L’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya, a la Noguera, fou bastida a mitjan segle XIV, en substitució d’una altra de castral, més antiga, també sota l’advocació de Santa Maria. Fou promoguda per la comtessa Cecília de Comenge, mare del comte Pere d’Urgell i vídua del comte Jaume I, com es dedueix de les claus de volta de la nau, on s’alterna l’heràldica pròpia de la comtessa amb la del comtat d’Urgell i la de la vila.
ECSA - M.Catalán
Entre les raons que expliquen la construcció d’aquest gran edifici cal tenir present que l’església de Santa Maria de Castelló va esdevenir centre d’un priorat canonical dins l’abadiat de Sant Pere d’Àger, de manera que l’antiga església castral es convertí en seu d’una comunitat de clergues, regida per un prior que era, alhora, membre de l’abadia canonical d’Àger. A més, cal tenir en consideració el fet que Castelló fou, per als darrers comtes d’Urgell, una vila important, la qual afavoriren amb l’edificació d’un palau nou o, almenys, engrandit. Aquesta importància es feu ben palesa en l’època del comte Pere, ja que la vila fou una de les seves residències més notables, juntament amb Àger i el Castell Formós de la capital comtal, Balaguer.
El projecte de construir un gran temple prop d’aquesta residència fou concebut per la comtessa Cecília des del 1347, quan el seu fill Pere tenia només deu anys. L’any següent s’estava bastint l’església, segons es dedueix del testament de Ramon de Montllor, de Tartareu (la Noguera), datat el 16 d’octubre de 1348 (Arxiu Capitular de Lleida), el qual deixà cent sous agramuntesos per a l’obra de Santa Maria de Castelló de Farfanya. Per tant, després d’aquesta notícia fins ara inèdita, cal fixar la cronologia de l’església pels volts d’aquesta data.
ECSA - G. Serra
La fàbrica de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya segueix en tot l’esquema imposat en l’arquitectura gòtica catalana de l’època. Es tracta d’un edifici de nau única amb tres trams, un absis poligonal, capelles entre contraforts i dues portes, l’una a ponent, adovellada, que correspon a l’edifici primitiu, i l’altra a la façana meridional, construcció que estimem de mitjan segle XV i que substitueix una porta anterior. És un típic portal d’arc apuntat i motllurat, proveït de timpà, presidit per una imatge de la Mare de Déu –avui al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal–, flanquejada per dos àngels que sostenen l’heràldica del promotor, les divises de la família Foix-Bearn, que detingué la jurisdicció sobre la vila de Castelló de Farfanya a partir de l’any 1415, en virtut d’una venda que feu el rei Ferran d’Antequera al comte Joan I de Foix. Cal fer encara menció de dues petites mènsules reaprofitades, possiblement del portal anterior, en una de les quals figura l’heràldica dels Cardona –que potser cal relacionar amb Beatriu, filla del comte Hug Folc de Cardona i primera muller del comte Pere–, mentre que l’altra presenta dos ocells afrontats, i, de moment, no hem esbrinat a quina nissaga correspon. Aquesta portada segueix una tipologia comuna en diversos exemples de la mateixa època, que veiem reflectida, entre d’altres, en la producció del mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida Rotllí Gautier a la tomba de Berenguer de Barutell, a la mateixa catedral. Tot i que no podem, ni de bon tros, establir una relació directa d’autoria, no hem de perdre de vista la relació d’aquest mestre d’obres, actiu a la seu lleidatana els anys trenta i quaranta del segle XV, amb l’església que estem estudiant, relació donada per l’inventari de béns del dit mestre, en què consta el dibuix d’una finestra de Santa Maria de Castelló de Farfanya.
ECSA - G.Serra
Quant a la presència de l’heràldica de Cecília de Comenge, tal com hem dit al començament, cal fer esment de les claus de volta, que palesen, pel que fa a l’escultura, la presència de dos tallers diferenciats. L’heràldica que acompanya les representacions iconogràfiques alterna la pròpia de Cecília de Comenge i la del comtat d’Urgell amb la de la vila de Castelló i, en el cas de la clau de volta del primer tram de la nau –amb representació de la Maiestas Mariae–, amb una altra que clarament es relaciona amb la figura d’un abat perquè en un dels escuts hi ha una crossa amb triple nus, mentre que en un altre escudet, oposat a aquest, hi apareix un copó. Probablement es tracta del senyal d’un membre de la família Copons. Cal recordar que Ponç de Copons fou abat del monestir de Poblet –cenobi que, d’altra banda, tenia nombrosos drets sobre la vila– fins el 1348, any en què finà, i que la que hom suposa germana seva, Elisenda de Copons, fou abadessa de Vallbona de les Monges (1340-48), sense que aquesta observació no impliqui a priori cap intent especulatiu d’atribució.
