Els convents de la ciutat de Barcelona al segle XV

Arquitectura conventual del segle XV a Barcelona.

P.J.Figuerola

Al segle XV les monumentals catedrals, monestirs i convents catalans d’estil gòtic ja estaven bastits en la seva major part. La tasca constructiva d’aquest segle consistí majoritàriament en l’acabament de les obres religioses començades anteriorment i en l’inici d’importants obres d’arquitectura civil (castells, palaus, hospitals, drassanes, etc.). L’alentiment de la febre constructiva en aquest període va ser causat bàsicament per la crisi demogràfica i econòmica que s’estengué durant molt de temps.

Barcelona no fou aliena al panorama que acabem d’exposar. L’empenta del segle XV se centrà a acabar les grans obres dels segles anteriors i a bastir alguns edificis nous durant els dos primers terços del quatre-cents, abans de la crisi de mitjan segle (guerra civil), i al final de la centúria. La fórmula arquitectònica més emprada és la mateixa que en èpoques passades, que perdurà fins ben entrat el XVI: esglésies d’una sola nau amb absis poligonal i capelles laterals entre els contraforts. Les tècniques dels arcs d’ogiva i les voltes de creueria són les pròpies de l’arquitectura gòtica catalana. Els claustres són de planta quadrada o rectangular, generalment de dos pisos de galeries amb capitells esculpits. Malauradament, la major part d’aquestes joies arquitectòniques no han sobreviscut als esdeveniments que assolaren la ciutat des del segle XVIII: el bombardeig del 1714, els incendis i l’exclaustració del 1835, la Setmana Tràgica del 1909 i la Guerra Civil Espanyola del 1936.

L’obra nova

Sant Antoni Abat

Pòrtic del convent de Sant Antoni Abat, ara reconvertit en botiga.

ECSA - G.Serra

El convent de clergues hospitalers de Sant Antoni, seguidors de la regla de sant Agustí, és l’únic de la ciutat de Barcelona obrat en la seva totalitat durant el segle XV. Aquesta congregació, consagrada al servei dels leprosos, col·locà la primera pedra del seu convent el 31 d’agost de 1430. El 15 de desembre de 1431 adquirí els terrenys per a bastir l’església, que no s’inicià fins el 1433 i que finalitzà, en data incerta, entre el 1445 i el 1447.

El 1803 sols restava un membre de la comunitat, i aquesta s’extingí definitivament poc després. El convent fou concedit l’any 1806 als escolapis, que el 1815 hi fundaren el seu primer col·legi a Barcelona: el de Sant Antoni (avui a la ronda de Sant Pau, núm. 72). L’any 1909, durant la Setmana Tràgica, el temple patí un incendi, arran del qual desaparegué tot l’interior, així com el cor i la cripta. De nou va ser cremat el 1936, i la volta de la nau fou volada amb una càrrega explosiva. Sols restaren els murs i el pòrtic (actualment al carrer de Sant Antoni Abat, núm. 61-63).

A la façana principal del temple s’obren tres grans arcs apuntats que donen accés al pòrtic cobert amb voltes de creueria d’ogives. Al seu damunt, a la part dreta, hi ha una galeria de tres arcs rebaixats, coberta al segle XIX. Al principi del XX es cobrí la resta del pis i s’obrí una filera de finestres a semblança de la gòtica de l’extrem esquerre. L’ornamentació escultòrica d’aquesta façana és integrada pels escuts del rei Alfons el Magnànim i la seva esposa Maria de Castella, morts el 1458, juntament amb el de la ciutat de Barcelona, la gran T dels antonians i quatre mènsules que eren la base d’unes imatges exemptes. Tres portes donaven entrada a l’església.

El temple era d’una sola nau amb un absis poligonal de paraments llisos. Els quatre trams de la nau estaven coberts amb voltes ogivals. Entre els contraforts hi havia quatre capelles intercomunicades a banda i banda amb una finestra al capdamunt, un sistema semblant al de la Seu de Manresa. A l’interior hi havia el cor i la cripta ja esmentats. Després de la destrucció del 1909 es realitzaren diverses reformes: es tapiaren els arcs del pòrtic, es va refer la porta central, es col·locà un nou paviment tant a la nau com a la cripta, cosa que provocà la dispersió de les seves rajoles medievals, i al costat de l’epístola es construí la capella del Santíssim, on es posà una gran làpida sepulcral gòtica molt malmesa. De la resta d’edificis del convent, l’hospital i la residència, no ens ha arribat cap descripció.

