l’església monàstica, i és de planta trapezoïdal. Únicament la galeria nord d’aquest espai és plenament gòtica. Té dos sumptuosos finestrals amb riques traceries calades, que recorden els de les galeries gòtiques dels claustres de Poblet i de la Seu Vella de Lleida. L’estil concorda amb la porta d’accés a la sala capitular. De fet, tot el conjunt és obra del darrer període de govern de les abadesses del llinatge dels Anglesola (pensem sobretot en els abadiats de Berenguera d’Anglesola i Sibil·la d’Anglesola). Efectivament, les armes del llinatge apareixen amb profusió i ostentació als frisos dels finestrals gòtics (ornats amb decoracions i relleus florals, caps i ocells) i a la clau de volta del segon tram d’aquesta galeria claustral, que és composta per quatre trams. De les quatre claus de volta, a més del senyal del llinatge dels Anglesola, destaquen les armes dels Timor (sembla difícil que corresponguin a les armes abacials d’Elisenda de Timor, car aquesta governà Vallbona al segle XIII; podria ser un element reutilitzat).

En aquesta mateixa ala gòtica del claustre s’obre una petita capella del segle XV, d’estil gòtic flamíger, dedicada a sant Cristòfor. Té forma de fornícula i encara conserva policromia original.

A la galeria oest es va optar per imitar les dues ales romàniques de migdia i llevant. En realitat, però, fou construïda al segle XV, com ho indica la profusió de senyals heràldics als capitells. La seva edificació correspon a alguns dels abadiats pertanyents a la casa de Caldes: Blanca de Caldes (1422-46) i Aldonça de Caldes (1455-68). La utilització d’un estil neoromànic en aquesta galeria és un fet inusual, però no insòlit en aquest moment –se seguí un criteri semblant en la finalització del claustre de Ripoll–. Al segle XV, en plena crisi de la baixa edat mitjana a Catalunya, Santa Maria de Vallbona visqué encara un període de relativa esplendor, cosa que permeté completar-ne el claustre, abans de veure’s sacsejat posteriorment per les greus crisis que va patir a l’època moderna.

La sala capitular

Interior de la sala capitular.

ECSA - G.Serra

Aquesta sala, tan important en la vida monàstica cistercenca –era el lloc on es votaven i s’elegien les abadesses i on cada dia, com establia la regla de sant Benet, se celebrava una reunió claustral–, té a Vallbona un emplaçament excepcional. Aprofita l’espai que formen l’angle del braç meridional del transsepte i el mur sud de l’església. De planta rectangular, és una sala molt elegant, encara que sense les típiques columnes i arqueries de les sales capitulars de Poblet o Santes Creus. La seva porta d’accés, de grans dimensions, presenta una rica traceria calada, sota un arc ogival. Dóna a la galeria nord del claustre.

La sala capitular fou edificada durant el gran període d’esplendor constructiva de Vallbona, sota els abadiats de la casa d’Anglesola, al segle XIV. Es compon de dos trams coberts amb volta gòtica de creueria, amb dues notables claus de volta: una representa l’Agnus Dei i l’altra uns entrellaçats geomètrics que dibuixen l’estrella de David.

L’estança és il·luminada per dos finestrals típicament cistercencs, amb la forma peculiar d’espitllera, encara que es deixen entreveure algunes altres obertures, posteriorment cegades, la qual cosa fa que la sala sigui una mica fosca, tot i la gran portalada d’accés.

El capítol hi tenia un gran cadirat de noguera, regalat per Poblet a l’abadessa Beatriu de Copons (1510-37), que va ser destruït l’any 1936. El paviment actual és del segle XV, obra de les abadesses de la casa de Caldes. Hi ha diverses lloses sepulcrals d’abadesses sebollides en aquesta sala capitular, tal com estableixen les normes cistercenques. En total, se’n conserven onze, algunes de les quals dels segles XIV i XV.

El cubar

Al carrer de l’Abadia, al poble actual, hi havia el celler gòtic del monestir de Vallbona, del segle XIV. Se’n conserven dos grans arcs apuntats de la nau central i una galeria, amb doble pis, amagada dins les cases del poble. El celler es disposa paral·lelament a la galeria oest del claustre major, talment com succeeix al monestir castellà de Las Huelgas Reales. Sembla que aquesta construcció tenia coberta de fusta i, a més de celler, acomplia les funcions de graner. Els arcs destruïts foren arrasats pel bisbe de Lleida Francesc Virgili (1604-26), en l’anomenat plet de la clausura que mantenia amb el convent vallbonenc.

Aquesta zona fou la primera que el monestir, al segle XVI i seguint les disposicions del concili de Trento, cedí als veïns del poble de Montesquiu, de manera que constitueix el nucli més antic del nou poble de Vallbona de les Monges. En aquest carrer de l’Abadia es conserven, cegats, una bona quantitat de cubs, pertanyents al cenobi.

Altres dependències

Durant les recents tasques de restauració del monestir, i més concretament arran de l’enderroc dels pisos construïts al segle XIX sobre les galeries del claustre, a l’ala est han aparegut uns quants arcs de diafragma pertanyents a una sala gòtica, les mènsules dels quals porten les armes de la casa de Caldes, que durant el segle XV donà a Vallbona diverses abadesses. No sabem amb certesa la funcionalitat d’aquesta sala, però molt bé podria tractar-se d’un dormitori comú.

Bibliografia consultada

Lladonosa, 1973; Piquer, 1978 i 1983a; Gonzalvo – Sans, 1999.