De les capelles laterals, hem de remarcar les situades a banda i banda del presbiteri, que podem considerar cronològicament un xic posteriors a la resta del temple. Sengles escletxes a les juntes de les capelles a l’indret on se solden amb la fàbrica de la nau fan pensar en construccions afegides i no en realitzacions dutes a terme en el moment de l’execució del projecte d’edificació del temple. Ambdues capelles, erigides entre contraforts –en el cas de la capella de l’esquerra, és ben evident, per aquesta causa, la col·locació asimètrica de l’arcada d’accés respecte als nervis de la plementeria que descarreguen les pressions de la volta del presbiteri–, anuncien, tant per llur situació preferent com per les restes heràldiques que s’aprecien, que la seva construcció fou promoguda per personalitats destacades de l’estament nobiliari o eclesiàstic. Sobresurt per la seva escultura la capella de la banda esquerra, on, als frisos de les impostes de l’arcada d’accés, apareix una iconografia d’éssers fantàstics que, en certa manera, es vincula amb una tradició –ja advertida al claustre de Santes Creus– derivada del món de la miniatura, concretament dels marginalia. També en trobem exemples a la galeria nord del claustre de la Seu Vella de Lleida. La volta d’aquesta capella presenta també la creu patent de l’heràldica de Cecília de Comenge, la qual cosa, a més de fixar cronològicament el temps de la construcció, revela, per la sumptuositat de l’escultura i l’espai privilegiat que ocupa, una voluntat de permanència immanent, sotmesa als esquemes àulics d’una mentalitat enèrgica, que assoleix el grau màxim d’expressivitat en els panteons dinàstics.
R.Eslava i F.Fité
És una tasca arriscada recrear el panorama de l’església un cop bastida i posada al culte, i més tenint en compte les reformes efectuades al llarg del temps, com ara la construcció relativament moderna del campanar, que ocupa, amb tota seguretat, l’espai d’una primitiva capella. Gràcies, però, a les descripcions dels Llibres de visita dels segles XVIII i XIX hem pogut recompondre, pel que fa a aquests segles, les advocacions de les capelles de l’església, dedicades a sant Andreu, santa Caterina, sant Antoni de Pàdua, santa Anna, la Concepció, sant Jeroni i sant Francesc. El visitador del bisbe Messeguer recull, el 1891, el canvi d’advocació de la capella de Santa Caterina, que havia passat a dir-se de l’Assumpta. Aquest canvi es pot justificar pel fet que en aquesta mateixa capella hi havia, juntament amb un “quadro” de santa Caterina –segons recull literalment a mitjan segle XVIII el Llibre de visites de l’arxipreste d’Àger, Francesc Esteva–, una urna amb la imatge de l’Assumpta.
L’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya és, doncs, un edifici emblemàtic quant a la tipologia arquitectònica, plenament inscrita en el gòtic català, per la singularitat i qualitat de l’escultura que l’orna i també pel seu contingut simbòlic dins un programa de promoció comtal, factors que s’haurien de tenir en compte a l’hora d’emprendre la seva restauració i pal·liar l’estat ruïnós en què es troba actualment.
Bibliografia consultada
Visita General de tot lo arxiprestat de Àger…, 1757-58; Visita General del Archiprestado de Áger…, 1783; Monfar, 1853; Santa Visita del Obispado de Lérida 1890, 1891, s.d.; Monreal – Riquer, 1955-65, vol. III; Sanahuja, 1965; Altisent, 1974, pàg. 208; Corredera, 1975; Alonso, 1976, pàg. 111; Dalmases – José, 1984, pàg. 65; Fité, 1985; Balagué, 1987; Español, 1991; Berlabé, 1993; Villarrúbias, 1993.