Santa Maria de Jonqueres

L’actual parròquia de la Concepció conserva gran part dels elements arquitectònics de l’antic convent de Jonqueres. Fundat el 1214 per monges benedictines en un indret del mateix nom prop de Sabadell, el 1233 la comunitat canvià la seva regla per la de la Fe i la Pau, i el 1269, per la de l’orde militar de Sant Jaume. Aquest darrer canvi motivà el seu trasllat als afores de Barcelona entre el 1269 i el 1279. El nou monestir se situà primer extramurs de Barcelona, a la porta de llevant i prop del mar. El 1293 el convent de Santa Maria de Jonqueres passà a dintre la ciutat, al seu darrer i més conegut emplaçament. El conjunt monàstic estava comprès entre l’actual plaça d’Urquinaona, el carrer de Jonqueres i la Via Laietana (antic torrent de Jonqueres). La comunitat s’extingí vers el 1808, i l’any 1820 el monestir fou requisat i convertit en hospital militar. Després fou destinat a correccional i a altres usos fins el 1868. El 1869 s’enderrocà, tret de l’església i el claustre gòtics, que van ser traslladats pedra a pedra al carrer d’Aragó de Barcelona per esdevenir seu de la parròquia de la Puríssima Concepció. El trasllat es realitzà entre els anys 1871 i 1888 sota la direcció del mestre d’obres Jeroni Granell, el qual introduí certes modificacions durant la reconstrucció, que donen al conjunt un caràcter neogoticista molt al gust de l’època.

Planta del conjunt del convent de Jonqueres a l’emplaçament original. Escala 1/1 100.

ADB - M.Garriga

El convent s’inicià vers el 1293 i sembla que s’inaugurà el 1300, però el nou temple no fou consagrat fins el 14 de desembre de 1448, sota el priorat de Violant Girona. Realment, la construcció es pot datar del primer quart del segle XV, com el convent de Sant Antoni Abat, encara que la portada i les finestres són d’un marcat gòtic arcaic. Això fa suposar que l’actual església es devia bastir sobre una altra d’anterior, reutilitzant-ne alguns elements. El temple és d’una sola nau i amb l’absis poligonal. Es divideix en sis trams coberts per voltes de creueria d’ogives: els quatre primers tenien capelles laterals entre els contraforts. A la segona capella del costat de l’evangeli s’obria la porta de la façana lateral. Als altres dos trams de la nau hi havia el cor alt per a les monges sobre un arc de pedra renaixentista. Després del trasllat, la porta lateral passà a ser-ne la principal –als peus de la nau, mirant al carrer d’Aragó–, amb la rosassa original al capdamunt.

El claustre era rectangular amb dos pisos de vint-i-un arcs als costats més llargs i de dotze als curts, i les cobertes eren totes de fusta. En traslladar-se es va escurçar el nombre d’arcs. La galeria baixa sembla que pot datar de vers el 1400 per la configuració dels seus arcs, amb la base de quatre apèndixs, les columnes de fust quadrilobat i els capitells amb ornamentació vegetal molt estilitzada i àbacs que contenen escuts i flors. Les representacions heràldiques són nombroses en àbacs i mènsules: l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, les cases reials d’Aragó i Sicília, les famílies nobiliàries (Cardona, Cervelló, Vives, etc.). La galeria superior és posterior (segona meitat del segle XV) i molt més senzilla de decoració; es diferencia en el tall octagonal de les columnes i en el fet que els capitells estan incorporats als àbacs.

Santa Maria de Jerusalem

A tocar del mercat de la Boqueria, o de Sant Josep, hi havia el mercat de Jerusalem. Ambdós solars havien estat ocupats anteriorment per convents que els donaren nom. L’any 1351 una comunitat femenina dominicana s’establí en unes cases anomenades d’en Porta, per bé que les monges marxaren el 1423 al monestir del Montsió. El 1453 arribà a Barcelona una comunitat de franciscanes, sota l’advocació de Santa Maria de Jerusalem, que gaudí de la protecció de la casa reial d’Aragó. El consell municipal els concedí les esmentades cases el 1456, i pocs anys més tard començaren a bastir el seu convent. Tot s’enderrocà el 1885 (actual plaça de la Gardunya), excepte el claustre, que es conserva al convent dels missioners del Sagrat Cor de Jesús i col·legi de Sant Miquel, al carrer del Rosselló, núm. 175.

El 1460 el mestre major Bartomeu Mas, juntament amb Bernat Nadal, signà un contracte prèviament convingut amb la reina Joana d’Aragó per a la construcció de l’església, que acabaren vers el 1494. Aquesta tenia una sola nau i constava de cor, capelles laterals i absis poligonal, amb la volta rebaixada d’ogives. També disposava d’una cripta dedicada al Sant Sepulcre. El Museu Santacana de Martorell custodia algunes de les seves claus de volta i altres elements escultòrics del segle XV.

El claustre és de planta quadrada, però només tres de les ales es pogueren acabar; malgrat això, és el millor exemplar conservat dels claustres bastits a la segona meitat del segle XV, amb gran profusió de decoració escultòrica. Té dos pisos de galeries; la baixa es caracteritza pels grans arcs apuntats, impostes esculpides, contraforts gruixuts i voltes d’ogives, i la superior, pel doble nombre d’arcs rebaixats sobre columnes de secció quadrilobada. El sostre és de fusta.

Sant Maties o Santa Margarida

L’origen de les jerònimes a Barcelona es troba en una comunitat fundada el 1426 amb el nom de Santa Margarida i sota la protecció municipal. Aquesta comunitat adoptà els anys 1475-77 la regla de sant Jeroni. El 1484 se li atorgà el solar de l’antic hospital de Sant Maties, a l’extrem de la plaça del Pedró. El convent s’aixecà entre el final del segle XV i el principi del XVI, i corresponia, per tant, a un gòtic tardà. Arran del seu incendi durant la Setmana Tràgica, el 1909, restà completament destruït, i es perdé tot el seu valuós patrimoni (pintures, orfebreria, arxiu). Actualment, en aquest indret s’aixeca la parròquia de la Mare de Déu del Carme (carrer de Sant Antoni Abat, núm. 8).

L’església era d’una sola nau. Les capelles, entre els contraforts, tenien la volta a mitja alçada, ja que a sobre hi havia tribunes amb gelosies barroques que comunicaven amb el cor. Una de les tribunes del costat de l’evangeli estava ocupada per l’orgue. L’absis del temple era poligonal i la volta que el cobria era de creueria d’ogives.

El claustre, rectangular, era de grans dimensions i constava de dos pisos, ambdós amb arcs apuntats i pilars de pedra de secció poligonal.

Santa Maria de Jesús

Aquest convent dels franciscans observants, anomenat “de Jesús extramurs”, es bastí en un solar ara situat al carrer d’Aragó cantonada amb el passeig de Gràcia, al mateix indret on posteriorment s’establiren les monges de l’Ensenyança. El beat Mateu d’Agrigent, deixeble directe del reformador sant Bernadí de Siena, fou qui fundà la nova comunitat a Barcelona sota la protecció del comerciant local Bertran Nicolau, del consell municipal i del mateix rei Alfons el Magnànim, el qual posà la primera pedra el 10 de juny de 1427. El monestir té una història ben accidentada: el conjunt del segle XV fou destruït durant la guerra de Successió, el 1714, es reedificà, més petit, el 1722, novament fou enderrocat pels francesos el 1813, s’aixecà altre cop en 1817-18 i desaparegué definitivament el 1823. La comunitat edificà un nou convent a Gràcia el 1825, però amb idèntica fortuna, ja que el 1835 foren exclaustrats, i la construcció, que havia subsistit com a parròquia de Jesús de Gràcia, es cremà el 1936.

Es tenen poques dades de l’edifici, que constava de l’església i el convent amb els seus patis. Sabem que al llarg del segle XV s’hi executaren diverses obres (1429, 1450, 1456, 1471 i 1491).

Les Santes Relíquies o Santa Maria

El rei Martí l’Humà reuní una gran col·lecció de relíquies i valuoses peces d’orfebreria que es custodiaven al tresor de la capella del seu palau reial, la capella de Santa Àgata. Per garantir-ne la conservació, el rei l’encomanà a una comunitat de celestins, per als quals començà a bastir un convent el 1408 a tocar del Palau Reial Major. La mort del monarca (1410) feu que el projecte no reeixís, i la major part del tresor es dispersà. El 1423 el servei de la capella reial passà dels celestins als mercedaris, que aixecaren un petit convent al seu costat. D’aquest, sols en resten dos elements del segle XVII en un extrem de la plaça del Rei: un escut de l’orde de l’any 1638 i un pou.

Les reformes

Santa Anna i Santa Eulàlia

L’orde del Sant Sepulcre s’establí a Barcelona vers el 1141, i durant el mateix segle XII erigí la canònica de Santa Anna, actual parròquia del mateix nom que es troba a tocar de la plaça de Catalunya.

Durant el segon quart del segle XV l’edificació romànica fou reformada arran de la fusió, el 1421, dels canonges de Santa Anna amb els canonges augustinians de Santa Eulàlia del Camp procedents del convent de Montsió, que van cedir a una comunitat de monges dominicanes. Com que els nouvinguts estaven sota l’advocació de santa Eulàlia de Mèrida, la canònica de Santa Anna també afegí aquesta advocació a la seva.

Les reformes i noves construccions afectaren principalment algunes capelles, el claustre i la sala capitular. Al final del segle s’executà el retaule major.

Les noves capelles són les de la Mare de Déu de l’Estrella i la de Sant Roc, que s’aixecaren paral·leles a l’absis, al braç dret del creuer romànic de la nau. Són dues petites capelles amb sostre de volta de creueria molt rebaixada. Posteriorment, al seu darrere es bastí una sagristia a la qual s’accedia per una obertura feta a la capella de Sant Roc. El 1942 aquesta sagristia es transformà en una àmplia capella, cosa que comportà l’enderroc dels murs posteriors de les dues capelles del segle XV.

Però l’obra més significativa fou la construcció del claustre al llarg del segle XV (el pis inferior sembla que es pot datar v. 1422-65). Es bastí als peus del temple, però sense orientació convergent amb aquest, segurament per a aprofitar el solar existent entre l’església i l’edifici del noviciat situat al nord. El noviciat devia datar del segle XIV i s’enderrocà el 1873; era obra de dues plantes, i se n’ha conservat encara algun element, com la façana principal amb el seu portal adovellat, la filera de finestretes del pis superior i dos contraforts. Ferran el Catòlic hi celebrà les Corts del 1493. El claustre, també de dos pisos, té la planta rectangular amb quatre galeries. El pis inferior té les columnes de secció quadrilobada que sostenen els arcs apuntats, tot obrat de pedra gironina. Els arcs i un embigat amb mènsules de fusta aguanten el sostre, també de fusta. El pis superior, amb columnes i arcs molt rebaixats de pedra, s’acabà ja al principi del segle XVI.

La sala capitular es troba a l’ala est del claustre. S’hi accedeix mitjançant una porta arcada flanquejada per finestrals bessons. És de planta quadrada amb sostre de volta octagonal cupuliforme nervada. Al fons, hi trobem una petita capella rectangular dedicada a Mateu Fernando –prior cordovès mort el 1465 i principal artífex de les obres arquitectòniques esmentades–, com ho constaten la presència de la seva làpida sepulcral i de la clau de volta, on el veiem agenollat als peus de sant Agustí. Avui aquesta sala és una capella que comunica amb el temple per un passadís interior.

L’església de Santa Anna conservava un valuós patrimoni artístic, en bona part desaparegut el 1936.

Santa Caterina

El majestuós convent dominicà de Santa Caterina s’inicià cap al 1243, i les obres principals sembla que correspongueren als segles XIII i XIV. Destruït completament el 1837, es dona la circumstància, però, que algunes restes del que ens ha arribat fins a l’actualitat daten del segle XV: vestigis de l’emmurallat exterior en una casa del carrer de Sant Pere Més Baix i una marededéu amb l’infant d’alabastre procedent del timpà de la porta principal de la capella del Santíssim, avui al Museu Santacana de Martorell. Consta que l’arc protector davant el pòrtic d’entrada de l’església fou bastit pel mestre Jaume Alfonso de Baena els anys 1492-93. Indubtablement, durant el segle XV es dugueren a terme nombroses reformes en aquest imponent conjunt monumental, però la seva desaparició en dificulta la investigació. El segon claustre del convent era del principi del segle XVI. En les darreres excavacions s’han recuperat els fonaments de dues de les seves galeries.

Sant Nicolau o Sant Francesc d’Assís

L’estudi del convent dels franciscans presenta la mateixa dificultat que hem trobat a l’hora d’estudiar el convent dels dominicans, per causa també de la seva desaparició definitiva el 1837. Situat entre l’actual plaça del Duc de Medinaceli i la Rambla, el nom de Sant Nicolau provenia del fet que al principi del segle XIII existia en aquest indret una petita capella i hospital de pelegrins sota aquesta advocació. Segons diu la tradició, l’hospital acollí el mateix sant Francesc d’Assís el 1211. Per aquest motiu, Jaume I devia cedir l’edifici als franciscans el 1232. L’any 1247 s’inaugurà l’església del convent. Arribà a ser un conjunt arquitectònic enorme, amb dos temples i tres claustres, un dels quals consagrat el 1349 i completat posteriorment i els altres construïts als segles XVI i XVIII. La porta del convent era del segle XV i tenia al capdamunt una capelleta amb la imatge de sant Nicolau.

La Mercè

En ser fundat l’orde de la Mercè, en el segon quart del segle XIII, la seva comunitat s’establí a l’hospital de Santa Eulàlia, situat al solar que avui ocupa la parròquia de la Mercè de Barcelona. El nou orde construí la seva pròpia església, finalitzada el 1267 i reformada posteriorment en dos períodes (1336-77 i 1408-19). L’actual convent i claustre daten del segle XVII, i el temple barroc, del XVIII. L’església conserva la imatge de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Mercè, talla atribuïda a Pere Moragues (1361).

El Carme

Aquest convent dels carmelitans calçats, que era situat al carrer del Carme cantonada amb el carrer dels Àngels, també patí el desastre del 1835 i fou definitivament enderrocat el 1875. Els carmelitans s’establiren a Barcelona el 1292, i el 1293 ja tenien una part del convent bastit.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu Santacana de Martorell se’n conserven diversos elements arquitectònics datats al segle XV (capitells, mènsules, gàrgoles, dovelles). No es coneix la seva situació original, encara que els grans capitells devien coronar els pilars dels murs intermedis de les capelles laterals. El 1416 n’era mestre d’obres Guillem Abiell. L’esplèndid retaule obrat per Jaume Huguet el 1483 i dedicat a sant Eloi, patró dels manyans, es perdé el 1835.

Santa Maria de Montsió

Aquest antic monestir dels canonges augustinians era situat al Portal de l’Àngel, al costat de l’actual carrer de Montsió. En aquest indret hi havia uns edificis de l’orde de la Penitència, però, en ser abolit, les seves propietats passaren a la comunitat de canonges augustinians de Santa Eulàlia del Camp, que s’hi instal·là el 1308. Fins aleshores havien tingut el seu convent vers l’actual passeig de Lluís Companys, fora del Portal Nou. L’església s’inicià el 1388, i el convent, vers el 1391. El 1420 la reina Maria d’Aragó intercedí perquè el convent passés a les monges dominicanes de les comunitats establertes a Barcelona el 1347 prop del port antic i que el 1388 s’havia traslladat vora les Drassanes, al petit convent de Sant Pere Màrtir, l’església del qual estava dedicada a Nostra Senyora de Montsió. Tres anys més tard, el 1423, les monges es traslladaren al nou indret, que a partir de llavors es digué de Santa Maria de Montsió, i els augustinians a la canònica de Santa Anna, amb els canonges de la qual es fusionaren. Durant el segle XIX les monges foren expulsades del convent en diverses ocasions, motiu pel qual el 1882 van vendre els terrenys i passaren a residir al nou convent que havien bastit a la rambla de Catalunya (1880-90), on avui s’aixeca el temple de la parròquia de Sant Ramon de Penyafort-Montsió. L’arquitecte Joan Martorell reconstruí parcialment l’antic convent en el nou solar. Els esdeveniments del 1909 i del 1936 obligaren les dominicanes a mudar-se a Esplugues de Llobregat –el nou convent fou inaugurat el 1950–, on novament s’emportaren el claustre (carrer de l’Església, núm. 82). L’antic edifici restà com a parròquia.

La iniciativa de la fàbrica de l’església es va deure a fra Bernat Jaubert. El temple era de nau única de grans dimensions, coberta amb quatre trams de volta de creueria. L’absis té set costats, però no disposa de capelles radials. L’originalitat d’aquesta església residia en la incorporació d’una tribuna alta: les capelles laterals estaven dividides per una volta intermèdia que formava una capella inferior de volta molt rebaixada amb una tribuna alta o sobrecapella al damunt. Això representava un doble aprofitament de l’espai de les capelles. A més, aquestes voltes intermèdies tenien la particularitat de ser enormement rebaixades i de descansar sobre arcs escarsers, no apuntats. Es té constància d’una solució arquitectònica semblant a Santa Maria del Mar, fruit d’una reforma del segle XVI.

De les obres executades durant el segle XV està documentada la construcció de la cripta de l’església per a acollir un grup escultòric del Sant Sepulcre, raó per la qual les mènsules que aguanten la seva volta presenten relleus d’àngels amb els instruments de la Passió i a la clau hi trobem el Calvari. La realització de la cripta suposà l’elevació del presbiteri amb una escalinata de quinze esglaons.

Però potser l’obra més significativa és el claustre, avui molt reformat pels trasllats esmentats. Era originàriament de planta rectangular amb dos pisos de galeries. Durant la segona meitat del segle XV s’obrà una gran font o safareig en un dels murs del claustre baix que destaca pel seu treball escultòric: a la llinda de pedra es pot veure la Mare de Déu pujant les escales del temple –en clara referència a l’advocació del convent– i una abundant decoració floral. El fons presenta una ornamentació geomètrica ogival. Pel claustre s’accedia a la gran sala capitular de planta rectangular i volta de creueria. Aquesta sala capitular fou utilitzada com a teatre per la Societat Filodramàtica, bressol del Liceu.

Sant Joan de Jerusalem

El 1207 l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem s’establí a Barcelona, al costat de la riera de Sant Joan (antic torrent de Merdançà), a tocar del carrer de Sant Pere Més Baix. Immediatament, edificaren un conjunt arquitectònic integrat per l’església, el convent i un hospital, on habitaren fins l’any 1699. Posteriorment el convent fou ocupat per la branca femenina del mateix orde. El 1888 totes les construccions foren enderrocades en obrir-se la Via Laietana. Només es manté la portada, que es reinstal·là a la façana de l’absis de l’actual parròquia de Santa Madrona.

De les edificacions primitives sols es conservaven al segle XIX la casa prioral, una torre i l’església. El cos principal de l’església datava del segle XIII, si bé havia estat modificada en diversos períodes i ampliada al segle XVIII. Però la seva part més coneguda era una de les capelles afegides durant el segle XV, la del Sant Crist, que era l’última del costat de l’evangeli i on, des del 1641, hi havia la sepultura de Pau Claris. En ampliar-se el temple, la capella passà a ser cor dels beneficiats i la seva advocació es traslladà a una nova capella annexa.

Sant Agustí Vell

Planta de la part del convent de Sant Agustí Vell que encara es conservava el 1802. Escala 1/1100.

ADB

L’orde dels ermitans de Sant Agustí s’establí a Barcelona el 1309 en unes cases del carrer d’un Tantarantana, prop del Rec Comtal. Segons alguns autors, els primers frares eren un grup d’antics canonges augustinians escindits de la comunitat de Santa Eulàlia del Camp. El 1314 van rebre l’autorització de la parròquia de Santa Maria del Mar per a l’exercici del culte. Les obres per a la construcció de l’església a tocar de l’actual carrer del Comerç s’iniciaren el 1349 i no finalitzaren fins el 1506, que es tancà la darrera volta de la nau. Els afegitons de tants segles d’edificació provocaven una visió caòtica del temple, motiu pel qual es decidí bastir una nova església. Al principi del segle XVIII la nova construcció ja es trobava molt avançada; malauradament, el bombardeig de les tropes de Felip V el 1714 provocà l’abandó de les obres i la destrucció del temple primitiu. El 1738 la part del conjunt que restava dempeus després dels enderrocs per construir la Ciutadella fou adquirida pel municipi i l’església fou convertida en forn públic o pastim. L’any 1728 els agustins iniciaren la construcció del seu nou convent –l’actual parròquia de Sant Agustí, entre els carrers de l’Hospital i de Sant Pau–. El 1750 tot el conjunt passà a ús militar i fou seu també de la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques.

Del temple es conserven les cinc capelles laterals del costat de l’epístola. Els millors artesans de l’època treballaren en l’església, com el gran mestre Pere de Santjoan, que realitzà el portal de la capella de la Mare de Déu de la Pietat l’any 1415.

Adossat al temple s’estenia el claustre major, del qual es conserva l’ala de ponent, datada en 1473-78. Aquest claustre era de planta quadrada i de grans dimensions, molt semblant al de Santa Caterina o al de Sant Francesc. La galeria que s’ha conservat s’obre al pati en cinc arcs dobles amb columna central que presenten un òcul amb traceria calada al centre de cada tramada; als contraforts intermedis, els arcs i les mènsules estan profusament ornamentats amb escultures i escuts del bisbe de Barcelona Roderic de Borja (1473-78); la coberta és de voltes de creueria d’arcs ogivals tancades amb enormes claus de volta. Les restants ales del claustre s’enderrocaren entre el 1738 i el 1748 per construir noves dependències. Cal destacar la sala capitular que tancava l’ala sud del claustre i que més tard es convertí en refetor: era de planta rectangular i de grans dimensions. Resten actualment encara drets alguns murs i les arrencades de les ogives de vers el 1428, que se substituïren per una volta de maçoneria.

El 1454 s’acabà la major part del cor, situat al mig de la nau, el cadirat del qual era obra de l’escultor Macià Bonafè (1452).

Santa Clara

Bastit a mitjan segle XIII a l’indret de l’actual parc de la Ciutadella, fou un dels conjunts arquitectònics gòtics més antics i importants de la ciutat. S’enderrocà arran de la desfeta de la guerra de Successió. L’església tenia la particularitat que l’absis era més estret que la nau. Si s’arribés a fer un estudi profund d’aquest convent de clarisses barceloní segurament trobaríem moltes notícies de reformes del segle XV –part del seu claustre era d’aquesta centúria–. El 1434 el mestre d’obres gironí Arnau Sanç va vendre deu columnes a l’obra del claustre de Santa Clara de Barcelona i, el 1450, el picapedrer gironí Miquel Martí, seixanta més.

Els convents propers a la ciutat

Santa Maria de Valldonzella

El 1237 una comunitat femenina cistercenca s’instal·là a la capella de Santa Maria de Valldonzella, al terme parroquial de Santa Creu d’Olorda. El 1269 aquesta comunitat s’establí al Pla de Barcelona, a l’oest d’on més tard es va construir el portal de Sant Antoni. El convent gaudí d’una gran notabilitat, especialment per la seva relació amb la reialesa; Martí l’Humà hi morí el 1410 i la seva esposa Margarida de Prades l’escollí per a retirar-se. La comunitat hi restà fins a la guerra dels Segadors –l’antic monestir fou destruït el 1652–, i el 1674 s’establí a l’antic priorat de Natzaret del monestir de Poblet situat al carrer de Ponent, prop de la ronda de Sant Antoni, avui carrer de Valldonzella. Al nou emplaçament, el convent també patí la destrucció pels francesos el 1808. Es tornà a reedificar parcialment fins que fou incendiat el 1909. L’última seu d’aquesta comunitat és la que van aixecar al barri de Sant Gervasi, una majestuosa obra de 1913-19 de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell.

Santa Maria de Pedralbes

El monestir de Pedralbes és un dels grans conjunts monàstics que han arribat fins als nostres dies. En època medieval no pertanyia al terme municipal de Barcelona, però disposava de gran quantitat de béns a la ciutat i a tot Catalunya. La seva fundació data del 1326 i es degué al rei Jaume II i a la seva tercera esposa, Elisenda de Montcada. El 1327 el monestir va ser consagrat i ja passaren a residir-hi monges clarisses del convent barceloní d’aquest orde.

El conjunt arquitectònic era enorme i estava envoltat d’una muralla que delimitava tot el recinte, del qual es conserven les portes nord i sud amb les seves torres dels segles XIV i XV. A més del temple i el convent de monges, comprenia un carrer amb les cases dels beneficiats i una residència per als frares franciscans que servien a l’església del monestir, anomenada el Conventet. Les dependències del convent també incloïen les residències de tots els servents, des d’esclaus fins a traginers o pagesos que tenien cura de l’hort. El palau on residí la reina Elisenda des que va enviduar (1327) fins a la seva mort, el 1364, s’integrà al conjunt monàstic.

El seu gran i formós claustre és de planta quadrada i té tres nivells, planta baixa i dos pisos. L’últim data del segle XV, aproximadament entre els anys 1412 i 1414. Es tracta d’una galeria baixa amb pilars prismàtics de pedra de Montjuïc. A l’angle est, davant la sala capitular, hi ha un gran nombre de sepulcres al paviment que corresponen a abadesses i monges dels segles XIV i XV, totes de famílies de la noblesa catalana.

L’ala sud-est del claustre reuneix les principals obres arquitectòniques del segle XV: diverses estances menors amb finestrals que comuniquen amb l’abadia del segle XIV i especialment la sala capitular, reformada o completada vers els anys 1415-19. La construcció destaca en alçada respecte a les altres dependències del claustre. Sobresurt el seu terrat de quatre vessants que cobreix una galeria similar a la de l’últim pis del claustre. La sala capitular és de planta quadrada amb volta de creueria d’arcs d’ogives; a la clau de volta podem veure un relleu policromat de la Pentecosta. Es conserva una part de la decoració pictòrica original de les parets, s’aprecia l’orla de corones del cim i dos grans àngels que surten d’uns núvols. Al mur del fons s’obren dos finestrals i una rosassa. Els seus vitralls són els originals del 1419, però recol·locats. La façana de la sala, amb la porta flanquejada per dos finestrals baixos, es considera del segle XIV (vegeu el volum Arquitectura I de la present col·lecció, pàg. 200).

Al sud-oest del claustre s’aixeca una gran nau amb coberta de volta de canó apuntat i reforçada per nou arcs faixons repenjats en mènsules i reforçats a l’exterior per contraforts. La nau és dividida en deu trams: set per al refetor i la resta per a altres dependències monàstiques com el noviciat al pis superior, cobert per una falsa volta i envans laterals. El refetor actual no deu ser l’original del segle XIV, sinó que correspon segurament a una obra del XV per acollir de nou el 1494 els menjars en comunitat que s’havien deixat de fer amb anterioritat. Al costat del refetor hi ha un petit pati i una galeria amb pilars de secció octagonal. Dels segles XIV i XV són les dependències al voltant d’aquest pati: la cuina amb la seva enorme xemeneia sostinguda per un pilar de pedra, el forn, els rebosts i el safareig.

El 1393 es reformà la nau del dormitori. Al seu darrere, es bastí en aquest mateix moment una torre mirador. Les gelosies d’aquesta torre són de pedra calada de Pedralbes, i el sostre –com el dormitori– encara conserva magnífics exemples de teules vidrades blanques pintades de blau. A la part baixa es troba l’antic locutori del 1490.

Les antigues edificacions secundàries del monestir són ara residències particulars; malgrat això, encara conserven importants restes arquitectòniques del seu passat monàstic. Així, en algunes de les antigues cases dels beneficiats són visibles senzilles finestres del segle XV. L’antic Conventet franciscà, al carrer de la Majordomia, serva el seu claustre trapezoïdal.

Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

Aquest monestir de jerònims era situat a la falda de la serralada de Collserola. Avui està completament aterrat. Va ser fundat el 1393 per Violant de Bar, esposa de Joan I, la qual donà així oficialitat a l’ermita i residència que membres d’aquest orde ja ocupaven en aquest indret. L’església corresponia principalment a una primera etapa constructiva, del 1394 al 1397. La resta del conjunt (claustre i convent) es van deure a la nova embranzida que donà al monestir la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, a partir del 1438. La torre era posterior. La situació del monument fou propícia perquè patís nombroses catàstrofes, però va ser la mà de l’home la que el malmeté gairebé del tot: la guerra del Francès i, principalment, l’exclaustració del 1835. La construcció de la carretera de l’Arrabassada acabà d’assolar el poc que en perdurava.

El temple era una petita joia de l’estil gòtic; tenia dues capelles laterals per banda i un gran absis. En dirigí les obres el mestre Arnau Bargués. Les claus que tancaven les voltes estaven decorades segons indicacions de la mateixa reina Violant amb les armes reials, i la imatge de sant Jeroni ornava la clau de volta de l’absis. L’església tenia dues portes: la lateral permetia l’accés públic i la de la façana donava pas al claustre.

En destacava el claustre, petit però de gran bellesa, de carreus amb arcades gòtiques. El 28 de desembre de 1467 el mestre Jaume Alfonso de Baena en va subscriure el contracte de construcció. Les obres s’iniciaren tot seguit i no finalitzaren fins vers 1498-99 gràcies a l’aportació de pedra per la ciutat de Barcelona. La sala capitular, anomenada capella de Sant Sebastià, estava adossada al claustre. Al seu damunt hi havia un pis que allotjava la infermeria i el refetor. Al llarg dels anys s’anaren afegint altres dependències al conjunt monàstic: forn de pa, farmàcia, fusteria, casa dels mossos, hostatgeria, hospital, celler, quadra, corral, cups, etc.; prop seu, hi havia encara tres capelles que en depenien, les de Santa Magdalena, el Sant Sepulcre i Sant Onofre.

Bibliografia consultada

Campillo, 1749; Villanueva, 1851b; Pi i Arimon, 1854; Barraquer, 1906 i 1915-17; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Duran i Sanpere, 1972a, 1973a i 1975; Gavín, 1977-2000, vol. 26 (1993) i 27 (1996); Cirici, 1979; Dalmases – José, 1984; Història de Barcelona, 1992; Figuerola – Martí, 1995; Diccionari d’història eclesiàstica…, 1998-2001; Español, 1999, pàg. 96.